Vas amb precaució, pas a pas, amb passes sigil·loses i sense dir ni un mot que m’aclareixi de que va tot plegat. I jo, un pèl inexperta en aquestes qüestions, no sé ben bé com agafar-m’ho ni què pensar. Em sento afalagada, sí, però no hi estic acostumada, què vols que hi faci... Potser si algun dia decideixes explicar-me les coses amb claredat arribes més lluny. Au vinga, home, que no mosso, cosa que ja em penso que saps, però que no em cansaré de repetir per si de cas. Saps que? La veritat és que la idea d’invertir uns minuts parlant amb tu no em desagrada? Vols? Bé, potser tampoc cal que et pressioni tant, però t’ho dic per si vols meditar-ho. Per la meva part, poca cosa més puc fer. Així que ja ho saps, no perdré la son per si un dia d’aquests et decideixes a posar les cartes sobre la taula, però si una cosa tinc clara és que hi ha pocs jocs amb els quals m’agrada passar l’estona. De tota manera, he de reconèixer que has aconseguit una cosa que pocs aconsegueixen: deixar-me amb la boca oberta amb poques paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada