"Recorda aquesta història"

Quan veus que el terra que trepitges es deteriora, que s’omple d’escletxes que anuncien una esllavissada que ningú podrà aturar, que a la llunyania alguns volcans comencen a entrar en erupció, és el moment de fer les maletes i marxar. Marxar ben lluny. Val la pena pujar al tren de la sinceritat, on tothom parla sense tabús i s’oblida d’esmolar punyals per atacar sempre als que son més dèbils. En aquest tren pot ser que ens trobem amb persones que estan igual que nosaltres, que escapen de la hipocresia humana, buscant un lloc on prevalgui l’amistat i la sinceritat. A mi, personalment, em fot de molt mala llet la gent que no és capaç d’utilitzar el cap, i sovint em venen ganes de dir que els caps, per anar bé, han de servir per moltes altres coses que no siguin pentinar-se i presumir de la bellesa capil·lar. Hi ha persones que només utilitzen el cap per pentinar-se, però complementen aquest acte inventant histories per ser una mica més feliços. Que hi farem, hi ha gent que no en té prou amb passar una tarda de dissabte al sofà, amb un bol de crispetes, gaudint d’un bon film, és per això que necessiten sentir-se els directors de la seva pròpia pel·lícula. Ja se sap, les coses, fetes per un mateix, son molt millors. Però, què voleu que us digui? Últimament he tingut el plaer de sentir alguns arguments casolans i no m’acaben de convèncer. No ho se, son massa planers, sense res interessant, amb personatges força inútils que no saben fer altra cosa que alimentar-se de carronya. En definitiva, el més important de tot és baixar del tren amb un somriure d’orella a orella, pensant que el terreny que em deixat endarrere jeu sota les cendres que han deixat els volcans que ja han esclatat, perquè quan poses massa pressió les coses comencen a rebentar per totes bandes. I és llavors quan penses: Doncs que se n’adonin de tot el que han fet malament mentre s’esfondren entre les escletxes que ells mateixos han causat, perquè les paraules buides de tolerància destrueixen tot el que troben per davant i sempre retornen per acabar amb els que les han fabricat. Fora del tren, entre bons amics, d’aquells que saps que mai t’han fallat, és on millor pots dir que: una retirada a temps, sempre és una victòria.

Dos de "Wan tung frito" i una de "Bongo Botroko"!

Dissabte al matí. Em llevo cansada, com si no hagués dormit les hores suficients, i, de fet, és així. L’afany per voler-me aixecar aviat i aprofitar el matí, ha fet que el meu cos no hagi pogut descansar les hores que li pertoquen. Encara rai que el cansament no és fruit de la ressaca. Ahir va ser un dia feixuc, però a la nit vaig desconnectar de tot sortint una estoneta amb unes persones que son realment encantadores. Desprès d’aparcaments forçats en una de les vies principals de Lleida, vam entrar a sopar al nostre restaurant xinès habitual. Ens van assignar la taula més gran del restaurant, anàvem set persones, i a partir d’allí va començar la festa. Primer, jugant com la canalla amb un tauleta rodona de fusta giratòria que tenia una funció ben diferent de la que nosaltres li vam assignar. En teoria, la tauleta aquesta és per a que tothom pugui arribar al menjar que es posa al centre de la taula, però a nosaltres ens va agradar més utilitzar-la com a mitjà per tocar-nos una mica la moral uns als altres. Segon, entre rotllos de primavera, arròs, tallarines, pollastre al llimó, vedellà amb salsa de bolets, fideus a l’estil xinès i altres coses que no estaven pas dolentes, vam començar a entrar en converses força surrealistes, per dir-ho d’una manera fina. Però, com m’agraden aquestes converses que no tenen quasi sentit! Desprès de veure que érem els últims del restaurant, vam decidir demanar el compte i marxar, no fos cas que es fessin realitat les moltes llegendes urbanes sobre el menjar xinès. M’ho vaig passar bé i les meves orelles no van patir l’excés de watts de la veu de l’Anna. Sí, ahir no estava al meu costat, però descuideu, avui segur que acabarem juntes i hauré de treure, dissimuladament, els taps per a les orelles. Que tingueu un bon cap de setmana!

Un mal examen el té qualsevol, no?

