Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimarts, 31 de maig del 2011

"Benvolguts/des" o "cretins/es"?

Ja n’he parlat més d’un cop, però avui ho vull tornar a fer. Fa uns dies us vaig confessar la meva obsessió per la cançó “Benvolgut” dels Manel i, com que encara no me la puc treure del cap, avui he decidit deixar un espai per la seva lletra, per si algú de vosaltres la vol llegir i analitzar. Val molt la pena, ja us ho dic d’entrada. Jo ja ho he fet i només us puc dir que em posa la pell de gallina. Segurament, alguns de vosaltres heu pensat algun cop en alguna relació anterior de la vostra parella actual. Fins i tot potser us heu preguntat què n’és de la seva vida, què en pensa de tot plegat o què va sentir quan tot es va acabar. Qui sap, potser algun dia us trobeu tots de cara i converseu tranquil·lament com si res. Al cap i a la fi, no és una cosa tant rara, o sí?



"Benvolgut, permet-me suposar que, malgrat no haguem gaudit de presentació oficial, més o menys, així com jo, estàs assabentat de la meva existència, de les coses que faig. Benvolgut, jo ho reconec, què hi faré, covard de mi, no és que siguis cada tarda el meu tema preferit.
Vostres són les promeses que ningú ja complirà, vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar, però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur, i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny, benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant i en aquella foto antiga oblidada en un calaix: heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat. Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts, i sentiu l’eternitat al vostre davant! I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo estem esperant. I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer, i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom. Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps, que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content, i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat. Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors, en cada intuïció fugaç d’una vida millor, amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”, amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”. Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal el meu amor, la meva sort, les meves mans o el meu dit resseguint-li la columna vertebral. Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar! Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo que estava esperant.
Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat. Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig. Que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort! Però si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec, faré d’home seriós, esperaré darrere dret mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”, mentre tu et reivindiques com molt més elegant. Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell i, pas a pas, ja estaràs tan lluny, com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut. Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat si entre els matolls sortim tu i jo dient: “ei, aquí els senyors, estem esperant. Xicots, aneu fent lloc, que estem esperant”.

dilluns, 30 de maig del 2011

Què deu tenir la pluja?

Els dies de pluja tot sembla que vagi més de pressa. El sol sembla que ens digui adéu més aviat, donat que els núvols quasi mai deixen que ens il·lumini amb la seva força. Els parcs reposen de les passejades de la gent, però es queden sols i ensopits sota la pluja que cau com feia temps que no queia. Els carrers s’ho agafen amb coratge, sense oblidar que l’aigua de la pluja, la brutícia que arrossega aquesta i els gasos que deixen els cotxes formen una mescla que costa d’empassar. I és l’estrès que comporten aquests dies el que fa que, si t’atures un moment, puguis veure mares i pares corrents per portar el paraigua als seus fills, o avis i avies que acceleren el pas per arribar a temps a la porta de l’escola i evitar que els néts es mullin, perquè els molt confiats no han volgut agafar el paraigua en veure que quan han marxat de casa el sol regnava al cel. Són imatges que de tant en tant m’agrada veure, tot i que de ben segur els que les protagonitzen s’estimarien més estar prenent un bany en una platja del Carib. El que no m’agrada tant és patir els embussos propis d’hores puntes a les grans ciutats, els quals els dies de pluja encara són pitjors. Els fars dels cotxes es reflexen al terra, donant forma a una catifa brillant i enlluernadora que fa més nosa que favor. I no sé per què, però quan plou la gent està molt més tensa al volant. Aquesta és una d’aquelles qüestions que crec que mai resoldré. Però, malgrat els punts negatius, he de dir que els dies de pluja m’encanten. La veritat és que l’efecte sonor que produeixen les gotes d’aigua en caure damunt del teulat és una meravella. És el millor moment per posar-nos dins el llit i començar a somniar en coses realment agradables i importants.

