La noia que no es volia fer estimar

Sempre tres metres darrere seu, observant-lo de reüll, com si sabés que, si el mirava als ulls, ell ho descobriria tot. Era prudent, fins i tot quan no feia falta, fins al punt que no podia suportar mirar-lo a la cara més d’un minut. Quasi mai el tocava, ja que el tacte de la seva pell l’encenia, la feia tornar boja, però per fora no es detectava ni una partícula d’aquell nerviosisme que tants cops li feria l’orgull. Curiosament, s’esforçava per semblar una noia esquiva, una d’aquelles persones a les quals és millor no parlar. L’estimava, sí, l’estimava molt, però de tant que ho feia havia arribat a odiar-lo. L’odiava perquè era l’únic que podia amb ella, l’únic que feia miques la serenitat que la caracteritzava, que la feia una persona especial. Ho havia après a veure tard, quan ja no podia fer res per oblidar que ell era l’home que havia trencat els seus esquemes; l’home que li havia fet veure que, desprès de tot, també era humana i sentia amb el cor.