Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Personal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Personal. Mostrar tots els missatges

dimarts, 26 de març del 2013

Doneu-li un Marussia, a veure què fa!


Deu ser que és principi de setmana i tinc nostàlgia dels dies de festa, però el cas és que vull retre un petit homenatge als diumenges de sofà i televisió, mirant les apassionants carreres de Fòrmula 1.
Què faríem sense aquests monoplaces que ens omplen d’emoció els passius diumenges?  Què faríem sense les picabaralles entre companys d’equip, com la que vam presenciar aquest diumenge entre Vettel i Webber, o sense les cares de preocupació dels dirigents de cada escuderia, en veure que les estratègies no van com voldrien, o com els comentaris poc objectius dels que sembla que només vegin a Fernando Alonso, és a dir, dels que pateixen Alonsorrea?  Què faríem sense els peculiars tocs d’humor d’aquest esport, com el d’aquest passat diumenge, quan Hamilton va anar a saludar als seus antics companys de McLaren? I què faríem, també, sense les boniques imatges que ens deixa cada carrera? Aquells avançaments de vertigen, les catifes de trossos de pneumàtics damunt el circuit, les celebracions dels campions, les fotografies de podi, etc.
Segurament, sense Fòrmula 1 també podríem viure, però als que ens agrada, els que gaudim d’aquest esport, ens encanta passar-nos totes les voltes enganxats al circuït. Aquest esport decora els diumenges, i tot això millora quan també comença la temporada de Moto GP.

dimarts, 29 de maig del 2012

Volar lliure

Vas voler aixecar el vol. No vas poder. La caiguda no va ser fàcil, ni poc dolorosa, per això durant una bona estona no volies pensar en un altra oportunitat. La sortida més fàcil, en aquell moment, era quedar-se al terra, amb les ales esteses, esperant que, amb una mica de sort, et trepitgés un camió carregat amb tones de runa. No tenies ni la força ni el valor d’aixecar de nou el vol. I jo, també ferida per la meva caiguda, t’empenyia més i més cap a la desgràcia, convertint-me en un mur de gel que volia que veiessis que la meva caiguda també havia estat fatídica. Jo tampoc volia volar més, però una revolada d’aire em va ajudar a aixecar de nou el vol. Per uns moments, vaig sentir com l’aire fluïa amb total llibertat entre les meves plomes. Volia volar i pensava que res m’aturaria. Però com més lluny del terra estava, a mesura que veia com la teva figura cada cop es feia més i més petita, alguna cosa dins meu va començar a trencar-se. És cert, volia volar, però et volia amb mi, al meu costat, lliure, sense cap impediment que ens fes tornar a caure. Per uns moments, vaig notar com et perdia, però en reaccionar vaig veure que no podia suportar estar més estona lluny de tu. I vaig decidir baixar, i tu, malferit per la caiguda, gairebé no donaves resposta. Al cap d’una estona, vam aixecar el vol, els dos junts, tímidament, sense massa pressa. Calia recuperar-se dels cops, calia refer-se, però sobretot calia mirar de volar en aires més estables, més segurs, junts, fent camí, com sempre havíem volgut. 

dilluns, 30 d’abril del 2012

Tu comences, jo continuo


Sento com plou, la remor de les gotes de pluja xocant al terra, a la finestra, al terrat. Obro els ulls i et veig al meu costat. M’atanso cap a tu. Estàs dormint i fins i tot així m’agrades. Sí, amor, m’agrades, des del moment en que vam creuar les nostres mirades per primer cop. Des d’aquell instant no he volgut deixar d’estar amb tu, i ara et tinc al costat. T’agafo, t’envolto amb els meus braços i em faig una promesa a mi mateixa: sempre, sempre estaré al teu costat. I així, mentre la pluja segueix posant música a una nit perfecta, tanco els ulls i reposo al teu costat. Tornaré a agafar la son tot escoltant els batecs del teu cor i sentint-me la dona més afortunada del món. Fins demà al matí, amor meu. 

