Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lleida. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Lleida. Mostrar tots els missatges

diumenge, 6 de febrer del 2011

Que què tenim? A Lleida desenes de tresors!

El nou anunci d’Estrella Damm ens encanta, sí, perquè mostra tots els tresors que tenim a Catalunya, però si ens parem a escoltar tot el que diuen...ups! Què passa? O millor dit, què hi falta? Bé, crec que no cal pensar massa per veure que a la plana de Lleida també tenim petits tresors que a la vegada ens fan molt grans, però que no figurem en aquest anunci. Tenim la fruita, els cargols que ja ens volen agafar prestats a Barcelona, també tenim la Seu Vella, que no és Patrimoni de la Humanitat, però que ho podria ser perfectament, tenim a Marius Torres i Arnau Mir de Tost, Lo Marraco, tenim l’oli de les Garrigues, etc. És evident que en un anunci no es poden estar minuts i minuts parlant dels tresors de la nostra terra, però, i si repartim una mica les coses? Mireu, és parla de La Masia i el Barça, dels Pirineus, els quals no son només de Lleida, això també cal remarcar-ho, també es parla dels 800 km de Costa, de l’Empordà, de la Fageda, la Cerdanya, del Delta de l’Ebre, de l’Estany de Sant Maurici i Aigüestortes, de la Sagrada Família, el Parc Güell i Gaudí, de Miró, de Dalí, de les històries de Mercè Rodoreda i Quim Monzó, de Joan Brossa, de Joan Manuel Serrat, de la Patum, de les galetes de Camprodon i els calçots, entre altres elements que em recorden que entre tantes coses maques hi falten les de la terra ferma. Els que creuen que l’anunci ho té tot pot ser que pensin que dir tot això és buscar coses sense importància, però, tot i saber que Estrella Damm no ho ha fet amb mala intenció, crec que és necessari fixar-nos en tots aquests detalls. Ja se sap, els petits detalls marquen la diferència, i en un anunci com aquest falta recordar que Lleida també existeix, més enllà dels Pirineus, on molta gent d’arreu de Catalunya s’ho passa d’allò més bé. Malgrat tot això, vull que quedi clar que en cap moment vull infravalorar tot el que es diu en l’anunci, tan sols vull reivindicar el paper de Lleida. Això és tot. Ah! I tampoc deixaré de veure Estrella Damm per veure San Miquel, però també he de dir que és una cervesa força bona i... que la tenim aquí, a Lleida.

dimecres, 2 de febrer del 2011

Je t'aime

Avui he tornat a pujar a la Seu Vella. Ja sabeu que cada cop que tinc una estoneta ho faig. Avui hi he pujat per fer algunes fotografies, però com que sóc un cap boig, quan he arribat a dalt he pogut comprovar que la càmera no estava dins la motxilla que portava. Ja no recordava que al matí havia sortit a fer un tomb amb bici i la portava a l’altra motxilla, per si de cas sorgia alguna bonica fotografia. La qüestió és que no portar la càmera no ha suposat cap drama. He recorregut els voltants de la Seu en solitud, amb una tranquil·litat que feia temps que no manifestava. He estat prop de mitja hora recolzada en una pedra, observant el ritme de la ciutat que en aquells moments tenia sota els meus peus. El sol d’avui m’aportava una escalfor que multiplicava per mil la meva tranquil·litat i, sense pensar-ho, he tancat els ulls. Alguns cops, amb els ulls tancats, les coses es veuen millor. He començat a escoltar el so de la ciutat que més m’estimo i per dins he pensat: Com m’agrada! Lleida no és una gran ciutat, no te mar, ni grans centres comercials, ni locals com els que pot tenir Barcelona, però precisament per això m’agrada tant. M’agraden les coses senzilles, què hi voleu fer? Llavors, recolzada en aquella pedra que em demanava que no marxés, he pensat que tots els dies haurien de tenir el color que tenia el dia d’avui: Brillant, enlluernador i tot, clar, sense cap núvol destorbant pel cel. I sense saber ni com ni perquè, he notat un buit dins meu que m’ha obligat a pensar que sempre tenim dies en els que trobem a faltar coses que hem tingut i que ara ja no tenim.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Un Paradís terrenal / Un Paraíso terrenal

