L’altre dia, no sé ben bé per quin motiu, em vaig posar a pensar en el meu casament. Em vaig sorprendre a mi mateixa, ja que encara no he après a trobar massa sentit a això de contreure matrimoni, però també em va agradar aquella sensació. Vaig necessitar menys d’un segon per pensar en l’escenari: La Seu Vella. Vaig forta, eh? Però no us penseu pas que vaig pensar amb una Seu Vella decorada amb desenes de flors o petits detalls, sinó que la vaig imaginar senzilla com sempre. De nit, il·luminada com cada dia i sense cap indici de casament. És a dir, com la podem veure cada nit de l’any. La meva imaginació no necessitava res més, a part de la persona especial en qüestió, la família i els amics més propers. De capellà tampoc en necessitava cap, amb tots els respectes cap a l’Església, és clar, però és que jo i la religió no som massa amigues. I és que la Seu Vella significa tant per mi, que tan sols amb la seva presència pot fer de qualsevol cosa una experiència meravellosa. Els que em coneixeu ja ho sabeu: em conformo amb poc, mentre estigui fet amb ple sentiment. I així va acabar el meu casament imaginari. Sí, ho sé, fins i tot és cutre, però a vegades també m’agrada pensar en coses d’aquestes. Proveu-ho, potser també us agrada!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada