Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dissabte, 15 de gener de 2011

Una nit per canviar-te la vida

I va marxar com si res. Va tancar la porta amb tanta ràbia que va fer caure el gerro que estava a l’estanteria clavada a la paret. La Glòria es va quedar davant el mirall de l’entrada, observant el rostre d’aquella dona que de sobte li resultava completament desconeguda. Sabia que les seves paraules no havien estat precisament delicades, però, com mesurar els mots quan li vols dir a la teva parella que l’has enganyat amb un altra persona? No va plorar, de fet, tampoc tenia la necessitat de fer-ho, però per uns moments es va fer fàstic a ella mateixa. La nit de copes s’havia allargat massa, havien sortit d’aquell pub ple de fum, rient com feia temps que no ho feien. Només feia quatre hores que coneixia a la Patricia, però des del primer moment que l’havia vist havia pensat: Collons! Quina tia! Era d’aquelles dones que no pots deixar de mirar, d’aquelles que t’enganxen amb els seus gestos i les seves paraules. Amb la resta de la colla, van dir d’anar a un altre pub, al poble del costat, així que van decidir agafar el cotxe. La Glòria no tenia massa benzina al cotxe, així que la Patricia es va oferir a agafar el seu Seat Leon per anar al poble veí. Les dues van començar a parlar, no es coneixien massa, però, tot i que encara no estaven massa alcoholitzades, les paraules fluïen com si res. De sobte, la Patricia va posar la mà a l’entrecuix de la Glòria. No sabia com ho havia fet, però la veritat és que li havia agradat. Sorprenentment, la Glòria no es va resistir. És més, fins hi tot va pensar: Per què no li fas un curs intensiu a l’Andreu? La Patricia va notar que el que estava fent no rebia queixa per cap costat, així que va continuar. Va decidir deixar de banda el recorregut de la resta dels seus amics i va agafar un camí que conduïa a un descampat. I allí, a les fosques, es van fer totes les coses que la nostra ment perversa pot imaginar. A les 6 de la nit, la Glòria va arribar a casa, totalment confosa, però encantada d’haver passat la nit amb la Patricia. Va dormir plàcidament, però al matí següent es va llevar amb la necessitat de dir-li a l’Andreu tot el que havia passat aquella nit. Només va necessitar dos minuts i poques paraules per veure com el seu xicot marxava esborronat de casa. Va pensar en trucar-lo, però va decidir donar-li temps. No es fàcil assimilar una cosa com aquesta. Dues hores més tard, va rebre la visita de dos agents que li van anunciar que un tal Andreu havia mort en un accident de cotxe a dos kilòmetres del poble. La Glòria va quedar esmaperduda i tampoc va poder plorar, no perquè no en tingués ganes, sinó perquè la notícia havia capgirat totalment el seu cervell. Ara dorm en una habitació completament blanca, lligada de peus i mans, i només sap dir: Jo el vaig matar. Per puta!

3 comentaris:

  1. Edurne, això si que és un canvi radical! i un desenllaç fatal!

    ResponElimina
  2. uffff menudo final... deunidor les històries que crees... me fan esborronar i no parpallejar els ulls!!!

    ResponElimina