Avui estic de mal humor. Sí, i mira que m’he llevat feliç, desprès d’haver dormit al sofà, davant la llar de foc. Això ho vaig decidir ahir a la nit, quan desprès de veure que el foc m’hipnotitzava mentre feia l’últim cop d’ull a la lliçó, vaig pensar que la meva esquena tampoc quedaria molt dolguda si em quedava a dormir al sofà. La qüestió és que aquest matí m’he llevat amb la sensació d’haver dormit perfectament, però la cosa no ha tardat en espatllar-se. A les 9 del matí he fet el tercer examen, el penúltim de tots, i no us enganyaré pas si uns dic que he sortit de classe amb l’anus ben dilatat. Sí, ho sé, aquesta és una imatge no massa agradable, però us asseguro que cap dels examinats hem sortit de classe sense preguntar-nos: Però... d’on ha tret aquestes preguntes? És a dir, parlant clar, ens han follat pel cul a tots! I a partir d’aquí m’he posat de mala llet, no perquè estigui enfadada amb el professor, ni amb el món en general, sinó perquè he començat a experimentar aquella fase de penediment que em fa dir: Veus, Edurne, si no haguessis començat a pensar en el què era possible que preguntés, potser la sorpresa no hagués estat tant gran. El fet és que ara estic aquí a la biblioteca, davant un adolescent que no para de marcar un ritme bastant pesat amb els peus. Deu escoltar una música molt divertida, però a mi m’està fotent nerviosa. A més, no sé que collons deu fer que no para de riure, deixant anar esbufecs que encara m’irriten més. Per no dir que fa uns segons ha tossit dos cops i he notat que té l’alè una mica carregat. Però, que hi farem, tampoc li puc dir res, no sigui cas que em tracti d’intolerant i "borde". Al meu costat dret tinc dues dones grans que creuen que la biblioteca és un lloc de reunió. Està bé que parlin, que tots ho fem en algun moment, però entre poc i massa. Crec que ja em conec totes les famílies d’Aitona. Sí, una d’elles és del poble veí. Bé, ara ja han callat i continuen llegint el diari, mentre jo espero que arribi l’hora d’anar a teatre. Avui toca assajar uns escena amb molta tensió, així que espero treure tot el meu mal humor en la pell de Martirio, una de les filles de Bernarda Alba. Què us sembla?

Quines maneres de fer malbé el nòrdic nou!

Li agradava mirar com dormia, era com millor estava: amb els ulls i la boca ben tancats. Era guapo, massa guapo. Portava els seus 45 anys com quasi ningú ho sabia fer. Les dones el miraven al passar, i ell gaudia marcant el seu atractiu, mentre la seva dona es reprimia les ganes de rebentar-li la cara davant de totes les putes que se’l miraven. Era seu, i cap altra dona tenia el dret de mirar-lo. Amb el temps, però, aquesta passió possessiva vers el seu marit havia anat disminuint. Si passejaven pel carrer i alguna dona se’l mirava, continuava tenint ganes de fer-li malbé la cara, però no per gelosia, sinó per treure tota la ràbia que guardava dins seu. L’odiava, però encara li quedava aquell rostoll d’amor que alguns cops et fa veure en el rostre d’aquella persona la raó de la teva existència. Ella l’havia estimat molt, havia aguantat desenes d’enganys, però, finalment, la paciència s’havia esgotat, tot i que l’amor és traïdor i gaudeix fent sofrir als que creuen en ell. Aquella nit feia fred i sentia que entre els braços del seu marit no estaria gens malament, però es va mantenir al marge, pensant que ben tapada amb el nòrdic que havien comprat per Nadal també es podria escalfar. I així ho va fer. Minuts desprès, el seu marit es va despertar i li va demanar un got d’aigua. Ella, per no perdre la costum, va sortir del llit per complaure’l, invocant la força necessària per ser capaç de dir-li: Doncs si vols aigua, et lleves i te la vas a buscar. Però no ho va fer, sabia que si ho feia podia tenir problemes. Al cap de dos minuts va tornar a l’habitació amb un got d’aigua ben fresqueta. El seu marit se la va veure amb dos glops, i va tornar a tancar el llum sense dir ni “Gràcies” ni “Bona nit”. Va ser llavors quan ella va veure que ja no podia més, que necessitava rebentar-li la cara, lluny de les mirades de totes aquelles desgraciades que bavejaven per ell perquè no el coneixien de debò. Va anar a la cuina per agafar un ganivet i va tornar directa a l’habitació. Allí ja l’esperava el seu marit amb la llum oberta, preguntant perquè dimonis havia tornat a sortir de l’habitació si el got buit encara estava sobre la tauleta de nit. Ella, desprès d’inspirar cantitas industrials d'aire, va dir: He anat a la cuina per agafar el ganivet més afilat que tinc. Encara no l’he estrenat, i he pensat que no hi ha res que em faci més il·lusió que provar-lo amb tu. "Tu? Que potser em vols matar? No em facis riure! (riu) Sempre has estat una cagada, ara no em vinguis amb això. Deixa el ganivet i vine a dormir al meu costat." Al seu costat..., va pensar ella. Quant temps feia que no li sentia dir això? Però això, en aquell moment, ja no importava. Ell estava tant segur que no ho faria, que va deixar que s’apropés amb el ganivet afilat a les mans. Un cop al seu costat, desprès d’un fluix “Ho sento”, ella li va clavar el ganivet al mig del pit. Va repetir el gest deu vegades, fins que va veure que el nòrdic blanc era quasi vermell. Sabia que ell ja no la podia escoltar, però no volia marxar de l’habitació sense acomiadar-se d’ell, per això li va dir: Bona nit fill de la gran puta, per fi demà sortiràs de casa amb els peus per davant! Jo me’n vaig al sofà, on ploraré tota la nit, però d’alegria. I escolta’m, mai més, mai més tornaràs a posar-me les mans a sobre. Mai més.

M'hi jugo el coll

Les 12 en punt i el professor encara no és a classe. Jo estic asseguda a la segona fila, impacient per començar l’examen, intentant recordar els temes que omplien més de dos-centes pàgines de temari. Em venen a la ment un sac de conceptes, noms i successos històrics que ja no sé on ubicar. Els nervis i la impaciència per començar a escriure, fan que no pugui recordar que és el Modernisme, el Romanticisme, que pensava Montesquieu, Comte, o quines son les diferències entre comunisme i socialisme. Res de res, la meva ment està en blanc. Per fi arriba el professor i reparteix fulls en blanc. N’agafo tres. M’agrada organitzar-me la informació abans de vomitar sobre l’examen. A continuació, desprès de demanar silenci, reparteix el full amb les preguntes d’examen. Hi ha deu preguntes, les quals s’han de respondre amb un màxim de deu línies. Deu línies? penso jo, però si no en tinc ni per començar... Desprès de passar-me quasi un quart d’hora meditant les deu possibles respostes, començo a redactar la primera. Quan me n’adono, ja porto quinze línies i encara em falten algunes coses per explicar. Començo a resumir i poso punt i final a la resposta. De les deu preguntes en contesto vuit, prefereixo deixar-ho en blanc, no fos cas que inventés alguna nova teoria ofensiva que em fes suspendre l’examen. Desprès d’una hora i tres quarts escrivint, decideixo donar per finalitzat l’examen. M’aixeco amb cara de seguretat, al cap i a la fi m’ha anat millor del que em pensava, però tampoc em confio massa, s’ha de ser prudent. Entrego l’examen i surto de classe, pensant: No vull tornar a examinar-me de tot això!

Mai he cregut en l"Adéu". Sempre he preferit un "Fins desprès"

Com passa el temps. Ell no perdona. Arriba i se’n va, i la majoria dels casos ni notem com decideix per nosaltres. Amb cada dia que passa ens recorda que és fugaç, que no hem de badar, que mai es para a esperar als que no saben seguir el seu ritme. M’agrada pensar que tu el vas seguir, el vas aprofitar i, fins i tot, en alguna ocasió vas aconseguir parar-li els peus per poder ser una mica més lliure. Per tot això, i per moltes coses més, mai t’oblidarem. És la manera de notar-te ben a prop nostre. ♥ T.

Una nit per canviar-te la vida

I va marxar com si res. Va tancar la porta amb tanta ràbia que va fer caure el gerro que estava a l’estanteria clavada a la paret. La Glòria es va quedar davant el mirall de l’entrada, observant el rostre d’aquella dona que de sobte li resultava completament desconeguda. Sabia que les seves paraules no havien estat precisament delicades, però, com mesurar els mots quan li vols dir a la teva parella que l’has enganyat amb un altra persona? No va plorar, de fet, tampoc tenia la necessitat de fer-ho, però per uns moments es va fer fàstic a ella mateixa. La nit de copes s’havia allargat massa, havien sortit d’aquell pub ple de fum, rient com feia temps que no ho feien. Només feia quatre hores que coneixia a la Patricia, però des del primer moment que l’havia vist havia pensat: Collons! Quina tia! Era d’aquelles dones que no pots deixar de mirar, d’aquelles que t’enganxen amb els seus gestos i les seves paraules. Amb la resta de la colla, van dir d’anar a un altre pub, al poble del costat, així que van decidir agafar el cotxe. La Glòria no tenia massa benzina al cotxe, així que la Patricia es va oferir a agafar el seu Seat Leon per anar al poble veí. Les dues van començar a parlar, no es coneixien massa, però, tot i que encara no estaven massa alcoholitzades, les paraules fluïen com si res. De sobte, la Patricia va posar la mà a l’entrecuix de la Glòria. No sabia com ho havia fet, però la veritat és que li havia agradat. Sorprenentment, la Glòria no es va resistir. És més, fins hi tot va pensar: Per què no li fas un curs intensiu a l’Andreu? La Patricia va notar que el que estava fent no rebia queixa per cap costat, així que va continuar. Va decidir deixar de banda el recorregut de la resta dels seus amics i va agafar un camí que conduïa a un descampat. I allí, a les fosques, es van fer totes les coses que la nostra ment perversa pot imaginar. A les 6 de la nit, la Glòria va arribar a casa, totalment confosa, però encantada d’haver passat la nit amb la Patricia. Va dormir plàcidament, però al matí següent es va llevar amb la necessitat de dir-li a l’Andreu tot el que havia passat aquella nit. Només va necessitar dos minuts i poques paraules per veure com el seu xicot marxava esborronat de casa. Va pensar en trucar-lo, però va decidir donar-li temps. No es fàcil assimilar una cosa com aquesta. Dues hores més tard, va rebre la visita de dos agents que li van anunciar que un tal Andreu havia mort en un accident de cotxe a dos kilòmetres del poble. La Glòria va quedar esmaperduda i tampoc va poder plorar, no perquè no en tingués ganes, sinó perquè la notícia havia capgirat totalment el seu cervell. Ara dorm en una habitació completament blanca, lligada de peus i mans, i només sap dir: Jo el vaig matar. Per puta!

Malgrat tot això, tampoc dormo tan malament

M’agradaria dir-te que som lliures, que podem fer el què ens vingui de gust, però crec que això seria desafiar les lleis que ens imposa el dia a dia. M’agrada lluitar contra les regles, contra les normes establertes, però avui prefereixo quedar-me al sofà, mirant com el foc devora els troncs que hi vaig posant, pensant que cada tronc és una part de mi que es fon quan penso que és pràcticament impossible tenir-te al costat. Parlar-te pacíficament ja no em serveix de res. Ja em acabat amb els estocs de converses banals. Ja no hi son i, si et sóc sincera, tampoc tinc ganes de recuperar-los. Segurament, he perdut les ganes de dirigir-te la paraula perquè cada gest que fas em provoca per sí sol. L’excés de temps al teu costat em va fer totalment dependent de la teva presència. Em llevo abraçada a la manta, la qual és una simple peça de llana que ja ha presenciat massa nits de converses en solitud. Per contra, jo l’agafo amb passió, mentre el meu subconscient creu que abraça al teu cos. I no, no pretenc que algun dia vagis amb mi de la mà, ni que em juris amor etern, però entén que tampoc sé què pensar si cada dia m’ho poses més difícil.

Que no faltin les prohibicions!