dijous, 26 d’abril del 2012

En un núvol

Em pesen els ulls, tinc molta son i desitjo posar-me dins el llit. Però el cas és que no volia anar-me’n a dormir sense compartir un bon grapat d’emocions amb tots vosaltres. Aquest vespre, he rebut el meu tercer primer premi de narració al Concurs Literari de la vila d’Alcarràs. Ha estat emocionant, molt, i gairebé he plorat només escoltar l’inici del meu relat. Com cada any, he pensat en ella, en la preciosa papallona que, sigui per on sigui, ha vist com m’he fet amb el premi. A més a més, estava acompanyada per gent especial, gent que és molt important en la meva vida, gent sense la qual no seria res. I a ell, que l’he tingut amb mi, que m’ha recolzat i ha confiat en tot el què he fet, per això i molt més, l’estimo. Rebre un premi així és molt important per mi, una motivació més per seguir escrivint i creixent entre les lletres i la tinta, entre la imaginació i la narració. També volia dir-vos que vosaltres també heu jugat un paper significatiu en aquest premi. Si no fos per tota la gent que m’anima a escriure, que em demostra que els meus textos arriben, segurament a hores d’ara no escriuria, ni tampoc hauria presentat el relat que aquest any m’ha regalat aquest nou premi. Estic molt emocionada, tant que encara no m’ho crec. 


diumenge, 8 d’abril del 2012

La importància dels petits detalls


Avui, asseguda al perxe de casa, mentre el sol ja s’anava acomiadant de tots nosaltres, he decidit fixar la vista a l’horitzó i contemplar les muntanyes que es dibuixaven al fons del paisatge. I us semblarà insignificant, absurd i tot, però m’he fixat en uns molins eòlics que es veuen al fons, com petits gegants de color blanc, amb una llum a l’extrem que de tan en tan es deixava veure. El cas és que mai els havia vist i sense voler he fet una estranya comparació. Molts cops anem pel món sense observar què ens posa la vida davant. Sembla que anem amb els ulls oberts, que ho controlem tot, però en realitat ens saltem un bon grapat de detalls que a l’hora de la veritat són necessaris. Fa molts dies que fixava la vista en aquell mateix punt, i mai havia vist aquests molins. Ara em podeu dir: Carai, noia! Potser els van posar ahir! I sí, potser sí, però potser fa dies que hi són, mesos, o inclús anys. De fet, pensar que només hi són d'es d'ahir seria la resposta més senzilla, i jo no vull respostes senzilles. No les vull perquè les trobo estúpides; prefereixo pensar que dia a dia aprenc a veure les petites coses de la vida, petites coses que molts cops ens ajuden a fer-nos grans. 

dissabte, 7 d’abril del 2012

Desitjant tornar a estar entre els teus braços


Avui han tornat els fantasmes. Aquest matí, he despertat entre calfreds i un terrible sentiment de buidor. M’he trobat terriblement sola, tan que he desitjat tornar a tancar els ulls i no obrir-los fins que tu fossis al meu costat. Però tocava començar un nou dia, regalant somriures i bones paraules als que dia a dia estan amb mi i estimo. Ha estat un dia dur, un d’aquells dies per oblidar. Feia temps que no em sentia així, però avui els senyors de la foscor han creuat boscos i llacs per envoltar-me de nou amb una nebulosa torbadora. Desitjava amb totes les meves forces estar entre els teus braços, on em sento protegida i indestructible, on tota la meva força surt per cada porus de la meva pell. Però avui no hi erets, no podies ser-hi, almenys com jo, i tu, hauríem volgut. Tot i així, has aconseguit robar-me un somriure, com sempre acostumes a fer. I és que un “t’estimo” teu, ni que sigui en la distància, és un puntet de llum entra la foscor. 

