Recordant amb Polseres Vermelles

Polseres Vermelles. Podria dir que és una sèrie més, una d’aquelles histories que t’omplen part dels minuts que inverteixes en fer coses sense massa importància, però no ho faré. Polseres Vermelles és molt més que tot això. No pensava pas que m’agradaria tant, però amb cada capítol que passa m’agrada més. Avui han emès el sisè capítol i m’he emocionat només començar. Les paraules d’en Roc m’han fet tornar a l’edat dels vuit anys, quan per culpa d’una malaltia quasi desconeguda en les persones em va tocar estar molt de temps a l’hospital. Allí vaig conèixer a moltes persones que em van fer sentir bé: infermeres, doctors, però sobretot nens i nenes que també estaven malalts. Vaig forjar una bonica amistat amb un nen i una nena, amb els quals encara penso en determinats moments. Al cap i a la fi, passar part de a teva infància entre parets blanques et marca. Recordo que algunes tardes venien un grupet de joves que ens feien jugar i ens feien oblidar que l’hospital és un lloc trist i avorrit. Eren pallassos i ens feien somriure. També recordo que alguns cops em quedava adormida al llit de la meva companya, i amiga, d’habitació. Desprès sempre acabaven entrant les infermeres i em feien canviar de llit, perquè en el fons aquell no era el meu lloc. Cada dos dies em treien sang, a les sis del matí, i recordo que no entenia perquè dimonis m’ho feien tant seguit, però sobretot tant aviat. Era un estil de vida diferent. Nosaltres estàvem allí dins, però fora el món seguia girant com sempre ho havia fet. És per això, i per altres coses, que Polseres Vermelles em fa recordar una etapa de la meva vida que en el fons no vull oblidar. Sempre dic que allí dins vaig créixer, i molt.