Però sempre ens en sortim

El sol espetegava amb tanta força que va pensar que, si no es posava crema per tot el cos, acabaria vermella com una gamba. Va decidir que el seu marit seria l’encarregat d’untar-li tota l’esquena, tot i que era conscient que ho faria desprès de remugar una bona estona. Li va empastifar la crema a l’esquena i ella es va acomodar de nou damunt la tovallola, aquest cop, però, de cul enlaire. Va deixar caure el cap damunt l’encreuament que feien els seus braços lleugerament flexionats, i va tancar els ulls. Amb els ulls tancats, semblava que podia percebre molt millor tots els sons que l’envoltaven. Amb una mica d’esforç podia escoltar, fins i tot, la conversa que portaven els dos joves que estaven a poc metres de la seva dreta. Llavors, va sentir els crits del seu fill i del seu nebot, que ja venien cridant: “Qui arribi últim és tonto!” . “Típic joc de criatures”, va pensar interiorment. Al cap d’uns segons, ja els tenia al seu costat, posant-li els peus plens de sorra damunt la seva esquena recoberta de crema. Els dos nens venien esvalotats, desprès d’haver trobat una petxina a prop de l’aigua. Sabia que no estava bé ignorar-los, així que es va incorporar i va agafar la petxineta amb les seves mans. Desprès d’observar-la uns segons i escoltar les aventures dels dos nens, els va dir que si es portaven bé farien un collar amb ella. Aquella idea va encantar als dons nens, que van marxar corrents disposats a trobar més petxines per fer molts més collars. Desprès d’aquell episodi, va decidir deixar-se anar, de nou, damunt la tovallola, mentre observava com el seu marit seguia marginat del món, llegint les últimes planes d’un diari dos dies vell. Va decidir no pensar en res més, va tancar els ulls i va oblidar que dintre de poques hores tornaria a la vida que tant l’ofegava.