Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

divendres, 24 de juny de 2011

De vegades...

De vegades sospirem. A vegades riem sense motiu aparent. Alguns cops, encara amb els ulls mig tancats, tenim ganes de veure el desenllaç d’aquell somni que tant ens ha agradat. Un bon dia, algú molt proper ens diu: Eh, tu! Desperta! Estàs a la lluna! Alguns cops reaccionem, altres pensem que ja estem bé a dalt dels núvols. Sigui pel que sigui, on, quan i per què, no importa, la qüestió és que, de vegades, sentir aquestes coses ens fa sentir bé. Alguns dies, ens passem les hores somrient, potser no sabem ben bé perquè, o per qui, però la veritat és que fer-ho ens senta bé. Sí, tothom hauria d’experimentar el plaer que suposa passar-se els dies dibuixant somriures sense parar, perquè, ja ho diuen, un dia sense somriure és un dia perdut. El fet és que, el dia menys esperat, us podeu sorprendre pensant que teniu molts més motius per sentir la felicitat dels que penseu. Creieu-me, és feina vostra trobar allò que us fa feliços. La felicitat no us vindrà a buscar, no us esperarà, vosaltres heu de buscar-la, trobar-la i conservar-la per sempre més. De vegades la trobes en el lloc o en la persona menys esperada, no saps fins quan durarà, si molt o poc, però les teves ganes de pensar tan sols en el present et fan gaudir, com mai, del que dia a dia et prepara la vida.

4 comentaris:

  1. Corregeix "depara" que no existeix en català, un petonet guapa.

    ResponElimina
  2. me l'apuntaré! doncs sóc d'aquelles que va esperant i esperant i així s'escapen masses coses que fan somriure!

    ResponElimina
  3. Somriures del món

    He descobert el somriure més bonic del món. Està format per dues fileres de dents tan separades que a vegades la saliva s’escorre a borbolls entre elles, tan consumides per la càries que semblen merlets de castells en ruïnes i tan groguenques que sembla que el sol les hagi tenyit. Uns llavis mal tancats es netegen a si mateixos els mocs que deixa escapar un nas xato refredat i uns ulls a penes oberts desborden lleganyes. El secret del seu encant s’amaga a les seves galtes. Tocar-les, acariciar-les com es fa amb la mà de l’àvia que tant t’ha donat i et deixa, o amb la mà d’un fill que acaba de néixer és iniciar el sortilegi. Els pòmuls s’encongeixen, les orelles estiren els llavis fins que gairebé es toquen, brillen amb força els ulls i una profunda rialla emana d’una boca ben oberta. Aquest alè d’aire és un huracà d’amor i sinceritat sense màcula. Mai un so tan breu havia estat més precís, mai una ona tan feble havia evocat més emoció ni mai havia sorgit tanta bellesa del no-res. Mai tanta imperfecció havia resultat perfecta. És amor contingut en una ment discapacitada que només discerneix carinyo. Qui treballa amb ella no dóna, sinó que rep.



    He descobert el somriure més sincer del món. Està emmarcat per una cicatriu que, recorrent la part externa de la galta, comença al mentó i acaba al front. Com si els llavis, incapaços de contenir tanta innocència, necessitessin prolongar-se en aquesta extensió vertical. És infància que s’alimenta d’una mirada de carinyo. És agraïda, ingènua i curiosa però més que res contagiosa. Va enganxada a un tirador, a una ampolla-cotxe, a una pilota-llauna o a un tros de carbó amb què pintar noms i cors embruixats. Tingues per segur que va dibuixar el meu. Li pertany.



    He descobert el somriure més afable del món. És amabilitat desbordant d’una boca sense dents i llavis tenyits d’un vermell intens, com la vida fluint per la seva sang. És tranquil·litat apuntant entre arrugues després d’una dura vida somrient. És experiència de cabells blancs enlluernadors. És la mateixa vida, consumint-se, convidant-te a disfrutar-ne.



    He descobert el somriure del món. És de pell i ulls de cafè, té dos o vuitanta anys. Em persegueix, m’envolta i m’atrapa entre verds arrossars i polsegosos capvespres ataronjats. No l’ofega la torrencial pluja de maig, ni l’asseca el cruel sol de març. És perenne, no es marceix. Va a peu, en bicicleta o amb crosses. No té cara però les posseeix totes, és infantil i adulta, és una i n’és mil. És el somriure de l’arrossar, és el somriure de Cambodja.



    He descobert, per fi, el meu somriure.


    Article publicat a "El Periódico" de Xavier Melero.



    A6.

    ResponElimina