diumenge, 29 de maig del 2011

El canvi és que no vull canviar

Hi ha moments a la vida en els quals sentim que necessitem un canvi, per oblidar el que no ens agrada o per l’angoixa que ens produeix la rutina diària. Ja fa un temps, jo vaig experimentar aquests desig de canvi, per diversos motius que encara a hores d’ara he d’acabar d’esbrinar, però que em suposaven una càrrega que en determinats aspectes no em permetia avançar. D’aquesta manera, vaig iniciar un procés de canvi interior que amb el temps m’ha fet qüestionar-me diferents punts de la meva vida. Finalment, he acabat comprenent que, a hores d’ara, l’únic canvi que vull és: Oblidar aquest afany per ser algú diferent i ser fidel als meus orígens i a tot el que he estat fins ara. Aquests últims dies he estat una mica allunyada del món, per diferents motius que ara no explicaré, però que m’han fet veure que desitjar un canvi no sempre és bo. Per tant, en vista que encara hi estava a temps, he corregit part dels meus errors i m’he jurat i perjurat a mi mateixa que seguiria sent l’Edurne de sempre. Tot i que, si us he de ser sincera, aquesta reflexió no hagués estat una realitat sense les paraules d’algunes persones força importants per mi, les quals em van dir amb bones paraules que no era necessari canviar, que el meu caràcter i les meves maneres de fer, amb virtuts i defectes, són tot allò que em fan especial i encantadora als ulls dels demés. I ara, enmig d'una petita fase de penediment, em sento amb més forces que mai per seguir sent la de sempre, amb un desig de creixement i no de canvi.

dissabte, 28 de maig del 2011

Sense gent com vosaltres no sóc res

Sembla estrany com unes poques paraules et poden alegrar el dia. Ahir, mentre dinàvem, la meva mare em va fer feliç explicant-me que una coneguda nostra li havia dit que la seva filla llegeix aquest bloc i que guarda molts dels meus escrits. Em vaig quedar parada, però al mateix temps vaig sentir una gran felicitat interior. Em va fer gràcia pensar que hi pot haver gent que se sent identificada amb el que escric, fins al punt de fer-se seus part dels meus textos. Així doncs, d’es d’aquí, per si de cas ho llegeixes, moltes gràcies per ser una lectora fidel i obrir el teu cor als meus escrits. Però la satisfacció de veure com les meves reflexions arriben a la gent no es va quedar aquí. A la tarda, mentre estava al pàrquing d’un dels supermercats del meu poble, es va apropar a mi un home que ja coneixia bastant de vista. Em va cridar i em va dir que no deixés d’escriure. Davant aquelles paraules, la meva timidesa només em va deixar somriure, mentre la meva boca no parava de dir “merci”. Allò encara em va fer més contenta. És per això que també m’agradaria agrair-li a ell les seves paraules, les quals em van donar una mica més de força per escriure coses que arribin a tot tipus de públic. Moltes gràcies! Tot això, sumat als diversos comentaris que vaig rebent, fan que cada dia tingui més ganes de tirar endavant aquest petit, i a la vegada gran, projecte que ja fa més de dos anys vaig començar. En definitiva, gràcies als que invertiu part del vostre temps en llegir tot el que escric quan el temps i les ganes m’ho permeten. Sense vosaltres, aquest projecte d'escriptora no seria res.

divendres, 27 de maig del 2011

Indignem-nos encara més!

Tota la indignació que està emplenant les places durant aquests últims dies vol dir alguna cosa. I el que ha passat aquest mati tant a Lleida com a Barcelona també. Aquest segon punt demostra que estem envoltats de gent plena de seny i en la qual podem confiar per viure amb un mínim de protecció. Espero que capteu la ironia i us indigneu com mai. La qüestió és que aquest mati, mentre anava cap a la universitat escoltant Catalunya Radio, he sentit que s’estava desallotjant la Plaça Ricard Vinyes de Lleida i la Plaça Catalunya de Barcelona. La notícia era clara: Un important desplegament de mossos estava controlant les dues places, plenes d’indignats que es negaven a marxar d’on estaven acampant pacíficament. La notícia parlava majoritàriament de Barcelona, però minuts desprès han dit que a Lleida el campament ja estava desmuntat i havien fet fora als indignats amb aigua a pressió. Per anar a la universitat he passat per Ricard Vinyes. Al centre, una cinquantena de persones reunides, mentre la brigada municipal netejava el terra amb aigua a pressió. Durant les classes m’he desconnectat una mica de tot plegat, però a les dues de migdia he tornat a passar per Ricard Vinyes, amb els auriculars a les orelles escoltant la radio, m’he assabentat que el campament de Plaça Catalunya ja tornava a estar en marxa. M’he preguntat si el de Ricard Vinyes també. A mesura que avançava la noticia també han dit que hi havia alguns detinguts i uns quants ferits i m’he tornat a preguntar com seria la imatge a Lleida. Doncs bé, la imatge era un pèl diferent a la del matí. El nombre de mossos havia augmentat i el caliu que es vivia al centre de la plaça també era diferent. Minuts més tard Àngel Ros ha sortit a parlar a la radio, afirmant que el desallotjament no ha estat un ordre de la Paeria, sinó de la Generalitat, malgrat tot això ha deixat ben clar que l’Ajuntament de la ciutat hi col·laborava amb la guàrdia urbana. Veig que desprès de les eleccions els cadellets tornen a ser feres amb dents ben afilades. Veig que en ple segle XXI encara no podem expressar pacíficament el que pensem. Veig que els que estan a dalt de tot pateixen, gradualment, una important putrefacció del cor, els sentiments i el sentit comú. ÀNIMS!

dilluns, 23 de maig del 2011

Encarem amb coratge una victòria truncada!

