Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dilluns, 26 de març del 2012

Nacionalismes: Una qüestió complicada

Feia molt temps que no publicava un post relacionat amb temes d’interès, però aquesta nit, he decidit compartir amb vosaltres una reflexió sobre el nacionalisme, un tema que, tot i ser força delicat, no deixa d’interessar-me.
A l’hora de parlar de nacionalismes, hem de diferenciar entre el nacionalisme polític i la voluntat de crear una identitat determinada. El caràcter polític del nacionalisme va agafar el vol desprès de la Revolució francesa i la guerra de la Independència dels EEUU, ja que en aquell context els individus van veure que tenien ple dret a decidir el futur de la seva nació. Però, on resideix el poder del nacionalisme? Podríem dir que el factor que el fa tant atractiu és el sentiment d’identitat que construeix. Té l’habilitat d’utilitzar el passat i la tradició per unir-se als individus d’una nació, exaltant el sentiment de pertinença a una pàtria determinada, evocant els símbols i els ritus comuns.
Ara bé, existeix un altre tipus de nacionalisme que a la llarga es converteix en autoritari, buscant només l’expansió econòmica i territorial, ignorant completament els desitjos de la resta de nacionalitats més petites que demanen el dret a decidir. El franquisme a Espanya n’és un exemple. En, canvi, el nacionalisme de minories, com el català, reivindica l’existència d’una nació que el fa diferent a la resta. Reivindica l’autonomia per poder decidir part de les mesures que s’hi imposen.
A banda de tot això, hem de ser conscients que el nacionalisme pot evolucionar i, possiblement, el nacionalisme d’aquí uns anys ja no serà igual que el que es va viure en
el passat o inclús el que estem vivint en l’actualitat. En els Estats democràtics, sembla
que la lluita armada hagi d’acabar ben aviat, ja que disminueix la necessitat de recórrer
a la violència per aconseguir certs drets o llibertats. En un futur, pot ser que el diàleg
estigui per sobre de les armes i les nacions puguin ser escoltades, sense la necessitat de recórrer al terrorisme. No cal anar massa lluny per veure que aquests passos es poden anar fent. No obstant això, és evident que si un Estat es planteja la possibilitat de dotar a les nacions que depenen d’ell més llibertats, amb el temps, poden disminuir els conflictes armats, fent que l’Estat no hagi d’invertir tants diners en un cos de seguretat o en un exèrcit encarregat d’aturar els actes terroristes.
Un altre tema que cal esmentar és el de la religió, tot i que per molts no tingui res a veure. Pot ser que en un futur pròxim la religió es converteixi en el millor mecanisme
per trobar resposta a moltes qüestions complicades de respondre.
Vivim en un període en el qual els polítics busquen l’aliança entre ells. Els països de la Unió Europea conviuen amb la voluntat de solucionar els seus problemes amb l’ajuda dels seus països veïns. Existeix la necessitat d’organitzar reunions i convencions internacionals per tractar problemes que afecten a tots els països per iguals.
Els mitjans de comunicació també tenen una forta repercussió, ja que son els encarregats de transportar la informació, globalitzant-la totalment.
Al Tercer Món, pot ser que els conflictes s’intensifiquin. D’una banda, a causa de les divergències entre els diferents pobles fruit del colonialisme, per altra banda, a causa de les diferències socials i econòmiques que separen la minoria benestant de la resta de la població pobra.
Sigui com sigui, cada època de la història reclama un tipus de nacionalisme, el que sí
hem de tenir clar és que quasi bé totes les nacions vetllen per la seva cultura i la seva
identitat, fet que reforça el nacionalisme.

dijous, 22 de març del 2012

Tot té un límit


No demano que em posin catifes vermelles per on passo. No vull una escultura a la plaça Major del poble. Tampoc un carrer al meu nom, o ser el rostre de la revista Rolling Stones. No vull seure’m en una taula, acompanyada de molta gent que en realitat només estigui al meu costat per qui sigui o deixi de ser. No. No vull res de tot això. Tan sols vull ser respectada, sobretot per la gent que, fins fa ben poc, considerava bons amics. Vull despertar-me un dia i poder dir en veu altra que no em penedeixo de res del què he fet. No necessito perdons, ni excuses que, ara per ara, ja no tenen sentit. Vull que tothom tingui el què es mereix, tan si és bo com si és dolent. I disculpeu si creieu que em mou la venjança, però no és així. Només dic que ja n’hi ha prou de ser marionetes a les mans de tothom. Cal despertar, escoltar-nos a nosaltres mateixos, que al cap i a la fi, som els que realment farem alguna cosa per tirar endavant. Jo penso fer-ho: tirar endavant, aturant-me només quan realment faci falta.