Cròniques de dilluns: Entre el canvi de govern i el fanatisme del clàssic

Aquest mati, m’ha costat aixecar-me; estava tant bé dins del llit, que no volia destapar-me per res del món. Al final, he estat quasi mitja hora passant l’estona dins el llit, gaudint de la delícia que suposa estar ben tapadeta quan saps que a fora fa un fred que pela. M’he aixecat amb l’hora al cul, però he tingut temps de tot, penseu que jo no inverteixo massa temps pentinant-me. El dia d’avui ha estat marcat pel canvi de govern a Catalunya, i és que Montilla deixa pas a Artur Mas i a tot l’equip de CiU. Malgrat tot això, la política ha compartit escenari amb la impaciència i la passió que causa el clàssic Barça-Madrid. A mi m’importa bastant poc, però, segurament, a partir de les nou de la nit, els carrers quedaran deserts de gent. A la universitat no ha passat res que surti de la rutina, això sí, he rigut molt, tot i que, en realitat, això ja és el nostre pa de cada dia. Quan he arribat a casa, he vist que ja li havien donat l’alta a l’avi. M’he posat contenta. He dinat com si tingués pressa, tenia molta gana, i he fet petar la xerrada una estoneta amb els de casa. Desprès he marxat per anar a fer uns encàrrecs. La feina se m’ha acumulat, i al final he acabat arribant tard a la cita amb la Isabel(ó), que ja m’esperava al bar amb el got mig buit i una mirada d’aquelles que diuen: Arribes a tardar una mica més i no cal que vinguis, Edutine. Però, bah!, ho tenia tot controlat, i al final hem fet feina. Sí, hem quedat al bar per fer un treball, ja que a la biblioteca, en teoria, no es pot parlar ni causar escàndol, i sort que ens hem quedat al bar, perquè d’escàndol n’hem fet una bona estona. Ara estic assentada davant del PC, notant com el cansament em devora les ganes de fer alguna cosa de profit, i escoltant com dos dels grans equips de futbol, i alguns fanàtics, fan malbé el que podria ser una gran festa per al món de l’esport. Quina llàstima! Que tingueu una feliç setmana.

Ets i seràs un cabessudo!

Avui ai nat a votar i mai trobat amb l’Agnasio. Feie dies que no el veia, però continue tant cabessudo com sempre. I Pepero! Quan m’ha vist m’ha saludat, amb poques ganes, per això. Llavonses m’han vingut a la ment los matins de ia fa casi corantanys, quan cada dia el veia passar per davant del tros anquell amotet que casi necesitave pedals per córrer. Cada dia pujave al mas a fer fenyotes, i quan baixave cap al poble es passave les hores al bar; ere juador, lo molt cabró. Això em foteie de mala llet. Si jo hagués tingut una dona com la que tenie ell, no m’hagués estat tantes hores fora de casa, afededéu que no. La Paquina ere una dona de bandera! Bueno, ancara u és. Ere la pae més guapa de tot Massacoreig. Amb ella mai ai perdut lo contacte, fins fa poc ancara feiem petar la xarrada assentats al Banc del sinofós, però ara fa dies que no hi parlo, ia comense a fer massa fred, i la Paquita sempre ha set propensa als arrofredats. Al cap d’un rato, ha vingut l’Agnasio i m’ha dit: Nai! Com va tot? Ascolta, que vols vindre demà a vere lo Barça-Madrid? Avere si foten bones barrades als madrilenyos! Io no me’n podia avindre. Però què collons buscave aquell cap de ruc? Li ai dit que no, que a io això del futbol no m’ha agradat mai. Vine igual home! Que ara tenim lo Gol TV i allí lo televisen. Va! Que la Paquita mos fotrà una coca de recapte bunísma! Al sentir lo nom de Paquita m’ha canviat la cara. I ell ua notat, parquè m’ha dit: Aaahmigo! Això de vere a la Paquita ia t’agrade més, eh punyetero! L’Agnasio sempre ha sapigut que io estava enamorat de la seua dona, però mai cabrejat igualment, fins que li ai dit: Au va, home! Però que’m dius tu ara? Si has vingut par aufendre, ia pots girar cua. Cagondéu busques tu ara! La barrada te la fotré io a tu si no pares de dir rucades, cabessudo! Total, que s’ha emprenyat i ha marxat sense dir ni “diós!”, però mira, ni falta que fa. Pos claro que m’agrade la Paquita, però quan no pot ser, no pot ser. No vai fotre lo ruc de jove, il fotré ara de vell. Desdeluego que...