Sembla estrany l’energia que et dóna passar una nit en vela pensant en tot el que ha passat, amb ràbia, per què amagar-ho?, però també amb moltes ganes de fer una bona oposició. Sembla estrany com n’aprens de tot plegat, com aprens a veure les coses d’una altra manera. Moltes felicitats i espero que estigueu a l’altura! Sé que algun cap, en llegir aquestes paraules, ho interpretarà a la seva manera, posant en boca meva coses que en realitat només estan en el seu cap, però no cal patir en preocupar-me i perdre el temps. Aquesta és la màgia de les eleccions, i dels pactes, en certa manera. El meu poble té el canvi que molts buscaven. Enhorabona! Ara toca aprofitar-lo durant aquests pròxims quatre anys, fer un a bona feina i intentar no caure en tots els problemes que tan s’han criticat. Felicito a tothom que va guanyar, ahir ja ho vaig fer en persona, tot i que algunes persones van desaparèixer del mapa i no ho vaig poder fer, però tant punt com les vegi els expressaré la meva més sincera enhorabona. Per altra banda, per no oblidar els meus principis, sé que alguns dels guanyadors no rebran la meva felicitació. Digueu-me rancorosa i mal educada, però si una cosa tinc clara és que, per molt que existeixin els protocols, no em posaré a felicitar a gent que ha dit de tot i que porta la falsedat gravada al front. Ho sento, però amb això no puc. Tot i que, pensant-ho una mica més fredament, també sé que als mal educats el que més mal els fa és precisament l’educació. Bé, ho acabaré de meditar. Respecte a la gent que ha estat al meu costat, MOLTES GRACIES I A SEGUIR ENDAVANT! Recordeu una cosa, som una gran família perquè ENTRE TOTS SUMEM!

dimecres, 18 de maig del 2011

Ara toca això!

M’adormo a totes bandes. No puc amb la meva ànima. A les nits no descanso. Dormo, però no descanso. Em llevo més cansada que quan m’he posat al llit. Podria dir que no és normal, que hauria d’anar al metge, però us puc ben assegurar que tot el que em passa era absolutament previsible. Estic nerviosa. Vull que tot el que hem estat fent amb empeny i il•lusió doni els seus fruits, per això no cal adormir-se i cal seguir empenyent la voluntat fins al final. D’aquí uns dies em demanaré 24 hores sabàtiques, per dormir i abraçar-me al coixí que aquestes nits quasi ni noto. És deixar caure el cap d’amunt d’ell i quedar-me fregida. El meu humor pateix alts i baixos i, tot i no ser gens bipolar, sóc conscient que, aquests dies, en ocasions venen ganes d’espetegar-me a la paret i deixar-me allí enganxada. Sacrificaré hores de són per tal que les coses vagi bé, però quan tot això passi estiuaré unes hores dins el meu llit. Fins al moment, però, toca seguir treballant!

dijous, 12 de maig del 2011

Ara que he deixat d'estimar-te com abans...

Quan t’estimava tot era diferent. Cada nota musical em recordava a tu, fent que aquest bloc fos el testimoni directe de tots els meus pensaments. Ara, després de deixar ben clar que ja no t’estimo com abans, amb bogeria i innocència, ja no escric com temps enrere, ja no tinc la necessitat d’inventar-me textos estranys i metafòrics per ocultar-te als ulls dels demés. Ara em sento més pobra, com si part de la meva inspiració hagués fugit amb l’últim petó a l’aire que et vaig dedicar. Suposo que el que em passa és que m’he d’acostumar a tot plegat. De tota manera, l'actual manca d’inspiració tampoc em preocupa. Sé que això va a dies, de la mateixa manera que comprenc perfectament que ara per ara em surtin poques coses amb caire literari. Tinc moltes coses al cap, i la gran majoria no són pas per escriure en aquest bloc personal. Continuaré escrivint, com ja fa temps que porto fent, sense perdre de vista un dels meus somnis: ser capaç d’escriure alguna cosa prou bona com per poder ser publicada. Treballaré de valent, sense fer cas a les males llengües que sempre et volen fer baixar dels núvols, perquè en el fons tenen ràbia de veure com tu tens un somni i elles no. Però aquest no és el tema i, tornant al tema d’abans, vull que sàpigues que encara avui, quan et veig, noto com alguna cosa es remou per dins meu, tot i que no té ni punt de comparació amb tot el que sentia abans. I no és que no m’agradi estar així, és a dir, sense pensar constantment en tu, el que passa és que trobo a faltar tots els textos que em sortien quan tu n’eres el protagonista.

dilluns, 9 de maig del 2011

Jo crec que respectar els espais electorals no costa tant!

