El dret a decidir no ha mort pas

Ja han passat les esperades eleccions del 25-N. Les enquestes no han estat massa encertades i la realitat ha deixat amb la boca oberta a més d’un. D’interpretacions n’hi ha diverses, sobretot pel que fa als mitjans de comunicació, però en aquest cas intentaré donar la meva opinió sobre tot plegat. Com a regidora de CiU al meu poble, Alcarràs, sóc conscient que eren unes eleccions valentes que pretenien acostar-nos una mica més al nostre dret a decidir. D’entrada, tot i que els resultats no han estat massa satisfactoris per CiU, com ja s’han encarregat d’escampar amb la boca ben grossa part dels òrgans de la caverna política espanyola,  hem de tenir en compte que la participació ha estat força elevada, fet que demostra que els catalans han utilitzat un dels drets primordials que ha de tenir un poble: el dret a decidir el seu futur. Dins de Catalunya hi ha diverses realitats i totes elles diumenge es van trobar en uns comicis que des del primer minut estaven carregats d’expectatives. Jo, personalment, sóc partidària de la Independència i confio amb l’autodeterminació de Catalunya. Crec que com a Nació tenim el dret de gestionar-nos nosaltres mateixos. Tenim tot el dret d’explicar la nostra història i de no fer cas a la política de la por que, evidentment, fa venir ganes de regalar un bon manual d’Història a tots aquells que la utilitzen per coaccionar a la població que no té massa clar a qui votar. Tot i ser conscient que no tots pensem igual, crec que els catalans que vulguem la Independència no ens em de donar per vençuts. Som conscients que som i volem continuar sent. Som conscients que la llibertat és el camí. 

Sense ser una experta en el tema, em ve de gust escriure

Les coses no són sempre iguals per tothom. El que per uns és blanc, pels altres és negre. I a la inversa, tot i que de vegades es puguin trobar algunes afinitats en certs aspectes. Les percepcions poden variar depenent de qui observa, és per això que fer-nos esclaus en seguir les opinions i sensacions dels altres pot ser perillós.

Al meu parer, aquest pot ser el tema clau a l’hora d’analitzar la situació de Corea del Nord. Quan a la televisió s’anuncia l’emissió d’un reportatge que tracta sobre Nord-Corea, en la majoria dels casos ens muntem nosaltres mateixos el guió. És temptador i morbós creure que en aquell reportatge es parlarà, només, del país fosc, trist i dictatorial que la ment capitalista ha anat configurant als cervells de gran part de la població. Ja se sap: país comunista, país indesitjable i enemic. La fricció entre capitalisme i comunisme és coneguda per tots nosaltres, i no ens hauria d’estranyar que els EEUU, tan modèlics i perfectes que pretenen ser sempre, gastin una part dels seus esforços en embrutar la imatge d’un país que sempre han tingut titllat d’enemic. No obstant això, tampoc em dedicaré a victimitzar a Corea del Nord, sinó que em limitaré a expressar la meva opinió respecte a la situació actual del país.

És relativament fàcil afirmar que els periodistes haurien de ser totalment objectius, neutrals, per oferir visions que acompanyin a la gent a reflexionar lliurement, sense cap missatge de transfons que intenti inculcar una visió determinada. És evident que la imatge del país es fonamenta, sobretot, en l’aspecte polític i econòmic. Podríem dir que l’esclat de la bomba nuclear, l’any 2006, va fer que augmentessin les crítiques respecte al país. Crítiques, per cert, capitanejades pel país de les llibertats: Estats Units.

Sembla ser que la gran majoria de les fonts d’informació afirmen que investigar dins el país és certament complicat. Però també podria ser interessant analitzar les xifres que tracta el diari The Economist. Segons les seves enquestes, més de la meitat d’enquestats afirmen que algun membre de la seva família ha mort a causa de la fam. Els altres percentatges, força alts, afirmen que els detinguts per causes polítiques han patit tortures. Sovint es jutja al país per aplicar la pena de mort i les execucions. La veritat és que em resulta força curiós, tenint en compte que no és pas l’únic país que utilitza aquests mètodes. Us ve a la memòria un exemple diferent? L’existència de camps de concentració i experimentació humana també ha embrutat la imatge del país. I els europeus ens esgarrifem davant les xifres, evidentment esgarrifadores, però de vegades també practiquem importants exercicis mentals per esborrar certs fets de la memòria. Critiquem i ens rentem les mans. No ens fem responsables de la situació perquè no ens importa gairebé res que no ens pugui aportar un benefici. L’Europa de l’Imperialisme va confeccionar un mapa a la seva mida, on els amics que valen viuen i els enemics que sobren es van deteriorant poc a poc. Corea del Nord, amb una política que respon als trets fonamentals d’un Estat socialista, venera a Kim Il Sung, el President etern desprès de mort. Per la majoria de l’opinió pública això és mostra de fanatisme. Potser amb Mesi i Justin Bieber la cosa canviaria, no? En tots dos reportatges la gent entrevistada acostuma a justificar certes actuacions, segurament per intentar netejar una imatge dels coreans que és força generalitzada. No tot és prohibicions, malgrat existeix un clar control intern. La utilització d’Intranet en lloc d’Internet n’és un exemple. El judo i el tenis de taula són dos pilars indispensables a l’hora de parlar d’esports. És una simbiosi entre esport i disciplina. Els joves nord-coreans somnien en poder veure món, en poder sortir del país i experimentar noves sensacions. I la població en general paga el preu de viure en un país que sovint és compara amb Corea del Sud, d’economia capitalista i de mercat. No estem davant d’un país ric, no estem davant d’un país on la seva gent no passi gana, ni on la Indústria sigui tan forta que permeti aportar un nivell de vida digne per a la població. Allí, els esforços industrials s’inverteixen en potenciar la indústria pesada. És, al meu parer, un país en guerra, un país que té clar que la pau encara no ha arribat.