T'estimo discretament

Últimament, gran part de tot el que m’envolta mostra signes de debilitat i destrucció. He decidit mirar-ho tot fredament, pensant que si la mala sort és forta, jo ho sóc més. Prefereixo no pensar com acabarà tot plegat; prefereixo no preveure el futur. Ahir, el cel era net i clar, completament blau, sense cap taca difuminada que trenqués la seva homogeneïtat. La claror típica dels dies de primavera contrastava amb el paisatge de tardor, i la seva mescla em donava la sensació de pau i tranquil·litat. Potser per això, en una de les classes d’ahir, em vaig quedar una bona estona pensant en coses que no tenien res a veure amb la matèria. Llavors em vas venir a la ment. Se que m’has guanyat perquè, sense adonar-te’n, m’has donat força i somriures, els justos per lluitar contra la situació un pèl amarga per la qual estic passant. Tampoc sé que dir-te, ja que en el fons estic força confosa i no sé que pensar. Ja fa dies que hi penso i, tot i que no n’acabo de treure l’aigua clara, crec que la meva situació amorosa està començant a canviar. Algun dia descobriràs fins a quin punt tu n’ets el culpable. Fins aleshores seré discreta, com sempre.

Déu, te la tinc jurada

Bé, en realitat, parlar-te pot ser un acte una mica hipòcrita per la meva part, donat que en teoria no crec en tu. Malgrat tot això, i deixant una mica de banda el meu orgull, em ve de gust dir-te unes quantes coses. M’agrada ser sincera, per això començaré dient que no ets altra cosa que un cabró, egocèntric i egoísta que juga amb tots nosaltres; donant pel cul tant als que creuen en tu com als que no hi creuen. És per això que, en veure que el meu final ha de ser igual al de tothom, fa uns anys vaig decidir no invertir ni un segon més en creure en algú que mai he vist, és a dir: tu. Si fossis tant just i bo, no faries part del que fas. No t’emportaries a bones persones deixant el món infectat de fills de puta, parlant clar, ni tampoc permetries altres injustícies. Ja fa massa dies que no paro de veure penúries, la majoria d’elles alienes a mi, però això no vol dir que no m’afectin o no em facin reflexionar. En pocs dies el meu odi per tu ha augmentat per mil, i ja és dir. Ho veus? Dec ser una autèntica hipòcrita, ja que, si no crec en tu, per què dimonis t’he d’odiar? I encara més, per què dimonis he d’estar parlant amb tu? Potser el que passa és que en realitat sí que crec que estàs per allí dalt, però també se que no faràs quasi res de bo, per no dir res, pels meus o per mi mateixa. T’odio, t’odio amb totes les meves forces, i desitjaria topar-me amb tu per poder-te trencar les costelles en qualsevol racó poc il·luminat. M’agradaria veure com sofreixes, com demanes pietat, i encara gaudiria més dient-te que jo, d’això, amb tu no en gasto. Malauradament, mai tindré el plaer de donar-te cops de puny fins que el teu cor pari de bategar, si és que en tens. Només et demano una cosa: Fes amb mi el que vulguis, però deixa en pau als que jo estimo.

