Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimarts, 26 d’abril del 2011

Ja ho anirem veient...

Les gotes de pluja tenen la capacitat de posar una mica de sal als dies que, per desgràcia, són feixucs i llargs. Avui, dia després de la mona, convé destacar-ho, m’he aixecat amb la cara de: Si us plau, que arribin aviat les dos del migdia, per poder tornar a casa i poder escarxofar-me al sofà. A la universitat tot a anat com sempre, encara rai que tinc una amiga que va néixer amb la paciència suficient com per aguantar un cul de mal seient com jo. Un aplaudiment per la Isabel, que s’ho mereix (plas-plas-plas). Quan he arribat a casa, després de la tertúlia durant el dinar, que per cert a casa meva sempre ha estat, és i serà sagrada, m’he pres la llibertat de desplomar-me sobre el llit, per reviscolar-me, parlant clar. He dormit, com una soca i m’he despertat com nova. He fet una mica feina, per fer front a la mala consciència que em perseguia, després de pensar: Collons! Has tingut una setmana de vacances i no has fotut res! La resta de la tarda ha estat força agradable, i el vespre també. Si tens bons amics, les estones amb ells, sempre són bones. I aquí apareixen les gotes de pluja, petites, eixerides i lliures. Sí, lliures. Queien amb bon ritme sobre la lluna davantera del meu cotxe, fent que les lletres dels Manel prenguessin encara més sentit. En aquells moments ja estava sola, després de deixar endarrere als meus amics. I de sobte, he notat una punxada a l’estomac. La cançó ja arribava a la seva fi i, a cinc segons del final, he escoltat el tros que més m’agrada: Amor meu, sempre hi seré, amor meu com ho dubtaves [...] que la vida que ens hem perdut simplement no existeix. Ha estat llavors quan m’he sorprès a mi mateixa somrient per sota del nas i pensant en... en algú que no pertoca que aparegui dins la meva ment quan sento això d’"amor meu". Deu ser cosa de la pluja, que sempre em fa posar més tendra del compte. Deu ser això, sinó l’hem cagat!

diumenge, 24 d’abril del 2011

Lliure

Per fi. Ja era hora. Tot superat. Ja no l’estimo, almenys com abans. Ja no estic enamorada. Ho he aconseguit, després de moltes batalles perdudes, és cert, però per fi ja puc dir que sóc lliure. El miro i em ve ganes de riure. Tot plegat, em resulta força graciós. L’observo atentament, mentre penso que mai em podré treure del cap la seva mirada i el seu somriure. Continuo rient. Si vols que et digui la veritat, no sé pas que m’està dient, però m’és igual. Jo només vull saber que és mirar-lo sense tenir por, sense pensar que ell no sap que ja no me’l miro com me’l mirava temps enrere, quan vaig dir-li tot el que sentia. Llavors, ell somriu discretament i em mira, com si esperés una resposta meva. De fet, així és. Després del discurs que m’ha soltat és obvi que vulgui la meva intervenció. Opto per somriure i dir frases afirmatives i amb seguretat, per fer veure que no m’he perdut ni una sola cosa de totes les que ha dit. L’he enganyat, sí, però que passa? Ell no ho sap, com moltes altres coses. Al cap d’una estona, ja lluny d’aquella conversa i la seva mirada, em torno a prendre la situació amb humor. Semblo imbècil. No puc treure’m aquest estúpid somriure de la cara i, en part, això ja em comença a fotre de mala llet. Ja no estic enamorada d’ell! Collons! Ho he vist, ho he notat, no sé perquè tanta tonteria! Penso que és una situació delicada, que cal pair amb tranquil·litat, així que em relaxo i intento arribar a casa sense fer cap imprudència. Arribo, faig el que he de fer, sense treure’m del cap les meves reaccions i al cap d’una bona estona ja puc dedicar-me, exclusivament, al tema en qüestió. Ja no estic enamorada d’ell, però l’estimo, perquè sí, perquè és inevitable. Ha estat algú especial que no ha fet res per merèixer el meu odi, així doncs me l’estimo. Les meves reaccions han estat les normals, me’l mirava embadalida sense deixar de somriure, sí, però a causa del respecte i l’apressi que li tinc. No és una cosa tant rara, oi? No, no estic enamorada d’ell! Ho estic veient! Ho estic notant!

