Recordant amb Polseres Vermelles

Polseres Vermelles. Podria dir que és una sèrie més, una d’aquelles histories que t’omplen part dels minuts que inverteixes en fer coses sense massa importància, però no ho faré. Polseres Vermelles és molt més que tot això. No pensava pas que m’agradaria tant, però amb cada capítol que passa m’agrada més. Avui han emès el sisè capítol i m’he emocionat només començar. Les paraules d’en Roc m’han fet tornar a l’edat dels vuit anys, quan per culpa d’una malaltia quasi desconeguda en les persones em va tocar estar molt de temps a l’hospital. Allí vaig conèixer a moltes persones que em van fer sentir bé: infermeres, doctors, però sobretot nens i nenes que també estaven malalts. Vaig forjar una bonica amistat amb un nen i una nena, amb els quals encara penso en determinats moments. Al cap i a la fi, passar part de a teva infància entre parets blanques et marca. Recordo que algunes tardes venien un grupet de joves que ens feien jugar i ens feien oblidar que l’hospital és un lloc trist i avorrit. Eren pallassos i ens feien somriure. També recordo que alguns cops em quedava adormida al llit de la meva companya, i amiga, d’habitació. Desprès sempre acabaven entrant les infermeres i em feien canviar de llit, perquè en el fons aquell no era el meu lloc. Cada dos dies em treien sang, a les sis del matí, i recordo que no entenia perquè dimonis m’ho feien tant seguit, però sobretot tant aviat. Era un estil de vida diferent. Nosaltres estàvem allí dins, però fora el món seguia girant com sempre ho havia fet. És per això, i per altres coses, que Polseres Vermelles em fa recordar una etapa de la meva vida que en el fons no vull oblidar. Sempre dic que allí dins vaig créixer, i molt.

Sense resposta

Com dir-te tantes coses si cada cop que somrius em desordenes les paraules de la ment? Com demanar-te ajuda si el meu orgull no em deixa dir “et necessito”? Com evitar l’impuls des seguir-te allà on vas? Com oblidar-me de tot el que hem compartit si ja forma part de la millor etapa de la meva vida? Com deixar-te d’estimar si, sense que tu te n’adonis, he vist que tot el que amagues és part del que jo necessito? Com fer-me a la idea que no ets aquí si el poder de la meva ment em permet imaginar-te ben a prop meu? Com...

Bona nit, àvia

Un matí que anava amb presses, mentre buscava unes monedes per posar al parquímetre del costat de la universitat, es va apropar a mi una velleta i em va demanar diners. En un principi em vaig quedar mirant-la, observant que no anava mal vestida ni semblava una dona que visqués al carrer. Portava ulleres i els llavis pintats d’un color roig carmí. De jove devia ser guapa, ara però, la seva cara dibuixava tristesa i enyor. Em va dir que no tenia diners i que estava sola. Sola. Això em va trencar el cor. No sé ben bé perquè, però la gent gran desemparada em trenca el cor. Sabia que potser tot allò era una mentida, o que el pas del temps havia fet que aquella dona desenvolupés alguna malaltia mental, però la qüestió és que al final vaig caure en la trampa. Em podeu dir ruc, però aquella dona em va fer tanta pena... Es veia perduda, com si no tingués on anar, i al final vaig donar-li algunes monedes. Doncs bé, ahir al migdia, desprès de les classes, la vaig tornar a veure. Aquest cop, però, només ens vam creuar. Jo la vaig reconèixer, ella a mi no. Caminava lleugera, amb les mans dins les butxaques d’un abric negre que li arribava fins als genolls. En veure-la, vaig esbossar un somriure, però desprès em vaig sentir buida, trista, deprimida. Em va fer llàstima. Potser viu molt feliç i no està sola, però res del que he vist en ella m’empeny a pensar que això sigui del tot cert. El cas és que ara he pensat en ella. Què deu fer? On deu estar? Dormirà bé? No ho puc saber, però li envio un petó de bona nit per si de cas.

