Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dilluns, 28 de febrer del 2011

Recordant amb Polseres Vermelles

Polseres Vermelles. Podria dir que és una sèrie més, una d’aquelles histories que t’omplen part dels minuts que inverteixes en fer coses sense massa importància, però no ho faré. Polseres Vermelles és molt més que tot això. No pensava pas que m’agradaria tant, però amb cada capítol que passa m’agrada més. Avui han emès el sisè capítol i m’he emocionat només començar. Les paraules d’en Roc m’han fet tornar a l’edat dels vuit anys, quan per culpa d’una malaltia quasi desconeguda en les persones em va tocar estar molt de temps a l’hospital. Allí vaig conèixer a moltes persones que em van fer sentir bé: infermeres, doctors, però sobretot nens i nenes que també estaven malalts. Vaig forjar una bonica amistat amb un nen i una nena, amb els quals encara penso en determinats moments. Al cap i a la fi, passar part de a teva infància entre parets blanques et marca. Recordo que algunes tardes venien un grupet de joves que ens feien jugar i ens feien oblidar que l’hospital és un lloc trist i avorrit. Eren pallassos i ens feien somriure. També recordo que alguns cops em quedava adormida al llit de la meva companya, i amiga, d’habitació. Desprès sempre acabaven entrant les infermeres i em feien canviar de llit, perquè en el fons aquell no era el meu lloc. Cada dos dies em treien sang, a les sis del matí, i recordo que no entenia perquè dimonis m’ho feien tant seguit, però sobretot tant aviat. Era un estil de vida diferent. Nosaltres estàvem allí dins, però fora el món seguia girant com sempre ho havia fet. És per això, i per altres coses, que Polseres Vermelles em fa recordar una etapa de la meva vida que en el fons no vull oblidar. Sempre dic que allí dins vaig créixer, i molt.

5 comentaris:

  1. Estic completament d'acord amb tu Edurne, és una sèrie genial.
    Primer no la volia veure perquè pensava que tractaria diferents temes. Però no vaig poder estar-me de mirar els primers capitols, i em vaig enganxar, no era el que jo m'esperava.

    En difinitiva és GENIAL, en cada capítol m'emociono, es impresionant les ganes que tenen els personatges de seguir endavnt i de lluitar.

    Aps i pel que as posat tu en aquest post, la serie s'atansa molt a la realitat, i crec que és un altre punt a favor per valorar-la de manera positiva.

    ResponElimina
  2. Aquesta serie és massa. Jo, per sort, no he hagut d'estar mai a l'hospital però igualment, t'ensenya tant de la vida, i tot és tan metafòric, que es pot aplicar a qualsevol situació.
    És tan real perquè són les vivències de l'Albert Espinosa, el guionista. Adoro aquest home. És el positivisme fet persona.

    ResponElimina
  3. Completment d'acord amb totes les opinions. Polseres vermelles és una sèrie que val molt la pena de mirar-la. Et fa arribar a empatizar de tal manera que arribes a patir tu també, i no es d'aquelles sèries que es basen sempre en el mateix, esta molt ben pensada.

    Val molt la pena!!

    ResponElimina
  4. M'encanta com expliques les coses. Jo també penso que es una sèrie mol bonica i cada dilluns la miro.

    Polseres vermelles ;)

    Ivet Moreno i Diana Miret

    ResponElimina
  5. estic d'acord amb tothom. La sèrie es molt bonica, val la pena mirar-la. Primer sembla que sigui una sèrie molt trista, que només va d'hospitals, però no es així.

    ResponElimina