Erill la Vall. Un destí encisador. Un pintoresc poblet immers en una vall rica en art romànic; la Vall de Boí. Hi vam acudir en motiu d’unes jornades d’estudi sobre l’origen i l’evolució dels pobles pirinencs, però, si he de ser sincera, em va resultar extremadament complicat estar-me tancada en una sala amb una cinquantena de cadires. I no ho dic perquè totes les conferències es fessin pesades, sinó perquè fora hi havia un paisatge meravellós que demanava a crits ser fotografiat. Cap a les 14:15 vam anar cap a dinar, i ens vam muntar una autèntica festa. A la taula no hi va faltar el vi; com hi havia de faltar si va ser el que més ens va alegrar el dinar? Després de riure a “carcajada llimpia”, com diem al meu poble, vam batejar el dinar amb el nom de “El menú dels 15€”. Desprès de tant menjar i riure, resultava una mica complicat tornar a les conferències, però s’havia de fer, per això hi havíem anat. Vam estar un grapat d’hores escoltant xerrades d’estudiosos sobre els temes que es tractaven, però, a la mínima que vaig poder, vaig sortir a fotografiar el paisatge. Quina meravella! L’Església de Sta. Eulàlia em va enamorar. Vam decidir anar a donar un tomb pel poble, i caminant ens vam trobar amb un gos molt simpàtic que no va dubtar ni un moment en venir a jugar amb mi. Sí, a jugar; o això pensava jo, fins que vaig notar la seva mandíbula em pressionava més del compte. Pobret, en el fons ho feia per jugar, tot i que em va deixar els braços ben guapos. Després de fer unes quantes fotografies, vam tornar a les conferències. De tota manera, ja costava estar atent. A més, alguns ponents es van prendre amb certa llibertat el temps establert, per això, en comptes de sortir abans de les vuit de la tarda, vam acabar sortint a les nou de la nit. Com que encara ens durava l’atipament del dinar, vam decidir menjar a la casa rural. Res sofisticat, un àpat tipus pica-pica, acompanyat per unes quantes birres. Sí, ja ho sé, un sopar no gaire nutritiu, però l’economia no estava per gastar-nos 15€ més per sopar un menú sense massa gana. Després de fer petar la xerrada una bona estona, vam decidir anar a dormir. Em vaig quedar fregida amb un tres i no res. Al matí següent em vaig llevar amb la sensació d’haver descansat com mai. Quina meravella llevar-me, obrir els porticons de la finestra, i veure una bonica vista del poble i les muntanyes. Vam començar el dia amb un bon esmorzar, ben nutritiu, que a la muntanya van a l’ample, i jo ho vaig agrair. Aquell dia només tocava conferències durant el matí, a la tarda tocava el que més desitjava: visitar algunes de les esglésies declarades patrimoni de la humanitat. Així doncs, un cop finalitzades les xerrades, vam agafar el bus que ens portaria a Taüll. Allí vam dinar. I quin dinar! Allò si que va ser una festa! La resta del restaurant ens mirava; segur que per enveja. Després de dinar, vam anar a visitar l’església de Sant Climent de Taüll. I allí em vaig desfer. Desitjava veure el famós Pantocràtor, que, tot i saber que no era l’original, em va impactar de bona manera. Ja havia vist l’original al MNAC, però veure’n una imitació en el seu lloc original també té el seu encant. En resum, impressionant; ho desitjava amb candeletes. Després, vam agafar el bus per baixar a Boí i visitar Sant Joan de Boí, una església amb molt d’encant, plena de pintures, tampoc originals, però molt boniques i interessants. En finalitzar la visita, vam tornar a agafar el bus, aquest cop per tornar cap a Lleida. Quan tornàvem, no podia evitar mirar el paisatge que deixàvem enrere. Vaig marxar amb ganes de tornar-hi, tot i que no se quan; la pròxima cita amb el Pirineu de Lleida la tinc en una altra zona. En fi, la zona em va encantar i m’ho vaig passar pipa, és cert que la companyia també hi feia, però anar a la muntanya sempre és un plaer.
-----------

