De vegades sospirem. A vegades riem sense motiu aparent. Alguns cops, encara amb els ulls mig tancats, tenim ganes de veure el desenllaç d’aquell somni que tant ens ha agradat. Un bon dia, algú molt proper ens diu: Eh, tu! Desperta! Estàs a la lluna! Alguns cops reaccionem, altres pensem que ja estem bé a dalt dels núvols. Sigui pel que sigui, on, quan i per què, no importa, la qüestió és que, de vegades, sentir aquestes coses ens fa sentir bé. Alguns dies, ens passem les hores somrient, potser no sabem ben bé perquè, o per qui, però la veritat és que fer-ho ens senta bé. Sí, tothom hauria d’experimentar el plaer que suposa passar-se els dies dibuixant somriures sense parar, perquè, ja ho diuen, un dia sense somriure és un dia perdut. El fet és que, el dia menys esperat, us podeu sorprendre pensant que teniu molts més motius per sentir la felicitat dels que penseu. Creieu-me, és feina vostra trobar allò que us fa feliços. La felicitat no us vindrà a buscar, no us esperarà, vosaltres heu de buscar-la, trobar-la i conservar-la per sempre més. De vegades la trobes en el lloc o en la persona menys esperada, no saps fins quan durarà, si molt o poc, però les teves ganes de pensar tan sols en el present et fan gaudir, com mai, del que dia a dia et prepara la vida.
divendres, 24 de juny del 2011
De vegades...
dilluns, 13 de juny del 2011
Però sempre ens en sortim
El sol espetegava amb tanta força que va pensar que, si no es posava crema per tot el cos, acabaria vermella com una gamba. Va decidir que el seu marit seria l’encarregat d’untar-li tota l’esquena, tot i que era conscient que ho faria desprès de remugar una bona estona. Li va empastifar la crema a l’esquena i ella es va acomodar de nou damunt la tovallola, aquest cop, però, de cul enlaire. Va deixar caure el cap damunt l’encreuament que feien els seus braços lleugerament flexionats, i va tancar els ulls. Amb els ulls tancats, semblava que podia percebre molt millor tots els sons que l’envoltaven. Amb una mica d’esforç podia escoltar, fins i tot, la conversa que portaven els dos joves que estaven a poc metres de la seva dreta. Llavors, va sentir els crits del seu fill i del seu nebot, que ja venien cridant: “Qui arribi últim és tonto!” . “Típic joc de criatures”, va pensar interiorment. Al cap d’uns segons, ja els tenia al seu costat, posant-li els peus plens de sorra damunt la seva esquena recoberta de crema. Els dos nens venien esvalotats, desprès d’haver trobat una petxina a prop de l’aigua. Sabia que no estava bé ignorar-los, així que es va incorporar i va agafar la petxineta amb les seves mans. Desprès d’observar-la uns segons i escoltar les aventures dels dos nens, els va dir que si es portaven bé farien un collar amb ella. Aquella idea va encantar als dons nens, que van marxar corrents disposats a trobar més petxines per fer molts més collars. Desprès d’aquell episodi, va decidir deixar-se anar, de nou, damunt la tovallola, mentre observava com el seu marit seguia marginat del món, llegint les últimes planes d’un diari dos dies vell. Va decidir no pensar en res més, va tancar els ulls i va oblidar que dintre de poques hores tornaria a la vida que tant l’ofegava.
Per imaginar que no quedi!
L’altre dia, no sé ben bé per quin motiu, em vaig posar a pensar en el meu casament. Em vaig sorprendre a mi mateixa, ja que encara no he après a trobar massa sentit a això de contreure matrimoni, però també em va agradar aquella sensació. Vaig necessitar menys d’un segon per pensar en l’escenari: La Seu Vella. Vaig forta, eh? Però no us penseu pas que vaig pensar amb una Seu Vella decorada amb desenes de flors o petits detalls, sinó que la vaig imaginar senzilla com sempre. De nit, il·luminada com cada dia i sense cap indici de casament. És a dir, com la podem veure cada nit de l’any. La meva imaginació no necessitava res més, a part de la persona especial en qüestió, la família i els amics més propers. De capellà tampoc en necessitava cap, amb tots els respectes cap a l’Església, és clar, però és que jo i la religió no som massa amigues. I és que la Seu Vella significa tant per mi, que tan sols amb la seva presència pot fer de qualsevol cosa una experiència meravellosa. Els que em coneixeu ja ho sabeu: em conformo amb poc, mentre estigui fet amb ple sentiment. I així va acabar el meu casament imaginari. Sí, ho sé, fins i tot és cutre, però a vegades també m’agrada pensar en coses d’aquestes. Proveu-ho, potser també us agrada!