Sovint penso que Franco encara és viu. No pretenc ser ni massa descarada ni massa poc educada, però no entenc a què ve aquest període de repressions pel qual estem passant. A Espanya, la cosa no va bé, això ja és evident, estem ofegats fins al coll, però aquest no deu ser un problema massa greu, ja que els polítics s’encarreguen de tot menys de les coses que son realment importants. Ara prohibeixen fumar. “Doncs que bé!”, podríem pensar, si no fos perquè darrera dels beneficis també hi ha inconvenients. Bé, jo no sóc fumadora, però això no em priva de poder donar a conèixer la meva opinió sobre el tema. És evident que fumar és dolent, que el tabac és una droga que fa mal als que fumen, però que també ataca als que no ho fan. Primer es va demanar una remodelació dels bars, per tal de poder gaudir dels serveis tant els fumadors com els no- fumadors. Ara, però, la cosa s’ha radicalitzat. Ja no n’hi ha prou amb les mesures anteriors, ara cal suprimir el tabac als llocs públics, no sol als tancats, sinó també als oberts. La mesura estaria molt bé si no fos perquè ajuda a pensar en les moltes contradiccions que comporta. Primer, no es pot fumar perquè és dolent. És clar, beure alcohol és de les coses més saludables que hi ha. Segon, el tabac és la principal causa de càncer de pulmó, per això, amb les mesures que s’han proposat, els fumadors s’ho pensaran més abans d’encendre una cigarreta. Però, i l’alcohol no és també la principal causa de cirrosis? Bevent no posem en perill a terceres persones? Quan una persona agafa el cotxe en estat ebri, no és un perill per la població? A més, per posar un altre exemple, la gent que li agrada anar a passar l’estona a l’interior de pubs o bars nocturns, on ha d’anar a fumar? Al carrer, oi? Quan tardarem a escoltar pels mitjans de comunicació això de: “Això ja no es pot aguantar! Els fumadors fan massa soroll! No es pot dormir! Que tanquin X local!” Al meu parer, no massa. I encara una altra cosa, que en farem amb els bars que ja comencen a perdre la clientela? Està molt bé vetllar per un ambient sense fums, on la roba no faci pudor, on la gent pugui respirar aire net, però cal pensar en les moltes coses que no ens convenen i conviuen amb nosaltres. Que es prohibeixi la venda de tabal o, espereu, això fa mal a l’Estat espanyol.

Temps d'estudi i patiment

Dia 11 de gener, això vol dir que els exàmens finals del quadrimestre ja estan a tocar. El 21 d’aquest més comença el meu infern, en plena festa major del poble, però això tampoc em preocupa; tot és saber-se planificar. El que sí em preocupa és l’actitud que tinc davant la proximitat dels exàmens. L’any passat em va passar el mateix, vaig esperar massa per començar a estudiar, diguéssim que vaig pagar la novatada universitària. Vaig aprovar tots els exàmens, però em vaig prometre a mi mateixa no repetir l’experiència mai més. Doncs bé, un any desprès, la cosa pinta de la mateixa manera. Això sí, aquest any ja he començat a llegir els apunts i a preparar-los, però em falta aquella espenta que em digui: Au som-hi! No dormis tant i estudia més! No sé pas que em passa, creieu-me, però aquests últims dies em costa moltíssim llevar-me d’hora. És com si m’haguessin caigut tones i tones de cansament a sobre. El suc de taronja matinal em va de luxe, però en veure que no n’hi ha prou, aquesta tarda he decidit gastar-me uns quants dinerets per comprar Gelea Reial amb Ginseng. L’any passat em va funcionar, així que aquest any ho tornaré a provar. El que em passa és ben estrany: Em llevo amb la intenció d’estudiar, però en veure els apunts sento una necessitat esgarrifosa de començar a escriure, el que sigui, però escriure sense parar. Això és bo per una part, però dolent per l’altra. A més a més, per esbargir-me una mica, he anat a buscar un llibre a la biblioteca. Ho sé, és una acció suïcida tenint en compte que necessito tot el temps per estudiar, però el cas és que necessitava alguna cosa per esbargir-me. En fi, intentaré no posar-me massa nerviosa i aprofitar el temps al màxim, sé que vull acabar el quadrimestre neta, i això ja hi fa molt.

Coses que ara ja sabem

Fa temps, en veure coses que no em van agradar gens, em vaig prometre a mi mateixa no sacrificar mai una bona amistat per amor. Ara, que ho he viscut per primer cop en primera persona, sé que encara vull seguir amb la promesa. És per això que m’apeteix dir-te que no cal que et preocupis, ni per mi ni per les meves possibles reaccions, ja que encara no sé com seran, però no vull que res del què ara ja sabem es converteixi en una soga opressora. Aquesta nit hi he pensat molt, i cal que et digui que sí, que no cal que ens avancem al futur, que no cal córrer per fer de cada gest un mar de dubtes. T’aprecio molt , i per això no et vull perdre. Evidentment, continuaré explicant-te les meves coses, tu pots fer el mateix amb les teves, i no cal que et preocupis pel que pugui sentir. De moment, quan jo vegi que no puc més ho sabràs a l’instant. Confio en la meva capacitat de donar l’esquena a certs sentiments, potser això m’ajudarà a veure que hi ha altres camins, tot i que sempre vagi directa als que estan barrats amb una immensa senyal de STOP. En seguirem parlant.