És evident que es tracta d’un país governat per un totalitarisme polític, però l’actitud de la seva gent, considerada fanàtica per gran part de l’opinió pública, no s’allunya massa dels fanatismes que podem veure més a prop del que pensem. El Paral·lel 38 separa dues realitats ben diferents, la capitalista i la comunista, dos mons enfrontats a causa dels interessos dels grans. En el seu temps, els EEUU i la URSS es van sortejar el món. Encara avui en dia hi ha qui paga les conseqüències. Corea del Nord és una d’aquelles ferides sense tancar i infectada. Curar-la no interessa, val més especular i convertir-la en una atracció de circ. Allí, la vida continua, com aquí. Allí, es veneren coses que aquí trobem aberrants. Aquí venerem coses que allí potser són realment insignificants. 

No m'agrada provocar

No, no m'agrada fer-ho. Senzillament, aquest és un Bloc personal del qual jo sóc la propietària. Aquí escric sobre diversos temes, en la majoria dels casos reflexions que últimament només s'han identificat en un sol tema. Repeteixo, no m'agrada provocar, però tampoc puc permetre que se m'acusi per escriure segons què. A qui li agradi aquest bloc, serà benvingut, a qui li ofengui el que poso té un altre camí molt fàcil: no entrar-hi més.

Moltes gràcies.

Quan els àngels perden les ales

En algun racó del món ha nascut una criatura que canviarà la vida als qui l’envolten. En algun racó de la teva ment potser tens una espineta clavada, un impuls frenat, un somni que et negues a tirar endavant. En algun racó de l’oceà, un vell vaixell veu com els seus tresors es perden en l’oblit. Potser més a prop del que et penses hi ha algú que no sap com dir-te que t’estima. En algun indret d’una gran ciutat, la mort trista i solitària d’un invident és perd en la ignorància. Potser uns quilòmetres més a l’Oest, la mort d’un tirà reconegut és plorada per milers de persones. Qui sap si més amunt dels núvols, on ja es poden sentir els cants dels àngels, la mà d’algú que t’estima t’ofereix la seva escalfor. Potser, molt a prop, les flames d’un foc virulent s’alimenten dels somnis que un dia es fabriquen per més tard ser consumits. Això és la vida: Un viatge que no permet la poca puntualitat, una via on els trens passen una vegada i a gran velocitat, potser massa per poder decidir-nos si pujar o no. De vegades, també és aquesta mateixa velocitat la que no ens permet baixar d’un tren que potser no ens porta a un destí establert. Sigui com sigui és el viatge que ens ha tocat viure. Hi ha viatges que acaben amb dolor. D’altres que comencen en una nova via, en un nou vagó, on el dolor es converteix en esperança.  

Fins quan?

9 de Novembre. Dia plujós aquí a Catalunya. Dia plujós, també, al cor de més d’una família de Barakaldo. Avui, en aquest dia gris, la crueltat dels bancs i dels peixos grassos d’Espanya s’han fet amb una vida més. Una víctima més fruït de la incompetència, la falta de principis i la poca solidaritat dels que, en la majoria dels casos, venen el teu cap al millor postor. Aquests dies, els telenotícies i la premsa, venen farcits de notícies relacionades amb els desallotjaments de desenes de famílies que no poden pagar la casa que, potser no fa pas tan, van escollir amb tota la il·lusió del món. Això és Espanya. Allò és Espanya. Benvinguts als país on els somnis es paguen car, on la classe política exprimeix cada cop més al poble per poder engreixar el seu egocentrisme fastigós i pudent. Sigueu benvinguts al país de les mentides, al país dels sous vitalicis, l’augment de l’atur i les promeses frustrades. Dieu “Hola!” a un dels països que més tard aixecaran el cap d’aquesta crisi. Benvinguts a un divendres negre, que potser serà un dilluns, dimarts o dimecres negre.  L’any 1929 eren els empresaris els que es tiraven finestres avall. En ple 2012, la gent treballadora, la gent del carrer mira amb por el futur. Què ens prepara demà? Quina funció ens han preparat els nostres polítics. Necessitem gent amb cor, no gent amb lleis intocables. 

Disculpes

Doncs això... Demano disculpes per aquells textos escrits en calent que potser mai haurien d'haver estat publicats. Mai he volgut mostrar-me com una víctima i crec que els que em coneixen de veritat no em veuen pas com una mala persona. Dit això, disculpeu-me.