divendres, 10 de juny del 2011
Basat en fets reals
dimecres, 8 de juny del 2011
Tenir ganes de jugar a tennis
Fa uns quatre anys, vaig decidir que volia jugar a tennis. La veritat és que practicar esport sempre m’ha agradat, malgrat no llueixi un cos d’esportista, tot s’ha de dir. Quan era petita, matava per portar una pilota de futbol als peus. M’encantava. Sempre recordaré els esbarjos de primeria, quan em reunia amb tots els nois i alguna altra noia de la classe per jugar a futbol. Com m’agradava! Quan vaig entrar a l’institut, vaig començar a perdre la costum de jugar a futbol a l’hora del pati, donat que els grans ocupaven tots els camps i si et posaves a jugar amb ells podia ser que perdessis el cap o t’enfonsessin la laringe d’una pilotada. Així doncs, a falta de futbol, vaig tornar a trobar-li la gràcia a la bicicleta. I dic tornar perquè em recordo, ja de ben petita, donant tombs pel mas amb una bicicleta que no tenia gran cosa a veure amb les que poden tenir la canalla d’ara. Em vaig començar a aficionar a pedalar, i el meu cos ho va agrair. A l’institut sempre es van potenciar les sortides amb bici, així que poc a poc vaig anar agafant ritme i resistència, el just per començar a fer rutes més llargues i boniques. Durant la meva estada a l’institut també vaig començar a jugar a bàdminton, un esport que vaig acabar deixant per passar-me al tennis. Recordo que em vaig comprar la raqueta en una tenda del poblet on tinc la meva família basca. Deu ser per això que m’agrada tant aquella raqueta. Vaig jugar a tennis durant uns tres anys, però ho vaig acabar deixant quan vaig començar segon de batxillerat i tenia més feina. Ara, m’agradaria tornar a jugar. Bé, almenys el meu poble disposa de pistes per anar-hi a passar una estona. Caldrà parlar-ho amb els meus contactes aficionats al tennis. I desprès del tennis va venir el volei, fins a dia d'avui. No sé ben bé perquè m’he posat a escriure tot això, però suposo que tot és culpa del senyor R. Federer. Sí, ara mateix estava mirant vídeos de les seves millor jugades i com que veure’l jugar és un plaer, m’ha fet recordar el meu breu pas pel món del tennis, a més de fer-me venir ganes de jugar-hi de nou.
dimarts, 7 de juny del 2011
Canviar un "sí" per un "no" i entregar-te a una altra causa
Tot va bé, fins que arriba el dia en el que tens ganes de callar la boca a tots els que parlen de tu sense saber ben bé com són les coses. Parlaré clar, i és que fa uns mesos vaig dir un “sí, vull!” un pèl precipitat. Amb les hores, vaig començar a notar com aquella elecció m’havia deixat buida i, sense pensar en les possibles crítiques que rebria, vaig canviar l’afirmació per la negació, deixant endarrere la meva primera elecció. I dies més tard, desprès de rumiar-ho força, vaig decidir dir el “sí, vull!” a l’opció que creia que m’ompliria de veritat. I ara, a raó d’aquest canvi d’opinió, certes persones es veuen amb la capacitat de jutjar-me fins i tot en l’àmbit personal. Sí, hem arribat al punt en el qual la gent ja mescla política i personalitat, afirmant que no sóc una persona de fiar, donat que primer vaig dir que “sí” per desprès dir que “no” i entregar-me a una altra causa. I la meva pregunta és: Tots els que tant critiqueu, mai us heu equivocat, oi que no? Doncs sí és així, accepteu la meva més sincera enhorabona. Quina sort teniu d’encertar-ho tot a la primera i no ser acusats de mentiders i de persones de mal fiar. Sabia que això passaria, però això no vol dir que no estigui en el dret d’expressar en aquest bloc tot el que penso. Per altra banda, m’agradaria que tots/es els/les que tant em critiqueu tinguéssiu el valor de dir-me tot el que penseu, però a la cara. Mireu, a mi m’agrada anar a l’arrel de les coses i amb el cap ben alt. No em penedeixo de res del que un bon dia vaig elegir. Ho vaig fer perquè ho creia oportú, i cap dels que no sabeu com van anar les coses de veritat teniu dret a jutjar-me. Ja n’hi ha prou de ser ovelletes que només fan cas al pastor, ja n’hi ha prou de fer una muntanya de bestieses amb tan sols un granet carregat de mentida, ja n’hi ha prou de tanta estupidesa! Penseu que algun dia podeu ser vosaltres els que canvieu algun “sí” per un “no”, o deixareu endarrere altres decisions. I penseu, també, que cadascú recolleix el que sembra.
dilluns, 6 de juny del 2011
Missatge per a ignorants
A vegades em poso de mala llet amb tanta rapidesa i facilitat que em faig por a mi mateixa. Sí, de fet, la meva mare acostuma a dir-me: Miura. La qüestió és que m’he posat a pensar en determinats temes i he acabat amb l’estúpida idea que diu: “Gent jove pa tou! Deixeu lloc als grans que són els que en saben! Vosaltres no sabeu gran cosa de la vida! Deixeu que els grans us ensenyin!” I quan penso en tot això pateixo una mutació interior que em revoluciona la sang i em converteix en una senyoreta Hulk. Ser jove no vol dir ser inútil, ni inexpert, ni menys capacitat. No. Ser jove vol dir tenir molts anys per endavant, per equivocar-se, caure i tornar-se a aixecar, per aprendre de les bufetades de la vida, però també per demostrar que, si es vol, es pot fer molt amb pocs anys a les butxaques. Mireu, jo no vaig per la vida pensant que canviaré el món, però si una cosa tinc clara és que les coses s’han de portar a dins i s’ha de créixer amb elles. Si quan ets jove no et mou res, cap inquietud o interès, tens un gran problema. Així de clar. Has de notar que et bull la sang, que part de les coses que t’envolten no t’agraden, has d’intentar fer coses per canviar tot el que estigui al teu abast i necessiti una millora. I us asseguro que criticant sense moure ni un dit no s’arregla res. Fa uns anys, em vaig dir a mi mateixa que no em deixaria trepitjar per ningú. Segurament, em tocarà patir, les coses no sempre seran com jo voldré, produiré odi a certes persones, però també tinc ben clar que mai toleraré que se’m xafi. Qui pensi que per ser jove sóc ruc i dèbil està molt equivocat. Cal tenir les urpes ben afilades per treure-les quan faci falta.