Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Seu Vella de Lleida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Seu Vella de Lleida. Mostrar tots els missatges

dilluns, 13 de juny del 2011

Per imaginar que no quedi!

L’altre dia, no sé ben bé per quin motiu, em vaig posar a pensar en el meu casament. Em vaig sorprendre a mi mateixa, ja que encara no he après a trobar massa sentit a això de contreure matrimoni, però també em va agradar aquella sensació. Vaig necessitar menys d’un segon per pensar en l’escenari: La Seu Vella. Vaig forta, eh? Però no us penseu pas que vaig pensar amb una Seu Vella decorada amb desenes de flors o petits detalls, sinó que la vaig imaginar senzilla com sempre. De nit, il·luminada com cada dia i sense cap indici de casament. És a dir, com la podem veure cada nit de l’any. La meva imaginació no necessitava res més, a part de la persona especial en qüestió, la família i els amics més propers. De capellà tampoc en necessitava cap, amb tots els respectes cap a l’Església, és clar, però és que jo i la religió no som massa amigues. I és que la Seu Vella significa tant per mi, que tan sols amb la seva presència pot fer de qualsevol cosa una experiència meravellosa. Els que em coneixeu ja ho sabeu: em conformo amb poc, mentre estigui fet amb ple sentiment. I així va acabar el meu casament imaginari. Sí, ho sé, fins i tot és cutre, però a vegades també m’agrada pensar en coses d’aquestes. Proveu-ho, potser també us agrada!

dimecres, 2 de febrer del 2011

Je t'aime

Avui he tornat a pujar a la Seu Vella. Ja sabeu que cada cop que tinc una estoneta ho faig. Avui hi he pujat per fer algunes fotografies, però com que sóc un cap boig, quan he arribat a dalt he pogut comprovar que la càmera no estava dins la motxilla que portava. Ja no recordava que al matí havia sortit a fer un tomb amb bici i la portava a l’altra motxilla, per si de cas sorgia alguna bonica fotografia. La qüestió és que no portar la càmera no ha suposat cap drama. He recorregut els voltants de la Seu en solitud, amb una tranquil·litat que feia temps que no manifestava. He estat prop de mitja hora recolzada en una pedra, observant el ritme de la ciutat que en aquells moments tenia sota els meus peus. El sol d’avui m’aportava una escalfor que multiplicava per mil la meva tranquil·litat i, sense pensar-ho, he tancat els ulls. Alguns cops, amb els ulls tancats, les coses es veuen millor. He començat a escoltar el so de la ciutat que més m’estimo i per dins he pensat: Com m’agrada! Lleida no és una gran ciutat, no te mar, ni grans centres comercials, ni locals com els que pot tenir Barcelona, però precisament per això m’agrada tant. M’agraden les coses senzilles, què hi voleu fer? Llavors, recolzada en aquella pedra que em demanava que no marxés, he pensat que tots els dies haurien de tenir el color que tenia el dia d’avui: Brillant, enlluernador i tot, clar, sense cap núvol destorbant pel cel. I sense saber ni com ni perquè, he notat un buit dins meu que m’ha obligat a pensar que sempre tenim dies en els que trobem a faltar coses que hem tingut i que ara ja no tenim.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Després d'uns quants dies / Después de unos cuantos días

Avui hi he pujat. De fet, ho faig sempre que puc. Quan estic per Lleida i em sobren alguns minutets sempre intento fer-li una visita. M’encanta. És un lloc que significa molt per mi, no em pregunteu per què, però el fet és que hi va haver un dia en el que la seva majestuositat va ser la causa d’una forta fiblada al pit. La visita quasi sempre és igual: Primer una sessió de fotografies per l’exterior, després una altra per l’interior, tot i que avui també he pogut visitar la col•lecció de tapissos, i finalment uns minuts de reflexió amb la ciutat de Lleida als meus peus. Avui, he decidit que reflexionaria asseguda en un banc, just davant de la imponent torre. Al banc del costat hi havia un home gran que m’ha començat a explicar la seva infància als voltants de La Seu Vella, quan encara estava força descuidada i s’hi podia entrar sense cap problema, escalant les muralles o entrant per qualsevol forat. No el coneixia pas, però en el fons li he agraït que m’expliqués coses del passat de la ciutat i d’aquell lloc en especial, és per això que quan m’ha demanat disculpes per haver-me marejat amb les seves anècdotes li he dit que no calia; escoltar-lo ha estat tot un plaer. En definitiva, la d’avui ha estat una visita bonica i interessant, per repetir, sola o en companyia.
-----------

