El meu Paradís particular

Hi ha qui diu que quan marxem d’aquest món podem anar a parar al Paradís. Normalment, el relacionem amb la religió, però a mi no m’ha fet falta marxar d’aquest món ni creure en cap Déu per saber com s’està en aquest meravellós lloc. Conec una manera d’arribar-hi, d’experimentar la joia que s’hi respira, de veure-ho tot ple de colors, on l’aire és pur i fresc, on hi ha una llum més gran que el sol que m’invita a pensar que estic submergida en la felicitat més absoluta. El meu Paradís no és ni molt proper ni molt llunyà, el puc trobar en qualsevol lloc, a qualsevol hora, de matí, de tarda, a mitja matinada, tant és l’hora que sigui. Hi arribo amb facilitat, però amb impaciència. El meu Paradís es troba on és ell, a qualsevol indret, a qualsevol moment, entre mil petons, on no hi ha lloc per penedir-se de res, on sentir-se més vius que mai, on tant ell com jo només volem una cosa: Seguir trobant el nostre Paradís particular, sentint-nos immortals i eterns.

Rínxols, metall i somriures

Quan em vas conèixer tenia el cabell curt, portava arracades de fusta i estava enfadada amb mig món. Em llevava al matí i començava el dia sense gairebé cap il•lusió. La mateixa rutina de cada dia em feia omplir els dies amb accions i fets que, tot i no voler-ho reconèixer, no m’omplien per a res. Em vas agafar en un període crucial de la meva vida, a punt d’iniciar una nova aventura, un nou projecte que acabaria per ensenyar-me com són de veritat les persones. Sense gairebé adonar-me’n vas esdevenir el motiu pel qual em llevava amb un somriure, amb ganes de reinventar-me, amb el valor suficient per acabar amb el que no m’agradava. Amb poc temps em vas oferir la teva vida, el teu cor, la teva manera de veure les coses, i m’hi vaig veure tan identificada que vaig decidir no allunyar-me de tu. Ara, que ja tinc més cabell i els rínxols es refreguen pel meu clatell, ara que ja he canviat les arracades de fusta per les de metall, ara que ja he après a acceptar la vida tal com vingui, ara que he aconseguit treure’m de sobre alguns prejudicis, ara només em queda dir-te que vull estar al teu costat tot el que em queda de vida. Ara que t’he trobat, ara que m’has ensenyat el sentiment més proper a la felicitat, vull quedar-me amb tu, per sempre.

Comença una nova etapa

Feia molts dies que no actualitzava, és per això que demano disculpes ja d’entrada. Avui he sentit la terrible necessitat d’escriure unes quantes paraules en aquest bloc, malgrat siguin paraules sense massa fonament o sense un tema determinat darrera. És ben sabut que el dolor sempre ha inspirat als poetes, que la tristesa a parit centenars de joies de la literatura, que quan estem tristos i preocupats per alguna cosa qualsevol estona és bona per treure el què ens fa estar malament. Ja fa dies que hi penso, i és que sense adonar-me’n he tancat una etapa de la meva vida que en el seu dia em va portar a escriure desenes de textos melancòlics i romàntics, la majoria d’ells dedicats a una persona que durant molts anys va ser un motiu prou fort com per pensar que no hi havia res impossible. És curiós veure com, amb els anys, he deixat córrer el somni d’aconseguir un petó dels seus llavis, una carícia de les seves mans, unes paraules dolces de la seva boca. Ara ja no penso en res de tot això, m’he quedat només amb un bon record de la seva persona, però deixant enrere tots els sentiments que quan tenia només tretze anys em van obligar a estimar com una autèntica dona. I ara, que he conegut quin és el vertader significat de l’amor, crec que puc donar per tancada una etapa ben significativa de la meva vida. Tanco una porta, però n’obro una altra, amb moltes ganes i il•lusió, ben acompanyada, amb força, sense penedir-me de res. I la veritat és que vull que m’acompanyeu en aquest nou viatge. Seguiré per aquí, fent el que ja fa més de dos anys que porto fent. Aquest bloc, de moment, encara té molt camí per recórrer.