Erill la Vall. Un destino encantador. Un pintoresco pueblecito inmerso en un valle rico en arte románico; la Vall de Boí. Acudimos allí en motivo de unas jornadas de estudio sobre el origen y la evolución de los pueblos pirenaicos, pero, si he de ser sincera, me resultó extremadamente complicado estarme encerrada en una sala con una cincuentena de sillas. Y no lo digo porque todas las conferencias se hicieran pesadas, sino porque fuera había un paisaje maravilloso que pedía a gritos ser fotografiado. Hacia las 14:15 nos fuimos a comer, y nos montamos una auténtica fiesta. En la mesa no faltó el vino; ¿como había de faltar si fue lo que más nos alegró la comida? Después de reír en "carcajada llimpia", como decimos en mi pueblo, bautizamos la comida con el nombre de "El menú de los 15 €". Después de tanto comer y reír, resultaba un poco complicado volver a las conferencias, pero había que hacerlo, por eso habíamos estábamos allí. Estuvimos un puñado de horas escuchando charlas de estudiosos sobre los temas que se trataban, pero, a la mínima que pude, salí a fotografiar el paisaje. ¡Qué maravilla! La Iglesia de Sta. Eulalia me enamoró. Decidimos ir a dar una vuelta por el pueblo, y caminando nos encontramos con un perro muy simpático que no dudó ni un momento en venir a jugar conmigo. Sí, a jugar, o eso pensaba yo, hasta que noté que su mandíbula me presionaba más de la cuenta. Pobrecito, en el fondo lo hacía para jugar, aunque me dejó los brazos bien guapos. Después de hacer unas cuantas fotografías, volvimos a las conferencias. De todos modos, ya costaba estar atento. Además, algunos ponentes se tomaron con cierta libertad el tiempo establecido, por ello, en vez de salir antes de las ocho de la tarde, acabamos saliendo a las nueve de la noche. Como todavía nos duraba el hartazgo de la comida, decidimos comer en la casa rural. Nada sofisticado, una comida tipo pica-pica, acompañado por unas cuantas birras. Sí, ya lo sé, una cena no muy nutritiva, pero la economía no estaba para gastarnos 15 € más para cenar un menú sin demasiada hambre. Después de charlar un buen rato, decidimos ir a dormir. Me quedé frita con un santiamén. A la mañana siguiente me levanté con la sensación de haber descansado como nunca. Qué maravilla levantarme, abrir las sobre ventanas, y ver una bonita vista del pueblo y las montañas. Empezamos el día con un buen desayuno, bien nutritivo, que en la montaña van a lo grande, y yo lo agradecí. Aquel día sólo tocaba conferencias durante la mañana, por la tarde tocaba lo que más deseaba: visitar algunas de las iglesias declaradas patrimonio de la humanidad. Así pues, una vez finalizadas las charlas, cogimos el bus que nos llevaría a Taüll. Allí comimos. ¡Y qué comida! ¡Aquello si que fue una fiesta! El resto del restaurante nos miraba, seguro que por envidia. Después de comer, fuimos a visitar la iglesia de Sant Climent de Taüll. Y allí me deshice. Deseaba ver el Pantocrátor, que, aun sabiendo que no era el original, me impactó de buena manera. Ya había visto el original en el MNAC, pero ver una imitación en su lugar original también tiene su encanto. En resumen, impresionante; lo deseaba con ansia. Después, cogimos el bus para bajar a Boí y visitar la iglesia de Sant Joan de Boí, una iglesia con mucho encanto, llena de pinturas, tampoco originales, pero muy bonitas e interesantes. Al finalizar la visita, volvimos a coger el bus, esta vez para volver a Lleida. Cuando volvíamos, no podía evitar mirar el paisaje que dejábamos atrás. Me fui con ganas de volver, aunque no se cuando; la próxima cita con el Pirineo de Lleida la tengo en otra zona. En fin, la zona me encantó y me lo pasé pipa, es cierto que la compañía también hacía, pero ir a la montaña siempre es un placer.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Després d'uns quants dies / Después de unos cuantos días