Hoy he subido. De hecho, lo hago siempre que puedo. Cuando estoy en Lleida y me sobran unos minutitos siempre intento hacerle una visita. Me encanta. Es un lugar que significa mucho para mí, no me preguntéis porque, pero el hecho es que hubo un día en el que su majestuosidad fue la causa de un pinchazo en el pecho. La visita casi siempre es igual: Primero una sesión de fotografías por el exterior, luego otra por el interior, aunque hoy también he podido visitar la colección de tapices, y finalmente unos minutos de reflexión con la ciudad de Lleida bajo mis pies. Hoy, he decidido que reflexionaría sentada en un banco, delante mismo de su imponente torre. En el banco de al lado había un hombre mayor que ha empezado a explicarme su infancia alrededor de La Seu Vella, cuando aún estaba un poco olvidada y se podía acceder sin ningún problema, escalando las murallas o entrando por cualquier agujero. No le conocía, pero en el fondo le he agradecido que me explicara cosas del pasado de la ciudad y de aquel lugar en especial, es por eso que cuando me ha pedido disculpas por haberme mareado con sus anécdotas le he dicho que no hacía falta; escucharle ha sido un placer. En definitiva, la de hoy ha sido una visita bonita e interesante, para repetir, sola o en compañía.

divendres, 27 de febrer del 2009

Ars longa, vita brevis...

Es verdad que en las noches claras su figura iluminada brilla a lo lejos como la estrella más bonita y grande del cielo. Es totalmente cierto que cada vez que ando por las calles de Lleida y veo sus imponentes pináculos no puedo evitar decir: És preciosa la meva Seu! Y lo es. Se que las personas que en aquellos momentos andan a mi lado entienden mi excitación, pero la entienden porque ya me conocen y saben que la Seu Vella y la Historia son parte de mi vida.
Hubo un dia en el que ese imponente castillo me sedujo y me cegó de amor. La primera vez que visité la Seu no descubrí nada de interesante en ella. ¿Que sentido podia tener una construcción sin color que hacia años que vigilaba la ciudad? Para mí, en ese momento, ninguna. Era solo eso, un castillo viejo como los que estaba harta de ver en las películas. Y para más recochineo, con unas escaleras que nada más subirlas ya me habían cansado. Me fui de allí pensando que no había para tanto, que era un castillo y punto, nada más. Pues bien, la vida da mil vueltas y llegó el día que abrí los ojos y descubrí en ese castillo viejo todo el encanto del mundo. Era perfecto. Bueno, perfecta, porque desde entonces ya no fue el castillo viejo, fue la catedral más bonita del mundo entero. Empecé a interesarme por ella y descubrí que la formaban genes románicos y genes góticos. Aún me quedaban unos añitos para saber lo que era exactamente eso del Románico y el Gótico, pero cuando me parecía lo soltaba y quedaba como una reina diciendo que mi Seu Vella era románica y gótica. Si, lo decía como una experta en arte, aunque en el fondo no sabía lo que estaba diciendo.
Pasaron los años y llegó el día en el cual entendí los conceptos de Románico y Gótico. Mi pasión por la Seu aumentó y aumentó. La convertí en mi símbolo, hasta el punto que aún hoy, cuando volvemos de una excursión la gente que conoce mi amor por ella grita mi nombre para remarcarme que la tengo ante mis ojos.
Este septiembre Noj me hizo el mejor regalo que me podía hacer. Un sábado por la mañana que nos encontrábamos en Lleida me preguntó si quería subir hasta el fin de la torre que lo vigila todo. Evidentemente respondí que si y empezamos a subir las más de 200 escaleras. Cuando llegamos arriba lo vimos todo bajo nuestros pies y empezamos a hacer fotos y más fotos. Y le di las gracias. Y se las vuelvo a dar. Porque se las merece. POR TODO.
Cuando miro la Seu Vella me apasiona el hecho de pensar que cuando yo ya no esté en este mundo ella aún seguirá allí, intacta, como siempre, con esa sonrisa infinita y esa pose de guardiana que nos da a los actuales ilerdenses las ganas de recordar nuestro pasado, nuestra historia.