Missatge per a ignorants

A vegades em poso de mala llet amb tanta rapidesa i facilitat que em faig por a mi mateixa. Sí, de fet, la meva mare acostuma a dir-me: Miura. La qüestió és que m’he posat a pensar en determinats temes i he acabat amb l’estúpida idea que diu: “Gent jove pa tou! Deixeu lloc als grans que són els que en saben! Vosaltres no sabeu gran cosa de la vida! Deixeu que els grans us ensenyin!” I quan penso en tot això pateixo una mutació interior que em revoluciona la sang i em converteix en una senyoreta Hulk. Ser jove no vol dir ser inútil, ni inexpert, ni menys capacitat. No. Ser jove vol dir tenir molts anys per endavant, per equivocar-se, caure i tornar-se a aixecar, per aprendre de les bufetades de la vida, però també per demostrar que, si es vol, es pot fer molt amb pocs anys a les butxaques. Mireu, jo no vaig per la vida pensant que canviaré el món, però si una cosa tinc clara és que les coses s’han de portar a dins i s’ha de créixer amb elles. Si quan ets jove no et mou res, cap inquietud o interès, tens un gran problema. Així de clar. Has de notar que et bull la sang, que part de les coses que t’envolten no t’agraden, has d’intentar fer coses per canviar tot el que estigui al teu abast i necessiti una millora. I us asseguro que criticant sense moure ni un dit no s’arregla res. Fa uns anys, em vaig dir a mi mateixa que no em deixaria trepitjar per ningú. Segurament, em tocarà patir, les coses no sempre seran com jo voldré, produiré odi a certes persones, però també tinc ben clar que mai toleraré que se’m xafi. Qui pensi que per ser jove sóc ruc i dèbil està molt equivocat. Cal tenir les urpes ben afilades per treure-les quan faci falta.