No sigueu tan covards

Estimats anònims impertinents i, pràcticament, analfabets. Envejo la vostra capacitat intel·lectual i la vostra valentia a l’hora de deixar comentaris, sense firmar, és clar. Tot i així, feu que això d’escriure es converteixi en una passió cada cop més divertida. L’últim comentari, m’ha deixar sense sang a les butxaques. No et prenguis tot el què diré com una cosa personal, que no va només per tu, sinó per tots els/les que deixeu aportacions sense massa sentit. Anònim, dius que vols experimentar orgasmes amb mi, ja que tan en sé? Mira, en cap cas he dit que en sàpiga, ara, si és el què penses, ja és problema teu. A més a més, no és per passar-me de llesta ni res per l’estil, però només experimento orgasmes amb un home, el qual, a més de fer-me deixar la ment en blanc, té neurones en funcionament. Per cert, follar més o menys no fa que la meva mala llet disminueixi, per tant subestimo el teu consell. Què hi farem! Hi ha gent que neix amb la capacitat d’inflamar-se amb facilitat i, per sort o per desgràcia, jo estic dins aquesta classe de gent. No tinc cap problema en dir-te per aquí que, si tan buits de sentit trobes els meus textos, senzillament, no els llegeixis. Tu deixaràs de llegir tonteries i jo deixaré de rebre comentaris estúpids. També et dono la possibilitat de dir-m’ho a la cara, conscient que quan us separeu d’un ordenador i heu de mostrar la vostra identitat, us convertiu en autèntics covards. Pensareu que em sobra la xuleria i que us creieu capaços de dir de tot, doncs feu el què us apeteixi, que de gent poca vergonya en conec molta. I penseu el què vulgueu, de mi i dels meus escrits, que dubto que us hagi de donar les gràcies algun cop a la vida. Si em teniu ràbia o decidiu jutjar-me sense conèixer-me, utilitzeu el cervell, que de gent com ovelles ja n’hi ha suficient. Deixeu d’entrar al meu bloc si tan us ofèn, però, parlant clar, deixeu de fer la pena. La veritat és que gaudeixo escrivint textos com aquest, sense cap caire literari. Puc acceptar comentaris que no comparteixin les meves opinions, però comentaris com els que deixeu fan que em vinguin ganes de plorar. Per l’amor de Déu, madureu i, sobretot, apreneu a escriure. Que l’ortografia no segueix la pronunciació del nostre poble! Abamba!

Ahir, 15 de gener

Avui, un dels meus contactes de Facebook ha actualitzat el seu Estat amb la següent dita: A todo cerdo le llega su San Martín. I bé, tot i que potser no ho posava exactament per això, a mi m’ha vingut a la ment Manuel Fraga. Sóc conscient que la hipocresia humana fa que tot fill de puta en vida, un cop mort, es converteixi en una bellíssima persona, però m’és igual. Franco no era un sant, i els que el seguien, entre d’altres Manuel Fraga, tampoc. Una figura cabdal en la Transició de la dictadura franquista a la democràcia, un dels pares de la Constitució espanyola, però no deixava de ser un alt mandatari del franquisme, i no hi ha volta de fulla. Hi ha molta gent que diu que és important perdonar i oblidar, jo no penso el mateix, i pel que es veu gran part de la societat tampoc. Trobo denigrant que se’ns ocultin qüestions del nostre passat, d’un període controlat per un energumen, catalogat  com a Generalísimo, dictador i assassí, que va fer plorar als seus súbdits quan, per fi, va morir al llit. El tema en torn al franquisme no és senzill d’explicar, hi ha molts elements que cal conèixer per jutjar amb plenes facultats aquest període. Jo no sóc especialista, ni molt menys, però no per això he de callar el què penso. Ara que Fraga és mort se’l mostra com un partidari de la democràcia, ensenyant la seva cara “bona”, quan tothom hauria de tenir present que en els seus anys va ser prou valent per gestionar centenars de calumnies contra els qui no seguien a tota la colla de feixistes que habitaven la Península. Que no m’expliquin ara histories, i que no em venguin la noticia com una raó més per plorar. Tinc una botella de bon vi al frigorífic. Ha arribat el moment d’encetar-la. 

Caminant entre la boira

Convivim amb la boira, ens hem acostumat a ella, la veiem com una cosa nostra, però quan apareix amb totes les seves facultats l’odiem. Doncs bé, sempre dic que a mi els dies de boira no em desagraden, tot i que mai dic que no a un dia d’hivern assolellat. El cas és que el dia que acabem de deixar endarrere ha estat protagonitzat per la boira, densa i plana, però que a mi m’ha donat una terrible sensació de protecció. Sí, ara fa una estona, quan tornava cap a casa amb el cotxe, circulava sola per la carretera, tot just veia les llums que indicaven alguna infraestructura en la llunyania, o les senyals de trànsit, quan ja les tenia pràcticament a sobre. La boira no deixava veure molt enllà, però em sentia segura, com si res pogués entorpir el meu camí, com si res pogués traspassar aquella espessa cortina. I un cop fora del cotxe, lluny del poble, amb les claus de casa a la mà, m’han vingut ganes de posar-me a caminar sota la llum de la lluna, que ahir a la nit governava el cel completament plena. Tot i el fred, em sentia a gust caminant, observant l’efecte que es produïa quan deixava escapar aire calent per la boca i aquest xocava amb la fredor de la nit. He estat una estona caminant, escoltant les meves passes, les pedres cruixin sota les meves bambes de trekking, mentre pensava en les meves coses. Hagués estat hores caminant, meditant, però toca anar al llit, que d’aquí unes hores donarem la mà a un nou dia. 