Una nit a tres metres sobre el cel

A 3 MSC, una pel•lícula com un altra, amb un història d’amor impossible com a plat principal, amb uns actors que han consagrat la seva fama treballant en series de televisió que s’han convertit en tot un fenomen juvenil. Davant la proposta d’anar-la a veure, vaig acceptar quasi bé sense pensar, donat que he llegit un dels llibres de Moccia (Perdona si et dic amor) i he de dir que em va sorprendre positivament, fet que podem considerar excepcional, ja que no acostumo a llegir histories d’amor que a la llarga es fan empallegoses i pesades. El fet és que aquesta em va agradar, i això em va empènyer a pensar: Bé, potser estarà bé anar-la a veure. A més, em venia de gust veure una pel•lícula d’aquestes que fan plorar, no per l’actuació dels actors o la història en sí, sinó pel diàleg i el missatge que volen transmetre. Estava sentimental. Al principi vaig pensar: On ens hem posat? Ja hi som! És una d’aquelles pel•lícules que només parlen de l’estupidesa adolescent. Però a mesura que anaven passant els minuts, la cosa millorava. L’amor va prendre una altra dimensió. Ja no era aquell amor adolescent que creus que durarà tota la vida, però sense la necessitat de perdre la llibertat que suposa ser jove, el primer petó, les ganes de fugir d’un món que creus que no et comprèn o els nervis de la primera vegada; ja no era res de tot això. En aquell moment, l’amor s’havia transformat en un tren que només pots agafar un cop a la vida, un tren que passa sense horaris ni estació fixa, que l’has d’agafar al vol, esquivant tots els obstacles i pensant que tot el què fas és en motiu d’aquella persona que t’està esperant en un altre lloc, potser lluny, potser prop teu, però que saps que és aquella persona que ja mai més trobaràs en un altre cos, no perquè no en pugui haver alguna d’igual, sinó perquè el teu cor ja no serà capaç d’estimar de la mateixa forma que el primer cop. Aquesta és la màgia del primer amor, una màgia que perdura per sempre, que mai s’oblida, perquè en qualsevol moment et pot retornar. I cap a la meitat del film van arribar les llàgrimes desconsolades, el sentiment fet esbufegades i moqueig, la necessitat de gastar tots els mocadors de paper que tens al teu abast. Vaig plorar com crec que no ho havia fet mai, però el fet és que tenia la necessitat de fer-ho. Ja fa uns anys, vaig agafar un tren com aquest, amb el temps n’he agafat d’altres, malgrat tot això, cap m’ha fet arribar tant lluny com el primer, aquell que mai va arribar al seu destí, però que seguia sempre una via a tres metres sobre el cel.

La noia que no volia un llibre electrònic

- Bon dia! Li agradaria escoltar les meves ofertes? Tinc productes força interessants i a preus molt competents. Jo de vostè em pararia a escoltar-les.

- Doncs miri, ara que ho diu, si m’assegura que perdent uns quants minuts aquí amb vostè puc marxar amb: un viatge totalment pagat per gaudir de les joies d’Egipte, una cafetera Nespresso amb les càpsules per reciclar incloses, la total seguretat que la vida em tractarà bé, que em trauré la carrera amb els anys que pertoquen, que tindré una plaça per realitzar la meva tasca de docent, que a la meva família i als meus bons amics no els faltarà de res, sobretot salut, que algun editor llegirà les meves obres i em donarà l’oportunitat de la meva vida, que demà quan surti per la porta de casa em trobaré un Mercedes-Benz classe C Berlina de color negre amb un cartell on hi posi: Tot teu!, que em pot oferir una Nikon D3000 per menys de 200€, que aquest dimarts a la nit, mentre miri Dr. House, sortirà el gran Hugh Laurie de la pantalla del meu televisor per fer-me una agradable visita, que per molt que mengi Coulants de xocolata no augmentaré ni un sol gram, que l'exemplar masculí pel qual em desfaig últimament em dirà: Mira, no sóc perfecte, tu tampoc, però junts estarem prou bé. En fi, que es complirà tot el que li demani, doncs sí, em passaré uns quants minuts al seu costat. Per altra banda, si em diu que vostè no pot fer res amb tot el que li he dit, bé, no cal que s’esforci.

- Bé... jo li volia dir que tinc un catàleg ple d’aparells d’última tecnologia, com ara: llibres electrònics, mòbils d’última generació amb pantalla tàctil, marcs digitals, ...

