De vegades...

De vegades sospirem. A vegades riem sense motiu aparent. Alguns cops, encara amb els ulls mig tancats, tenim ganes de veure el desenllaç d’aquell somni que tant ens ha agradat. Un bon dia, algú molt proper ens diu: Eh, tu! Desperta! Estàs a la lluna! Alguns cops reaccionem, altres pensem que ja estem bé a dalt dels núvols. Sigui pel que sigui, on, quan i per què, no importa, la qüestió és que, de vegades, sentir aquestes coses ens fa sentir bé. Alguns dies, ens passem les hores somrient, potser no sabem ben bé perquè, o per qui, però la veritat és que fer-ho ens senta bé. Sí, tothom hauria d’experimentar el plaer que suposa passar-se els dies dibuixant somriures sense parar, perquè, ja ho diuen, un dia sense somriure és un dia perdut. El fet és que, el dia menys esperat, us podeu sorprendre pensant que teniu molts més motius per sentir la felicitat dels que penseu. Creieu-me, és feina vostra trobar allò que us fa feliços. La felicitat no us vindrà a buscar, no us esperarà, vosaltres heu de buscar-la, trobar-la i conservar-la per sempre més. De vegades la trobes en el lloc o en la persona menys esperada, no saps fins quan durarà, si molt o poc, però les teves ganes de pensar tan sols en el present et fan gaudir, com mai, del que dia a dia et prepara la vida.

Però sempre ens en sortim

El sol espetegava amb tanta força que va pensar que, si no es posava crema per tot el cos, acabaria vermella com una gamba. Va decidir que el seu marit seria l’encarregat d’untar-li tota l’esquena, tot i que era conscient que ho faria desprès de remugar una bona estona. Li va empastifar la crema a l’esquena i ella es va acomodar de nou damunt la tovallola, aquest cop, però, de cul enlaire. Va deixar caure el cap damunt l’encreuament que feien els seus braços lleugerament flexionats, i va tancar els ulls. Amb els ulls tancats, semblava que podia percebre molt millor tots els sons que l’envoltaven. Amb una mica d’esforç podia escoltar, fins i tot, la conversa que portaven els dos joves que estaven a poc metres de la seva dreta. Llavors, va sentir els crits del seu fill i del seu nebot, que ja venien cridant: “Qui arribi últim és tonto!” . “Típic joc de criatures”, va pensar interiorment. Al cap d’uns segons, ja els tenia al seu costat, posant-li els peus plens de sorra damunt la seva esquena recoberta de crema. Els dos nens venien esvalotats, desprès d’haver trobat una petxina a prop de l’aigua. Sabia que no estava bé ignorar-los, així que es va incorporar i va agafar la petxineta amb les seves mans. Desprès d’observar-la uns segons i escoltar les aventures dels dos nens, els va dir que si es portaven bé farien un collar amb ella. Aquella idea va encantar als dons nens, que van marxar corrents disposats a trobar més petxines per fer molts més collars. Desprès d’aquell episodi, va decidir deixar-se anar, de nou, damunt la tovallola, mentre observava com el seu marit seguia marginat del món, llegint les últimes planes d’un diari dos dies vell. Va decidir no pensar en res més, va tancar els ulls i va oblidar que dintre de poques hores tornaria a la vida que tant l’ofegava.

Per imaginar que no quedi!

L’altre dia, no sé ben bé per quin motiu, em vaig posar a pensar en el meu casament. Em vaig sorprendre a mi mateixa, ja que encara no he après a trobar massa sentit a això de contreure matrimoni, però també em va agradar aquella sensació. Vaig necessitar menys d’un segon per pensar en l’escenari: La Seu Vella. Vaig forta, eh? Però no us penseu pas que vaig pensar amb una Seu Vella decorada amb desenes de flors o petits detalls, sinó que la vaig imaginar senzilla com sempre. De nit, il·luminada com cada dia i sense cap indici de casament. És a dir, com la podem veure cada nit de l’any. La meva imaginació no necessitava res més, a part de la persona especial en qüestió, la família i els amics més propers. De capellà tampoc en necessitava cap, amb tots els respectes cap a l’Església, és clar, però és que jo i la religió no som massa amigues. I és que la Seu Vella significa tant per mi, que tan sols amb la seva presència pot fer de qualsevol cosa una experiència meravellosa. Els que em coneixeu ja ho sabeu: em conformo amb poc, mentre estigui fet amb ple sentiment. I així va acabar el meu casament imaginari. Sí, ho sé, fins i tot és cutre, però a vegades també m’agrada pensar en coses d’aquestes. Proveu-ho, potser també us agrada!