Inspiració, t'estic esperant!

Fa una estona he pensat: Au, ves a actualitzar el bloc, a veure si et surt alguna cosa de profit! I ves per on, avui no em surt cap post d’aquells plens de sentiment, d’amor, de mil colors i emocions fantàstiques. Avui... bé... avui ha estat un d’aquells dies en els que abans d’anar al llit penses: És un miracle que no hagi matat a ningú. De vegades sóc borde, molt, massa i tot, però els dies que em desperto amb el cap girat per algun motiu, no hi ha res a fer. I és com si a cada persona que et vingués dient-te que no cal posar-se així, que et tranquil·litzis, i coses per l’estil, te la imaginessis sense dents, o amb els morros inflats, de la plantofada que li regalaries si prou et toqués els co(piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii)llons, o els ovaris, en el meu cas. El fet és que la part que raona del cervell, que gràcies a... no, a Déu no. Que, gràcies a les meravelles del funcionament de la maquinària humana, en dies com els d’avui encara funciona, no acabes atacant de mala manera a qui en el fons només et vol ajudar. I bé, ara espero que es faci l’hora de sopar, i com que ja he acabat el Power Point que he de presentar demà a classe, doncs m’he posat a redactar aquest text que, si molt m’apureu, potser no hauria de veure la llum. En fi, m’acomiado, fins que tingui coses amb fonament per publicar, que ja toca!

Un plaer deixar la ment en blanc!

Ja fa dies que penso en escriure un post una mica mancat de complexes, sense massa sentit potser, però amb el qual explicar una cosa que gairebé em meravella. De tots és sabut que el sexe és bo per la salut, per què enganyar-nos? Es recomana la seva pràctica, fins i tot estudis més recents intenten donar una mica més de valor al sexe oral, afirmant que pot reduir determinats càncers, en definitiva, el sexe és saludable. Per desgràcia, encara avui dia, és un tema força rodejat de tabús i prejudicis, però, per ser sincera, a mi tant me fa. El cas és que hi ha una cosa del sexe que em meravella: els orgasmes. Sí, sense orgasmes el sexe no és...bé...no és satisfactori, i tot i que hi ha milers de tipus d’orgasmes i cadascú els deixa sortir de la manera que vol, tots tenen una cosa en comú: Fan que qui els experimenta senti una immensa sensació de pau. No és pas per fardar, disculpeu-me, però m’encanta sentir com amb cada orgasme la meva ment queda completament en blanc, sense pensar en res, sense mals de cap, com si estigués flotant en un núvol. És com si s’aturés el temps, com si no hi hagués més món del que en aquell moment pots observar amb els ulls, tot inundat de tranquil·litat i de benestar. I la veritat, que més voldria jo que altres coses del dia a dia tinguessin els mateixos efectes. Ho veieu? Quina tonteria de post! Però volia escriure-ho! Ja sabeu que de tant en tant m’agrada escriure coses que no tenen massa substància, sense valor literari ni res de res, però la vida és massa curta per agafar-s’ho tot amb serietat. Sé que no he descobert Amèrica, ni molt menys, però ja ho sabeu, no va gens malament fer que la vostra ment es quedi en blanc.

Ho faràs?

Sigues feliç. No deixis de somriure. Lluita per tot el que desitges. No deixis mai de somiar, però sempre amb els peus a la terra i conscient de tot el que pots assolir. Deixa’t enamorar, deixa’t estimar. Enamora i estima. Plora quan faci falta, sempre que sigui necessari treure el què dins et mata. Agafa a qui no vols veure caure. Demana ajuda quan faci falta, sense pors, sense vergonya, demana-ho sempre que calgui. Posa’t al cap que ets algú important, una peça imprescindible dins aquest gran puzle que es fa dir món. Gaudeix de les sorpreses de la vida, assaborint cada tastet de felicitat. Descobreix la criatura que portes dins, deixa-la sortir alguna estona, deixa que inundi el teu espai de tendresa i innocència. Esforçat en allargar el temps, en no perdre més segons del compte entre mals de cap i taques negres. Pateix pels qui estimes, intenta’ls protegir de les maldats, però conscient que de vegades no podràs. Agafa’t a la vida, agafa’t ben fort a ella, deixa’t portar. Ja fa un temps que vas començar aquest viatge, doncs anima’t a mirar sempre endavant. Tanca els ulls un moment, pensa en les coses que et fan sentir bé, feliç. Obre els ulls, mira al teu voltant i assegura’t que totes elles estan al teu voltant. De no ser així, agafa’t ben fort i lluita per aconseguir bona part dels teus desitjos. Fes-me cas, valdrà la pena.