Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimarts, 15 d’octubre del 2013

El futur: Un cap boig i inexpert

He estat rellegint els textos escrits en un passat, concretament durant aquests últims quatre anys. És curiós l’efecte que causa el pas del temps. Jo mai he pensat que el temps ho curi tot, hi ha coses que no es poden curar o arreglar per molts anys que hi posis a sobre. Potser el que passa és que el temps ens ensenya a veure les coses d’una altra manera, compartim experiències amb d’altres i poc a poc ens anem acostumant als canvis que ens va preparant la vida. El cas és que retrobar-me amb aquests textos m’ha fet veure, de nou, que les coses que en un passat podien ser importants ara gairebé ja no tenen res a veure amb mi, que amb els anys has d’aprendre a distingir els coneguts dels companys i els companys dels amics, que hi ha amors que en realitat no són res de tot això, sinó complexes fixacions i un conjunt de comoditats i rutines que ens enganxen a una determinada persona. El passat és savi, pel sol fet que ja ha vist el que passa; el futur pot ser un cap boig, un inexpert, però amb els ulls clucs em quedo amb el futur, fugint de tots aquells que semblen posseir una bola del temps. Jo crec que ningú sap que passarà demà, ningú, ni tan sols aquells que s’atreveixen a fer agosarades prediccions. Sense fer cas de tot això la vida pot ser més emocionant, no creieu?

dijous, 10 d’octubre del 2013

Ja he dormit prou. Cal tornar a escriure

La ciutat dorm. Nomes petits sorolls trenquen un silenci gairebé inimaginable quan parlem d’una ciutat. Lleida descansa sota la defensa de la seva major fortalesa, aquella que durant molts segles l’ha protegit dels atacs externs. Però, no massa lluny d’aquesta meravella arquitectònica, descanso jo sota uns llençols, envoltada d’uns braços que no es cansen d’agafar-me. I mentre sento la respiració del meu company de somnis, el campanar assenyala impacient que la nit avança i que el sol no tardarà a arribar a la seva posició de sortida. I aquí comença la màgia de les meves matinades; agradables i mandroses a la vegada. Senzilles, però, a la vegada, de somni.