Mil histories en unes quantes cançons

Com ja sabeu, sóc una autèntica fan de les cançons de Manel. La veritat és que m’agraden tant perquè cada cançó explica histories amb les que ens podem trobar cada dia. Però aquí no acaba tot. És la manera com ho fan, de vegades un pèl estranya, però sempre buscant les paraules i expressions adequades per fer-te pensar, el que fa de les seves cançons joies de la música catalana. Escoltant un CD dels Manel ens podem trobar de tot. Paraules com aquestes, per exemple: Aniré a ma mare ben vestit i, abans que res, li hauré de dir que em perdoni per tractar-la sempre així; aniré a la Margarida a fer-li un fill per, només veure’l, intuir que l’estimo més del que m’estimo a mi, que ens fan posar en la pell d’un soldat malferit durant una batalla, sentint el dolor, pensant que, si la sort no l’acompanya, potser no podrà tornar a veure a qui més estima, ni podrà aconseguir tot allò que desitja. La vida és curta, però és curiós com, de vegades, només sentim unes ganes esgarrifoses de viure i aprofitar quan ens veiem el dolor a sobre. També pot ser que ens trobem cançons que a simple vista poden semblar menys profundes, però que si les escoltem ens fan pensar en grans veritats. Que me’n dieu de totes les persones ofegades per tants diners i fama que, en determinades ocasions, desitgen ser normals i passar desapercebudes? Davant algú així, que sap que només aixecant un dit pot tenir tot el que vol, però que també se sent buit, sempre pots pensar: Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal, puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit. Però igualment mai entendràs, el que és anar passant els anys, esperant la solució, que s’emporti tanta por. No… tu mai viuràs com viuen els altres, ni patiràs com pateix la gent normal, mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs com els somnis se’ns van quedant en riure i beure i anar tirant, i si es pot, ja saps, follar de tant en tant. Prova a cantar, si ho fan els altres, i canta fort, si et sembla interessant. Riu a pulmó, si ho fan els altres, però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu, que no et sorprengui si estan farts… de tu, jugant a ser com és la gent normal. Escoltant les cançons de Manel també podem pensar en tot el que podria passar en un futur si la por no es fes amb els nostres cors: Mira, panderetes, serpentines, apa nena, quines mitges!, hi som tots, sí, però fixa’t bé, com et miro, com em mires. Va, assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles! I ens crido: “Això és lamentable teatre amateur! I no la vida que se’ns escapa a cada moment”. I imaginem, i pensem en el que podria venir, i quan ja ens em endolcit, comprovem que, alguns cops, la vida no és com nosaltres imaginem: Mira com els nervis no han pogut, les paraules que buscàvem. Les diem i no fan por, les diem amb la veu alta: “Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?” I ens crido: “Ja sé de què aneu i he perdut l’interès! Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”. O també, com és de suposar, l’amor pot ser el gran protagonista. Pot ser que escoltant una cançó ens sentim capaços de tot, de qualsevol cosa per estar amb la persona estimada, per gaudir de la seva companyia. I així, en mig de pensaments agradables, acabar imaginant la fugida perfecta amb el nostre amor. Ja se sap, els humans som amants de les aventures i tots, algun cop, hem volgut viure una història de pel·lícula davant el mar: Així doncs si un dia vens i passes per aquí, i sí malgrat la feina trobem un matí, no em perdonaria mai, no podria assumir, no agafar-te amb la moto i que no féssim camí, molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món, hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons, tu i jo asseguts a la barra d’un bar, sona bona música i som davant del mar. I encara dins dels mons de l’amor, també ens podem trobar amb aquell record que mai s’esborra, que sempre ens acompanya en algun moment. Sí, em refereixo a l’amor que mai vam poder aconseguir, aquell marcat com impossible, inabastable, o a un amor que va ser intens i feliç, però que ja ha arribat a la seva fi, tot i que, segons com, encara ens fa somriure en recordar-lo: I potser dormiré abraçadet a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets. Potser tindrem néts malparits que se’n fotin de mi quan no m’enteri de les coses. Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual. Caminaré lent i m’asseuré, a vegades, als bancs. Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc i em podran veure somriure una mica per sota del nas. Per acabar, tant amb aquest post com amb el tema de l’amor, algunes lletres també ens mostren el final d’un amor que va ser bonic mentre va durar, tant, que val la pena matar-lo del tot compartint un bon ball: I, Dolors, ningú esperarà cap escena dolça davant cap portal, ni, Dolors, cap gran veritat serà revelada quan es faci clar. Avui, Dolors, mourem el cos al compàs d’un tambor accelerat, d’una gran línia de baix. Avui, Dolors, proposa un tema al cantant, un que es rigui de tu i de mi i d’aquesta història que ja no és important. Un que ens defineixi en tres acords, un que ens expliqui a la posteritat, un que conscientment sigui un punt i final, Dolors, un que sembli impossible que pugui acabar. I és que els finals no sempre són negatius i destructius.