Deu ser que és principi de setmana
i tinc nostàlgia dels dies de festa, però el cas és que vull retre un petit
homenatge als diumenges de sofà i televisió, mirant les apassionants carreres
de Fòrmula 1. dimarts, 26 de març del 2013
Doneu-li un Marussia, a veure què fa!
Deu ser que és principi de setmana
i tinc nostàlgia dels dies de festa, però el cas és que vull retre un petit
homenatge als diumenges de sofà i televisió, mirant les apassionants carreres
de Fòrmula 1. dimarts, 29 de maig del 2012
Volar lliure
dilluns, 30 d’abril del 2012
Tu comences, jo continuo
dijous, 26 d’abril del 2012
En un núvol
diumenge, 8 d’abril del 2012
La importància dels petits detalls
dissabte, 7 d’abril del 2012
Desitjant tornar a estar entre els teus braços
dimecres, 15 de febrer del 2012
No et vull lluny
dimarts, 3 de gener del 2012
Un plaer deixar la ment en blanc!
Ja fa dies que penso en escriure un post una mica mancat de complexes, sense massa sentit potser, però amb el qual explicar una cosa que gairebé em meravella. De tots és sabut que el sexe és bo per la salut, per què enganyar-nos? Es recomana la seva pràctica, fins i tot estudis més recents intenten donar una mica més de valor al sexe oral, afirmant que pot reduir determinats càncers, en definitiva, el sexe és saludable. Per desgràcia, encara avui dia, és un tema força rodejat de tabús i prejudicis, però, per ser sincera, a mi tant me fa. El cas és que hi ha una cosa del sexe que em meravella: els orgasmes. Sí, sense orgasmes el sexe no és...bé...no és satisfactori, i tot i que hi ha milers de tipus d’orgasmes i cadascú els deixa sortir de la manera que vol, tots tenen una cosa en comú: Fan que qui els experimenta senti una immensa sensació de pau. No és pas per fardar, disculpeu-me, però m’encanta sentir com amb cada orgasme la meva ment queda completament en blanc, sense pensar en res, sense mals de cap, com si estigués flotant en un núvol. És com si s’aturés el temps, com si no hi hagués més món del que en aquell moment pots observar amb els ulls, tot inundat de tranquil·litat i de benestar. I la veritat, que més voldria jo que altres coses del dia a dia tinguessin els mateixos efectes. Ho veieu? Quina tonteria de post! Però volia escriure-ho! Ja sabeu que de tant en tant m’agrada escriure coses que no tenen massa substància, sense valor literari ni res de res, però la vida és massa curta per agafar-s’ho tot amb serietat. Sé que no he descobert Amèrica, ni molt menys, però ja ho sabeu, no va gens malament fer que la vostra ment es quedi en blanc.
dilluns, 2 de gener del 2012
Ho faràs?
Sigues feliç. No deixis de somriure. Lluita per tot el que desitges. No deixis mai de somiar, però sempre amb els peus a la terra i conscient de tot el que pots assolir. Deixa’t enamorar, deixa’t estimar. Enamora i estima. Plora quan faci falta, sempre que sigui necessari treure el què dins et mata. Agafa a qui no vols veure caure. Demana ajuda quan faci falta, sense pors, sense vergonya, demana-ho sempre que calgui. Posa’t al cap que ets algú important, una peça imprescindible dins aquest gran puzle que es fa dir món. Gaudeix de les sorpreses de la vida, assaborint cada tastet de felicitat. Descobreix la criatura que portes dins, deixa-la sortir alguna estona, deixa que inundi el teu espai de tendresa i innocència. Esforçat en allargar el temps, en no perdre més segons del compte entre mals de cap i taques negres. Pateix pels qui estimes, intenta’ls protegir de les maldats, però conscient que de vegades no podràs. Agafa’t a la vida, agafa’t ben fort a ella, deixa’t portar. Ja fa un temps que vas començar aquest viatge, doncs anima’t a mirar sempre endavant. Tanca els ulls un moment, pensa en les coses que et fan sentir bé, feliç. Obre els ulls, mira al teu voltant i assegura’t que totes elles estan al teu voltant. De no ser així, agafa’t ben fort i lluita per aconseguir bona part dels teus desitjos. Fes-me cas, valdrà la pena.