Cròniques de dilluns: Presentació

Els dilluns acostumen a ser feixucs, però, com que també tenen el seu encant, he decidit dedicar-los un apartat en aquest bloc: Cròniques de dilluns. De fet, els dilluns acostumen a ser com cada dia, amb la diferència que sembla que les pestanyes s’enganxin una mica més.
Avui m’he llevat a les set del mati, m’he dutxat, m’he vestit i he esmorzat. Quan he estat llesta, he marxat cap a la universitat, ben d’hora, per estalviar-me part de les cues que es fan a partir de les 8:30. Quan estava a punt d’arribar al meu aparcament habitual, he tingut el plaer de veure la cara dels dos primers ineptes del dia. En un cedeix el pas, com la senyal indica i obliga, he cedit el pas, però uns individus de mitjana edat han tocat el clàxon del seu vehicle, volent dir: Au tira, dona! Que no veus que no ve cap cotxe? És per això que també crec que estaven malament de la vista, ja que sí que venien cotxes: tres. Quan he considerat que no era perillós, he posat primera i he deixat endarrere aquells dos caps de cony que encara em dedicaven gestos amb els braços. Pobrets, he pensat. Les classes d’avui han estat entretingudes. M’han passat relativament ràpid. Quan he arribat a casa he dinat, estava afamada, i després he mirat una pel·lícula de l’”Oeste”. Ja fa uns quants dies que després de dinar en miro una, no és que m’apassionin, però les trobo entretingudes, tot i que sovint acabo odiant als bons. A la tarda he pujat a Lleida per anar un moment a la universitat, i quan he tirat cap al poble, després de superar els embussos de les sis de la tarda, m’he trobat al tercer inepte del dia, recordo que els del mati eren dos. Quan he arribat al poble, m’he tancat a la biblioteca, on he contribuït en els deures d’uns noiets que es feien mal fent un exercici de “posa dièresi a...”. Cap al tard, he pujat a l’hospital per veure a l’avi. Sí, últimament la sort no ens acompanya massa. Acomiadaré l’any 2010 amb molt de gust. Ara fa una estona que he sopat, estic rendida, però m’agrada aprofitar la nit, és per això que, tot i saber que em convé dormir unes quantes hores, em quedaré una estoneta més cremant el temps.

Per cert, avui l’he vist, mentre a dins del cotxe sonava: Ayer entré en el hueco donde estás con una excavadora para echarte de mi mundo y encerrarte donde no te pueda ver.

Que tingueu una feliç setmana!

Tot per una galipàndia

Si fos més jove nostaria aquí aspategat, afededéu que no. Ia n’estic fins als collons d’anquet paio, tot lo dia està per aquí tocant los ous! Cagondé, me venen unes ganes de fotre-li un bardo. Una bona garrotada li fotria io! Dentre a l’habitació a les sis del matí i m’ablaix amb tres o quatre andiccions. Aquet mati, par asmorzar, m’han portat un cafenllet i un melindo astopenc que no se pas d’agon l’hauran tret. Ancara rai que l’anfermera que m’ha portat lo fato foteie un bon popam. Ia s’hagués pogut acotxar ia, així potser li hauria vist lo patacó. Però ni això! Llavonses ha vingut aquell sinforós, lo metxe, abarallà’s amb la pobra noa, parqué m’ha deixat lo braç del suero fet un acsehomo: Tot ple de blaus de les punxades que m’ha fotut. Però ves, què li havia de dir a la pobra mossa? Anquell bragué que fotie! Si fos més jove ia l’acassaria ia! Ere guapa la pudrida, s’asemblae anquella actris que feie les pel·lícules de l’Oeste. Ara no sé com se die... Quan ha marxat, ha vingut lo capellà. Mecasonredéu, quan lai vist m’ha fet aborronar i tot. Ha començat a resar al costat del llit, fins que li ai dit: Nai! Cancara nostic mort, eh! Ia s’haurie pogut quedar a l’iclésia, total, m’ha dit un futimé d’oracions que no havia sentit mai. Ia li ai dit que no calie patir, que per una galipàndia no calie fer tants aspamientos, però m’ha dit que la seua feina ere resar. Mecagondéu quin afaram! Ara, io també amatinaria par anar als hospitals i veure xiques guapes. Ah txiquets! Així se treballe agust. Quan ha marxat li hai dit: “diós!”, però s’ha girat i m’ha mirat amb mala cara. Prou és més majo lo capellà que tenim a Butsènit: les seues misses sí que valen la pena. Ia varàs quan me vega les aurelles, fotré lo cam i no’m veuran més lo pèl. Afededéu que no!

Per què enganyar-te?

