Darrere de cada estrella

Al cel hi ha milions d’estrelles. Milions de llumetes que, de vegades, mentre les contemplem, ens fan recordar persones que ja no tenim al nostre costat. És cert, quan algú estimat ens deixa no pensem en que segons més tard brillarà al cel, i no ho fem perquè el que volem és que estigui al nostre costat. És al cap dels dies, quan ja hem assumit que ja no hi és, quan, tot mirant al cel, pensem en les seves paraules i la seva persona. L’evoquem, sovint en silenci, amb llàgrimes als ulls i una certa impotència per no tenir els poders suficients per tornar-la a sentir ben prop nostre. És dur sentir aquesta impotència, sentir que per molt que vulguis ja mai més podràs tornar a abraçar-la, donar-li un petó o demanar-li consell. Potser per això busquem aquesta persona a milers de quilòmetres de distància: al cel. La recordem, la recordem com una part important de nosaltres, amb aquella llum que la feia especial, la mateixa llum que fa que la puguem contemplar des de la terra. Tots els estels tenen alguna cosa especial, alguna persona darrere que els fa brillar per si sols, amb tota la seva força. Sé que en aquests moments no hi ha paraules que valguin, però fes-ho: mira un estel i posa-li nom tot pensant en aquella persona que ja no és al teu costat. Ara ja és un estel, per tu el més bonic de tot el firmament.