dimecres, 15 de febrer del 2012

No et vull lluny


No puc dir que estigui trista. Tampoc puc ser tan atrevida de considerar que no estic passant per un bon moment. De fet, ja fa uns mesos que he après a tocar el Paradís amb les meves pròpies mans. Així doncs, què em passa? Em sento bé amb tots els projectes que tinc entre mans, tinc ganes de tirar-los endavant i de treure’n el màxim de suc, però hi ha cops que em sento terriblement buida. La meva vida ha fet un gir radical en poc temps, fet que segurament m’ha afectat més del que jo vull creure. Tot i això, sé perfectament que fer-se gran comporta canviar certes coses de la nostra vida, i sé que no em penedeixo de res del què he fet. Però què passa si et dic que et necessito? Què passa si et dic que sense els teus petons sento que em manca la vida? No et canses de repetir-me que et dono forces, i jo, mig embadalida, perdo l’ocasió de dir-te el mateix. Em perdo en els teus ulls quan em miren  amb nostalgia, amb enyor. Durant molt de temps he estat una dona de gel, de vegades encara actuo com a tal, però tu m’has ajudat a veure tot el què hi ha dins meu. Terriblement passional i impulsiva, m’he llençat al buit per regalar-te part de la meva vida. Això costa, amor, costa molt, però quan estic entre els teus braços m’oblido de tot això i desitjo, amb totes les meves forces, que cada dia em despertis amb un suau petó als llavis. 

dimarts, 3 de gener del 2012

Un plaer deixar la ment en blanc!

Ja fa dies que penso en escriure un post una mica mancat de complexes, sense massa sentit potser, però amb el qual explicar una cosa que gairebé em meravella. De tots és sabut que el sexe és bo per la salut, per què enganyar-nos? Es recomana la seva pràctica, fins i tot estudis més recents intenten donar una mica més de valor al sexe oral, afirmant que pot reduir determinats càncers, en definitiva, el sexe és saludable. Per desgràcia, encara avui dia, és un tema força rodejat de tabús i prejudicis, però, per ser sincera, a mi tant me fa. El cas és que hi ha una cosa del sexe que em meravella: els orgasmes. Sí, sense orgasmes el sexe no és...bé...no és satisfactori, i tot i que hi ha milers de tipus d’orgasmes i cadascú els deixa sortir de la manera que vol, tots tenen una cosa en comú: Fan que qui els experimenta senti una immensa sensació de pau. No és pas per fardar, disculpeu-me, però m’encanta sentir com amb cada orgasme la meva ment queda completament en blanc, sense pensar en res, sense mals de cap, com si estigués flotant en un núvol. És com si s’aturés el temps, com si no hi hagués més món del que en aquell moment pots observar amb els ulls, tot inundat de tranquil·litat i de benestar. I la veritat, que més voldria jo que altres coses del dia a dia tinguessin els mateixos efectes. Ho veieu? Quina tonteria de post! Però volia escriure-ho! Ja sabeu que de tant en tant m’agrada escriure coses que no tenen massa substància, sense valor literari ni res de res, però la vida és massa curta per agafar-s’ho tot amb serietat. Sé que no he descobert Amèrica, ni molt menys, però ja ho sabeu, no va gens malament fer que la vostra ment es quedi en blanc.

dilluns, 2 de gener del 2012

Ho faràs?

Sigues feliç. No deixis de somriure. Lluita per tot el que desitges. No deixis mai de somiar, però sempre amb els peus a la terra i conscient de tot el que pots assolir. Deixa’t enamorar, deixa’t estimar. Enamora i estima. Plora quan faci falta, sempre que sigui necessari treure el què dins et mata. Agafa a qui no vols veure caure. Demana ajuda quan faci falta, sense pors, sense vergonya, demana-ho sempre que calgui. Posa’t al cap que ets algú important, una peça imprescindible dins aquest gran puzle que es fa dir món. Gaudeix de les sorpreses de la vida, assaborint cada tastet de felicitat. Descobreix la criatura que portes dins, deixa-la sortir alguna estona, deixa que inundi el teu espai de tendresa i innocència. Esforçat en allargar el temps, en no perdre més segons del compte entre mals de cap i taques negres. Pateix pels qui estimes, intenta’ls protegir de les maldats, però conscient que de vegades no podràs. Agafa’t a la vida, agafa’t ben fort a ella, deixa’t portar. Ja fa un temps que vas començar aquest viatge, doncs anima’t a mirar sempre endavant. Tanca els ulls un moment, pensa en les coses que et fan sentir bé, feliç. Obre els ulls, mira al teu voltant i assegura’t que totes elles estan al teu voltant. De no ser així, agafa’t ben fort i lluita per aconseguir bona part dels teus desitjos. Fes-me cas, valdrà la pena.

dissabte, 31 de desembre del 2011

2012, t'esperem!