Et podria dir que per tu mouria muntanyes, però no ho faré. Podria fer veure que m’enlluerna la teva presència, però no et vull enganyar. També podria dir-te que cada nit tanco els ulls pensant en tu, però aquesta encara seria una mentida més greu que l’anterior. En un moment donat, podria dir-te que tu ets el protagonista de tots els meus textos, però no vull donar-te ales. Podria trucar-te per invitar-te a fer un cafè, però quan obro el meu moneder em desmotiva la idea. Podria regalar-te una de les meves mirades; una d’aquelles que només trec en ocasions especials, però no sé si val la pena (mal)gastar-la amb tu. Podria dir-te que m’afalaga que estiguis tant damunt meu, però, bé, darrere de la “m” hi queda millor el verb “emprenyar”. Podria dir-te que no em caus bé, però això seria ser cruel, i potser mentidera, ja que en realitat t’aprecio. Podria dir-te que no trobaràs mai a ningú, però saps de sobra que ho faràs amb facilitat. En fi, podria dir-te un sac de coses que et farien feliç, que et farien pujar al cel, però no ho penso fer, ja que la majoria no serien certes, i, llavors, per la llei de la gravetat acabaries trencant-te les dents contra el terra. No és per res, però tu no ets la persona que busco, si és que en busco alguna. Respectaré els teus motius, les teves ganes i la teva insistència, però espero que tu també respectis el meu espai, la meva exigència i la meva borderia. Fes-me cas, oblida’t de mi, de tots els plans que ja has fet, és probable que mai els puguis dur a terme, almenys amb mi.

M'agrada acabar somrient

Aquests últims dies tinc els ànims una mica per terra, però, don’t worry! Sempre hi ha temporades pitjors que altres, a més, a mi m’agrada somriure tot i estar una mica xof, així que prometo no perdre el somriure, d’acord? Mentre espero que arribin les dotze de la nit, per veure el nou capítol de Dr.House que no vaig poder veure dimarts passat, estic alimentant el meu masoquisme amorós escoltant cançons que em fan plorar com una nena. Algunes d’aquestes cançons feia molt de temps que no les escoltava, d’altres son ben noves, però això tant se val; les bones lletres sempre fan aflorar els sentiments. Crec que tinc els ulls apunt d’explotar; ja fa massa estona que els estic refregant amb clínex que, tot i portar extractes d’aloe vera, irriten la pell. Moquejo com ho feia de petita, intentant que ningú s’adoni que estic plorant, tot i que ara tu ja ho saps, però m’és igual. Oi que no ho diràs? De tant en tant, tot i que no ho sembli, m’agrada passar nits com la d’avui: Escoltant música i recordant tot el que les lletres de les cançons em retornen. M’agrada notar com les llàgrimes rellisquen per les meves galtes, així penso: Veus, Edurne, ets humana. També plores, saps? El que passa és que no t’agrada que vegin com ho fas, per això ho fas en solitud, per poder treure tot el què t’apeteix i més. I que hi vols fer si en el fons sóc una bleda? Una tova que, de tant en tant, es para a pensar que amb l’amor no té massa sort; que no se sent atreta pels que demostren interès per ella, que no veu a ningú més que no siguin els homes de la seva vida, que mira amb mala cara als que intenten apropar-se a ella, o perquè no els coneix o perquè no pot dissimular la poca simpatia que sent per ells, que va en contra dels models de “tio buenorro” d’avui dia, que sempre pensa: Cony! Jo vull un home amb el que poder parlar de coses veritablement importants, per, si pot ser, tenir un orgasme a cada conversa. ;) I així, poder posar punt i final als textos amb els ulls inflats, però amb un somriure d’orella a orella.

FOTO: Una servidora, un dia en el qual vaig deixar sortir els meus dots artístics!

