L'etern dilema

Ser humans comporta moltes responsabilitats. El nostre afany de voler anar per la vida sempre amb les mans netes, ens fa plantejar-nos un bon grapat de preguntes que, molts cops, no tenen pas resposta. Al meu parer, aquest és un dels problemes que més afecten als humans. El fet de no saber a qui fer cas, si al cor o a la raó, és l’etern dilema de la humanitat. En el mau cas, no sabria dir si sóc més racional o més passional, ja que quan sento ho faig d’una manera tant explosiva que fins i tot em fa mal a mi mateixa, per altra banda, em deixo influenciar massa pel que em diu el cap, sabent que molts cops es contradiu amb el que em diu el cor. La por a perdre, la por a autodestruir-me a mi mateixa per no saber controlar els meus sentiments m’empenyen a pensar que arriba un punt a la vida en el qual pensar massa les coses significa no tirar endavant. Llavors arriba l’impuls, aquella passió interna que en algun moment ha de sortir, perquè si es queda a dins destrueix tot el que troba al seu abast. I un cop la fera està deslligada, mentre marxa i no torna, la raó fa la seva feina. La por apareix, les ganes de saber la solució a tots els problemes de la vida m’obliguen a pensar que la meva manera d’estimar i de patir pels demés és una bomba de rellotgeria que, alguns cops, m’ofega i em converteix en un ésser subjectiu en molts aspectes. Les ganes de fer-ho tot bé, molts cops xoquen amb el que sento o tinc l’impuls de fer. És en aquests moments quan odio sentir de la manera que sempre he sentit, malgrat això hagi fet de mi una persona més forta, més prudent, però amb una gran por: Sortir perdent de les jugades per haver donat molt i haver rebut ben poc.