Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimecres, 29 de setembre del 2010

El dia de la vaga activa / El día de la huelga activa

Avui m’he llevat amb un Bon dia, món!, amb unes ganes boges d’anar amunt i avall. Ahir a la nit, vaig anar amb la Blanca i la Isa a veure el concert de El fill del Mestre i Els Amics de les Arts, als Camps Elisis de Lleida, i em van encantar. Considero que la música de El fill del Mestre és ideal per posar banda sonora als dies de pluja, m’encanta el seu acústic, però quan va sonar la seva versió de Sóc de l’Oest am vaig tornar boja. I què dir de Els Amics de les Arts? Doncs que son genials. Els vaig descobrir fa pocs dies per influències de la Blanca i els seus temes em van agradar tant que aquests dies son els que posen ritme a les meves estones al volant. A les 4 de la matinada em posava a dormir, i per allà a les 10 m’he aixecat del llit pensant que avui era un bon dia per passar una estoneta a la cuina. He baixat al poble i he començat a veure comerços tancats, coses de la vaga general, i he pensat que jo també sóc molt oportuna i que decideixo anar a comprar xocolata fondant el dia que es possible que m’ho trobi tot tancat. Però no, al final he tingut sort i he marxat cap a casa amb la xocolata. I un cop a casa, he reunit tots els ingredients per preparar 4 deliciosos Coulants de Xocolata. Petits plaer d’aquesta vida. Encara no els he posat al forn, però espero que hagin sortit bons, almenys bona cara en fan. I bé, deixant de banda que avui la vaga serà protagonista del dia, cal tenir present que avui toca aprofitar l’últim dia de les Festes de Tardor de Lleida, amb concert de Els Pets inclòs. Ah! I sobretot no engegar massa el televisor, ho sento, però ja m’he cansat de veure la cara als dos “jefecillos” de CCOO. En fi, espero que acabeu de passar un bon dia i que els Coulants de Xocolata em quedin força bons.
-------------

Hoy me he levantado con un ¡Buenos días, mundo!, con unas ganas locas de ir de arriba para abajo. Ayer por la noche, fui con Blanca e Isa a ver el concierto de El fill del Mestre y Els Amics de les Arts, en los Camps Elisis de Lleida, y me encantaron. Considero que la música de El fill del Mestre es ideal para poner banda sonora a los días de lluvia, me encanta su acústico, pero cuando escuché su versión de Sóc de l’Oest mo volví loca. ¿Y qué decir de Els Amics de les Arts? Pues que son geniales. Los descubrí hace pocos días por influencia de Blanca y sus canciones me gustaron tanto que ahora son los que ponen el ritmo a mis ratos al volante. A las 4 de la madrigada me acostaba, y alrededor de las 10 me he levantado de la cama pensando que hoy era un buen día para pasar un rato en la cocina. He bajado al pueblo y he empezado a ver comercios cerrados, cosas de la huelga general, y he pensado que yo también soy muy oportuna y que decido ir a comprar chocolate fondant el día que es posible que me lo encuentre todo cerrado. Pero no, al final he tenido suerte i me he ido a casa con el chocolate. Y una vez en casa, he reunido todos los ingredientes para preparar 4 deliciosos Coulants de Chocolate. Pequeños placeres de esta vida. Aún no los he puesto al horno, pero espero que salgan buenos, al menos buena cara hacen. Y bien, dejando de lado que hoy la huelga será la protagonista del día, hay que tener en cuenta que hoy es el último día de las Fiestas de Otoño de Lleida, con concierto de Els Pets incluido. ¡Ah! Y sobretodo no encender demasiado el televisor, lo siento, pero ya me he cansado de ver la cara de los “jefecillos” de CCOO. En fin, espero que acabéis de pasar un buen día y que los Coulants de Chocolate me queden bien buenos.

