M'ho veig venir, però no reacciono

Cansada. Aquesta és la paraula. Ja fa uns quants dies que no sé com llevar-me, perquè és com si sobre el meu cobrellit hi haguessin tones i tones de cansament acumulat. Demà tinc l’últim examen, i és un d’aquells exàmens complicats, d’aquells que si suspens l’has cagat. La qüestió és que, tot i veure que és demà, em relaxo massa, no tinc ganes d’obrir els apunts, i encara menys de posar-me a memoritzar coses que, tot i que soni un pèl repel·lent, molts cops penso que ja em sé. Aquest cansament em preocupa, i molt. No és que estigui amargada, ni res per l’estil, és sol que últimament em sento desencantada de moltes coses. Necessito alguna cosa que em demostri que tot el que estic fent val la pena. M’apassiona la carrera que faig, m’ho passo bé realitzant activitats per pur plaer, per desconnectar, em sento a gust amb les meves amistats, estic bé, però em sento buida. Em falta alguna cosa. Em calo, més o menys com es calava el cotxe que portava les primeres setmanes de conductora novell. Veig una mica de costa i ja no avanço ni un centímetre, moltes ganes, però poca força. I així vaig fent en aquest dijous del mes de febrer, pensant que vull fer-ho tot bé, però sense trobar ni el moment ni les ganes suficients. M'ho veig venir, acabaré plorant en veure les possibles conseqüències, i la idea no m'entusiasma.