dilluns, 18 d’abril del 2011

16/04/2011: El dia que Lluís Llach va tornar a pujar a un escenari

Jo vaig créixer escoltant algunes de les seves cançons. Ja en ple “boom” de les noves tecnologies, part de les cançons de la meva llista de reproducció del mp3 eren seves. "L’estaca" i "La gallineta cega" eren les que més m’agradaven. Encara no sabia ben bé què significaven, però recordo que m’encantava veure la cara que feia la meva mare mentre les cantava. Encara ara m’agrada. Van anar passant els anys i vaig començar a escoltar totes les seves cançons. L’any 2007 em vaig fer amb el seu últim treball, Verges 2007, amb el qual vaig conèixer altres joies que encara no havia escoltat i algunes de les quals em van enamorar, com per exemple "Amor particular". El vaig tenir en concert al meu poble, però ni jo ni la meva mare, autèntiques fans de la seva música, hi vam anar. No sé per quin motiu no vam poder anar-lo a veure, però sempre ens en vam penedir. Un bon matí, mentre fèiem el cafè a la cafeteria de la universitat, la meva amiga Isabel em va dir que a València actuava en Lluís Llach. No m’ho podia creure. L’any 2007 havia deixat ben clar que es retirava dels escenaris, així doncs, com podia ser que tornés? Doncs bé, resulta que en Llach tornava als escenaris per solidaritzar-se amb la manifestació a València a favor de l’emissió de TV3. Les nostres paraules van ser: “Hi hem d’anar!” Doncs bé, ara em fa feliç pensar que ho vam complir, i que aquestes paraules no van ser només un d’aquells plans que un dia et proposes però que mai fas. Vam patir per veure’l, entre altres coses a causa de la contra manifestació dels que no volien TV3 i cridaven: “Som valencians, mai catalans!”, però al final ho vam aconseguir. Allí estàvem, entre 80.000 persones que reivindicaven la seva llibertat d’expressió, encara en ple segle XXI. Va cantar tres cançons i la veritat és que va valer la pena desplaçar-nos fins a València per escoltar-lo en directe. Sens dubte, una d’aquelles coses que mai oblidaré.

divendres, 15 d’abril del 2011

Feliç, agraïda i satisfeta

Puges a l’escenari, saps que alguns dels teus rivals són en part amics o coneguts teus, però intentes no pensar en res. Intentes aprofitar al màxim cada segon, pensant que, guanyis o no, la teva història diu molt de tu. Una història per canviar-te la vida és una cosa meva. La Marta sóc jo, i part del que l’envolta és real, potser més maquillat, però real. He gaudit tant escrivint-la, que és, sense cap mena de dubte, una de les històries que més m’ha marcat. Potser d’aquí ve el títol. Sota la llum de l’escenari, sentia una terrible escalfor per tot el cos. Minuts abans m’havien preguntat si no estava nerviosa, i jo, ingènuament, havia deixat ben clar que no, que aquest any no m’esperava res de res, perquè tenia el pressentiment que no m’enduria el premi. Jo ja havia assaborit la felicitat que comporta veure que la teva feina és apreciada i valorada per gent que en sap, i amb això ja estava prou contenta. Però tot i això, estava nerviosa, perquè, davant de tot, sóc humana. Quan van començar a llegir el fragment de l’accèssit estava atenta. No em sonava. No era la meva història. Però, i què? Estava contenta. Asseguts a les cadires, podia observar la cara d’algunes de les persones més importants per mi: amics i familiars. En faltaven, però tot no es pot tenir. Segons després, van començar a llegir un fragment de l’obra guanyadora. En aquells moments, no estava pendent del que s’estava llegint. Només mirava als meus, no sé pas amb quina cara, però estava contenta d’estar allí, amb ells. De sobte, vaig sentir el nom de Manel. Manel? Manel! Aquella era la meva obra! No m’ho podia creure. No podia ser. La meva obra havia resultat la guanyadora i no sabia ben bé què fer. Em vaig emocionar i només vaig poder somriure, d’orella a orella. No sabia com reaccionar, perquè quan no t’esperes una cosa i l’aconsegueixes, la satisfacció és doble. Quan vaig baixar de l’escenari, vaig anar a abraçar als meus pares. Vaig plorar, com una bleda. L’any passat ja em va passar, i és que em va tornar a la ment la imatge de la dona que un bon dia em va dir: escriu. Vaig pensar en ella i per un moment vaig creure que ella també sabia que havia guanyat. Estava tant contenta, tant, que no podia parar de somriure. Tremolava d’emoció, perquè, tot i que sembli que no n’hi ha per tant, per mi, rebre un premi com aquest, és un gran pas cap endavant.