Basat en fets reals

Et lleves una mica tard. Et dutxes i et vesteixes a una velocitat descomunal, no fos cas que arribis tard a la universitat i hagis d’entrar a la classe davant la mirada atenta de tots els teus companys, més la deu teu professor, que no dubtaria en preguntar-te: “ Una nit mogudeta?” I tu riuries per no escopinar-li a la cara, però t’acabaries assentant tot escoltant els somriures dels teus companys. Així que puges al cotxe i comences el trajecte cap al teu destí, amb tanta mala sort que davant teu, en una zona de línia continua, portes un prudent conductor que va a menys de 70 km/h. Tens ganes de matar-lo/la, però desprès penses que en el fons tot això et passa per haver sortit tard de casa. Per fi, el cotxe es desvia direcció Butsènit. El carril dret ja és tot teu, així que acceleres fins arribar al límit de velocitat: 100 km/h. Tampoc cal abusar, que les coses no estan per anar soltant els diners en multes. Al cap d’uns minuts, en una d’aquelles rotondes que, si es fan bé, són tant eficaces, et cagues en la mare que va parir al conductor que et tanca per l’esquerra. I bé, et vas posant de mala llet, fins que, sense motiu aparent, mentre escoltes una bonica cançó del CD que no pots parar d’escoltar últimament , deixes anar un somriure i penses: Avui pot ser un gran dia!

Tenir ganes de jugar a tennis

Fa uns quatre anys, vaig decidir que volia jugar a tennis. La veritat és que practicar esport sempre m’ha agradat, malgrat no llueixi un cos d’esportista, tot s’ha de dir. Quan era petita, matava per portar una pilota de futbol als peus. M’encantava. Sempre recordaré els esbarjos de primeria, quan em reunia amb tots els nois i alguna altra noia de la classe per jugar a futbol. Com m’agradava! Quan vaig entrar a l’institut, vaig començar a perdre la costum de jugar a futbol a l’hora del pati, donat que els grans ocupaven tots els camps i si et posaves a jugar amb ells podia ser que perdessis el cap o t’enfonsessin la laringe d’una pilotada. Així doncs, a falta de futbol, vaig tornar a trobar-li la gràcia a la bicicleta. I dic tornar perquè em recordo, ja de ben petita, donant tombs pel mas amb una bicicleta que no tenia gran cosa a veure amb les que poden tenir la canalla d’ara. Em vaig començar a aficionar a pedalar, i el meu cos ho va agrair. A l’institut sempre es van potenciar les sortides amb bici, així que poc a poc vaig anar agafant ritme i resistència, el just per començar a fer rutes més llargues i boniques. Durant la meva estada a l’institut també vaig començar a jugar a bàdminton, un esport que vaig acabar deixant per passar-me al tennis. Recordo que em vaig comprar la raqueta en una tenda del poblet on tinc la meva família basca. Deu ser per això que m’agrada tant aquella raqueta. Vaig jugar a tennis durant uns tres anys, però ho vaig acabar deixant quan vaig començar segon de batxillerat i tenia més feina. Ara, m’agradaria tornar a jugar. Bé, almenys el meu poble disposa de pistes per anar-hi a passar una estona. Caldrà parlar-ho amb els meus contactes aficionats al tennis. I desprès del tennis va venir el volei, fins a dia d'avui. No sé ben bé perquè m’he posat a escriure tot això, però suposo que tot és culpa del senyor R. Federer. Sí, ara mateix estava mirant vídeos de les seves millor jugades i com que veure’l jugar és un plaer, m’ha fet recordar el meu breu pas pel món del tennis, a més de fer-me venir ganes de jugar-hi de nou.