Surt el sol. Fa bo. Sortim al carrer. Juguem a pilota, anem amb bici, comprem llaminadures a la botiga de la cantonada, prenem un refresc a la terrassa d’un bar, passegem amb la parella, anem a fer la compra caminant, etc. Fem vida al carrer, perquè ens agrada i hi estem bé. Però, de sobte, arriba el període de campanya electoral i comencen a decorar el poble amb cartells que no destaquen pel seu component artístic. No ens agraden. Bé, els cartells en si mateixos no ens fan nosa, però alguns dels personatges que hi surten ens fan fàstic. No els volem ni veure. Ens fa ràbia contemplar el seu somriure que demana el vot. Així que, sense pensar-ho massa, decidim fer justícia i arrancar part dels cartells de les parets. Potser no tots, però sí els que no coincideixen amb els nostres colors o ideals polítics. Ens ho passem pipa! És més, declararem l’estripada de cartells esport olímpic. Ens agrada la llibertat i actuem sense pensar que nosaltres som els primers en privar-la. Som collonuts! Un cop hem desgraciat uns quants espais de propaganda electoral ja estem satisfets. Ja podem anar on vulguem, em fet una gran obra per al poble. Al matí següent ho comentarem amb els amics i ens fotrem un tip de riure. Som els millors!

diumenge, 8 de maig del 2011

Nit de Festa Major a Lleida

Nit passada per aigua, buscant porxos per amagar-nos de la pluja que durant uns minuts cau sense pietat. Sopar en un bar ambientat en el món de la pesca, òbviament amb bona companyia. Sangria ben fresca que passa sense massa esforç. Rojor a les galtes, fruit d’una bona fartanera i de desenes de somriures. Ganes de festa, truncades per la pluja que no para de caure. Segons plans, per si de cas. Tolls d’aigua que fan que et sentis com si estiguessis davant l’estret de Gibraltar. Concerts de festa major per a tots els públics. Adolescents embogides al veure quatre nois que ja s’han convertit ens els seus amors platònics. Cançons romàntiques i empallegoses que, en el fons, et fan posar melangiosa. Homes sucosos que es posen calents mirant els pits d’una de les vedettes de Fangoria. Ganes de girar-te i fotre’ls una garrotada, no per enveja, sinó perquè ja estàs fins al monyo de sentir comentaris estúpids. Orgasmes de gent apurada que folla dins un Poli-Clin, ben tranquils, perquè la música no deixa que se sentin els sorolls pertinents. Un grup de versions que fa que gaudeixis de la festa, inclús fent-te cantar la cançó del Bob Esponja. Amigues que valen or. Homes de més de 40 anys que encara tenen el cul ben posat, almenys aparentment. Hores que passen tant ràpid que sense adonar-te’n ja són les 5 del mati. Càlculs matemàtics desesperats per veure quantes hores podré dormir abans de llevar-me per fer coses de profit. Orgasmes interns després d’experimentar el plaer que suposa posar-me dins el llit i pensar: Que bé m’ho he passat!

dissabte, 7 de maig del 2011

"Adéu, fins sempre, sort!"

Tanca els ulls. Pensa-hi. Pensa en que un dia em vas tenir al costat i em vas deixar perdre. Pensa que sense les teves mans també estic bé. No oblidis que va ser dur veure com cada cop t’allunyaves més de la meva vida. Respira. Pregunta’t què dimonis vas fer per a que tot s’anés degradant. O potser pregunta’t si el problema ha estat aquest o un altre: no haver fet res. Observa’t atentament i pensa si de veritat creus que ets el tipus de persona que vull al costat, per escoltar-me, aconsellar-me i dir-me que m’estima. Per un moment, pensa com sóc jo i com escullo les persones que vull que formin part de la meva vida. La vida canvia i amb ella nosaltres mateixos. Digue’m, per últim cop, que vaig omplir molts forats de la teva vida i que va ser un autèntic plaer compartir hores i hores amb mi. Explica’m què dimonis va passar per a que ara ja no et tingui en compte com abans. Em vas fallar. Em vas fallar alguns cops i no t’ho vaig poder perdonar. Suposo que jo també ho vaig fer, potser, i poc a poc vam veure que la nostra afinitat estava arribant a la seva fi. Ara recordo tot el que vam fer amb nostàlgia, pensant que almenys són bons moments que mai oblido. Ja ho diuen, el temps posa les coses al seu lloc. Tu has trobat el teu, jo el meu, i així anem fent. De tant en tant, fent cas als protocols, tendim a recordar tot el que vam fer en la nostra època daurada. He de reconèixer que em fa gràcia, però després, quan les anècdotes arriben a la seva fi penso que no cal tanta tonteria. No vull repetir tot això, per això ara vaig amb peus de plom, allunyant-me de la gent que em pugui sortir rana.