Queda poc més de dues hores per dir adéu a l’any 2011. Recordo que acomiada el 2010 va estar tot un descans, ja que aquell any no va venir acompanyat de massa coses bones, però aquest no ha estat pas així. 2011 ha estat un any ple de sorpreses, de noves aventures, de noves experiències, tot plegat coses que m’han fet veure la vida d’una altra manera. Ara l’olor de menjar inunda tota la cuina de casa, la tertúlia familiar és agradable, tot comença a estar pràcticament llest, i jo desitjo entrar al 2012 per continuar endavant i aconseguir part dels meus reptes. 2011, sempre seràs un any important en la meva vida, per motius ben importants, però la vida continua i el temps mai es rendeix. Ara toca donar la benvinguda al 2012. FELIÇ ANY NOU! Que puguem seguir compartint moltes coses!

dimarts, 13 de desembre del 2011

Em quedo amb tu

Els teus ulls, aparentment insignificants, d’un color més aviat comú, de vegades alegres, d’altres tristos. Els teus ulls són dos estels pel sol fet de ser teus, brillen en el meu cel, que ets tu, la meva vida, la meva mort. M’hi perdria en es teus ulls, sense temor a no saber-ne sortir, sense por a no trobar la manera de tornar endarrere per no deixar-me atrapar per ells. De fet, ja no sé com retrocedir, com tornar a la meva vida d’abans, quan no et coneixia, quan encara sospirava per desitjos impossibles. I ara...mira’m ara, presonera dels teus ulls i tot el teu tu, atrapada per tot el que em dones, per molt efímer o fugaç que sigui de vegades. Ja ho saps, no sóc jo la persona més indicada per criticar l’excés de velocitat, que més voldria jo que poder parar el temps. Aturar el ritme del món, parar-lo, i quedar-me tot el temps que volgués al teu costat, perquè com més et tinc, més et vull. La teva mirada, la teva boca, les teves mans, tot el que em regales, et fa el que més vull, el que més desitjo. I et necessito, com un estel que necessita la brisa lleugera per poder volar sense entrebancs, et necessito com necessito respirar, per això em quedo amb tu, al teu costat, presonera dels teus ulls, que ja sé com ploren.

dijous, 8 de desembre del 2011

Off

Què vols que et digui? Avui no tinc massa ganes d’escriure un d’aquells textos que tant t’agraden. Avui em quedaria tot el dia asseguda al sofà, mirant la llar de foc i deixant-me hipnotitzar per les flames. No. Definitivament avui la inspiració m’ha deixat sola. Vaja! Ara feia dies que no passava...
Senzillament, et trobo a faltar.

dimarts, 29 de novembre del 2011

El meu Paradís particular

Hi ha qui diu que quan marxem d’aquest món podem anar a parar al Paradís. Normalment, el relacionem amb la religió, però a mi no m’ha fet falta marxar d’aquest món ni creure en cap Déu per saber com s’està en aquest meravellós lloc. Conec una manera d’arribar-hi, d’experimentar la joia que s’hi respira, de veure-ho tot ple de colors, on l’aire és pur i fresc, on hi ha una llum més gran que el sol que m’invita a pensar que estic submergida en la felicitat més absoluta. El meu Paradís no és ni molt proper ni molt llunyà, el puc trobar en qualsevol lloc, a qualsevol hora, de matí, de tarda, a mitja matinada, tant és l’hora que sigui. Hi arribo amb facilitat, però amb impaciència. El meu Paradís es troba on és ell, a qualsevol indret, a qualsevol moment, entre mil petons, on no hi ha lloc per penedir-se de res, on sentir-se més vius que mai, on tant ell com jo només volem una cosa: Seguir trobant el nostre Paradís particular, sentint-nos immortals i eterns.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Rínxols, metall i somriures