Canviar un "sí" per un "no" i entregar-te a una altra causa

Tot va bé, fins que arriba el dia en el que tens ganes de callar la boca a tots els que parlen de tu sense saber ben bé com són les coses. Parlaré clar, i és que fa uns mesos vaig dir un “sí, vull!” un pèl precipitat. Amb les hores, vaig començar a notar com aquella elecció m’havia deixat buida i, sense pensar en les possibles crítiques que rebria, vaig canviar l’afirmació per la negació, deixant endarrere la meva primera elecció. I dies més tard, desprès de rumiar-ho força, vaig decidir dir el “sí, vull!” a l’opció que creia que m’ompliria de veritat. I ara, a raó d’aquest canvi d’opinió, certes persones es veuen amb la capacitat de jutjar-me fins i tot en l’àmbit personal. Sí, hem arribat al punt en el qual la gent ja mescla política i personalitat, afirmant que no sóc una persona de fiar, donat que primer vaig dir que “sí” per desprès dir que “no” i entregar-me a una altra causa. I la meva pregunta és: Tots els que tant critiqueu, mai us heu equivocat, oi que no? Doncs sí és així, accepteu la meva més sincera enhorabona. Quina sort teniu d’encertar-ho tot a la primera i no ser acusats de mentiders i de persones de mal fiar. Sabia que això passaria, però això no vol dir que no estigui en el dret d’expressar en aquest bloc tot el que penso. Per altra banda, m’agradaria que tots/es els/les que tant em critiqueu tinguéssiu el valor de dir-me tot el que penseu, però a la cara. Mireu, a mi m’agrada anar a l’arrel de les coses i amb el cap ben alt. No em penedeixo de res del que un bon dia vaig elegir. Ho vaig fer perquè ho creia oportú, i cap dels que no sabeu com van anar les coses de veritat teniu dret a jutjar-me. Ja n’hi ha prou de ser ovelletes que només fan cas al pastor, ja n’hi ha prou de fer una muntanya de bestieses amb tan sols un granet carregat de mentida, ja n’hi ha prou de tanta estupidesa! Penseu que algun dia podeu ser vosaltres els que canvieu algun “sí” per un “no”, o deixareu endarrere altres decisions. I penseu, també, que cadascú recolleix el que sembra.

Missatge per a ignorants

A vegades em poso de mala llet amb tanta rapidesa i facilitat que em faig por a mi mateixa. Sí, de fet, la meva mare acostuma a dir-me: Miura. La qüestió és que m’he posat a pensar en determinats temes i he acabat amb l’estúpida idea que diu: “Gent jove pa tou! Deixeu lloc als grans que són els que en saben! Vosaltres no sabeu gran cosa de la vida! Deixeu que els grans us ensenyin!” I quan penso en tot això pateixo una mutació interior que em revoluciona la sang i em converteix en una senyoreta Hulk. Ser jove no vol dir ser inútil, ni inexpert, ni menys capacitat. No. Ser jove vol dir tenir molts anys per endavant, per equivocar-se, caure i tornar-se a aixecar, per aprendre de les bufetades de la vida, però també per demostrar que, si es vol, es pot fer molt amb pocs anys a les butxaques. Mireu, jo no vaig per la vida pensant que canviaré el món, però si una cosa tinc clara és que les coses s’han de portar a dins i s’ha de créixer amb elles. Si quan ets jove no et mou res, cap inquietud o interès, tens un gran problema. Així de clar. Has de notar que et bull la sang, que part de les coses que t’envolten no t’agraden, has d’intentar fer coses per canviar tot el que estigui al teu abast i necessiti una millora. I us asseguro que criticant sense moure ni un dit no s’arregla res. Fa uns anys, em vaig dir a mi mateixa que no em deixaria trepitjar per ningú. Segurament, em tocarà patir, les coses no sempre seran com jo voldré, produiré odi a certes persones, però també tinc ben clar que mai toleraré que se’m xafi. Qui pensi que per ser jove sóc ruc i dèbil està molt equivocat. Cal tenir les urpes ben afilades per treure-les quan faci falta.

Recta final!

