Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimarts, 12 d’octubre del 2010

Ahir em van segrestar! / ¡Ayer me secuestraron!

Ahir em van segrestar. Tot va ser molt ràpid, i em sembla que encara estic sota els efectes del xoc que em va provocar tot plegat. Cap a les quatre de la tarda, vaig rebre la visita de dos persones essencials en la meva vida, la Marta i la Blanca. Venien a fer el cafè de després de dinar, cosa que jo ja sabia. Mentre xerraven, la meva mare ens va manar feina: Anar a comprar iogurts al Lidl. Al Lidl?, vaig pensar jo, si no hi anem mai... Però dóna la casualitat que allí hi venen uns iogurts amb trossos de fruita que estan de mort. Així que vaig agafar tot el que necessitava per anar a comprar els iogurts, es a dir, poca cosa, i vam marxar. Vam agafar l’autovia. Per allí és més ràpid i no cal creuar tota Lleida. Quan ja havíem passat la sortida que tocava agafar, la Marta va canviar el CD del reproductor de música i de cop va començar a sonar la cançó de “Cumpleaños feliz”, en versió Pitufo. Mireu, quin fart de riure! Segons més tard, es va girar amb un dels seus somriures, eixerits a més no poder, i em va donar un sobre blau on hi posava el meu nom. El vaig obrir i vaig començar a llegir la carta que hi havia a l’interior. Començava dient que no, no anàvem a comprar iogurts. Ai mare!, vaig pensar jo. Vaig continuar llegint i he de reconèixer que em vaig emocionar. Segons la carta i el Tomtom, el GPS, el nostre destí era Barcelona, tot i que no sabia quin lloc concretament i no ho podia preguntar. I com que jo sóc una noia molt creguda (jijiji) no vaig preguntar res en tot el viatge, de ben segur perquè l’emoció em corria per les venes i ja no sabia que pensar. Després de 15 dies, tocava celebrar el meu aniversari d'una forma diferent! Després de riure molt, vam arribar a BCN. Ara faltava buscar un pàrking on poder deixar el cotxe i saber d’una vegada per totes on anàvem. De sobte, vaig veure un cartell que sobresortia de la resta, Los 40. El Musical, hi posava. Vaig mirar pel retrovisor del cotxe quina cara feia la Marta, a la Blanca no li podia veure la cara, i vaig veure que ja començava a riure. Segons ella, reia perquè ens havíem passat el pàrking. Sí, cla. Allí vaig començar a sospitar. I segons més tard, l’home del pàrking on vam deixar el cotxe m’ho va confirmar. Pobre, la va pifiar volent saber més de la conta. Però no passa res, tot en general havia estat una gran sorpresa, i quan em van donar el sobre amb les 3 entrades per al musical em va fer igualment molta il•lusió. Abans d’entrar al musical, que començava a les 20:30, vam anar a fer un beure en una terrassa que està just davant del Teatre Victoria. I allí... allí... diguéssim que vam ser víctimes dels xoriços professionals de Barna. La Blanca es va quedar sense mòbil. Tot i això, dubto que es pugui treure molt profit del mòbil, o almenys això és el que vam intentar. Cap allà a les vuit de la tarda vam decidir entrar al Teatre. Quina il•lusió. Vam seure a la nostra butaca pertinent a esperar que comencés l’espectacle, mentre un DJ molt animat posava els èxits dels 40 principals i ens animava d’allò més. L’espectacle va començar amb una puntualitat impecable. Grans ballarins damunt l’escenari que em van deixar amb la boca oberta. I després de la breu introducció va començar l’argument. He de reconèixer que em van agradar molt tots els personatges i em va fer molta il•lusió veure a cares conegudes, com Naim Thomas i Gisela. Un bonic passeig per alguns dels èxits de la música POP, entrellaçats per acabar de donar sentit a un argument bastant ben ideat, des del meu punt de vista. Així doncs, el musical em va encantar i, evidentment, la companyia també. Va ser una bonica vetllada que personalment repetiria milions de cops. Al sortir del teatre vam veure que la pluja queia amb ganes. Així que vam decidir estar una estona sota cobert fins que parés de ploure. Allí vam tenir l’oportunitat de tenir als protagonistes del musical ben a prop, observant com la gent no volia perdre l’oportunitat de tenir una bona fotografia amb ells. Al final no va parar de ploure, però vam decidir mullar-nos per anar a buscar el cotxe al pàrking. Passant per sota els balcons la pluja no ens mullava, i si tocava córrer doncs tampoc passava res. Així que vam agafar el cotxe i vam iniciar el viatge que ens tornaria casa. Crec que les tres estàvem molt cansades, tot i així, la conversa no hi va faltar pas. Amb cada dia que passa, aquestes dos mosses em sorprenen més i més. Me les estimo molt, sabeu? I com ja van dir elles, la nostra amistat és molt important; volem cuidar-la perquè duri molts i molts anys, a poder ser tota la vida. Sens dubte, aquesta ha estat una de les millors sorpreses que m’han fet mai. No oblidaré mai el dia d’ahir, i en el fons cap dels que passem juntes. Son especials, i no em cansaré mai de repetir-ho. Gràcies per tot, noies.