La dona que tenia un marit fabulós

Ho tenia tot, o almenys això pensava. Casada amb un ric empresari, havia tastat quasi bé tots els plaers de la vida. Gaudia de festes privades en les quals un vi de 3000€ era el producte més barat. Podríem dir que vivia malgastant els diners, comprant coses que en la majoria dels casos no eren més que capritxos. Entrava a les botigues i comprava samarretes a 100€, exactament igual com jo compraria caramels a cinc cèntim d’€. Sempre anava ben vestida, tenia bon gust, i la sort de podar gastar-se molts calers en bones marques. Per ella, els perfums convencionals, per molt famosos que fossin, es quedaven curts. S’estimava més passejar l’olor dels perfums més exclusius que el seu marit li portava dels seus viatges de negocis. Des del seu casament, s’havia oblidat del que era treballar. Mirava amb superioritat als que, a causa de la necessitat de diners, invertien gran part del seu temps en treballar. Sovint pensava: “Pobres desgraciats!” Això sí, no pensava el mateix del seu marit. Ell era un prestigiós home de negocis que no s’embrutava les mans treballant. Era feliç amb ell, potser perquè el veia poc, i perquè sempre li regalava alguna cosa que no valia menys de 1000€. Per què negar-ho? Però el què ella no sabia era que si el seu marit feia tot això, era per amagar part de la seva infidelitat. Una infidelitat que ja feia quasi 5 anys que durava, justament els anys que feia que havien augmentat els seus viatges de negocis. Ell marxava a EEUU, però en realitat es passava els dies cardant amb una dependenta de pastisseria molt més jove que ell, en una rústica casa de camp a 30 Km de la ciutat. Marxava dues nits a Madrid, però en cap moment es reunia amb aquell home de negocis que tenia un gran projecte per presentar, sinó que es dedicava a passejar amb la jove dependenta que no necessitava regals exageradament cars per estimar-lo. Però tot això, la seva dona no ho sabia, per això, el dia que el seu marit complia el mig segle d’edat, sabent que era un autèntic llaminer, va decidir sortir de casa per comprar un bon postre a la que, segons ell, era la millor pastisseria de la ciutat. La pastisseria era força elegant, però la dependenta li va semblar un pèl vulgar: Una jove, d’uns 25 anys que no era precisament lletja, però que a primer com d’ull no semblava massa femenina. Va decidir que compraria un Sant Honoré. El seu marit sempre deia que els d’allí estaven boníssims. I mentre la dependenta l’embolicava, per evitar aquell silenci que tant l’incomodava, va començar a explicar-li que era l’aniversari del seu marit i que les llaminadures d’aquella pastisseria li encantaven. Va concloure l’explicació dient: “Tinc un marit fabulós.”. En sentir allò, la noia va esbossar un petit somriure i va dir: “Segur que sí”. La dona rica, i pobra a la vegada, va pagar i va sortir per la porta pensant que amb allò faria content al seu marit, mentre la jove dependenta pensava que aquella nit no podria veure a l’home de negocis que tant estimava.

Records en companyia de la pluja / Recuerdos en compañía de la lluvia

Sempre seràs una de les estrelles més brillants del cel; sempre. Jo sóc sang de part de la teva sang; sang que sempre passejaré amb molt d’orgull. Van ser pocs els anys que vaig passar al teu costat, però tot i així, cada cop que et mirava sabia que jo era igual que tu. Jo t’estimava, no t’ho deia, però ho feia, i confio en que ho sabies. Si no fos així, maleiria el dia en el que vaig decidir fabricar-me una cuirassa per ocultar els meus sentiments. Te’n vas anar sense dir-me adéu, tot just quan havia començat a tenir-te de veritat. Recordo que en aquell moment no vaig plorar, però al final, tanta tristesa continguda, va esclatar i va fer que plorés com una nena desemparada, com qui plora en saber que mai més podrà tornar a abraçar a qui en el fons li agrada abraçar. Aquesta nit, mentre mirava les fotos que he fet durant la freda i plujosa tarda d’avui, he mirat l’estrella i t’he recordat. I he plorat; de la mateixa manera que ara plora el cel.

-------

Siempre serás una de las estrellas más brillantes del cielo; siempre. Yo soy sangre de parte de tu sangre; sangre que siempre pasearé con mucho orgullo. Fueron pocos los años que pasé a tu lado, pero aún así, cada vez que te miraba sabía que yo era igual que tú. Yo te quería, no te lo decía, pero lo hacía, y confío en que lo sabías. Si no fuera así, maldeciría el día en el que decidí fabricarme una coraza para ocultar mis sentimientos. Te fuiste sin decirme adiós, justo cuando había empezado a tenerte de verdad. Recuerdo que en aquel momento no lloré, pero al final, tanta tristeza contenida, estalló e hizo que llorara como una niña desamparada; como quien llora al saber que nunca más podrá volver a abrazar a quien en el fondo le gusta abrazar. Esta noche, mientras miraba las fotos que he hecho durante la fría y lluviosa tarde de hoy, he mirado la estrella y te he recordado. Y he llorado; exactamente cómo ahora llora el cielo.

