Tots tenim raó i culpa

Tots volem tenir la raó. Disparem bales, míssils, fletxes, qualsevol cosa que pugui ser capaç de tombar l’adversari. Esmolem ganivets, o de vegades la nostra pròpia llengua, que sovint fa més mal que qualsevol punyalada amb arma blanca. Esbossem somriures que amaguen traïció i falsedat, i ens amaguem en la rancúnia que causa no saber dialogar com humans. Tot el que tenim ho tirem a la brossa, ho lliguem ben lligat i deixem que es podreixi. I som imbècils, perquè de vegades ho volem recuperar i després ja és massa tard. Tot fa pudor i està més que podrit. Els cucs han tingut un bon banquet, i a nosaltres ens queda el remordiment i l’estupidesa, que molts cops penso que preval per sobre de la intel·ligència humana. 

Una nit freda

Ja fa uns dies que per les contrades de Lleida el sol brilla amb força. Es desperta esplendorós i ens saluda amb un gran espetec de llum i escalfor, de fet, tenint en compte que estem al mes de febrer, això no està gens malament. I entre tant de sol, entre tanta felicitat i tants dies que recorden a la primavera que ha d’arribar, hi sóc jo, esperant trobar la manera d’aturar el temps, de ser capaç de controlar-lo per tal de fer infinit aquest camí al teu costat. M’he agafat a tu sense por, i ho he fet perquè un dia em vaig adonar que t’estimava i que per molt que costés volia fer-ho, volia lluitar contra totes les barreres, volia ser feliç agafada a tu. Cada cop que em mires em sento immortal, submergida en un espiral de felicitat que només s’esvaeix quan no puc envoltar-te amb els meus braços. I avui, la nit, tot i que la resta del dia el sol ha escalfat tota la cambra, serà freda i només desitjaré una cosa: tenir-te al meu costat per assegurar-te que sí, que t’estimo com no sabia que es podia arribar a fer; bojament i sense mesura.   

No et vull lluny

No puc dir que estigui trista. Tampoc puc ser tan atrevida de considerar que no estic passant per un bon moment. De fet, ja fa uns mesos que he après a tocar el Paradís amb les meves pròpies mans. Així doncs, què em passa? Em sento bé amb tots els projectes que tinc entre mans, tinc ganes de tirar-los endavant i de treure’n el màxim de suc, però hi ha cops que em sento terriblement buida. La meva vida ha fet un gir radical en poc temps, fet que segurament m’ha afectat més del que jo vull creure. Tot i això, sé perfectament que fer-se gran comporta canviar certes coses de la nostra vida, i sé que no em penedeixo de res del què he fet. Però què passa si et dic que et necessito? Què passa si et dic que sense els teus petons sento que em manca la vida? No et canses de repetir-me que et dono forces, i jo, mig embadalida, perdo l’ocasió de dir-te el mateix. Em perdo en els teus ulls quan em miren  amb nostalgia, amb enyor. Durant molt de temps he estat una dona de gel, de vegades encara actuo com a tal, però tu m’has ajudat a veure tot el què hi ha dins meu. Terriblement passional i impulsiva, m’he llençat al buit per regalar-te part de la meva vida. Això costa, amor, costa molt, però quan estic entre els teus braços m’oblido de tot això i desitjo, amb totes les meves forces, que cada dia em despertis amb un suau petó als llavis.