Deu ser que mai he estat una seguidora del Barça, i tampoc
del Madrid, que com que sembla que només hi ha dos equips a la lliga espanyola,
doncs si no ets d’un ets de l’altre. Potser també hi fa que la Marea Roja, es a
dir, la Selecció Espanyola, em dóna certa angúnia. Davant aquestes afirmacions,
alguns em dirien: Doncs no la miris! I sí, tindrien raó, i de fet és el que
faig, no mirar-la. Però aquesta nit,
desprès de sopar, he tingut la temptació de quedar-me a mirar la segona part
del partit. Sí, ho reconec, esperava que Croàcia els marquès algun golet.
Recordo que quan Espanya va guanyar el Mundial vaig escriure un post aquí al
Bloc. En aquell període encara escrivia en castellà i desprès la traducció al
català, per tant rebia visites d’arreu de la Península. El cas és que no em van
bombardejar el Bloc perquè no van poder, sinó ara ja estaria escrivint en una
llibreta o en un nou lloc d’internet. Espanya va acabar sent campiona, i cada
dia rebia comentaris que m’ho recordaven. Sí, es devien pensar que les seves
paraules sense massa sentit em traurien la son. Doncs bé, aquests dies he
tornat a reviure aquesta disconformitat cap a veure-ho tot en roig i groc, amb
l’aguileta al mig, que sempre queda millor. Però el post d’avui no va en contra
de la selecció d’Espanya, sinó que va contra aquells que s’omplen la boca dient
que si guanya és perquè la majoria de jugadors són del Barça. Doncs mireu,
sentint-ho molt, només he necessitat el segon temps del partit per assegurar que
sense Sant Casillas, ara la Roja ja estaria plorant la tornada cap a casa. Així
de clar. I llavors, a més a més, només cal veure que, en moments de
desesperació, el recurs fàcil és tirar-se a la piscina, o deixar-se anar al
terra com un sac. Ja se sap, si cola, cola. El cas és que els croates han estat
a punt de marcar més d’un cop. Però en
el fons, aquest text no deixa de ser una reflexió sense massa interès
intel·lectual. Això sí, sempre em podeu rebatre, segur que teniu altres opinions.
Però jo, per acabar-ho d’adobar, només he de dir que se’m remou la panxa cada
cop que penso que, tan sols per guanyar l’Eurocopa, cada jugador s’embutxacarà
300.000 euros. El país està que cau, vivim temps d'escalfament social, l’atur encara mostra xifres altes,
però mentre guanyi Espanya ja estem salvats. Que algun ésser superior i omnipotent
ens agafi confessats!
Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!
dilluns, 18 de juny del 2012
dissabte, 9 de juny del 2012
Una nit per no oblidar
Ho havia imaginat molts cops. La idíl·lica imatge de veure’m
abraçada a tu, sota la llum de la lluna, al resguard dels estels. Ho havia
imaginat, sí, però la realitat ha superat totes les meves expectatives.
Aquesta nit passada, he desitjat aturar el temps. No necessitava res més per
ser la dona més feliç del món. Allí, allunyats del món i la rutina, envoltats per la fresca
de la nit, ens hem regalat tots els petons que, en molts casos, les presses obliguen
a que siguin fugaços. La vista era meravellosa, tot i que, per ser-te sincera,
no feia altra cosa que perdre’m en els teus ulls, en els teus llavis, en el teu
cos. Cada carícia feia que la meva pell s’ericés més i més, cada cop et
desitjava més, i m’agradava notar que a tu et passava el mateix. A la
llunyania, la figura il·luminada de la Seu Vella feia que aquell moment encara
fos més especial. Semblava un conte de fades, però era real, tu estaves allí,
però em costava creure que no fossis un somni. Hauria estat abraçada a tu fins
l’hora de sortir el sol, demanant desitjos a cada estrella que caigués. Però, en
realitat, hi ha moments que no es poden descriure amb claredat, i aquest n’és un
exemple. T’estimo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)