dilluns, 27 de setembre del 2010

Societat en crisi / Sociedad en crisis

On anirem a parar? No ho sé pas, però si continuem així més valdrà no veure-ho. Sovint em pregunto perquè collons, i el post d’avui requereix vocabulari com aquest, la societat és tant estúpida. No sabem on anem, i per què? Potser perquè ho tenim tot mastegat i els valors ja no ens importen. Ja no ens moguem, i si ho fem, en la majoria dels casos és per fer estupideses. Poques vegades fem coses que de veritat valen la pena, i perdoneu que generalitzi, però cadascú que llegeixi aquest text que es jutgi a ell mateix. Jo ho estic fent. Ens pensem que amb l’esforç i l’empempta dels nostres avantpassats ja en tenim prou, i no és així. Bona part de la joventut d’avui en dia s’acomoda, no fa res, diu que té valors però a l’hora de la veritat no els treu al carrer. Per què tenir valors, doncs? La quitxalla puja ofegada, no tota, però gran part sí, per culpa de pares que per no tenir els nens a casa els col•loquen a llocs que en teoria els faran algú millor. Que si repàs, que si música, que si natació, que si teatre, que si això, que si allò... Estaria bé veure que els nens, abans de ser nous Descartes, Hobsbawns o Einsteins, han de ser això: nens. Nens que han de tenir estones per jugar, estones per estar amb els pares, estones per descobrir coses no imposades per tercers. Si ells volen realitzar activitats que ho facin, perfecte, però que no tinguin l’horari sense temps per a ells per a que així els pares es puguin rascar la panxa, o senzillament perquè no s’estressin amb massa obligacions. Quins valors tindran aquests nens? Quina infància tindran? Volem nens de manual? Potser ho aconseguirem, i llavors podrem mostrar orgullosos els “nens cerebrito” que no han viscut la màgia de la imaginació; nens que pensen que creure en fades i mons imaginaris és de tontos. Hi ha temps per a tot, no els fem créixer abans d’hora. En fi, ja fa dies que veig coses rares; ja fa dies que aquesta societat em fa mania.

---------------

¿A donde iremos a parar? No lo se, pero si continuamos así más vale no verlo. Muchas veces me pregunto porque cojones, y el post de hoy requiere vocabulario como este, la sociedad es tan estúpida. No sabemos donde vamos, ¿y por que? Quizás porque lo tenemos todo masticado y los valores ya no nos importan. Y no nos movemos, y si lo hacemos, en la mayoría de los casos es para hacer estupideces. Pocas veces hacemos cosas que de verdad merecen la pena, y perdonad que generalice, pero cada uno de vosotros que se juzgue a el mismo. Yo lo estoy haciendo. Nos pensamos que con els esfuerzo y el empuje de nuestros antepasados ya hay bastante, y no es así. Buena parte de la juventud de hoy en día se acomoda, no hace nada, dice que tiene valores pero a la hora de la verdad no los saca a la calle. ¿Para qué tener valores, pues? Los más pequeños suben ahogados, no todos, pero la gran mayoría sí, por culpa de padres que por no tener los hijos en casa los colocan en sitios que en teoría les harán alguien mejor. Que si repaso, que si música, que si natación, que si teatro, que si esto, que si lo otro… Estaría bien ver que los niños, antes de ser nuevos Descartes, Hobsbawns o Einsteins, tienen que ser eso: niños. Niños que tienen que tener horas para jugar, momentos junto a sus padres, tiempo para descubrir cosas no impuestas por terceros. Si ellos quieren realizar actividades que lo hagan, perfecto, pero que no tengan un horario sin tiempo para ellos para que así los padres se puedan rascar la panza, o sencillamente no se estresen por demasiadas obligaciones. ¿ Que valores tendrán estos niños? ¿ Que infancia tendrán? ¿Queremos niños de manual? Quizás lo conseguiremos, y entonces podremos mostrar orgullosos los “niños cerebrito” que no han vivido la magia de la imaginación; niños que piensan que creer en hadas o en mundos imaginarios es de tontos. Hay tiempo para todo, no les hagamos crecer demasiado pronto. En fin, ya hace días que veo cosas raras; ya hace días que esta sociedad me da asco.

diumenge, 26 de setembre del 2010

Avui en faig 21 / Hoy cumplo 21

Com passa el temps. Avui passo dels 20 als 21 i em veig tant petita com anys enrere, com en aquesta fotografia de quan vaig complir dos anys. Fascinant el pas del temps. Gràcies a tots i totes els que m’heu ajudat a ser algú millor. Perdoneu la brevetat del text, però avui tinc poc temps per escriure; avui el temps és per riure i per tocar la felicitat amb les mans.

