Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dilluns, 13 de juny de 2011

Però sempre ens en sortim

El sol espetegava amb tanta força que va pensar que, si no es posava crema per tot el cos, acabaria vermella com una gamba. Va decidir que el seu marit seria l’encarregat d’untar-li tota l’esquena, tot i que era conscient que ho faria desprès de remugar una bona estona. Li va empastifar la crema a l’esquena i ella es va acomodar de nou damunt la tovallola, aquest cop, però, de cul enlaire. Va deixar caure el cap damunt l’encreuament que feien els seus braços lleugerament flexionats, i va tancar els ulls. Amb els ulls tancats, semblava que podia percebre molt millor tots els sons que l’envoltaven. Amb una mica d’esforç podia escoltar, fins i tot, la conversa que portaven els dos joves que estaven a poc metres de la seva dreta. Llavors, va sentir els crits del seu fill i del seu nebot, que ja venien cridant: “Qui arribi últim és tonto!” . “Típic joc de criatures”, va pensar interiorment. Al cap d’uns segons, ja els tenia al seu costat, posant-li els peus plens de sorra damunt la seva esquena recoberta de crema. Els dos nens venien esvalotats, desprès d’haver trobat una petxina a prop de l’aigua. Sabia que no estava bé ignorar-los, així que es va incorporar i va agafar la petxineta amb les seves mans. Desprès d’observar-la uns segons i escoltar les aventures dels dos nens, els va dir que si es portaven bé farien un collar amb ella. Aquella idea va encantar als dons nens, que van marxar corrents disposats a trobar més petxines per fer molts més collars. Desprès d’aquell episodi, va decidir deixar-se anar, de nou, damunt la tovallola, mentre observava com el seu marit seguia marginat del món, llegint les últimes planes d’un diari dos dies vell. Va decidir no pensar en res més, va tancar els ulls i va oblidar que dintre de poques hores tornaria a la vida que tant l’ofegava.

2 comentaris:

  1. Però li feia tant reparo haver de tornar a la rutina de sempre, no pel seu fill que era la personeta que mes estimava, sinó pel seu home, i per això preferia estar sominat hores i hores.
    El somoni li va fer arribar a dubtar si era convenient continuar amb aquella persona. Realment l'estimava però hi havia coses que li feia treure de les caselles i que li feien cansar tant físicament, però sobretot mentalment.
    Un crit del seu fill al trobar una altra pitxina, li va fer despertar-se dels seus somnis. La primera cara que va veure al obrir els ulls va ser la del seu marit, i llavors va saber perquè encara contiuava amb ell, perquè tot i ser com és, ell mai havia deixat d'estar al seu costat, tant en els moments bons com en els dolents.

    ResponElimina
  2. Hola Edurne.
    M'agrada molt aquest blog, et felicito. M'agrada l'estil dels teus relats.
    Estic començant un blog propi i intento empapar-me d'aquells que més m'agraden.
    Si li vols donar una ullada, aquesta és la direcció: http://batutdecoco.blogspot.com
    Ja et dic, acabo de començar.
    Per cert, jo també sóc addicte a Manel ;)

    ResponElimina