No val la pena treure's la vida

Li agradava aquella via. Sempre hi havia anat. Ja de ben petit hi passava moltes hores jugant amb els seus amics. Els seus pares li deien que no hi anés, que podia ser perillós, però a ell tant li feia, era un nen i només pensava en jugar i en ignorar els consells dels adults. Amb els anys, però, aquella via es va anar convertint en pràcticament un lloc de culte. Sí, és cert, no és un escenari massa bonic, tot s’ha de dir, però per ell aquell conjunt de travesses de ferro i bigues de fusta era molt més que una simple via. Per ell, aquell lloc era especial. Li agradava passar les tardes assegut en una pedra que hi havia tot just al costat, i des d’allí veia passar els trens. Li agradava el soroll que feien, els xiulits de les rodes, el bategar del vent entre la ferralla de sota la locomotora i l’aire fruit de la velocitat. Sempre s’havia sentit sol. Tenia amics, sí, però cap d’ells era suficient per omplir el buit que tenia dins. Era aparentment feliç, però per dins alguna cosa no el deixava viure en pau. De vegades, per molt desagradable que pugui semblar, havia pensat en tirar-se a la via. Sí, fins i tot un cop ho havia intentat. Recordava aquell moment cada dia, detall a detall. Recordava que era una tarda de febrer, la boira dificultava la visibilitat, feia fred i no portava jaqueta. Alguna cosa li cremava per dins, li costava respirar, engolir la saliva que produïen les paraules que mai havia dit. De cop, tot s’havia fet fosc, només volia una cosa: deixar de respirar i dormir en pau. Va tancar els ulls i va deixar el seu cos mig mort. Les cames li feien figa, les llàgrimes li regalimaven galtes avall, moquejava i tancava els ulls amb força. Ho havia de fer, n’estava segur, i, de sobte, va sentir una veu que el va fer tornar a la realitat. Allí, a l’altre costat de via, hi havia una noia que ja havia vist altres cops. Li va demanar si us plau que no es tirés, que segur que podia solucionar els seus problemes, que la vida s’ha d’agafar amb valor, que de res serveix anar-se'n així. Va reflexionar, si més no, aquella noia podia ser que tingués raó. No estava sent valent, la gent que se l’estimava no mereixia la seva pèrdua. Va començar a plorar com un nen, va caure a terra, cridant, expulsant tot el dolor que ja feia anys que portava dins. Ella s’hi va apropar, es va posar al seu costat i va intentar abraçar-lo. Des d’aquell dia, aquella noia va ser un clar motiu per viure, un nou al·licient per arribar a l’endemà. Però ara que tornava a estar sol, ara que la mala sort i l’egoisme de la mort s’havia emportat a la fada que li havia retornat la vida, ara que se sentia desemparat entre tant de dolor, tornava a visitar aquella via. Potser tenia ganes de tirar-s’hi, potser volia tornar a reviure aquell episodi d’anys enrere. Sí, potser ho hagués fet, si no fos perquè no podia treure’s del cap les paraules de la seva estimada: “La vida s’ha de mossegar amb ganes. Queixalada a queixalada. I així, amb ganes i il·lusió, lluitar per les coses bones, que sempre acaben donant color a les nostres parts més fosques.”

Desitjar-te

Per fi el sol es deixa veure, es lleva mandrós però immens, com és ell. La seva llum penetra a l’habitació i em diverteix veure com milers de partícules de pols ballen dins els seus raigs. Badallo, m’estiro i et noto allí. Un dels meus peus toca el teu cos. Dorms amb una expressió de pau que fa que em desfaci per tu. Sense adonar-me’n dibuixo un petit somriure. És increïble tot el que em fas sentir, tot el que es desperta dins meu quan puc sentir la teva escalfor ben a prop meu. T’estimo, i m’ho repeteixo interiorment desenes de cops. Sense pensar-ho massa decideixo fer-te un petó als llavis. No vull despertar-te, per això ho faig suau, però al cap d’uns segons puc veure com els teus ulls s’obren lleugerament. Somrius i encara em desfaig més. Mai un “Bon dia” havia sonat millor. I em fas un peto dolç i calmat, i jo en vull més, molts més. En vull de calmats, de ferotges, d’aquells que cremen, dels que em fan sentir calfreds per tot el cos. Al cap d’uns segons ja no sé el que vull, et vull a tu, només a tu, probablement com mai havia volgut a ningú. I perdo els papers, ja no sé ni com em dic, deixo que em treguis feroçment la roba interior i no vull res més que no sigui sentir-te dins meu. I tu, que no ets partidari de perdre el temps, fas tot el què jo he desitjat. Em sento bé, amb ganes de tu, amb ganes d’acabar el que fa uns minuts hem començat. Gaudeixo de cada carícia, de cada petó, de cada mossegada, de tota la passió que es va desfermant dins teu. Serà un bon dia, no en tinc cap dubte, ara ja ets dins i vull que t’hi quedis fins que no pugui més, fins que els dos caiguem sobre el llit com dos gladiadors completament desarmats.

