Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dissabte, 8 de gener de 2011

Una nit a tres metres sobre el cel

A 3 MSC, una pel•lícula com un altra, amb un història d’amor impossible com a plat principal, amb uns actors que han consagrat la seva fama treballant en series de televisió que s’han convertit en tot un fenomen juvenil. Davant la proposta d’anar-la a veure, vaig acceptar quasi bé sense pensar, donat que he llegit un dels llibres de Moccia (Perdona si et dic amor) i he de dir que em va sorprendre positivament, fet que podem considerar excepcional, ja que no acostumo a llegir histories d’amor que a la llarga es fan empallegoses i pesades. El fet és que aquesta em va agradar, i això em va empènyer a pensar: Bé, potser estarà bé anar-la a veure. A més, em venia de gust veure una pel•lícula d’aquestes que fan plorar, no per l’actuació dels actors o la història en sí, sinó pel diàleg i el missatge que volen transmetre. Estava sentimental. Al principi vaig pensar: On ens hem posat? Ja hi som! És una d’aquelles pel•lícules que només parlen de l’estupidesa adolescent. Però a mesura que anaven passant els minuts, la cosa millorava. L’amor va prendre una altra dimensió. Ja no era aquell amor adolescent que creus que durarà tota la vida, però sense la necessitat de perdre la llibertat que suposa ser jove, el primer petó, les ganes de fugir d’un món que creus que no et comprèn o els nervis de la primera vegada; ja no era res de tot això. En aquell moment, l’amor s’havia transformat en un tren que només pots agafar un cop a la vida, un tren que passa sense horaris ni estació fixa, que l’has d’agafar al vol, esquivant tots els obstacles i pensant que tot el què fas és en motiu d’aquella persona que t’està esperant en un altre lloc, potser lluny, potser prop teu, però que saps que és aquella persona que ja mai més trobaràs en un altre cos, no perquè no en pugui haver alguna d’igual, sinó perquè el teu cor ja no serà capaç d’estimar de la mateixa forma que el primer cop. Aquesta és la màgia del primer amor, una màgia que perdura per sempre, que mai s’oblida, perquè en qualsevol moment et pot retornar. I cap a la meitat del film van arribar les llàgrimes desconsolades, el sentiment fet esbufegades i moqueig, la necessitat de gastar tots els mocadors de paper que tens al teu abast. Vaig plorar com crec que no ho havia fet mai, però el fet és que tenia la necessitat de fer-ho. Ja fa uns anys, vaig agafar un tren com aquest, amb el temps n’he agafat d’altres, malgrat tot això, cap m’ha fet arribar tant lluny com el primer, aquell que mai va arribar al seu destí, però que seguia sempre una via a tres metres sobre el cel.

1 comentari:

  1. ja diuen que "el primer amor nunca se olbida" i kina raó... tot i k segons els amora que tinuis desprès hi ha moments que no els pots oblidar.

    Casi k l'aniré a veure... pero amb lo paket de clíneks!! k jo tot i ser "MAÑA!" soc de fàcil plorera.

    ResponElimina