Les paraules, se les emporta el vent

Ja fa dies que no publico un d’aquells textos que fan que m’encengui a mesura que vaig escrivint. Avui, però, he decidit que és un bon dia per redactar-ne un, per expressar part del que penso. Mireu, començaré dient que ja n’estic farta de les personetes que es creuen molt i al final resulten ser una merda, parlant clar. Ja en començo a estar ben tipa de tots els/les que es passen el dia omplint-se la boca d’ideals que quan cal defensar desapareixen de cop. És molt bonic lloar ideals liberals, antifeixistes, perquè, ja se sap, en aquest país vesteix molt tot plegat, però crec que, davant de tot, s’ha de fer honor a la dignitat i la sinceritat. Més de la meitat dels que presumeixen de liberals i avançats son uns autèntics dictadors i retrògrads. Autèntics estafadors de la moral humana que només fan que vendre motos quan en realitat et venen tricicles, i sense rodes. Davant aquestes conductes estúpides, m’agrada pensar que el temps quasi bé sempre posa les coses al seu lloc. Algun dia, tots aquests que parlen sense saber ni el que volen es veuran amb un esparadrap a la boca. Sí, em podeu culpar d’anar en contra de la llibertat d’expressió, i si us apeteix doncs també em podeu culpar de la crisi, de l’atur i, si s’escau, d’haver deixat una merda davant la porta de casa vostra, per veure si al sortir la xafàveu amb totes les vostres forces. De gent demagoga n’hi ha molta, jo només espero no entrar mai en el joc. Vull que sapigueu que jo penso i opino el que vull, o escric com i on vull, i només accepto opinions i crítiques de persones amb dos dits de front, tot i que he de reconèixer que alguns cops la meva borderia complica una mica les coses. Així que ja ho sabeu, defenseu el que vulgueu, però no aneu de progres a lo cutre, si us plau.

Bona nit

Dos quarts d’una de la nit. Els ulls em comencen a pesar, de fet, ja se’m tanquen sols. Tres quartes parts de les meves neurones ja dormen, i les que encara resten despertes m’estan maleint per fer-les treballar més del compte. Però bé, el meu deure com a propietària d’aquest bloc és mantenir-lo actiu, per això he decidit escriure alguna cosa, ni que només sigui per dir que aquesta setmana està resultant ser esgotadora. Sí, ha vingut carregada de novetats que han fet que el dia d’avui hagi estat cansat a més no poder, en tots els sentits. Tot el dia amunt i avall, pensant en profunditat, parlant, escoltant, decidint. Sí, aquest és el verb que resumeix el dia d’avui: Decidir. A les vuit de la tarda tenia la necessitat de desconnectar de tot. De fet, fa una estona que he arribat de veure una nova sessió de Pallassos Lleida. Quasi tots els dimecres a la nit els tinc ocupats, però avui que el tenia lliure, he aprofitat per desplaçar-me fins a Lleida per fer-me un tip de riure. Durant quasi dues hores he tingut l’oportunitat d’oblidar-me de tot el que em preocupa, que actualment és molt, i he sentit que tot el que estava fent era per mi, només per mi. Alguns cops, convé una mica d’egoisme. Ara estic asseguda al sofà, veient com els minuts passen i cada cop queda menys per a que arribin les set del mati, l’hora de llevar-se. Per tant, crec que la millor opció és posar punt i final a aquest text i anar-me’n a dormir. Tinc tanta son, que em sembla que avui no podré meditar ni tres minuts. Quina llàstima!

M'ho veig venir, però no reacciono

Cansada. Aquesta és la paraula. Ja fa uns quants dies que no sé com llevar-me, perquè és com si sobre el meu cobrellit hi haguessin tones i tones de cansament acumulat. Demà tinc l’últim examen, i és un d’aquells exàmens complicats, d’aquells que si suspens l’has cagat. La qüestió és que, tot i veure que és demà, em relaxo massa, no tinc ganes d’obrir els apunts, i encara menys de posar-me a memoritzar coses que, tot i que soni un pèl repel·lent, molts cops penso que ja em sé. Aquest cansament em preocupa, i molt. No és que estigui amargada, ni res per l’estil, és sol que últimament em sento desencantada de moltes coses. Necessito alguna cosa que em demostri que tot el que estic fent val la pena. M’apassiona la carrera que faig, m’ho passo bé realitzant activitats per pur plaer, per desconnectar, em sento a gust amb les meves amistats, estic bé, però em sento buida. Em falta alguna cosa. Em calo, més o menys com es calava el cotxe que portava les primeres setmanes de conductora novell. Veig una mica de costa i ja no avanço ni un centímetre, moltes ganes, però poca força. I així vaig fent en aquest dijous del mes de febrer, pensant que vull fer-ho tot bé, però sense trobar ni el moment ni les ganes suficients. M'ho veig venir, acabaré plorant en veure les possibles conseqüències, i la idea no m'entusiasma.

Els 10 cotxes que més m'agraden

Avui això va de rànquings, però aquest cop deixo de banda els homes per centrar-me amb els cotxes. Amb la llista d’avui us presento els cotxes que més m’agraden, tot i que és evident que en falten. Crec que és necessari saber que les meves dues marques preferides son Mercedes-Benz i Ford, de fet, en aquesta llista s’aprecia perfectament, però no he deixat pas de banda altres marques i models que també m’agraden. Aquí us els deixo!
10. En última posició tenim al Hyundai Ix-Onix. La seva estètica exterior m’agrada molt.