Si vols, no cal que pengis / Si quieres, no hace falta que cuelgues

A vegades ens enamorem de veus; de veus que sovint relacionem amb imatges. Som professionals en vestir i donar forma a les diferents veus que escoltem. Aquesta tarda, quan sortia de casa, ha començat a sonar el mòbil. He mirat el numero i he vist que no era cap que figurés a la meva llista de contactes, però he contestat igualment. A l’altra banda de l’aparell, ha parlat una veu masculina força viril que ha produït en mi una sensació molt estranya. En resum, aquella veu m’ha encantat. Segons ell, era un tal “fontanero”. “Fontanero?”, li he dit jo. Parlava en castellà, i al veure que jo li he contestat en català ha deixat anar un “¿de dónde eres?”. Li he dit que jo era catalana i amb això ja n’ha tingut prou. S’havia equivocat. Doncs quina llàstima! No, fora bromes, aquella veu és una d’aquelles veus que arriben ben al fons. A jutjar per l’accent que tenia, devia ser basc. Sí, segur que era basc. Allò també m’ha agradat. S’ha disculpat un milió de vegades, més o menys, però a mi no m’ha costat res dir-li que no passava res. Tots ens equivoquem algun cop, oi? A mesura que anava parlant amb ell, perquè tot i saber que s’havia equivocat encara ha continuat parlant, me l’imaginava vestit de blanc, amb les mànigues de la camisa arromangades, amb una txapela i amb una destral a les mans, dominada per uns braços ben forts, fent trossets un fort i doble tronc d’arbre. Sí, ho confesso, m’agraden els aizkolaris. Després d’un altre “lo siento”, s’ha acomiadat. Mira que no m’agrada parlar per telèfon, però amb aquella veu a l’altre costat de línia hagués pogut parlar hores senceres. No era la veu del Bubblé, ni la del senyor de la fotografia, però la veu d’aquell suposat basco m’ha captivat.

----------

A veces nos enamoramos de voces; de voces que a menudo relacionamos con imágenes. Somos profesionales en vestir y dar forma a las diferentes voces que escuchamos. Esta tarde, cuando salía de casa, ha comenzado a sonar el móvil. He mirado el número y he visto que no firuraba en la lista de contactos, pero he respondido igualmente. Al otro lado del aparato, ha hablado una voz masculina muy viril que ha producido en mí una sensación extraña. En resumen, esa voz me ha encantado. Según él, era un tal "fontanero". "Fontanero?", le he dicho yo. Hablaba en castellano, y al ver que yo le he contestado en catalán ha soltado un "¿de dónde eres?". Le he dicho que yo era catalana y con eso ya ha tenido suficiente. Se había equivocado. ¡Pues qué lástima! No, fuera bromas, esa voz es una de esas voces que llegan muy adentro. A juzgar por el acento que tenía, debía ser vasco. Sí, seguro que era vasco. Eso también me ha gustado. Se ha disculpado un millón de veces, más o menos, pero a mí no me ha costado nada decirle que no pasaba nada. Todos nos equivocamos alguna vez, ¿verdad? Supongo que a medida que iba hablando con él, porque a pesar de saber que se había equivocado ha continuado hablando, me lo imaginaba vestido de blanco, con las mangas de la camisa arremangadas, con una txapela y con un hacha en las manos , dominada por unos brazos fuertes, haciendo trocitos un fuerte y doble tronco de árbol. Sí, lo confieso, me gustan los aizkolaris. Después de otro "lo siento", se ha despedido. Mira que no me gusta hablar por teléfono, pero con esa voz al otro lado de línea hubiese podido hablar horas enteras. No era la voz del Bubblé, ni la del señor de la fotografía, pero la voz de aquel supuesto vasco me ha cautivado.