Foto: J. A. Moreno

dimecres, 13 d’abril del 2011

Escriure em dóna vida

No em feu explicar per què vaig començar a escriure, no perquè no en tingui ganes, sinó perquè és una d’aquelles coses que no sé ben bé com va començar. Però, posats a intentar esbrinar l’origen de tot plegat, he de dir que fa poc més de dos anys vaig experimentar la terrible necessitat de treure a l’exterior uns sentiments que em van fer odiar la vida. Un fred mati d’hivern, vam saber que una dona molt significant per alguns de nosaltres ens havia deixat. Jo, que quasi mai ploro davant d’ulls aliens, vaig notar com per les meves galtes ja començaven a lliscar algunes llàgrimes. Segurament, ningú ho va notar. No vaig treure els ulls de la finestra; ni volia mirar als altres ni tenia ganes d’escoltar la classe. A partir d’aquell dia, vaig comprovar que escriure era com una teràpia. Un full en blanc no feia més preguntes que les que jo volia que fes. Tampoc es feia pesat ni demanava massa explicacions. De tot aquell cúmul de sentiments en va sortir una història: Metamorfosis, la qual em va donar una gran satisfacció personal. Precisament en aquesta història cal situar l’origen de la meva passió per la creació literària. Més endavant va néixer aquest bloc, per criticar a certs sectors de la població, el qual m’ha fet veure que escriure ja és tota una necessitat. Només he concursat en quatre concursos literaris, tres a nivell de poble i un a nivell nacional, encara no tinc els resultats de tots, però us puc ben assegurar que, tant si guanyo com si no, em sento sempre una gran triomfadora. L'any passat, Diari d'un crit: Llibertat també em va demostrar que les coses fetes amb amor, molts cops tenen recompensa. M’agrada que la gent gaudeixi amb el que escric, crec que això és obvi. Però el que més valoro dels meus textos és que tots parlen de mi, tots m’ajuden a treure coses que sense l’escriptura no sabria com treure. I es precisament aquesta màgia la que cada dia m’ajuda a veure més clar que, mentre pugui, continuaré escrivint. Sabeu per què? Doncs perquè escriure em dóna vida.

dimecres, 6 d’abril del 2011

El misteri de la casa abandonada

On hi ha una casa abandonada, ja no cal res més. És cert: els adolescents et cansen, et poden fer perdre els nervis, però en el fons son una gran font de diversió i emoció. Aquest dissabte passat, vam estar una bona estona explorant una casa abandonada. La veritat és que feia por, sobretot el pis de dalt: fosc, ple de mobles mig destrossats i pintures que calia analitzar a fons per saber què representaven. Quan vam entrar a la casa per primer cop, vam veure que hi havia restes de vida, força recents. Era una casa gran, amb un bon nombre d’habitacions que ara estaven plenes de brutícia amuntegada. Ningú tocava res, perquè tots sabíem que, tot i estar gaudint com criatures, tocar qualsevol cosa podia comportar algun risc. Les escales que ens havien de dur al pis de dalt eren força estretes, és per això que pujar-les feia respecte. Ja al pis de dalt, vam veure una cambra que estava completament fosca. Com que no portàvem llanterna i, evidentment, volíem veure què hi havia, vam decidir fotografiar-la utilitzant el flash de la càmera. Llavors, en veure el resultat, tots van començar a cridar, jo vaig començar a baixar les escales i de seguida vaig notar la pressió dels que, esgarrifats de por, no paraven d’empènyer per tal que baixés més de pressa. Un “prou!” sec i pujat de to va ser suficient per evitar que em fessin caure escales avall. La fotografia revelava una porta petita al fons de la cambra, amb una misteriosa ombra que amb una mica d’imaginació es convertia en el rostre d’un home. Els nois i noies vam començar a imaginar-se una historia: un assassinat. Per altra banda, calia pujar de nou i fer una altra foto, per veure què hi havia de veritat. Al final, va resultar ser les restes d’estalzí que havia deixat una petita xera que possiblement havien fet els inquilins per escalfar-se. Vam descobrir altres cambres, també fosques i misterioses. Una d’elles va fer que tornéssim a imaginar histories cruentes i sanguinàries. Al sostre, s’hi podien apreciar dos punts que semblaven de sang, concretament les restes de sang que queden després de disparar a algú. Allò sí que ens va fer imaginar de debò. Finalment, vam decidir abandonar la casa, després de veure que tots aquells misteriosos indicis no eren altra cosa que pintura d’esprai i altres materials. Malgrat tot això, vam marxar d’allí cansats, perquè durant una bona estona ens havíem sentit com en una pel·lícula de terror.