9. En la novena posició, tenim l’Alfa Romeu Giuletta. M’encanten les seves línies esportives, tot i que també he de dir que el que em va conquistar va ser el lema: “Sin corazon, solo seriamos maquinas.”
8. En aquesta posició, he cregut convenient posar el Renault Megane.
7. En el numero set, trobem un dels cotxes que sempre m’ha agradat: el Ford Mondeo. El model anterior a aquest ja m’agradava, però les noves línies esportives que porta el nou m’encanten. En negre, és una joia.
6. En aquesta posició trobem el Seat Exeo, al qual a mi m’agrada batejar amb el nom de: la bèstia de Seat. M’encanten els cotxes llargs, és per això que aquest m’agrada tant, ja que acostumada a veure models de Seat sense cul, per dir-ho d’alguna manera, aquest em va semblar força diferent i atractiu.
5. A l’equador de la llista, trobem el Peugeot 407, un dels meus amors platònics en quant a cotxes. M’encanta, per tot. 4. A les portes d’aconseguir un dels tres trofeus, tenim al Ford Kuga, el nou invent de Ford que em va encantar des de el primer moment que el vaig veure.
3. Trofeu de bronze: Com no podia ser d’altra manera, en aquesta posició tenim al gran Mercedes-Benz Ml. Una autèntica bèstia!
2. Trofeu de plata: Fa uns dies el vaig veure per primer cop i em vaig enamorar. El nou Ford Focus és una autèntica bellesa. Em falten adjectius per descriure’l.
1. Trofeu d’or: En la primera posició, tenim a una de les joies de Mercedes Benz, el nou model de la saga dels CLS. És una preciositat i una autèntica bomba.

Que què tenim? A Lleida desenes de tresors!

El nou anunci d’Estrella Damm ens encanta, sí, perquè mostra tots els tresors que tenim a Catalunya, però si ens parem a escoltar tot el que diuen...ups! Què passa? O millor dit, què hi falta? Bé, crec que no cal pensar massa per veure que a la plana de Lleida també tenim petits tresors que a la vegada ens fan molt grans, però que no figurem en aquest anunci. Tenim la fruita, els cargols que ja ens volen agafar prestats a Barcelona, també tenim la Seu Vella, que no és Patrimoni de la Humanitat, però que ho podria ser perfectament, tenim a Marius Torres i Arnau Mir de Tost, Lo Marraco, tenim l’oli de les Garrigues, etc. És evident que en un anunci no es poden estar minuts i minuts parlant dels tresors de la nostra terra, però, i si repartim una mica les coses? Mireu, és parla de La Masia i el Barça, dels Pirineus, els quals no son només de Lleida, això també cal remarcar-ho, també es parla dels 800 km de Costa, de l’Empordà, de la Fageda, la Cerdanya, del Delta de l’Ebre, de l’Estany de Sant Maurici i Aigüestortes, de la Sagrada Família, el Parc Güell i Gaudí, de Miró, de Dalí, de les històries de Mercè Rodoreda i Quim Monzó, de Joan Brossa, de Joan Manuel Serrat, de la Patum, de les galetes de Camprodon i els calçots, entre altres elements que em recorden que entre tantes coses maques hi falten les de la terra ferma. Els que creuen que l’anunci ho té tot pot ser que pensin que dir tot això és buscar coses sense importància, però, tot i saber que Estrella Damm no ho ha fet amb mala intenció, crec que és necessari fixar-nos en tots aquests detalls. Ja se sap, els petits detalls marquen la diferència, i en un anunci com aquest falta recordar que Lleida també existeix, més enllà dels Pirineus, on molta gent d’arreu de Catalunya s’ho passa d’allò més bé. Malgrat tot això, vull que quedi clar que en cap moment vull infravalorar tot el que es diu en l’anunci, tan sols vull reivindicar el paper de Lleida. Això és tot. Ah! I tampoc deixaré de veure Estrella Damm per veure San Miquel, però també he de dir que és una cervesa força bona i... que la tenim aquí, a Lleida.