Em cago en la puta Història! Mai millor dit... No, va, començo a exagerar una mica. En realitat la Història ja és part de la meva vida, una de les millors parts. Però és que em rebenten els dies abans dels exàmens. Que sí, que tots algun cop a la vida hi heu passat o hi passareu, i encara no s’ha mort ningú d’això, però, sincerament, quan arriba la primavera ja no puc quedar-me tot el dia a casa fent coses de la universitat. Que sóc un cul inquiet que no pot estar asseguda a la mateixa cadira més de deu minuts! Desprès d’escriure això entenc perquè estar dos hores seguides escoltant al professor/a molts dies suposen una autèntica tortura. Bé, els dies que la meva imaginació està al 100% les classes són una bomba! Em faig un fart de viatjar en el temps que us quedaríeu garratibats. I bé, ara és el torn d’ Hª Moderna, una assignatura força interessant, però que et fa maleir la teva existència cada cop que veus la quantitat d’apunts que tens per estudiar. Així que avui ho deixo aquí i me’n vaig a fer un beure, que també va bé per desestressar les neurones. No us hi canseu i que tingueu un bon inici de setmana!

L'home que quan vull em canta a l'orella

Bé, avui tinc ganes d'escriure un d’aquells post sense massa cosa especial. D’aquells ensopits i que fins i tot poden arribar a cansar, però que de tant en tant va bé publicar. I com que la meva inspiració ja dorm, que també són hores i jo potser també hauria d’estar fent el mateix, em posaré a escriure alguna cosa sobre aquest home: El Sr. Hugh Laurie, tot i que potser és més conegut com Dr. House. Sí, ja ho sé, sembla que no hi hagi ningú més al món, però ara feia dies que no us en parlava. Un dia és un dia! Per cert, hi ha més persones al meu món eh, i de molt importants. Però tornant al tema, fa pocs dies vaig llegir que desprès de la vuitena temporada potser ja no tindrem més Dr. House. Es veu que aquest tros d’home ha decidit que ara es vol dedicar a la música, que també li anirà bé per recuperar tot el temps que durant aquests darrers anys no ha pogut dedicar a la seva familia, sense oblidar que la música potser no li suposarà tant d’estrès. Tot això diuen que ho ha dit ell, no jo. Sincerament, a mi ja m’és igual si deixa la sèrie o no. La veritat és que es comença a fer un pèl cansada, és el que passa quan ja s’han rodat tantes temporades. En el meu cas, només miro la sèrie perquè hi és ell, si ara me’n posessin un altre la cosa ja no tindria substància, almenys per mi. Respecte a la seva passió per la música, per si no ho sabeu, ja ha tret un CD, anomenat Let them talk. Jo l’he escoltat a l’Spotify i... què us he de dir jo? Doncs que no està gens malament! Pot ser que sigui amor de fan, però inclús amb ell sóc objectiva. Que consti. I bé, aquesta foto que us he posat forma part de la promoció del disc. M’agrada. Es veu una mica deixadot, oi? Però té el seu punt. Mireu, mentre no es tregui la barba anem bé, que sense barba segueix sent ell, però no està ni la meitat d’interessant. Així doncs, us deixo amb la fotografia i amb poca cosa més. Apa, me’n vaig a llegir una estoneta i cap a dormir, que sinó demà tornaré a experimentar que suposa patir un atac de son al mig de classe.

Una cosa que no m'esperava pas

Vas amb precaució, pas a pas, amb passes sigil·loses i sense dir ni un mot que m’aclareixi de que va tot plegat. I jo, un pèl inexperta en aquestes qüestions, no sé ben bé com agafar-m’ho ni què pensar. Em sento afalagada, sí, però no hi estic acostumada, què vols que hi faci... Potser si algun dia decideixes explicar-me les coses amb claredat arribes més lluny. Au vinga, home, que no mosso, cosa que ja em penso que saps, però que no em cansaré de repetir per si de cas. Saps que? La veritat és que la idea d’invertir uns minuts parlant amb tu no em desagrada? Vols? Bé, potser tampoc cal que et pressioni tant, però t’ho dic per si vols meditar-ho. Per la meva part, poca cosa més puc fer. Així que ja ho saps, no perdré la son per si un dia d’aquests et decideixes a posar les cartes sobre la taula, però si una cosa tinc clara és que hi ha pocs jocs amb els quals m’agrada passar l’estona. De tota manera, he de reconèixer que has aconseguit una cosa que pocs aconsegueixen: deixar-me amb la boca oberta amb poques paraules.