Tots volem tenir la raó. Disparem bales, míssils, fletxes, qualsevol cosa
que pugui ser capaç de tombar l’adversari. Esmolem ganivets, o de vegades la
nostra pròpia llengua, que sovint fa més mal que qualsevol punyalada amb arma
blanca. Esbossem somriures que amaguen traïció i falsedat, i ens amaguem en la rancúnia
que causa no saber dialogar com humans. Tot el que tenim ho tirem a la brossa, ho lliguem ben lligat i deixem que es podreixi. I som imbècils, perquè de
vegades ho volem recuperar i després ja és massa tard. Tot fa pudor i està més
que podrit. Els cucs han tingut un bon banquet, i a nosaltres ens queda el
remordiment i l’estupidesa, que molts cops penso que preval per sobre de la intel·ligència
humana.
Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!
dimarts, 28 de febrer de 2012
dilluns, 27 de febrer de 2012
Una nit freda
Ja fa uns dies que per les contrades de Lleida el sol brilla
amb força. Es desperta esplendorós i ens saluda amb un gran espetec de llum i
escalfor, de fet, tenint en compte que estem al mes de febrer, això no està gens
malament. I entre tant de sol, entre tanta felicitat i tants dies que recorden
a la primavera que ha d’arribar, hi sóc jo, esperant trobar la manera d’aturar
el temps, de ser capaç de controlar-lo per tal de fer infinit aquest camí al teu costat.
M’he agafat a tu sense por, i ho he fet perquè un dia em vaig adonar que t’estimava
i que per molt que costés volia fer-ho, volia lluitar contra totes les
barreres, volia ser feliç agafada a tu. Cada cop que em mires em sento immortal,
submergida en un espiral de felicitat que només s’esvaeix quan no puc
envoltar-te amb els meus braços. I avui, la nit, tot i que la resta del dia el
sol ha escalfat tota la cambra, serà freda i només desitjaré una cosa: tenir-te
al meu costat per assegurar-te que sí, que t’estimo com no sabia que es podia
arribar a fer; bojament i sense mesura.
dimecres, 15 de febrer de 2012
No et vull lluny
No puc dir que estigui trista. Tampoc
puc ser tan atrevida de considerar que no estic passant per un bon moment. De
fet, ja fa uns mesos que he après a tocar el Paradís amb les meves pròpies mans.
Així doncs, què em passa? Em sento bé amb tots els projectes que tinc entre
mans, tinc ganes de tirar-los endavant i de treure’n el màxim de suc, però hi
ha cops que em sento terriblement buida. La meva vida ha fet un gir radical en
poc temps, fet que segurament m’ha afectat més del que jo vull creure. Tot i
això, sé perfectament que fer-se gran comporta canviar certes coses de la
nostra vida, i sé que no em penedeixo de res del què he fet. Però què passa si
et dic que et necessito? Què passa si et dic que sense els teus petons sento
que em manca la vida? No et canses de repetir-me que et dono forces, i jo, mig
embadalida, perdo l’ocasió de dir-te el mateix. Em perdo en els teus ulls quan em miren amb nostalgia, amb enyor. Durant molt de temps he estat
una dona de gel, de vegades encara actuo com a tal, però tu m’has ajudat a
veure tot el què hi ha dins meu. Terriblement passional i impulsiva, m’he
llençat al buit per regalar-te part de la meva vida. Això costa, amor, costa
molt, però quan estic entre els teus braços m’oblido de tot això i desitjo, amb
totes les meves forces, que cada dia em despertis amb un suau petó als llavis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)