dimecres, 4 de maig del 2011

Enyorar és natural

Hi ha moments en els que ens sentim sols. En el meu cas, crec que la sensació de solitud és fruit de l’enyor. M’explico: Els dies que ens llevem amb el peu esquerra, lleganyosos, amb mala llet i poques ganes de sortir al carrer per veure el que veiem cada dia, tenim la tendència de pensar en el que un dia vam tenir i de sobte va desaparèixer. No sé si faig bé generalitzant aquesta sensació, però quan jo em sento sola és per algun d’aquests motius. Fins i tot, si molt m’apureu, no és que em senti sola en el sentit estricte de la paraula, sinó que em tanco jo mateixa i no deixo que els altres m’ajudin. És com si tingués un mur al meu voltant, el qual no em deixa veure el que hi ha a l’altra banda i m’allunya dels que em poden demostrar que els dies dolents molts cops tenen solució. De tant en tant em llevo així: sola, melangiosa, trista en definitiva. Per sort, tot això em passa de tant en tant i al dia següent canvio la serietat per un sac de rialles. Tots tenim dies bons i dies dolents, i la tristesa no deixa de ser un sentiment que, tot i que no ho sembli, és completament necessari. Però, tornant a tot el que estava dient al principi, quan estem tristos encara ens compliquem més les coses pensant en persones que ja no tenim, que ja no podem tocar, que un dia van marxar sense acomiadar-se com calia. A mi em passa i quan això és així em suposa una terrible tortura. Què voleu que us digui? A mi mai m’han servit de res les típiques frases consoladores que t’intenten calmar dient que després de la mort sempre queda un conducte entre el món de la vida i el més enllà. Quan estimes algú, quan el vols al teu costat, no et consola que et diguin que lluny també està bé i que et vigila. No! Quan estimes algú vols tenir-lo al costat i sentir que et protegeix quan tu ho necessites. És per això que alguns dies em llevo amb el peu esquerre, perquè sento que necessito les paraules i la presencia d’algú que ja mai més tornarà.

dilluns, 2 de maig del 2011

Aprendre a callar

Aquí us presento un dels objectius que m’he marcat. Ho he de fer; pel meu bé i pel dels que m’envolten. Saber callar no és un dels meus punts forts. Sóc una persona passional, a la qual li agrada dir el que pensa o el que sent, però he d’aprendre a mesurar les meves paraules respecte alguns temes, per tal d’evitar possibles malentesos que a la llarga fan que em bulli la sang. Mai, absolutament mai, negaré els meus defectes, sempre i quan siguin certs, però tampoc deixaré que se’m trepitgi de la manera més poc honrada que he vist fins al moment. Aquí arriba el meu dilema, el meu etern problema. Aquí entra en joc la meva paciència i l’educació que m’han donat els meus pares, la qual m’ha portat i em seguirà portant molt lluny, per molt que a molts els hi pesi. Callaré, sempre que convingui, m’engoliré les paraules que vulgui dir sempre que això sigui necessari, perquè per molt lliures que siguem sempre hi ha coses que no podem dir. Pensaré abans de parlar i controlaré el meu temperament. Ho faré per mi, però també per tots els que em recolzen i m’ajuden a veure que jo sóc com sempre he set, sense cap alteració que mereixi ser tractada amb gran importància. No canviaré, no somriure a qui mai he pogut veure amb bons ulls, no giraré la cara a qui sempre he respectat, no abandonaré els meus somnis, no deixaré de lluitar pel que vull, no faré cas de les paraules absurdes, no em faré mala sang per coses que la gent que m’estima ja saben com són en la realitat. Seguiré sent jo, la de sempre, creixent cada dia una mica més, amb el cap ben alt. Buscaré sempre les bones paraules i els bons modals. Faré això i tot el que estigui a les meves mans. Em costarà, perquè em conec, però és l’única manera de seguir com fins ara.