-------------

Ayer me secuestraron. Todo fue muy rápido, y me parece que todavía estoy bajo los efectos de la conmoción que me provocó todo en conjunto. Hacia las cuatro de la tarde recibí la visita de dos personas esenciales en mi vida, Marta y Blanca. Venían a tomar el café de después de comer, cosa que yo ya sabía. Mientras charlaban, mi madre nos mandó trabajo: Ir a comprar yogures al Lidl. ¿En Lidl?, Pensé yo, si no vamos nunca ... Pero da la casualidad que allí venden unos yogures con trozos de fruta que están de muerte. Así que cogí todo lo que necesitaba para ir a comprar los yogures, es decir, poca cosa, y nos fuimos. Cogimos la autovía. Por allí es más rápido y no hay que cruzar toda Lleida. Cuando ya habíamos pasado la salida que tocaba coger, Marta cambió el CD del reproductor de música y de golpe empezó a sonar la canción de "Cumpleaños feliz" en versión Pitufo. Mirad, ¡qué risa! Segundos más tarde, se volvió a girar con una de sus sonrisas, avispadas a más no poder, y me dio un sobre azul donde ponía mi nombre. Lo abrí y empecé a leer la carta que había en el interior. Empezaba diciendo que no, no íbamos a comprar yogures. ¡Ay madre!, Pensé yo. Continué leyendo y he de reconocer que me emocioné. Según la carta y Tomtom, el GPS, nuestro destino era Barcelona, aunque no sabía qué lugar concretamente y no lo podía preguntar. Y como yo soy una chica muy mandada (jijiji) no pregunté nada en todo el viaje, seguro porque la emoción me corría por las venas y ya no sabía que pensar. Después de 15 días, ¡tocaba celebrar mi cumpleaños de una forma diferente! Después de reír mucho, llegamos a BCN. Ahora faltaba buscar un parking donde dejar el coche y saber de una vez por todas donde íbamos. De repente, vi un cartel que sobresalía del resto; Los 40. El Musical, ponía. Miré por el retrovisor del coche qué cara hacía Marta, a Blanca no le podía ver la cara, y vi que ya empezaba a reír. Según ella, reía porque nos habíamos pasado el parking. Sí, claro. Allí empecé a sospechar. Y segundos más tarde, el hombre del parking donde dejamos el coche me lo confirmó. Pobre, la pifió queriendo saber más de la cuenta. Pero no pasa nada, todo en general había sido una gran sorpresa, y cuando me dieron el sobre con las 3 entradas para el musical me hizo igualmente mucha ilusión. Antes de entrar en el musical, que empezaba a las 20:30, fuimos a tomar unos refrescos en una terraza que está justo delante del Teatro Victoria. Y allí ... allí ... digamos que fuimos víctimas de los chorizos profesionales de Barna. Blanca se quedó sin móvil. Sin embargo, dudo que se pueda sacar mucho provecho del móvil, o al menos eso es lo que intentamos. Hacia las ocho de la tarde decidimos entrar en el Teatro. Qué ilusión. Nos sentamos en nuestra butaca pertinente a esperar que comenzara el espectáculo, mientras un DJ muy animado ponía los éxitos de los 40 principales y nos animaba de lo más. El espectáculo comenzó con una puntualidad impecable. Grandes bailarines sobre el escenario que me dejaron con la boca abierta. Y después de la breve introducción comenzó el argumento. Tengo que reconocer que me gustaron mucho todos los personajes y me hizo mucha ilusión ver a caras conocidas, como Naim Thomas y Gisela. Un bonito paseo por algunos de los éxitos de la música POP, entrelazados para acabar de dar sentido a un argumento bastante bien ideado, desde mi punto de vista. Así pues, el musical me encantó y, evidentemente, la compañía también. Fue una bonita velada que personalmente repetiría millones de veces. Al salir del teatro vimos que la lluvia caía con ganas. Así que decidimos estar un rato a cubierto hasta que parara de llover. Allí tuvimos la oportunidad de tener a los protagonistas del musical muy cerca, observando como la gente no quería perder la oportunidad de hacerse una buena fotografía con ellos. Al final no paró de llover, pero decidimos mojarnos para ir a buscar el coche en el parking. Pasando por debajo de los balcones la lluvia no nos mojaba, y si tocaba correr pues tampoco pasaba nada. Así que cogimos el coche e iniciamos el viaje que nos volvería casa. Creo que las tres estábamos muy cansadas, sin embargo, la conversación no faltó en todo el viaje. Con cada día que pasa, estas dos mozas me sorprenden más y más. Les quiero mucho, sabéis? Y como ya dijeron ellas, nuestra amistad es muy importante, queremos cuidarla para que dure muchos años, a poder ser toda la vida. Sin duda, esta ha sido una de las mejores sorpresas que me han hecho nunca. Nunca olvidaré el día de ayer, y en el fondo ninguno de los que pasamos juntas. Son especiales, y no me cansaré nunca de repetirlo. Gracias por todo, chicas.

4 comentaris:

  1. quin segrest més animat!! haurien de ser tots aixi no?
    a mi també m'agradaria que em segrestessin d'aquesta manera, jeje

    ResponElimina
  2. M'assembla molt bé. Jo encara no estic molt endinsada a això dels blogs per això...

    ResponElimina
  3. hola me alegro de que lo pasaras bien conserva esas amistades que como esas hay pocas un besazo prima

    ResponElimina
  4. Ostres quin regalàs nooo? :D Si tots els segrestos fossin així no em faria res que em segrestessin, no... hahaha
    Espero que hagi anat bé el dinar a la uni! :P
    mwaaak!
    Roger.

    ResponElimina