----------

Como pasa el tiempo. Hoy paso de los 20 a los 21 y me veo tan pequeña como años atrás, como en esta fotografía de cuando cumplí dos años. Fascinante el paso del tiempo. Gracias a todos y a todas las que me habéis ayudado a ser alguien mejor. Perdonad la brevedad del texto, pero hoy el tiempo es para reír y para tocar la felicidad con las manos.

dimecres, 22 de setembre del 2010

Després d'uns quants dies / Después de unos cuantos días

Avui hi he pujat. De fet, ho faig sempre que puc. Quan estic per Lleida i em sobren alguns minutets sempre intento fer-li una visita. M’encanta. És un lloc que significa molt per mi, no em pregunteu per què, però el fet és que hi va haver un dia en el que la seva majestuositat va ser la causa d’una forta fiblada al pit. La visita quasi sempre és igual: Primer una sessió de fotografies per l’exterior, després una altra per l’interior, tot i que avui també he pogut visitar la col•lecció de tapissos, i finalment uns minuts de reflexió amb la ciutat de Lleida als meus peus. Avui, he decidit que reflexionaria asseguda en un banc, just davant de la imponent torre. Al banc del costat hi havia un home gran que m’ha començat a explicar la seva infància als voltants de La Seu Vella, quan encara estava força descuidada i s’hi podia entrar sense cap problema, escalant les muralles o entrant per qualsevol forat. No el coneixia pas, però en el fons li he agraït que m’expliqués coses del passat de la ciutat i d’aquell lloc en especial, és per això que quan m’ha demanat disculpes per haver-me marejat amb les seves anècdotes li he dit que no calia; escoltar-lo ha estat tot un plaer. En definitiva, la d’avui ha estat una visita bonica i interessant, per repetir, sola o en companyia.
-----------

Hoy he subido. De hecho, lo hago siempre que puedo. Cuando estoy en Lleida y me sobran unos minutitos siempre intento hacerle una visita. Me encanta. Es un lugar que significa mucho para mí, no me preguntéis porque, pero el hecho es que hubo un día en el que su majestuosidad fue la causa de un pinchazo en el pecho. La visita casi siempre es igual: Primero una sesión de fotografías por el exterior, luego otra por el interior, aunque hoy también he podido visitar la colección de tapices, y finalmente unos minutos de reflexión con la ciudad de Lleida bajo mis pies. Hoy, he decidido que reflexionaría sentada en un banco, delante mismo de su imponente torre. En el banco de al lado había un hombre mayor que ha empezado a explicarme su infancia alrededor de La Seu Vella, cuando aún estaba un poco olvidada y se podía acceder sin ningún problema, escalando las murallas o entrando por cualquier agujero. No le conocía, pero en el fondo le he agradecido que me explicara cosas del pasado de la ciudad y de aquel lugar en especial, es por eso que cuando me ha pedido disculpas por haberme mareado con sus anécdotas le he dicho que no hacía falta; escucharle ha sido un placer. En definitiva, la de hoy ha sido una visita bonita e interesante, para repetir, sola o en compañía.

dimarts, 21 de setembre del 2010

N'hem de ser conscients / Hay que ser conscientes de ello

Pot semblar estrany, però hi penso molt i és una de les coses que més por em fa: Pensar que potser dintre d’uns anys no recordaré el meu passat, el que vaig fer, amb qui i perquè. Perquè a tots ens pot tocar, directa o indirectament, cal tenir-ho present: L’Alzheimer no és cap broma.
----------

Puede parecer extraño, pero pienso en ello muy a menudo y es una de las cosas que más miedo me da: Pensar que dentro de unos años no recordaré mi pasado, lo que hice, con quien i porque. Porque a todos nos puede tocar, directa o indirectamente, hay que tenerlo en mente: El Alzheimer no es ninguna broma.

dilluns, 20 de setembre del 2010

La bellesa d'una època sovint castigada / La belleza de una época casi siempre castigada

