Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

diumenge, 28 de novembre del 2010

Ets i seràs un cabessudo!

Avui ai nat a votar i mai trobat amb l’Agnasio. Feie dies que no el veia, però continue tant cabessudo com sempre. I Pepero! Quan m’ha vist m’ha saludat, amb poques ganes, per això. Llavonses m’han vingut a la ment los matins de ia fa casi corantanys, quan cada dia el veia passar per davant del tros anquell amotet que casi necesitave pedals per córrer. Cada dia pujave al mas a fer fenyotes, i quan baixave cap al poble es passave les hores al bar; ere juador, lo molt cabró. Això em foteie de mala llet. Si jo hagués tingut una dona com la que tenie ell, no m’hagués estat tantes hores fora de casa, afededéu que no. La Paquina ere una dona de bandera! Bueno, ancara u és. Ere la pae més guapa de tot Massacoreig. Amb ella mai ai perdut lo contacte, fins fa poc ancara feiem petar la xarrada assentats al Banc del sinofós, però ara fa dies que no hi parlo, ia comense a fer massa fred, i la Paquita sempre ha set propensa als arrofredats. Al cap d’un rato, ha vingut l’Agnasio i m’ha dit: Nai! Com va tot? Ascolta, que vols vindre demà a vere lo Barça-Madrid? Avere si foten bones barrades als madrilenyos! Io no me’n podia avindre. Però què collons buscave aquell cap de ruc? Li ai dit que no, que a io això del futbol no m’ha agradat mai. Vine igual home! Que ara tenim lo Gol TV i allí lo televisen. Va! Que la Paquita mos fotrà una coca de recapte bunísma! Al sentir lo nom de Paquita m’ha canviat la cara. I ell ua notat, parquè m’ha dit: Aaahmigo! Això de vere a la Paquita ia t’agrade més, eh punyetero! L’Agnasio sempre ha sapigut que io estava enamorat de la seua dona, però mai cabrejat igualment, fins que li ai dit: Au va, home! Però que’m dius tu ara? Si has vingut par aufendre, ia pots girar cua. Cagondéu busques tu ara! La barrada te la fotré io a tu si no pares de dir rucades, cabessudo! Total, que s’ha emprenyat i ha marxat sense dir ni diós!”, però mira, ni falta que fa. Pos claro que m’agrade la Paquita, però quan no pot ser, no pot ser. No vai fotre lo ruc de jove, il fotré ara de vell. Desdeluego que...

1 comentari:

  1. un amor dels d'antes!! amb lo xan i la realitat que el caracteritza!!

    Molts padrins o homes grans els hi passa aixo, si sapiguessim la veritat trobariem molts lios entre mig!!

    I.A.L

    ResponElimina