Avui hi he pujat. De fet, ho faig sempre que puc. Quan estic per Lleida i em sobren alguns minutets sempre intento fer-li una visita. M’encanta. És un lloc que significa molt per mi, no em pregunteu per què, però el fet és que hi va haver un dia en el que la seva majestuositat va ser la causa d’una forta fiblada al pit. La visita quasi sempre és igual: Primer una sessió de fotografies per l’exterior, després una altra per l’interior, tot i que avui també he pogut visitar la col•lecció de tapissos, i finalment uns minuts de reflexió amb la ciutat de Lleida als meus peus. Avui, he decidit que reflexionaria asseguda en un banc, just davant de la imponent torre. Al banc del costat hi havia un home gran que m’ha començat a explicar la seva infància als voltants de La Seu Vella, quan encara estava força descuidada i s’hi podia entrar sense cap problema, escalant les muralles o entrant per qualsevol forat. No el coneixia pas, però en el fons li he agraït que m’expliqués coses del passat de la ciutat i d’aquell lloc en especial, és per això que quan m’ha demanat disculpes per haver-me marejat amb les seves anècdotes li he dit que no calia; escoltar-lo ha estat tot un plaer. En definitiva, la d’avui ha estat una visita bonica i interessant, per repetir, sola o en companyia.
-----------

Hoy he subido. De hecho, lo hago siempre que puedo. Cuando estoy en Lleida y me sobran unos minutitos siempre intento hacerle una visita. Me encanta. Es un lugar que significa mucho para mí, no me preguntéis porque, pero el hecho es que hubo un día en el que su majestuosidad fue la causa de un pinchazo en el pecho. La visita casi siempre es igual: Primero una sesión de fotografías por el exterior, luego otra por el interior, aunque hoy también he podido visitar la colección de tapices, y finalmente unos minutos de reflexión con la ciudad de Lleida bajo mis pies. Hoy, he decidido que reflexionaría sentada en un banco, delante mismo de su imponente torre. En el banco de al lado había un hombre mayor que ha empezado a explicarme su infancia alrededor de La Seu Vella, cuando aún estaba un poco olvidada y se podía acceder sin ningún problema, escalando las murallas o entrando por cualquier agujero. No le conocía, pero en el fondo le he agradecido que me explicara cosas del pasado de la ciudad y de aquel lugar en especial, es por eso que cuando me ha pedido disculpas por haberme mareado con sus anécdotas le he dicho que no hacía falta; escucharle ha sido un placer. En definitiva, la de hoy ha sido una visita bonita e interesante, para repetir, sola o en compañía.

dilluns, 12 d’abril del 2010

Arnau Mir de Tost, el Cid de las tierras de Lleida

Hace días que no hablo sobre Historia en este Blog, pero creo que hoy es un buen día para hacerlo. El protagonista del post de hoy va a ser Arnau Mir de Tost, un destacado caballero de la zona de Lleida, famoso por sus hazañas de guerra y por el levantamiento de numerosos edificios religiosos. El pasado mes de diciembre, Arnau Mir de Tost volvió a cobrar protagonismo, y es que un equipo de investigadores desenterraron sus restos en la iglesia de Àger. La noticia me interesó mucho, puesto que había oído hablar de dicho caballero, aunque no sabía gran cosa sobre él.
Arnau Mir de Tost fue uno de los caballeros catalanes más importantes de la primera mitad del siglo XI. Acogido por el conde Ermengol de Urgell, destacó en la corte del condado de Urgell. Se casó con Arsenda, con la que se marchó del municipio de Tost, situado en un valle poco conocido de la comarca de l’Alt Urgell, para instalarse en el castillo de Llordà. Una de las gestas más importantes fue la de reconquistar Àger a los sarraïns. Fue nombrado señor de dicha población, además de ser el encargado de la repoblación del pre-pirineo de Lleida. Además, fue el encargado de organizar la primera cruzada de la historia, contra la ciudad de Barbastro, perteneciente al califato de Al-Andalus. Durante la resistencia en Barbastro el conde Ermengol III murió. Es entonces cuando Arnau Mir de Tost tubo que encargarse del condado de Urgell, hasta que su hijo Ermengol IV cumpliera la mayoría de edad.
Arnau Mir de Tost, también conocido como el Cid de les terres de Lleida, fue el encargado de fundar las bases territoriales de dicha provincia, además de ser uno de los caballeros más representativos de la Alta Edad Media en la zona de Lleida. Actualmente estoy muy interesada por la figura de este destacado caballero, además me gustaría visitar algunas de las zonas por las cuales pasó, además de la iglesia de Àger, donde se encontraron sus restos.