A quart d’ESO, vaig notar que les Ciències Socials, perquè així es titulava el llibre de text que tanta por em feia, no estaven gens malament. Tantes classes teòriques, tants mapes, tants textos treballats a classe, tanta feina que en un principi considerava inútil em va fer veure que tot allò era essencial per entendre perquè som com som, perquè estem on estem. Encara avui dia em fa gràcia pensar que si estic estudiant la carrera d’Història és gracies a les batalletes de l’Edat Mitjana, l’eterna edat fosca de la història de la humanitat. Anem a parlar d’aquesta afirmació. Edat fosca per molts, una època plena de llum per mi. Per mi, l’Edat Mitjana no és tan sols l’època del feudalisme, del guaret, ni dels castells i les gestes dels grans cavallers medievals; per mi, l’Edat Mitjana suposa la base de molts dels aspectes d’avui dia. Fa uns mesos, quan em vaig parar a mirar el pla d’estudis de segon de carrera, em va alegrar veure dos assignatures totalment dedicades a aquest període històric. “Serà genial”, vaig pensar, i és evident que ho serà. És cert que no sóc ningú per dir que l’Edat Mitjana no és per a res fosca, té punts negres i d’això en sóc totalment conscient, però aquesta edat fosca és una de les més interessants des del meu punt de vista. Ens ha deixat joies romàniques que molts paratges envegen, personatges importants, citaré a Arnau Mir de Tost per posar un exemple, cavaller envoltat de merescuda glòria en els últims temps, avenços tecnològics, econòmics i de cultiu, llegendes, cròniques, llengües, i en el cas de Catalunya, un esperit de revolta i lluita que molts pobles també voldrien tenir, però que mai tindran, entre altres aspectes que no citaré perquè tampoc és l’objectiu d’aquest post. Ben bé deu segles d’història, en alguns casos infravalorada, que jo no em cansaré d’estudiar i redescobrir, perquè tot i que no estigués a l’alçada de Grècia i Roma d’allí en van sortir grans diamants que esperen ser polits.
-------------

En cuarto de la ESO, noté que las Ciencias Sociales, porque así se titulaba el libro de texto que tanto miedo me daba, no estaban nada mal. Tantas clases teóricas, tantos mapas, tantos textos trabajos en clase, tanta faena que en un principio consideraba inútil me hizo ver que todo aquello era esencial para entender porque somos como somos, porque estamos donde estamos. Aún hoy en día me hace gracia pensar que si estoy estudiando la carrera de Historia es gracias a las batallitas de la Edad Media, la eterna edad oscura de la historia de la humanidad. Hablemos de esta afirmación. Edad oscura para muchos, una época llena de luz para mí. Para mí, la Edad Media no es tan solo la época del feudalismo, del barbecho, ni de los castillos y las gestas de los grandes caballeros medievales; para mí, la Edad Media supone la base de muchos de los aspectos de hoy en día. Hace unos meses, cuando me paré a mirar el plano de estudios de segundo de carrera, me alegró ver dos asignaturas totalmente destinadas a estes período histórico. “Será genial”, pensé, y es evidente que lo será. Es cierto que no soy nadie para decir que la Edad Media no es para nada oscura, tiene puntos negros y soy totalmente consciente de ello, pero esta edad oscura es una de las más interesantes según mi punto de vista. Nos ha dejado joyas románicas que muchos parajes envidian, personajes importantes, citaré a Arnau Mir de Tost por poner un ejemplo, caballero rodeado de merecida fama en estos tiempos, avances tecnológicos, económicos y de cultivo, leyendas, crónicas, lenguas y en el caso de Catalunya, un espíritu de revolución y lucha que muchos pueblos quisieran tener, pero que nunca tendrán, entre otros aspectos que ahora no cabe destacar porque este tampoco es el objetivo de este post. Unos diez siglos de historia, en algunos casos infravalorada, que yo nunca me cansaré de estudiar y redescubrir, porque aunque no estuviese a la altura de Grecia o Roma de allí salieron grandes diamantes que esperan ser pulidos.

diumenge, 19 de setembre del 2010

Amiga dels meus amics / Amiga de mis amigos

Quan tenia tretze anys, vivia amb la necessitat de veure’m envoltada de molts amics. No suportava enfadar-me amb cap d’ells i m’afectava molt sentir frases estúpides com “ara ja no t’ajunto” o “no em caus bé”. En altres paraules, era una persona una mica dèbil. Ara, amb quasi 21 anys, us puc dir que prefereixo tenir pocs amics i que siguin com cal, que no pas tenir-ne molts i rebre punyalades per tots els costats. Aquests últims anys, he posat una creu a moltes persones que en un passat van ser pilars importants de la meva vida, i és que arriba un moment en el qual una es cansa i diu prou. Jo no sé si això és bo o dolent, però el fet de no donar segones oportunitats no m’ha anat gens malament. Ara per ara, em sento orgullosa dels meus amics, i sé que tots o la gran majoria estaran al meu costats gran part de la meva vida, per no gosar a dir tota. Sóc exigent amb l’amistat, sí, però és que a mi m’agrada donar-ho tot, i com que l’altruisme es va acabant poc a poc, demano que a mi també sem regali un mínim d’afecte. Tampoc demano tant, oi? I en dies com el d’avui, una mica neuròtic i estrany, m’agrada recordar moments que valen la pena, és per això que recordant aquests moments m’he posat a escriure aquest text, perquè ells, els meus amics, en son els grans protagonistes.
-----------------

Cuando tenía trece años, vivía con la necesidad de verme rodeada de muchos amigos. No soportaba enfadarme con alguno de ellos y me afectaba mucho oír frases estúpidas como “ahora no te ajunto” o “no me caes bien”. En otras palabras, era una persona débil. Ahora, con casi 21 años, os puedo decir que prefiero tener pocos amigos y que sean leales, que no tener muchos y recibir puñaladas por todos lados. Estos últimos años, he puesto una cruz a muchas personas que en un pasado fueron pilares importantes en mi vida, y es que llega un punto en el que una se cansa y dice basta. Yo no se si esto es bueno o malo, la cuestión es que no dar segundas oportunidades tampoco me ha ido nada mal. Por ahora, me siento orgullosa de mis amigos, y se que todos o la gran mayoría estarán a mi lado gran parte de mi vida, por no decir toda. Soy exigente con la amistad, sí, pero es que a mi me gusta darlo todo, y como el altruismo se agota poco a poco, pido que a mi también se me regale un mínimo de afecto. No pido tanto, ¿no? Y en días como el de hoy, un poco neurótico y raro, me gusta recordar momentos que merecen la pena, es por eso que recordando estos momentos me he puesto a escribir este texto, porque ellos, mis amigos, son los grandes protagonistas.

dilluns, 13 de setembre del 2010

No et busco, però et vull trobar / No te busco, pero te quiero encontrar

Sovint, el sol m’enlluerna i em molesta. Em fa anar amb els ulls mig tancats perquè la seva llum em cega, però avui no ha estat així. Avui, caminant pels carrers de Lleida un cop finalitzat el primer dia d’universitat, em feia feliç poder obrir els ulls i notar la seva llum penetrant entre les meves pestanyes. Ho veia tot més clar. Era una sensació meravellosa; la gent desconeguda i els vehicles que em donaven el pas als semàfors en vermell, em semblaven extrets de la postal més bonica del món. Jo anava caminant, i molts llocs pels quals passava em regalaven records que feia temps que tenia descuidats. De tant en tant, o potser durant tot el camí, la meva boca dibuixava somriures que en un parell d’ocasions he contagiat a dos individus que han creuat la seva mirada amb la meva. Però no penseu pas que sempre vaig regalant somriures a desconeguts, avui ho he fet perquè estava contenta. Contenta, feliç, amb ganes de caminar hores i hores pels carrers de la ciutat que més m’estimo, i trobar-te entre la multitud, poder compartir els meus records amb tu, regalar-te un somriure, agafar-te de la mà, caminar junts fins la fi del món.
----------

Casi siempre, el sol me deslumbra y me molesta. Me hace andar con los ojos medio cerrados porque su luz me ciega, pero hoy no ha sido así. Hoy, andando por las calles de Lleida una vez finalizado el primer dia de universidad, me hacía feliz poder abrir los ojos y notar su luz penetrando entre mis pestañas. Lo veía todo más claro. Era una sensación maravillosa; la gente desconocida y los vehículos que me cedían el paso en los semáforos en rojo. me parecían sacados de la postal más bonita del mundo. Yo iba andando, y muchos rincones por los cuales pasaba me regalaban recuerdos que hacía tiempo tenía olvidados. De tanto en tanto, o quizás durante todo el camino, mi boca dibujaba sonrisas que en un par de ocasiones he contagiado a dos individuos que han cruzado su mirada con la mía. Pero no penséis que siempre voy regalando sonrisas a desconocidos, hoy lo he hecho porque estaba contenta. Contenta, feliz, con ganas de andar horas y horas por las calles de la ciudad que más quiero, y encontrarte entre la multitud, poder compartir mis recuerdos contigo, regalarte una sonrisa, cogerte de la mano, caminar juntos hasta el fin del mundo.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Bon cop de falç, catalans!

Dóna veu al teu cantaire,
llum als ulls i força al braç.
VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

dimarts, 7 de setembre del 2010

Sempre la mateixa historia / Siempre la misma historia

Jo vaig néixer a Catalunya; sóc i em sento catalana. Però com molts ja sabeu, hi ha una part de mi que pertany a Euskal Herria. Aquests últims dies, a causa del comunicat d’ETA, el tema de d’independentisme basc es distorsiona i sovint es barreja amb el famós tema del terrorisme. Si us plau, que no es confonguin coses; no tots els que volem que Euskal Herria sigui lliure, demà al matí sortirem amb una pistola desitjosos de disparar al primer que no ens entri pels ulls. Jo, com molts dels bascos que volen la independència per la seva terra, defensem alguns ideals que estan censurats, però això no vol dir que defensem el terrorisme que acaba amb la vida de persones innocents. Tot i que ja sé que hi haurà qui mal interpretarà aquest comentari i m’acusarà de defensar la violència. Però sabeu què? M’és igual. En el fons, als meus ulls, el terrorisme no deixa de ser un tema que sempre va bé als polítics de l’oposició. Diuen que tots estan units per acabar amb ETA, però els partits polítics líders aprofiten qualsevol notícia que parli sobre el tema per treure els draps bruts del contrincant. Així, perdoneu que em prengui la llibertat de dir-ho, no acabaran amb el terrorisme. Ara que ETA ha dit que prem el botó de “pausa”, els polítics que per desgràcia han de cuidar de nosaltres, surten per la TV assegurant que ja no val cap tipus de negociació, que l’únic que compta son les decisions, o millor dit, només compta UNA decisió: la de posar fi al terrorisme d’Euskal Herria. Ho trobo “molt bonic i molt vistós”, però que no es posin tantes medalletes i comencin a treballar com s’ha de fer. Per acabar amb el terrorisme s’han de prendre decisions que en la majoria dels casos perjudicarien a Espanya i donarien a Euskadi el que li pertoca, i és clar, això no es pot fer. I dic això d’Eukadi però també ho podria dir de Catalunya. A mi, personalment, l’Estatut ja no m’importa; ara per ara, hem de lluitar només per una cosa: la Independència. Fins que no tinguem ben clar això els catalans seguirem sent el titella d’Espanya, tindrem un Estatut retallat a més no poder i els nostres fills creixeran amb el pes de saber que la seva llengua, el català, no es oficial. Res, una cosa totalment normal sabent que estem al segle XXI i Franco ja és mort. I bé, per evitar altres comentaris que puguin ofendre a algú, posaré punt i final al text. SALUT!