Sempre ho havia sentit

Però a ella això no li importava. No s’havia llevat a l’hora que ho feia cada dia. Tampoc havia obert les finestres per a que la fresca del mati envaís la seva habitació. Havia deixat el llit sense fer, amb mig cobrellit per terra i el llençol completament rebregat. Gairebé ni s’havia pentinat. Només havia entrat al lavabo per fer un riu i veure reflexada al mirall la seva cara d’adormida. Havia deixat rajar una mica l’aixeta, i amb rapidesa s’havia apropa’t una mica d’aquella aigua fresca a la cara. No hi havia temps per més. No havia tingut em compte que el pijama que portava no era massa adient per sortir al carrer, però amb la seva jaqueta llarga fins als genolls tampoc es veia massa la roba que combinava quadradets amb ossets de peluix. Va córrer escales avall, sense pensar que amb les presses podia ser que acabés baixant-les a redolons. Ella només volia arribar a temps. Tenia tantes ganes de dir-li el què havia pensat, o més ben dit, el que ja feia dies que pensava. Feia temps que no corria d’aquella manera. Feia unes passes gegants, esbufegava de tant en tant, suava malgrat el fred d’aquell matí d’hivern. Estava tant contenta, tant, que pensava que cap cosa d’aquest món li podia espatllar aquell meravellós dia. De tant en tant es creuava amb algú que se la mirava despectivament. Ben mirat, semblava mig boja corrents d’aquelles maneres pels carrers. I quan per fi va arribar davant la casa del seu estimat, va veure com aquell home aparentment perfecte s’acomiadava d’una desconeguda amb un petó als llavis. Es va quedar immòbil, amb la respiració i el parpelleig dèbils. L’home se la va quedar mirant estranyat, sense saber què fer o què dir, i fins i tot se li va escapar el riure. Però a ella això no li importava. Va deixar anar un petit somriure i va començar a caminar tranquil·lament cap a casa. Era jove, tenia molt de temps i el món estava ple d’homes pels quals valia la pena obsessionar-se. Sabia que tot allò no era normal, que segurament necessitava ajuda, però també sabia que no valia la pena posar-se trista per una cosa tant insignificant. Ja hi hauria temps per plorar, ara només volia córrer i sentir com el fred li tallava la cara. Era boja, sempre ho havia sentit.

Un retorn esperat

Aquest any, els regals d’aniversari m’estan arribant abans d’hora. Ja fa uns mesos, davant l’eufòria que va generar l’anunciat retorn de Sopa de Cabra, a casa em van donar diners per comprar-me la tant desitjada entrada per al que, en aquell moment, era l’únic concert que faria el grup gironí. Junt amb unes amigues, vam comprar les entrades poc minuts desprès que es posessin a la venta. L’emoció estava servida; el 9 de setembre teníem una cita amb Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi. I bé, tant esperar el dia i ja ha passat! Només puc dir: ESPECTACULARS! Quan vam poder accedir al recinte van començar a notar-se els nervis, o les ganes de veure a un mític grup del rock català que pensàvem que mai podríem escoltar en directe. Amb un quart d’hora de retard, el concert va començar amb un espectacular joc de llums, gràcies al gran nombre de focus que hi havia i l’escenografia tant original que acompanyava als músics. Al cap d’uns segons, van començar a sortir a l’escenari els protagonistes de la nit, i va ser llavors quan Gerard Quintana ens va donar la benvinguda amb el tant esperat: Bona nit, malparits! Tot el públic es va tornar boig, tant que totes les veus del Palau es van unir en un únic crit. El concert va durar gairebé tres hores, temps suficient per no deixar-se ni una de les seves cançons més emblemàtiques. No sabria amb quina quedar-me, però, com no podia ser d’altra manera, el moment més emotiu de la nit va ser quan van tocar la cançó dedicada a en Ninyin: Seguirem somiant. En definitiva, l’esperat retorn dels Sopa no ens va deixar indiferents i, tot i estar rebentats de tant saltar, cantar i cridar, en volíem més, molt més! Va ser una nit genial, inoblidable, una nit que recordarem sempre, almenys jo. Sembla una cosa insignificant, però poder veure el retorn puntual d'un grup que va marcar una època i una generació que no era la meva, no té preu. Moltes gràcies Sopa, sou uns benparits!

Norma nº1

Cal recordar que no som perfectes. Cal dir que cap humà mai ho serà. Hem de tenir clar que, per estar a gust amb tot el que ens envolta, primer hem d’aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos. Aquí comença part de la nostra felicitat. Hem de trobar aquella part de nosaltres que ens fa especials, únics. De vegades, necessitem veure les nostres virtuts en una altra persona, necessitem tenir un model a qui seguir. Doncs, si ho necessitem, endavant! No té menys mèrit això que haver nascut amb una gran força interior que permet estar a gust amb un mateix. Cada persona és un món, i cada món necessita coses diferents. De res serveix donar consells si a l’hora de la veritat no som capaços d’aplicar-los a la nostra pròpia experiència. Així doncs, cal valorar-se tot acceptant les pròpies mancances, pensant que mereixem ser feliços i estimats. Potser tot aniria millor si un dia tots els humans ens llevéssim pensant que som espacials, que cadascú de nosaltres té el que potser manca en algú altre. Potser estaria bé que un matí ,en obrir els ulls, tots fóssim capaços de dir-nos a nosaltres mateixos que ens estimem, possiblement com ningú mai ens estimarà.