Ho havia imaginat molts cops. La idíl·lica imatge de veure’m
abraçada a tu, sota la llum de la lluna, al resguard dels estels. Ho havia
imaginat, sí, però la realitat ha superat totes les meves expectatives.
Aquesta nit passada, he desitjat aturar el temps. No necessitava res més per
ser la dona més feliç del món. Allí, allunyats del món i la rutina, envoltats per la fresca
de la nit, ens hem regalat tots els petons que, en molts casos, les presses obliguen
a que siguin fugaços. La vista era meravellosa, tot i que, per ser-te sincera,
no feia altra cosa que perdre’m en els teus ulls, en els teus llavis, en el teu
cos. Cada carícia feia que la meva pell s’ericés més i més, cada cop et
desitjava més, i m’agradava notar que a tu et passava el mateix. A la
llunyania, la figura il·luminada de la Seu Vella feia que aquell moment encara
fos més especial. Semblava un conte de fades, però era real, tu estaves allí,
però em costava creure que no fossis un somni. Hauria estat abraçada a tu fins
l’hora de sortir el sol, demanant desitjos a cada estrella que caigués. Però, en
realitat, hi ha moments que no es poden descriure amb claredat, i aquest n’és un
exemple. T’estimo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada