dissabte, 21 d’abril del 2012
Una nova gran veu
dilluns, 26 de març del 2012
Nacionalismes: Una qüestió complicada
dimarts, 25 d’octubre del 2011
Ciao Sic!
Aquest diumenge 23 d’octubre, el món de l’esport, i en especial el de la moto GP, es va posar el crespó negre. Marco Simoncelli, conegut com Sic, es deixava la vida al circuit de Sepang, Malàisia, desprès de perdre el control de la seva moto i ser envestit per dos pilots, concretament Edwards i Rossi. Hauria pogut escriure sobre el succés el mateix dia de la tragèdia, però vaig decidir no fer-ho. La veritat, a la nit em vaig mosquejar una mica sobre el tema. Podeu pensar que sóc radical, o senzillament que no tinc sentiments i que millor hauria de tenir la boca tancada, però em va posar de molt mala llet veure quanta falsedat hi ha repartida per aquest món. Sic, durant els últims temps, va ser un dels pilots més criticats, inclús més odiats, si molt m’apureu. La seva forma de conduir, agressiva i esbojarrada, havia fet que més d’un company de fatigues s’enfrontés amb ell. La crítica espanyola, sobretot, l’havia mal jutjat per les friccions que va tenir amb Pedrosa i Lorenzo. Era un irresponsable, un pilot kamikaze que posava en perill als seus companys, deien alguns dels que s’entenen sobre motos. Jo, des del punt de vista d’una aficionada de les carreres de moto GP, només puc dir que a mi m’agradava com conduïa. Sí, és cert, era un boig a la pista, anava sempre al límit i va arribar a fer maniobres que eren dignes de sanció, però era un bon pilot i aportava un toc d’emoció a les carreres. El vespre del diumenge, en veure mil i una mostres de condol em vaig esgarrifar. No m’ho podia creure. Les xarxes socials estaven a rebentar de fotos del jove pilot, algunes acompanyades amb missatges força emotius, cors i cares de tristesa. De ben segur, un bon percentatge d’aquelles fotos estaven posades per usuaris que, morts de fàstic i presoners del morbo que això comporta, s’havien unit a les mostres de condol dels que sí ho podien arribar a sentir. Una cosa és lamentar-se per la mort d’una persona, i l’altra és portar el tema a l’extrem. La veritat, és ben cert que quan morim ens convertim en bellíssimes persones, immunes als defectes, estimades per tots. Ja només em resta dir que sí, que el trobarem a faltar, era un boig amb la moto, però un GRAN boig. dissabte, 23 de juliol del 2011
Mil histories en unes quantes cançons
Com ja sabeu, sóc una autèntica fan de les cançons de Manel. La veritat és que m’agraden tant perquè cada cançó explica histories amb les que ens podem trobar cada dia. Però aquí no acaba tot. És la manera com ho fan, de vegades un pèl estranya, però sempre buscant les paraules i expressions adequades per fer-te pensar, el que fa de les seves cançons joies de la música catalana. Escoltant un CD dels Manel ens podem trobar de tot. Paraules com aquestes, per exemple: Aniré a ma mare ben vestit i, abans que res, li hauré de dir que em perdoni per tractar-la sempre així; aniré a la Margarida a fer-li un fill per, només veure’l, intuir que l’estimo més del que m’estimo a mi, que ens fan posar en la pell d’un soldat malferit durant una batalla, sentint el dolor, pensant que, si la sort no l’acompanya, potser no podrà tornar a veure a qui més estima, ni podrà aconseguir tot allò que desitja. La vida és curta, però és curiós com, de vegades, només sentim unes ganes esgarrifoses de viure i aprofitar quan ens veiem el dolor a sobre. També pot ser que ens trobem cançons que a simple vista poden semblar menys profundes, però que si les escoltem ens fan pensar en grans veritats. Que me’n dieu de totes les persones ofegades per tants diners i fama que, en determinades ocasions, desitgen ser normals i passar desapercebudes? Davant algú així, que sap que només aixecant un dit pot tenir tot el que vol, però que també se sent buit, sempre pots pensar: Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal, puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit. Però igualment mai entendràs, el que és anar passant els anys, esperant la solució, que s’emporti tanta por. No… tu mai viuràs com viuen els altres, ni patiràs com pateix la gent normal, mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs com els somnis se’ns van quedant en riure i beure i anar tirant, i si es pot, ja saps, follar de tant en tant. Prova a cantar, si ho fan els altres, i canta fort, si et sembla interessant. Riu a pulmó, si ho fan els altres, però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu, que no et sorprengui si estan farts… de tu, jugant a ser com és la gent normal. Escoltant les cançons de Manel també podem pensar en tot el que podria passar en un futur si la por no es fes amb els nostres cors: Mira, panderetes, serpentines, apa nena, quines mitges!, hi som tots, sí, però fixa’t bé, com et miro, com em mires. Va, assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles! I ens crido: “Això és lamentable teatre amateur! I no la vida que se’ns escapa a cada moment”. I imaginem, i pensem en el que podria venir, i quan ja ens em endolcit, comprovem que, alguns cops, la vida no és com nosaltres imaginem: Mira com els nervis no han pogut, les paraules que buscàvem. Les diem i no fan por, les diem amb la veu alta: “Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?” I ens crido: “Ja sé de què aneu i he perdut l’interès! Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”. O també, com és de suposar, l’amor pot ser el gran protagonista. Pot ser que escoltant una cançó ens sentim capaços de tot, de qualsevol cosa per estar amb la persona estimada, per gaudir de la seva companyia. I així, en mig de pensaments agradables, acabar imaginant la fugida perfecta amb el nostre amor. Ja se sap, els humans som amants de les aventures i tots, algun cop, hem volgut viure una història de pel·lícula davant el mar: Així doncs si un dia vens i passes per aquí, i sí malgrat la feina trobem un matí, no em perdonaria mai, no podria assumir, no agafar-te amb la moto i que no féssim camí, molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món, hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons, tu i jo asseguts a la barra d’un bar, sona bona música i som davant del mar. I encara dins dels mons de l’amor, també ens podem trobar amb aquell record que mai s’esborra, que sempre ens acompanya en algun moment. Sí, em refereixo a l’amor que mai vam poder aconseguir, aquell marcat com impossible, inabastable, o a un amor que va ser intens i feliç, però que ja ha arribat a la seva fi, tot i que, segons com, encara ens fa somriure en recordar-lo: I potser dormiré abraçadet a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets. Potser tindrem néts malparits que se’n fotin de mi quan no m’enteri de les coses. Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual. Caminaré lent i m’asseuré, a vegades, als bancs. Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc i em podran veure somriure una mica per sota del nas. Per acabar, tant amb aquest post com amb el tema de l’amor, algunes lletres també ens mostren el final d’un amor que va ser bonic mentre va durar, tant, que val la pena matar-lo del tot compartint un bon ball: I, Dolors, ningú esperarà cap escena dolça davant cap portal, ni, Dolors, cap gran veritat serà revelada quan es faci clar. Avui, Dolors, mourem el cos al compàs d’un tambor accelerat, d’una gran línia de baix. Avui, Dolors, proposa un tema al cantant, un que es rigui de tu i de mi i d’aquesta història que ja no és important. Un que ens defineixi en tres acords, un que ens expliqui a la posteritat, un que conscientment sigui un punt i final, Dolors, un que sembli impossible que pugui acabar. I és que els finals no sempre són negatius i destructius.
dimecres, 20 de juliol del 2011
Al meu parer...
9. GUILLEM GISBERT (29 anys): La primera nova incorporació de la llista: L’home de l’Ukelele, més conegut com el cantant dels Manel. No em feu dir que és el que m’agrada més d’ell, no sé si la veu, el nas, la barba o la seva cara de mala llet. 
8. MARK CAVENDISH (26 ANYS): Segona nova incorporació: Líder de l’actual Tour de França a la classificació individual per punts, desprès de vèncer, de moment, 4 etapes. Deixant de banda que ja des de petita he mostrat un especial interès per les cames musculades dels ciclistes, els ulls d’aquest home no tenen preu.
6. MICHAEL BUBLÉ (36 anys): No ens enganyem, heu escoltat la veu d’aquest home? Simplement, genial. No serà Sinatra, però poc li falta.
5. JOHNNY DEEP (47 anys)
4. MARC COMA (35 anys): Tercera i última incorporació a la llista: Campió de tres edicions del Rally Dakar, entre les quals es troba la d'aquest any, entre d'altres triomfs. I bé, com que avui estic una mica xula, he decidit posar una foto d'en Marc i meva. Què us sembla?3. DAVID BOREANAZ (41 anys)
2. HUGH JACKMAN (42 anys)
1. HUGH LAURIE (51 anys): Sí, està bé, he dit que tan sols comentaria les noves incorporacions, però com voleu que no digui res sobre aquest tros d’home? És impossible! Per cert, ja sabeu que serà el nou rostre que ha escollit L’OREAL per promocionar els seus productes de cosmètica per a homes? Sobretot, que no se’m torni metro-sexual! 
dilluns, 6 de juny del 2011
Missatge per a ignorants
A vegades em poso de mala llet amb tanta rapidesa i facilitat que em faig por a mi mateixa. Sí, de fet, la meva mare acostuma a dir-me: Miura. La qüestió és que m’he posat a pensar en determinats temes i he acabat amb l’estúpida idea que diu: “Gent jove pa tou! Deixeu lloc als grans que són els que en saben! Vosaltres no sabeu gran cosa de la vida! Deixeu que els grans us ensenyin!” I quan penso en tot això pateixo una mutació interior que em revoluciona la sang i em converteix en una senyoreta Hulk. Ser jove no vol dir ser inútil, ni inexpert, ni menys capacitat. No. Ser jove vol dir tenir molts anys per endavant, per equivocar-se, caure i tornar-se a aixecar, per aprendre de les bufetades de la vida, però també per demostrar que, si es vol, es pot fer molt amb pocs anys a les butxaques. Mireu, jo no vaig per la vida pensant que canviaré el món, però si una cosa tinc clara és que les coses s’han de portar a dins i s’ha de créixer amb elles. Si quan ets jove no et mou res, cap inquietud o interès, tens un gran problema. Així de clar. Has de notar que et bull la sang, que part de les coses que t’envolten no t’agraden, has d’intentar fer coses per canviar tot el que estigui al teu abast i necessiti una millora. I us asseguro que criticant sense moure ni un dit no s’arregla res. Fa uns anys, em vaig dir a mi mateixa que no em deixaria trepitjar per ningú. Segurament, em tocarà patir, les coses no sempre seran com jo voldré, produiré odi a certes persones, però també tinc ben clar que mai toleraré que se’m xafi. Qui pensi que per ser jove sóc ruc i dèbil està molt equivocat. Cal tenir les urpes ben afilades per treure-les quan faci falta.
dijous, 2 de juny del 2011
L'home que quan vull em canta a l'orella
Bé, avui tinc ganes d'escriure un d’aquells post sense massa cosa especial. D’aquells ensopits i que fins i tot poden arribar a cansar, però que de tant en tant va bé publicar. I com que la meva inspiració ja dorm, que també són hores i jo potser també hauria d’estar fent el mateix, em posaré a escriure alguna cosa sobre aquest home: El Sr. Hugh Laurie, tot i que potser és més conegut com Dr. House. Sí, ja ho sé, sembla que no hi hagi ningú més al món, però ara feia dies que no us en parlava. Un dia és un dia! Per cert, hi ha més persones al meu món eh, i de molt importants. Però tornant al tema, fa pocs dies vaig llegir que desprès de la vuitena temporada potser ja no tindrem més Dr. House. Es veu que aquest tros d’home ha decidit que ara es vol dedicar a la música, que també li anirà bé per recuperar tot el temps que durant aquests darrers anys no ha pogut dedicar a la seva familia, sense oblidar que la música potser no li suposarà tant d’estrès. Tot això diuen que ho ha dit ell, no jo. Sincerament, a mi ja m’és igual si deixa la sèrie o no. La veritat és que es comença a fer un pèl cansada, és el que passa quan ja s’han rodat tantes temporades. En el meu cas, només miro la sèrie perquè hi és ell, si ara me’n posessin un altre la cosa ja no tindria substància, almenys per mi. Respecte a la seva passió per la música, per si no ho sabeu, ja ha tret un CD, anomenat Let them talk. Jo l’he escoltat a l’Spotify i... què us he de dir jo? Doncs que no està gens malament! Pot ser que sigui amor de fan, però inclús amb ell sóc objectiva. Que consti. I bé, aquesta foto que us he posat forma part de la promoció del disc. M’agrada. Es veu una mica deixadot, oi? Però té el seu punt. Mireu, mentre no es tregui la barba anem bé, que sense barba segueix sent ell, però no està ni la meitat d’interessant. Així doncs, us deixo amb la fotografia i amb poca cosa més. Apa, me’n vaig a llegir una estoneta i cap a dormir, que sinó demà tornaré a experimentar que suposa patir un atac de son al mig de classe. dimarts, 31 de maig del 2011
"Benvolguts/des" o "cretins/es"?
Vostres són les promeses que ningú ja complirà, vostres les nits que els telèfons no paraven de sonar, però sí que et vaig veient en discos que al final no et vas endur, i alguns quina meravella, i alguns que mai tindràs prou lluny, benvolgut, i en un somriure que fa sola caminant i en aquella foto antiga oblidada en un calaix: heu parat una furgoneta aprofitant la vista privilegiada d’una ciutat. Tu assenyales l’absis romànic d’una catedral i sou joves i forts, i sentiu l’eternitat al vostre davant! I, benvolgut, ni sospiteu que gent com jo estem esperant. I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer, i m’ho imagino -o ho intento- i t’asseguro que comprenc que encara avui, sense remei, tot trontolli un segon quan un amic, amb bona fe, pronuncia el vostre nom. Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps, que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content, i vas veient coses pel món que t’estan agradant tant i agraeixes que entre els dos em féssiu créixer amagat. Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors, en cada intuïció fugaç d’una vida millor, amagat en “som molt joves per tenir res massa clar”, amagat en “no sé què és, però, nena, no puc respirar”. Ai, benvolgut, que estrany si un dia et van fer mal el meu amor, la meva sort, les meves mans o el meu dit resseguint-li la columna vertebral. Benvolgut, que ha arribat i es vol quedar! Ai aquests dits, no són senzills, de gent com jo que estava esperant.
Benvolgut, ho deixo aquí, que sé que ets un home ocupat. Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig. Que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort! Però si un dia ens creuem ja em disculpo, que em conec, faré d’home seriós, esperaré darrere dret mentre tu li fas brometa, “veig que ara els busques alts”, mentre tu et reivindiques com molt més elegant. Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell i, pas a pas, ja estaràs tan lluny, com el cretí que abans d’entrar a Història li tocava el cul arrambant-la contra els arbres del costat d’un institut. Ai, pobrets meus, com s’haguessin espantat si entre els matolls sortim tu i jo dient: “ei, aquí els senyors, estem esperant. Xicots, aneu fent lloc, que estem esperant”.
divendres, 27 de maig del 2011
Indignem-nos encara més!
Tota la indignació que està emplenant les places durant aquests últims dies vol dir alguna cosa. I el que ha passat aquest mati tant a Lleida com a Barcelona també. Aquest segon punt demostra que estem envoltats de gent plena de seny i en la qual podem confiar per viure amb un mínim de protecció. Espero que capteu la ironia i us indigneu com mai. La qüestió és que aquest mati, mentre anava cap a la universitat escoltant Catalunya Radio, he sentit que s’estava desallotjant la Plaça Ricard Vinyes de Lleida i la Plaça Catalunya de Barcelona. La notícia era clara: Un important desplegament de mossos estava controlant les dues places, plenes d’indignats que es negaven a marxar d’on estaven acampant pacíficament. La notícia parlava majoritàriament de Barcelona, però minuts desprès han dit que a Lleida el campament ja estava desmuntat i havien fet fora als indignats amb aigua a pressió. Per anar a la universitat he passat per Ricard Vinyes. Al centre, una cinquantena de persones reunides, mentre la brigada municipal netejava el terra amb aigua a pressió. Durant les classes m’he desconnectat una mica de tot plegat, però a les dues de migdia he tornat a passar per Ricard Vinyes, amb els auriculars a les orelles escoltant la radio, m’he assabentat que el campament de Plaça Catalunya ja tornava a estar en marxa. M’he preguntat si el de Ricard Vinyes també. A mesura que avançava la noticia també han dit que hi havia alguns detinguts i uns quants ferits i m’he tornat a preguntar com seria la imatge a Lleida. Doncs bé, la imatge era un pèl diferent a la del matí. El nombre de mossos havia augmentat i el caliu que es vivia al centre de la plaça també era diferent. Minuts més tard Àngel Ros ha sortit a parlar a la radio, afirmant que el desallotjament no ha estat un ordre de la Paeria, sinó de la Generalitat, malgrat tot això ha deixat ben clar que l’Ajuntament de la ciutat hi col·laborava amb la guàrdia urbana. Veig que desprès de les eleccions els cadellets tornen a ser feres amb dents ben afilades. Veig que en ple segle XXI encara no podem expressar pacíficament el que pensem. Veig que els que estan a dalt de tot pateixen, gradualment, una important putrefacció del cor, els sentiments i el sentit comú. ÀNIMS!dilluns, 9 de maig del 2011
Jo crec que respectar els espais electorals no costa tant!
dimecres, 30 de març del 2011
"No sé què és, però...no puc respirar"
dimarts, 22 de març del 2011
El poeta de la "paraula viva"
Ahir, 21 de març, es va celebrar el dia de la poesia. Doncs bé, aquest vespre, per no perdre el fil, al meu poble hem celebrat l’any Maragall, amb un acte força maco que ens ha permès gaudir d’algunes de les poesies d’aquest insigne català. Feia molt de temps que no llegia poesia, almenys per orelles alienes, però he de dir que ha estat un autèntic plaer, tant per mi com per als meus companys de diferents entitats culturals. Estar prop de dues hores escoltant poesia no és un pal, és més, hauria de ser un acte obligat de tant en tant. A mi sempre em passa el mateix: No m’agrada produir poesia, perquè no en se i tampoc m’atreu, però cada cop que llegeixo un bon poema sento una cremor dins meu que m’empeny a buscar-ne de nous, o a recordar alguns que he llegit o estudiat i m’han agradat. Si he de ser sincera, us diré que els poemes que més m’agraden son els d’amor, perquè, com ja degueu saber a hores d’ara, sóc una autèntica romàntica, tot i que amb el temps aprens que tot el que porti darrera un bon missatge val la pena. El fet és que l’acte per commemorar els 100 anys de la mort de Joan Maragall ha estat força bé. Sé que últimament estic poc inspirada, de fet us demano disculpes per no actualitzar tant sovint, però descuideu, la inspiració tornarà aviat. La primavera la sang altera. En fi, com ja deia Maragall, i tenint en compte que no se m'acut una altra bona manera d'acomiadar-me... llum als ulls i força al braç!dimecres, 16 de març del 2011
Dies negres al nostre calendari
El numero onze comença a causar sensació. La gent ja es comença a preguntar si tot el que està passant senyala la fi del món. L’11-S de 2001, atemptat a les Torres Bessones de Nova York; l’11-M de 2004, atemptat a l’estació d’Atocha de Madrid; l’11-G de 2010, terratrèmol a Haití i, ara, l’11-M de 2011, terratrèmol a Japó. És cert que la coincidència és força curiosa, però, ja d’entrada, crec que si ens poséssim a examinar diferents dates també trobaríem alguna coincidència que ens posaria els pèls de punta. Som conscients de tot el que els maies van dir en el seu moment, d’aquesta manera veiem la fi del món ben a prop, però, reconeixent els meus respectes per una civilització admirable, he de dir que potser n’estem fent un gra massa de tot plegat. Les llegendes urbanes van de boca en boca, prenen molta més importància que la que mereixen i, de la nit al dia, ens posem a especular sobre tot el que sabem o hem escoltat sobre el tema. Per la meva banda, només puc dir una cosa: Sigui el dia que sigui, on i de la forma que sigui, la natura ha decidit jugar amb nosaltres com si fóssim autèntics titelles. En veure catàstrofes com la que aquests últims dies veiem per televisió, pensem que sovint no som res. Tenim energia nuclear, bombes atòmiques, medicines, maquines que ens faran el futur millor, i molts més avenços que ens fan creure que som els reis del món, però resulta que ve una onada d’uns quants metres d’alçada i amb només uns segons s’emporta per davant tot el que nosaltres hem fet durant anys. És això l’únic que veig. I no, ara no començaré a dir que tot això és culpa de la humanitat, perquè ella ha estat la que ha contaminat a la nostra mare Terra. No, no penso dir res de tot això, perquè, sense menysprear la feina feta pels científics, crec que els canvis climàtics son completament normals i necessaris. És més, durant la historia de la humanitat s’han produït molts canvis climàtics. El que es va produir durant la Prehistòria no va ser causa de la contaminació humana. Òbviament, els nostres avantpassats no anaven amb Ferraris a més de 110 Km/h, ni tenien grans indústries que deixaven anar grans quantitats de gasos tòxics. El que passa és que tot genera canvis, alguns millors, altres pitjors, però el pas dels anys és això el que comporta. Potser l’any que ve, un onze de qualsevol mes, ens porta un altra catàstrofe, però la nostra feina és viure el dia a dia. Al cap i a la fi, si demà veiem una onada de nou metres que es dirigeix cap a nosaltres, per molt que ens hi capfiquem, no podrem fer massa cosa al respecte. I sinó, com l’altre dia va dir la meva estimada Marta, potser estaria bé que fessin uns bucs com els de la pel·lícula 2012. Un cop dit tot això, només puc admetre que les imatges de Japó em deixen la sang glaçada. dimarts, 8 de març del 2011
"Mai és massa tard per tornar a començar"
Molts cops cal tallar les coses en sec. Sí, amb el temps t’adones que de res serveix anar posant pegats per arreglar les punxades que anem tenint. Arriba el dia en el que penses que cal posar valor a les coses i solucionar-ho d’una manera prou digna. Ja ho diuen, val més prevenir que curar, i això ho podem utilitzar per fer front a moltes coses. Ahir hi vaig estar pensant i, després de minuts i minuts martiritzant-me, vaig acabar concloent que moltes coses de la nostra vida son com la roda d’una bicicleta. Sí, la roda gira i gira, però pot ser que algun dia es trobi amb algun objecte punxant que li perjudiqui el seu recorregut. Davant una primera punxada podem posar un simple pegat, a la segona també, tot i que amb una mica més de mala llet, però a la tercera pot ser que pensem: Collons! I si canviem la roda? Sí, és la millor opció, perquè els pegats van bé, però si no estan ben posats fan que la roda es deformi una mica, que surtin petits bonyets que dificulten el moviment rotatori d’aquesta. És per això que canviar la roda és el camí més encertat. Amb la nova adquisició podrem fer molts més kilòmetres, amb molta més seguretat, però sobretot, després de saber tot el que suposa canviar una roda, potser vigilarem per on passem, per així poder evitar altres punxades. Ja sé que són unes conclusions una mica pobres, fins i tot cursis, però avui m’apeteix escriure així. Ara només em queda dir: Un aplaudiment per tots/es els/les que opten per canviar la roda en comptes d’anar posant petits pegats. Us felicito. Jo també ho faré. dilluns, 21 de febrer del 2011
Les paraules, se les emporta el vent
Ja fa dies que no publico un d’aquells textos que fan que m’encengui a mesura que vaig escrivint. Avui, però, he decidit que és un bon dia per redactar-ne un, per expressar part del que penso. Mireu, començaré dient que ja n’estic farta de les personetes que es creuen molt i al final resulten ser una merda, parlant clar. Ja en començo a estar ben tipa de tots els/les que es passen el dia omplint-se la boca d’ideals que quan cal defensar desapareixen de cop. És molt bonic lloar ideals liberals, antifeixistes, perquè, ja se sap, en aquest país vesteix molt tot plegat, però crec que, davant de tot, s’ha de fer honor a la dignitat i la sinceritat. Més de la meitat dels que presumeixen de liberals i avançats son uns autèntics dictadors i retrògrads. Autèntics estafadors de la moral humana que només fan que vendre motos quan en realitat et venen tricicles, i sense rodes. Davant aquestes conductes estúpides, m’agrada pensar que el temps quasi bé sempre posa les coses al seu lloc. Algun dia, tots aquests que parlen sense saber ni el que volen es veuran amb un esparadrap a la boca. Sí, em podeu culpar d’anar en contra de la llibertat d’expressió, i si us apeteix doncs també em podeu culpar de la crisi, de l’atur i, si s’escau, d’haver deixat una merda davant la porta de casa vostra, per veure si al sortir la xafàveu amb totes les vostres forces. De gent demagoga n’hi ha molta, jo només espero no entrar mai en el joc. Vull que sapigueu que jo penso i opino el que vull, o escric com i on vull, i només accepto opinions i crítiques de persones amb dos dits de front, tot i que he de reconèixer que alguns cops la meva borderia complica una mica les coses. Així que ja ho sabeu, defenseu el que vulgueu, però no aneu de progres a lo cutre, si us plau. dilluns, 7 de febrer del 2011
Els 10 cotxes que més m'agraden
10. En última posició tenim al Hyundai Ix-Onix. La seva estètica exterior m’agrada molt.
9. En la novena posició, tenim l’Alfa Romeu Giuletta. M’encanten les seves línies esportives, tot i que també he de dir que el que em va conquistar va ser el lema: “Sin corazon, solo seriamos maquinas.”
8. En aquesta posició, he cregut convenient posar el Renault Megane.
7. En el numero set, trobem un dels cotxes que sempre m’ha agradat: el Ford Mondeo. El model anterior a aquest ja m’agradava, però les noves línies esportives que porta el nou m’encanten. En negre, és una joia.
6. En aquesta posició trobem el Seat Exeo, al qual a mi m’agrada batejar amb el nom de: la bèstia de Seat. M’encanten els cotxes llargs, és per això que aquest m’agrada tant, ja que acostumada a veure models de Seat sense cul, per dir-ho d’alguna manera, aquest em va semblar força diferent i atractiu.
5. A l’equador de la llista, trobem el Peugeot 407, un dels meus amors platònics en quant a cotxes. M’encanta, per tot.
4. A les portes d’aconseguir un dels tres trofeus, tenim al Ford Kuga, el nou invent de Ford que em va encantar des de el primer moment que el vaig veure.
3. Trofeu de bronze: Com no podia ser d’altra manera, en aquesta posició tenim al gran Mercedes-Benz Ml. Una autèntica bèstia!
2. Trofeu de plata: Fa uns dies el vaig veure per primer cop i em vaig enamorar. El nou Ford Focus és una autèntica bellesa. Em falten adjectius per descriure’l.
1. Trofeu d’or: En la primera posició, tenim a una de les joies de Mercedes Benz, el nou model de la saga dels CLS. És una preciositat i una autèntica bomba.
diumenge, 6 de febrer del 2011
Que què tenim? A Lleida desenes de tresors!
El nou anunci d’Estrella Damm ens encanta, sí, perquè mostra tots els tresors que tenim a Catalunya, però si ens parem a escoltar tot el que diuen...ups! Què passa? O millor dit, què hi falta? Bé, crec que no cal pensar massa per veure que a la plana de Lleida també tenim petits tresors que a la vegada ens fan molt grans, però que no figurem en aquest anunci. Tenim la fruita, els cargols que ja ens volen agafar prestats a Barcelona, també tenim la Seu Vella, que no és Patrimoni de la Humanitat, però que ho podria ser perfectament, tenim a Marius Torres i Arnau Mir de Tost, Lo Marraco, tenim l’oli de les Garrigues, etc. És evident que en un anunci no es poden estar minuts i minuts parlant dels tresors de la nostra terra, però, i si repartim una mica les coses? Mireu, és parla de La Masia i el Barça, dels Pirineus, els quals no son només de Lleida, això també cal remarcar-ho, també es parla dels 800 km de Costa, de l’Empordà, de la Fageda, la Cerdanya, del Delta de l’Ebre, de l’Estany de Sant Maurici i Aigüestortes, de la Sagrada Família, el Parc Güell i Gaudí, de Miró, de Dalí, de les històries de Mercè Rodoreda i Quim Monzó, de Joan Brossa, de Joan Manuel Serrat, de la Patum, de les galetes de Camprodon i els calçots, entre altres elements que em recorden que entre tantes coses maques hi falten les de la terra ferma. Els que creuen que l’anunci ho té tot pot ser que pensin que dir tot això és buscar coses sense importància, però, tot i saber que Estrella Damm no ho ha fet amb mala intenció, crec que és necessari fixar-nos en tots aquests detalls. Ja se sap, els petits detalls marquen la diferència, i en un anunci com aquest falta recordar que Lleida també existeix, més enllà dels Pirineus, on molta gent d’arreu de Catalunya s’ho passa d’allò més bé. Malgrat tot això, vull que quedi clar que en cap moment vull infravalorar tot el que es diu en l’anunci, tan sols vull reivindicar el paper de Lleida. Això és tot. Ah! I tampoc deixaré de veure Estrella Damm per veure San Miquel, però també he de dir que és una cervesa força bona i... que la tenim aquí, a Lleida. dimecres, 12 de gener del 2011
Que no faltin les prohibicions!
Sovint penso que Franco encara és viu. No pretenc ser ni massa descarada ni massa poc educada, però no entenc a què ve aquest període de repressions pel qual estem passant. A Espanya, la cosa no va bé, això ja és evident, estem ofegats fins al coll, però aquest no deu ser un problema massa greu, ja que els polítics s’encarreguen de tot menys de les coses que son realment importants. Ara prohibeixen fumar. “Doncs que bé!”, podríem pensar, si no fos perquè darrera dels beneficis també hi ha inconvenients. Bé, jo no sóc fumadora, però això no em priva de poder donar a conèixer la meva opinió sobre el tema. És evident que fumar és dolent, que el tabac és una droga que fa mal als que fumen, però que també ataca als que no ho fan. Primer es va demanar una remodelació dels bars, per tal de poder gaudir dels serveis tant els fumadors com els no- fumadors. Ara, però, la cosa s’ha radicalitzat. Ja no n’hi ha prou amb les mesures anteriors, ara cal suprimir el tabac als llocs públics, no sol als tancats, sinó també als oberts. La mesura estaria molt bé si no fos perquè ajuda a pensar en les moltes contradiccions que comporta. Primer, no es pot fumar perquè és dolent. És clar, beure alcohol és de les coses més saludables que hi ha. Segon, el tabac és la principal causa de càncer de pulmó, per això, amb les mesures que s’han proposat, els fumadors s’ho pensaran més abans d’encendre una cigarreta. Però, i l’alcohol no és també la principal causa de cirrosis? Bevent no posem en perill a terceres persones? Quan una persona agafa el cotxe en estat ebri, no és un perill per la població? A més, per posar un altre exemple, la gent que li agrada anar a passar l’estona a l’interior de pubs o bars nocturns, on ha d’anar a fumar? Al carrer, oi? Quan tardarem a escoltar pels mitjans de comunicació això de: “Això ja no es pot aguantar! Els fumadors fan massa soroll! No es pot dormir! Que tanquin X local!” Al meu parer, no massa. I encara una altra cosa, que en farem amb els bars que ja comencen a perdre la clientela? Està molt bé vetllar per un ambient sense fums, on la roba no faci pudor, on la gent pugui respirar aire net, però cal pensar en les moltes coses que no ens convenen i conviuen amb nosaltres. Que es prohibeixi la venda de tabal o, espereu, això fa mal a l’Estat espanyol. dijous, 30 de desembre del 2010
Artur Mas: Entre independentistes catalans i simpatitzants dels presos polítics d'E.T.A
dissabte, 25 de desembre del 2010
L'orgull i la satisfacció del rei
Cada any, la nit del 24 de desembre, apareix a les pantalles per dir coses que tenen més de mentida que no pas de veritat. A casa meva no el mirem mai, però per molt que l’intentis esquivar, en qualsevol lloc et pot aparèixer de nou, com si fos la cosa més important del món. Però, bé, sóc conscient que existeix gent que quan veuen al rei a la televisió li ofereixen una copa de cava en la distància, venerant-lo per fer possible una Espanya “rica y fuerte”. Ahir ho comentava amb una gran amiga meva, i les dues vam acabar dient el què suposo que diu molta gent: No sé perquè collons el posen, si total no serveix per res. De què ens serveix que aquest home ens digui que tot és del color de rosa si nosaltres sabem que ens les tocarà passar putes? Sigui com sigui, m’ofèn bastant veure que a TV3 el posen, una nit com la d’ahir aquesta cadena que tant m’agrada per uns quants punts. No li veig el sentit. Fins fa poc l’única televisió de l’Estat que no l’emetia era l’etb, la televisió autonòmica d’Euskadi, però quan va entrar el senyor Patxi López al govern, un socialista demagog que en ocasions és pitjor que alguns espècimens del PP, la cosa va canviar i ara ja tenen el rei a casa. Però, bé, què hi voleu fer? L’única solució és canviar de cadena i, en el pitjor/millor dels casos, tancar-la. I per avui res més, espero que tingueu un bon dinar de Nadal i que quedeu ben tips. Jo espero fer-ho.