dimecres, 24 de febrer del 2010

Un jueves diferente

Esta mañana alguien me ha dicho: ¿Tú también has caído de la cama? Mi respuesta ha sido, ¡sí! Y es que son poco más de las 8:15 de la mañana y ya estoy en la cafetería de la Universidad, con mi café con leche a la izquierda y mis atuendos esparcidos por la mesa y alguna que otra silla. Aún quedan unos quantos minutos para que lleguen mis amistosas y simpáticas compañías. Hoy puede ser un buen día: Un clima suave, ni frío ni calor, buenas asignaturas para llenar una buena mañana de jueves, una comida acompañada por dos de mis mejores amigas y un poquito de estudio en la biblioteca para ordenar un poco las ideas, y de paso mis apuntes.
Cuándo ponga punto y final a este post, leeré dos artículos de ARCO, la feria del arte contemporáneo que ha entrado a mi vida gracias a Art i Societat, una de las asignaturas de este cuadrimestre.
Me gusta la tranquilidad de las mañanas. Me gusta ver que la ciudad que me pateo casi todas las mañanas es una ciudad que sigue siendo tranquila. Lejos del ruido de los motores i del estrés de algunas horas puntas, Lleida es una ciudad familiar que aún creciendo a velocidades de vértigo conserva el espíritu de un pueblo de grandes dimensiones. ¡Mira! Por la puerta acaba de entrar una de mis compañías que esta sacando todos mis objetos personales de la silla, para poder sentarse. Ha pasado dos minutos y… otra compañía entrando por la puerta. Como se nota que ya empieza a ser hora de abrir los ojos. Y bien abiertos. En fin, me voy a socializar con mis compañeras, que esto de escribir y tenerlas al lado hablando no es muy compatible. Me despido hasta que vuelva a tener algo que contar.

divendres, 27 de febrer del 2009

Ars longa, vita brevis...

Es verdad que en las noches claras su figura iluminada brilla a lo lejos como la estrella más bonita y grande del cielo. Es totalmente cierto que cada vez que ando por las calles de Lleida y veo sus imponentes pináculos no puedo evitar decir: És preciosa la meva Seu! Y lo es. Se que las personas que en aquellos momentos andan a mi lado entienden mi excitación, pero la entienden porque ya me conocen y saben que la Seu Vella y la Historia son parte de mi vida.
Hubo un dia en el que ese imponente castillo me sedujo y me cegó de amor. La primera vez que visité la Seu no descubrí nada de interesante en ella. ¿Que sentido podia tener una construcción sin color que hacia años que vigilaba la ciudad? Para mí, en ese momento, ninguna. Era solo eso, un castillo viejo como los que estaba harta de ver en las películas. Y para más recochineo, con unas escaleras que nada más subirlas ya me habían cansado. Me fui de allí pensando que no había para tanto, que era un castillo y punto, nada más. Pues bien, la vida da mil vueltas y llegó el día que abrí los ojos y descubrí en ese castillo viejo todo el encanto del mundo. Era perfecto. Bueno, perfecta, porque desde entonces ya no fue el castillo viejo, fue la catedral más bonita del mundo entero. Empecé a interesarme por ella y descubrí que la formaban genes románicos y genes góticos. Aún me quedaban unos añitos para saber lo que era exactamente eso del Románico y el Gótico, pero cuando me parecía lo soltaba y quedaba como una reina diciendo que mi Seu Vella era románica y gótica. Si, lo decía como una experta en arte, aunque en el fondo no sabía lo que estaba diciendo.
Pasaron los años y llegó el día en el cual entendí los conceptos de Románico y Gótico. Mi pasión por la Seu aumentó y aumentó. La convertí en mi símbolo, hasta el punto que aún hoy, cuando volvemos de una excursión la gente que conoce mi amor por ella grita mi nombre para remarcarme que la tengo ante mis ojos.
Este septiembre Noj me hizo el mejor regalo que me podía hacer. Un sábado por la mañana que nos encontrábamos en Lleida me preguntó si quería subir hasta el fin de la torre que lo vigila todo. Evidentemente respondí que si y empezamos a subir las más de 200 escaleras. Cuando llegamos arriba lo vimos todo bajo nuestros pies y empezamos a hacer fotos y más fotos. Y le di las gracias. Y se las vuelvo a dar. Porque se las merece. POR TODO.
Cuando miro la Seu Vella me apasiona el hecho de pensar que cuando yo ya no esté en este mundo ella aún seguirá allí, intacta, como siempre, con esa sonrisa infinita y esa pose de guardiana que nos da a los actuales ilerdenses las ganas de recordar nuestro pasado, nuestra historia.