Quan em vas conèixer tenia el cabell curt, portava arracades de fusta i estava enfadada amb mig món. Em llevava al matí i començava el dia sense gairebé cap il•lusió. La mateixa rutina de cada dia em feia omplir els dies amb accions i fets que, tot i no voler-ho reconèixer, no m’omplien per a res. Em vas agafar en un període crucial de la meva vida, a punt d’iniciar una nova aventura, un nou projecte que acabaria per ensenyar-me com són de veritat les persones. Sense gairebé adonar-me’n vas esdevenir el motiu pel qual em llevava amb un somriure, amb ganes de reinventar-me, amb el valor suficient per acabar amb el que no m’agradava. Amb poc temps em vas oferir la teva vida, el teu cor, la teva manera de veure les coses, i m’hi vaig veure tan identificada que vaig decidir no allunyar-me de tu. Ara, que ja tinc més cabell i els rínxols es refreguen pel meu clatell, ara que ja he canviat les arracades de fusta per les de metall, ara que ja he après a acceptar la vida tal com vingui, ara que he aconseguit treure’m de sobre alguns prejudicis, ara només em queda dir-te que vull estar al teu costat tot el que em queda de vida. Ara que t’he trobat, ara que m’has ensenyat el sentiment més proper a la felicitat, vull quedar-me amb tu, per sempre.

dijous, 17 de novembre del 2011

Comença una nova etapa

Feia molts dies que no actualitzava, és per això que demano disculpes ja d’entrada. Avui he sentit la terrible necessitat d’escriure unes quantes paraules en aquest bloc, malgrat siguin paraules sense massa fonament o sense un tema determinat darrera. És ben sabut que el dolor sempre ha inspirat als poetes, que la tristesa a parit centenars de joies de la literatura, que quan estem tristos i preocupats per alguna cosa qualsevol estona és bona per treure el què ens fa estar malament. Ja fa dies que hi penso, i és que sense adonar-me’n he tancat una etapa de la meva vida que en el seu dia em va portar a escriure desenes de textos melancòlics i romàntics, la majoria d’ells dedicats a una persona que durant molts anys va ser un motiu prou fort com per pensar que no hi havia res impossible. És curiós veure com, amb els anys, he deixat córrer el somni d’aconseguir un petó dels seus llavis, una carícia de les seves mans, unes paraules dolces de la seva boca. Ara ja no penso en res de tot això, m’he quedat només amb un bon record de la seva persona, però deixant enrere tots els sentiments que quan tenia només tretze anys em van obligar a estimar com una autèntica dona. I ara, que he conegut quin és el vertader significat de l’amor, crec que puc donar per tancada una etapa ben significativa de la meva vida. Tanco una porta, però n’obro una altra, amb moltes ganes i il•lusió, ben acompanyada, amb força, sense penedir-me de res. I la veritat és que vull que m’acompanyeu en aquest nou viatge. Seguiré per aquí, fent el que ja fa més de dos anys que porto fent. Aquest bloc, de moment, encara té molt camí per recórrer.

divendres, 21 d’octubre del 2011

Imprescindible

I no voldria res més ara que no fos estar amb tu. Potser per veure’t somriure, potser per dir-te a cau d’orella que sempre hi seré. La tardor és poc alegre, els colors ocres i marrons decoren el paisatge, el fred entra a les cases poc a poc, tot sembla canviar d’aspecte, fins i tot nosaltres mateixos. En aquests dies, en els quals les nits ja comencen a ser fredes, em venen ganes de dir-te que malgrat el camí no sigui fàcil valdrà la pena. De vegades, jo mateixa penso que això no hi ha qui ho aguanti, però quan em fas un petó, em regales el teu temps o et mostres tal com ets, hi ha alguna cosa dins meu que m’empeny a estimar-te amb totes les meves forces. Ara, més que mai, sento la necessitat de fer-te el més gran dels petons, de tenir-te entre els meus braços per recordar-te que val la pena ser feliç. Ara, mentre veig com el sol va caient darrera les muntanyes, desitjo tenir-te al meu costat, per no soltar-te, per gaudir de la teva presencia, per demostrar-te que per mi ets especial i gens prescindible.