Tu comences, jo continuo

Sento com plou, la remor de les gotes de pluja xocant al terra, a la finestra, al terrat. Obro els ulls i et veig al meu costat. M’atanso cap a tu. Estàs dormint i fins i tot així m’agrades. Sí, amor, m’agrades, des del moment en que vam creuar les nostres mirades per primer cop. Des d’aquell instant no he volgut deixar d’estar amb tu, i ara et tinc al costat. T’agafo, t’envolto amb els meus braços i em faig una promesa a mi mateixa: sempre, sempre estaré al teu costat. I així, mentre la pluja segueix posant música a una nit perfecta, tanco els ulls i reposo al teu costat. Tornaré a agafar la son tot escoltant els batecs del teu cor i sentint-me la dona més afortunada del món. Fins demà al matí, amor meu. 

En un núvol

Em pesen els ulls, tinc molta son i desitjo posar-me dins el llit. Però el cas és que no volia anar-me’n a dormir sense compartir un bon grapat d’emocions amb tots vosaltres. Aquest vespre, he rebut el meu tercer primer premi de narració al Concurs Literari de la vila d’Alcarràs. Ha estat emocionant, molt, i gairebé he plorat només escoltar l’inici del meu relat. Com cada any, he pensat en ella, en la preciosa papallona que, sigui per on sigui, ha vist com m’he fet amb el premi. A més a més, estava acompanyada per gent especial, gent que és molt important en la meva vida, gent sense la qual no seria res. I a ell, que l’he tingut amb mi, que m’ha recolzat i ha confiat en tot el què he fet, per això i molt més, l’estimo. Rebre un premi així és molt important per mi, una motivació més per seguir escrivint i creixent entre les lletres i la tinta, entre la imaginació i la narració. També volia dir-vos que vosaltres també heu jugat un paper significatiu en aquest premi. Si no fos per tota la gent que m’anima a escriure, que em demostra que els meus textos arriben, segurament a hores d’ara no escriuria, ni tampoc hauria presentat el relat que aquest any m’ha regalat aquest nou premi. Estic molt emocionada, tant que encara no m’ho crec. 

Una nova gran veu

Adele Laurie Blue Adkins, o en versió reduïda i, segurament, més coneguda: Adele. Aquest és el nom de la cantautora britànica que ha aconseguit robar el cor a milions de persones. Tot i que el seu primer disc va sortir a la llum l’any 2008, i malgrat haver entrat al món de la música temps abans, no ha estat fins fa pocs mesos que s’ha fet amb la fama mundial. Ja acumula vuit premis Grammy, i al pas que va n’acumularà molts més. Esperem que no sigui una estrella efímera, de fet, crec que es convertirà en tot un referent de la música soul, jazz, blues i pop. Espero també que porti bé el camí de la fama, té molt talent per explotar i no cal que se’n vagi com altres grans veus traïdes pel món de l’èxit. Fa poc que l’he descobert, però no hem canso d'escoltar algunes de les seves joies. Aquí us en deixo una: Set fire to the rain.

http://www.youtube.com/watch?v=SwlpHwHTZlY&feature=related 

La importància dels petits detalls

Avui, asseguda al perxe de casa, mentre el sol ja s’anava acomiadant de tots nosaltres, he decidit fixar la vista a l’horitzó i contemplar les muntanyes que es dibuixaven al fons del paisatge. I us semblarà insignificant, absurd i tot, però m’he fixat en uns molins eòlics que es veuen al fons, com petits gegants de color blanc, amb una llum a l’extrem que de tan en tan es deixava veure. El cas és que mai els havia vist i sense voler he fet una estranya comparació. Molts cops anem pel món sense observar què ens posa la vida davant. Sembla que anem amb els ulls oberts, que ho controlem tot, però en realitat ens saltem un bon grapat de detalls que a l’hora de la veritat són necessaris. Fa molts dies que fixava la vista en aquell mateix punt, i mai havia vist aquests molins. Ara em podeu dir: Carai, noia! Potser els van posar ahir! I sí, potser sí, però potser fa dies que hi són, mesos, o inclús anys. De fet, pensar que només hi són d'es d'ahir seria la resposta més senzilla, i jo no vull respostes senzilles. No les vull perquè les trobo estúpides; prefereixo pensar que dia a dia aprenc a veure les petites coses de la vida, petites coses que molts cops ens ajuden a fer-nos grans. 

Desitjant tornar a estar entre els teus braços

Avui han tornat els fantasmes. Aquest matí, he despertat entre calfreds i un terrible sentiment de buidor. M’he trobat terriblement sola, tan que he desitjat tornar a tancar els ulls i no obrir-los fins que tu fossis al meu costat. Però tocava començar un nou dia, regalant somriures i bones paraules als que dia a dia estan amb mi i estimo. Ha estat un dia dur, un d’aquells dies per oblidar. Feia temps que no em sentia així, però avui els senyors de la foscor han creuat boscos i llacs per envoltar-me de nou amb una nebulosa torbadora. Desitjava amb totes les meves forces estar entre els teus braços, on em sento protegida i indestructible, on tota la meva força surt per cada porus de la meva pell. Però avui no hi erets, no podies ser-hi, almenys com jo, i tu, hauríem volgut. Tot i així, has aconseguit robar-me un somriure, com sempre acostumes a fer. I és que un “t’estimo” teu, ni que sigui en la distància, és un puntet de llum entra la foscor.