Je t'aime

Avui he tornat a pujar a la Seu Vella. Ja sabeu que cada cop que tinc una estoneta ho faig. Avui hi he pujat per fer algunes fotografies, però com que sóc un cap boig, quan he arribat a dalt he pogut comprovar que la càmera no estava dins la motxilla que portava. Ja no recordava que al matí havia sortit a fer un tomb amb bici i la portava a l’altra motxilla, per si de cas sorgia alguna bonica fotografia. La qüestió és que no portar la càmera no ha suposat cap drama. He recorregut els voltants de la Seu en solitud, amb una tranquil·litat que feia temps que no manifestava. He estat prop de mitja hora recolzada en una pedra, observant el ritme de la ciutat que en aquells moments tenia sota els meus peus. El sol d’avui m’aportava una escalfor que multiplicava per mil la meva tranquil·litat i, sense pensar-ho, he tancat els ulls. Alguns cops, amb els ulls tancats, les coses es veuen millor. He començat a escoltar el so de la ciutat que més m’estimo i per dins he pensat: Com m’agrada! Lleida no és una gran ciutat, no te mar, ni grans centres comercials, ni locals com els que pot tenir Barcelona, però precisament per això m’agrada tant. M’agraden les coses senzilles, què hi voleu fer? Llavors, recolzada en aquella pedra que em demanava que no marxés, he pensat que tots els dies haurien de tenir el color que tenia el dia d’avui: Brillant, enlluernador i tot, clar, sense cap núvol destorbant pel cel. I sense saber ni com ni perquè, he notat un buit dins meu que m’ha obligat a pensar que sempre tenim dies en els que trobem a faltar coses que hem tingut i que ara ja no tenim.

Tranquil·la, jo mai et deixaré sola

“No marxis. Queda’t. Aquestes nits fa molt de fred i no vull quedar-me sola. Per no tenir, ja no tinc ni son, perquè tenir son comporta somiar, i somiar comporta llevar-me amb la teva viva imatge a la ment. No tinc ganes d’esperar-te, però tampoc et vull deixar escapar. Sé que no ets perfecte, que alguns cops fas coses que no m’agraden, que em poses nerviosa, que acabes amb la meva paciència, però et juro que ara mateix m’agradaria que fins i tot els teus punts negatius fossin per mi. Que rebenti la gent que cregui que això és immoral, inadmissible, incorrecte. Ja fa massa temps que això tira però no va enlloc, però què vols que hi faci? No penso dir-te res que et faci veure que t’enyoro. No ho faré. Saps per què? Doncs perquè no m’interessa rebaixar-me davant de ningú, i encara menys davant teu. No t’esperaré eternament, així que, si de veritat m’estimes, el que has de fer és dir-m’ho clarament. No em faré il·lusions per a que desprès em deixis per un altra.”

“No marxaré. Em quedaré. Sé que aquestes nits son fredes, i creu-me que tampoc jo vull que et quedis sola. Per altra banda, crec que t’interessarà saber que jo sí que tinc son, i que em llevo ben content, desprès de saber que m’he passat la nit sencera somiant una vida al teu costat. Sé que no m’esperaràs eternament, i davant tal seguretat no puc evitar odiar-te. No, no sóc perfecte, la cago constantment i, de fet, ara l’estic cagant més que mai. Sí que és cert que les coses no avancen, que no van enlloc, però no creus que aquesta és la màgia? No creus que somiar és una de les coses més belles que es poden fer? No cal que em diguis que em trobes a faltar, això ja ho sé, sense la necessitat de veure com et rebaixes davant meu. De fet, no m’agradaria que ho fessis. Però, ara mateix, només et puc dir una cosa: No m’esperis, busca’n un altre que et convingui més. T’estimo, però el vent no sempre bufa a favor nostre.”

Unes paraules molt emotives. Massa i tot, diria jo. De tan empallegoses quasi em van fer vomitar. Però, bé, ara ja no tenen sentit. Les coses no han anat com ells volien. Ell ha marxat, tot i que se que es volia quedar. Ella, per altra banda, tenia raó: Era un tio que em posava nerviosa, que acabava amb la meva paciència, per això m’estimava més enviar a la merda tots els seus punts negatius. En el fons, he posat punt i final a un tema que, com ells molt bé deien, no anava enlloc. A més, amb una mica de sort, quan ella desperti, potser ni tan sols recorda al seu príncep blau. Crec que l’únic que coincideix amb tot el que es van dir és que aquella nit feia fred. Ah! I que ja poden estar ben tranquils, ja que a partir d’ara podran dormir i somiar tot el que ells vulguin. Bé, ell més que ella, ja que ara descansa en pau. Ella també podem dir que descansa, però en el seu cas endollada a una maquina que la manté viva, o almenys cardíacament activa. Jo no li volia fer mal, però es va resistir una mica massa i va acabar caient, amb tanta mala sort que es va fer un trep al cap. Però és igual, té la cara tant fina que fins i tot mig morta és maca. Cada dia, quan la vaig a veure com si no hagués passat res, em quedo una estona mirant-la i li dic: Mira que n’ets de bonica. Més que un assolellat matí de primavera! I llavors m’emociono i penso: Per fi! Per fi ets meva; només meva.