He estat rellegint els textos escrits en un passat,
concretament durant aquests últims quatre anys. És curiós l’efecte que causa el
pas del temps. Jo mai he pensat que el temps ho curi tot, hi ha coses que no es
poden curar o arreglar per molts anys que hi posis a sobre. Potser el que passa
és que el temps ens ensenya a veure les coses d’una altra manera, compartim experiències
amb d’altres i poc a poc ens anem acostumant als canvis que ens va preparant la
vida. El cas és que retrobar-me amb aquests textos m’ha fet veure, de nou, que
les coses que en un passat podien ser importants ara gairebé ja no tenen res a
veure amb mi, que amb els anys has d’aprendre a distingir els coneguts dels
companys i els companys dels amics, que hi ha amors que en realitat no són res
de tot això, sinó complexes fixacions i un conjunt de comoditats i rutines que
ens enganxen a una determinada persona. El passat és savi, pel sol fet que ja
ha vist el que passa; el futur pot ser un cap boig, un inexpert, però amb els
ulls clucs em quedo amb el futur, fugint de tots aquells que semblen posseir una
bola del temps. Jo crec que ningú sap que passarà demà, ningú, ni tan sols
aquells que s’atreveixen a fer agosarades prediccions. Sense fer cas de tot això la vida pot ser més emocionant, no creieu?
Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!
dimarts, 15 d’octubre del 2013
dijous, 10 d’octubre del 2013
Ja he dormit prou. Cal tornar a escriure
La ciutat dorm. Nomes petits sorolls trenquen un silenci gairebé
inimaginable quan parlem d’una ciutat. Lleida descansa sota la defensa de la
seva major fortalesa, aquella que durant molts segles l’ha protegit dels atacs
externs. Però, no massa lluny d’aquesta meravella arquitectònica, descanso jo sota
uns llençols, envoltada d’uns braços que no es cansen d’agafar-me. I mentre
sento la respiració del meu company de somnis, el campanar assenyala impacient
que la nit avança i que el sol no tardarà a arribar a la seva posició de
sortida. I aquí comença la màgia de les meves matinades; agradables i mandroses
a la vegada. Senzilles, però, a la vegada, de somni.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)