-------------

Jo nací en Catalunya; soy y me siento catalana. Pero como muchos ya sabéis, hay una parte de mí que pertenece a Euskal Herria. Estos últimos días, a causa del comunicado de ETA, el tema del independentismo vasco se distorsiona y se mezcla con el famoso tema del terrorismo. Por favor, que no se confundan cosas, no todos los que queremos que Euskal Herria sea libre, mañana por la mañana saldremos a la calle con una pistola deseosos de matar al primero que no nos entre por los ojos. Yo, como muchos vascos que quieren la independencia para su tierra, defendemos algunos ideales que están censurados, pero esto no quiere decir que defendamos al terrorismo que acaba con la vida de muchas personas inocentes. Aunque habrá quien malinterpretará este comentario y me acusará de defender la violencia. ¿Pero sabéis que? No me importa. En el fondo, según mi opinión, el terrorismo no deja de ser un tema que siempre va bien a los políticos de la oposición. Dicen que todos estan unidos para acabar con ETA, pero los partidos políticos líderes aprovechan cualquier noticia para sacar los trapos sucios del contrincante. Así, perdonad que os lo diga, no acabaran con el terrorismo. Ahora que ETA ha dicho que pulsa el botón de “pause”, los políticos que por desgracia tienen que cuidar de nosotros, salen por la TV asegurando que ya no vale la negociación, que lo único que vale son las decisiones, o mejor dicho, solo vale UNA decisión: la de poner fin al terrorismo de Euskal Herria. Lo encuentro “muy bonito y mus vistosos”, pero que no se pongan tantas medallitas i empiecen a trabajar como es debido. Para terminar con el terrorismo tendrían que tomar decisiones que en la mayoría de los casos perjudicarían a Espanya y darían a Euskadi lo que le pertenece, y claro, eso no puede ser. Y digo esto de Euskadi pero también podría decirlo de Catalunya. A mi, personalmente, el Estatut ya no me importa; ahora tenemos que luchar solo por una cosa: la Independencia. Hasta que no tengamos esto bien claro los catalanes seguiremos siendo el títere de España, tendremos un Estatut recortado a más no poder y nuestros hijos crecerán con el peso de saber que su lengua, el català, no es oficial. Nada, una cosa totalmente normal teniendo en cuanta que estamos en el siglo XXI y Franco ya ha muerto. Y bien, para evitar otros comentarios que puedan ofender a alguien, pondré punto y final a este texto. ¡SALUD!

dilluns, 6 de setembre del 2010

Wrzesień

Bé, ja podem dir que l’estiu ha arribat a la seva fi. Un cop entrem al mes de setembre les coses sembla que tornen a la seva normalitat. Setembre, el mes número nou del nostre calendari; mes de la independència per Brasil i Mèxic, mes de l’aniversari de la caiguda de les Torres Bessones de NY, mes de LA DIADA DE CATALUNYA i, entre altres coses, mes en el qual vaig néixer jo. Però deixant de banda aquesta mini classe d’Història, he de dir-vos que per mi el mes de setembre sempre suposa un mes de reflexió. No sé perquè, però setembre m’empeny a pensar en un futur, en el que hauria de fer, o en el que hauria de deixar de fer, en fi, m’obliga a pensar en coses que durant els mesos d’estiu he deixat una mica de banda. Però ja se sap, l’estiu serveix per esbargir-se, ni que sigui entre nectarines i préssec groc que t’encén la pell. I ara, quan només em queda una setmana per tornar a la universitat, recordo el curs anterior, primer del Grau d’Història, i no puc evitar dir-me a mi mateixa: “Tant de bo tots els anys fossin com l’anterior, m’ha passat volant!”. I ho seran, d’això ja me n’ocuparé jo. I com que avui tampoc tinc moltes coses a dir, crec que m’acomiadaré i sortiré una estoneta al jardí, a veure si la fresqueta que entra per la finestra és real o és producte de la meva imaginació.
-----------

Bien, ya podemos decir que el verano ha llegado a su fin. Una vez entramos en el mes de septiembre las cosas vuelven a su normalidad. Septiembre, el mes numero nueve de nuestro calendario; mes de la independencia para Brasil i México, mes del aniversario de la caída de las Torres Gemelas de NY, mes de LA DIADA DE CATALUNYA y, entre otras cosas, mes en el cual nací yo. Pero dejando atrás esta mini clase de Historia, he de deciros que para mi el mes de septiembre siempre supone un mes de reflexión. No se porque, pero septiembre me empuja a pensar en un futuro, en lo que tendría que hacer, o en lo que tendría que dejar de hacer, en fin, me obliga a pensar en cosas que durante el verano he dejado un poco de lado. Pero ya se sabe, el verano sirve para evadirse, aunque sea entre nectarinas i melocotón amarillo que te enciende la piel. Y ahora, cuando solo me queda una semana para volver a la universidad, recuerdo el curso anterior, primero del Grado de Historia, y no puedo evitar decirme a mi misma: “Ojalá todos los años fuesen como el anterior, ¡me ha pasado volando!”. Y lo serán, de esto ya me ocuparé yo. Y como hoy tampoco tengo muchas cosas que decir, creo que me despediré y saldré un ratito al jardín, a ver si el aire fresco que entra por la ventana es real o es producto de mi imaginación.