Dos de "Wan tung frito" i una de "Bongo Botroko"!

Dissabte al matí. Em llevo cansada, com si no hagués dormit les hores suficients, i, de fet, és així. L’afany per voler-me aixecar aviat i aprofitar el matí, ha fet que el meu cos no hagi pogut descansar les hores que li pertoquen. Encara rai que el cansament no és fruit de la ressaca. Ahir va ser un dia feixuc, però a la nit vaig desconnectar de tot sortint una estoneta amb unes persones que son realment encantadores. Desprès d’aparcaments forçats en una de les vies principals de Lleida, vam entrar a sopar al nostre restaurant xinès habitual. Ens van assignar la taula més gran del restaurant, anàvem set persones, i a partir d’allí va començar la festa. Primer, jugant com la canalla amb un tauleta rodona de fusta giratòria que tenia una funció ben diferent de la que nosaltres li vam assignar. En teoria, la tauleta aquesta és per a que tothom pugui arribar al menjar que es posa al centre de la taula, però a nosaltres ens va agradar més utilitzar-la com a mitjà per tocar-nos una mica la moral uns als altres. Segon, entre rotllos de primavera, arròs, tallarines, pollastre al llimó, vedellà amb salsa de bolets, fideus a l’estil xinès i altres coses que no estaven pas dolentes, vam començar a entrar en converses força surrealistes, per dir-ho d’una manera fina. Però, com m’agraden aquestes converses que no tenen quasi sentit! Desprès de veure que érem els últims del restaurant, vam decidir demanar el compte i marxar, no fos cas que es fessin realitat les moltes llegendes urbanes sobre el menjar xinès. M’ho vaig passar bé i les meves orelles no van patir l’excés de watts de la veu de l’Anna. Sí, ahir no estava al meu costat, però descuideu, avui segur que acabarem juntes i hauré de treure, dissimuladament, els taps per a les orelles. Que tingueu un bon cap de setmana!