dissabte, 31 de desembre del 2011
2012, t'esperem!
dimarts, 13 de desembre del 2011
Em quedo amb tu
dijous, 8 de desembre del 2011
Off
Senzillament, et trobo a faltar.
dimarts, 29 de novembre del 2011
El meu Paradís particular
Hi ha qui diu que quan marxem d’aquest món podem anar a parar al Paradís. Normalment, el relacionem amb la religió, però a mi no m’ha fet falta marxar d’aquest món ni creure en cap Déu per saber com s’està en aquest meravellós lloc. Conec una manera d’arribar-hi, d’experimentar la joia que s’hi respira, de veure-ho tot ple de colors, on l’aire és pur i fresc, on hi ha una llum més gran que el sol que m’invita a pensar que estic submergida en la felicitat més absoluta. El meu Paradís no és ni molt proper ni molt llunyà, el puc trobar en qualsevol lloc, a qualsevol hora, de matí, de tarda, a mitja matinada, tant és l’hora que sigui. Hi arribo amb facilitat, però amb impaciència. El meu Paradís es troba on és ell, a qualsevol indret, a qualsevol moment, entre mil petons, on no hi ha lloc per penedir-se de res, on sentir-se més vius que mai, on tant ell com jo només volem una cosa: Seguir trobant el nostre Paradís particular, sentint-nos immortals i eterns.
diumenge, 20 de novembre del 2011
Rínxols, metall i somriures
dijous, 17 de novembre del 2011
Comença una nova etapa
Feia molts dies que no actualitzava, és per això que demano disculpes ja d’entrada. Avui he sentit la terrible necessitat d’escriure unes quantes paraules en aquest bloc, malgrat siguin paraules sense massa fonament o sense un tema determinat darrera. És ben sabut que el dolor sempre ha inspirat als poetes, que la tristesa a parit centenars de joies de la literatura, que quan estem tristos i preocupats per alguna cosa qualsevol estona és bona per treure el què ens fa estar malament. Ja fa dies que hi penso, i és que sense adonar-me’n he tancat una etapa de la meva vida que en el seu dia em va portar a escriure desenes de textos melancòlics i romàntics, la majoria d’ells dedicats a una persona que durant molts anys va ser un motiu prou fort com per pensar que no hi havia res impossible. És curiós veure com, amb els anys, he deixat córrer el somni d’aconseguir un petó dels seus llavis, una carícia de les seves mans, unes paraules dolces de la seva boca. Ara ja no penso en res de tot això, m’he quedat només amb un bon record de la seva persona, però deixant enrere tots els sentiments que quan tenia només tretze anys em van obligar a estimar com una autèntica dona. I ara, que he conegut quin és el vertader significat de l’amor, crec que puc donar per tancada una etapa ben significativa de la meva vida. Tanco una porta, però n’obro una altra, amb moltes ganes i il•lusió, ben acompanyada, amb força, sense penedir-me de res. I la veritat és que vull que m’acompanyeu en aquest nou viatge. Seguiré per aquí, fent el que ja fa més de dos anys que porto fent. Aquest bloc, de moment, encara té molt camí per recórrer. divendres, 21 d’octubre del 2011
Imprescindible
I no voldria res més ara que no fos estar amb tu. Potser per veure’t somriure, potser per dir-te a cau d’orella que sempre hi seré. La tardor és poc alegre, els colors ocres i marrons decoren el paisatge, el fred entra a les cases poc a poc, tot sembla canviar d’aspecte, fins i tot nosaltres mateixos. En aquests dies, en els quals les nits ja comencen a ser fredes, em venen ganes de dir-te que malgrat el camí no sigui fàcil valdrà la pena. De vegades, jo mateixa penso que això no hi ha qui ho aguanti, però quan em fas un petó, em regales el teu temps o et mostres tal com ets, hi ha alguna cosa dins meu que m’empeny a estimar-te amb totes les meves forces. Ara, més que mai, sento la necessitat de fer-te el més gran dels petons, de tenir-te entre els meus braços per recordar-te que val la pena ser feliç. Ara, mentre veig com el sol va caient darrera les muntanyes, desitjo tenir-te al meu costat, per no soltar-te, per gaudir de la teva presencia, per demostrar-te que per mi ets especial i gens prescindible.