- Ho sento, no m’interessa res del que vostè m’ofereix, de tota manera li desitjo sort, segur que hi haurà algú que renunciarà a un temps que val or per aconseguir un d’ aquests aparells d’última generació que vostè ofereix, però jo no sóc la persona que busca. Que tingui un bon dia!

La noia que no es volia fer estimar

Sempre tres metres darrere seu, observant-lo de reüll, com si sabés que, si el mirava als ulls, ell ho descobriria tot. Era prudent, fins i tot quan no feia falta, fins al punt que no podia suportar mirar-lo a la cara més d’un minut. Quasi mai el tocava, ja que el tacte de la seva pell l’encenia, la feia tornar boja, però per fora no es detectava ni una partícula d’aquell nerviosisme que tants cops li feria l’orgull. Curiosament, s’esforçava per semblar una noia esquiva, una d’aquelles persones a les quals és millor no parlar. L’estimava, sí, l’estimava molt, però de tant que ho feia havia arribat a odiar-lo. L’odiava perquè era l’únic que podia amb ella, l’únic que feia miques la serenitat que la caracteritzava, que la feia una persona especial. Ho havia après a veure tard, quan ja no podia fer res per oblidar que ell era l’home que havia trencat els seus esquemes; l’home que li havia fet veure que, desprès de tot, també era humana i sentia amb el cor.

El surrealisme de la nit de cap d'any

Vestit, mitges negres, botins, una mica de maquillatge, coloret, rímel i pintallavis, una mica de perfum Halloween i il·lusió, molta il·lusió. Il·lusió de passar una gran nit amb algunes de les persones més especials per mi, intentant gaudir de cada segon i de cada somriure, immortalitzan-lo amb desenes de fotografies. Que poc ens pensàvem que la nostra suposada gran nit prendria una forma que no voliam per res del món. Entre amistats, coneguts i persones que ens sonen d'haver-nos-les crusat pel carrer, vam iniciar la nostra festa. Vam escalfar motors amb una ronda de xupitos de Tequila i Blue Tropic. L'alcohol es va introduir al nostre organisme entre somriures, abraçades i fotografies. La nit prometia, i jo esperava impacient topar-me amb la màgia de la nit de cap d'any, la màgia que t'ajuda a conseguir tot el que tu desitges i no vols deixar escapar per res del món. Vam cotinuar ballant i fent broma, però en aquesta fase de festa els nostres ulls ja van començar a divisar que la cosa no anava del tot bé. Van fer falta uns minuts a l'WC del nostre pub habitual per a que tot canvies de color. La nit va canviar completament, el meu organisme gairebé no estava alcoholitzat i no podia entendre el què estava passant. Ens vam traslladar de local, però la música no acompanyava i vam marxar: Primer, a l'interior d'un cotxe, amb un got de Coca-Cola a les mans i el plaer que suposa estar asseguda dins un lloc on la temperatura és prou agradable com per oblidar que a l'exterior fa un fred que pela, i desprès al pub on les coses es van començar a tòrcer. Van passar les hores i els ànims es van aixecar una mica, però els meus peus ja no podien suportar una altra dosi de balls i vaig optar per reposar en un taburet, observant i envejant a la gent que té la facilitat de pensar: Mentre jo estigui bé, que donin pel cul als que no ho estan. Al cap d'una estona vam tornar a canviar de lloc i allí ja vam pensar: Aquesta és, sens dubte, la nit de cap d'any més subrealista de les nostres vides. Em van començar a impactar certes imatges, ens fèiem preguntes constantment i les nostres mirades van començar a parlar per sí soles. Això sí, la imatge més impactant de la nit encara estava per arribar. Allí, entre la gent que ballava i s'ho passava bé, hi havia una dona que ballava tota airosa, lluint una d'aquelles samarretes que diuen a crits: Per si no sabeu que sóc dona i tinc pits, avui m'he posat aquesta samarreta que els deixa quasi bé a l'aire. Ballava, sobretot amb un home més o menys d'uns 40 anys, és a dir, de la seva edat, però a la vegada buscava la boca als altres exemplars masculins del local. En veure aquella imatge, totes vam entendre de què anava el tema. Cridava l'atenció, almenys a nosaltres, i jo la mirava perplexa, pensant: Què més has de fer aquesta nit? La resposta em va arribar pocs minuts desprès. Allí mateix, a la barra del bar, davant un noi que ja feia estona que se la mirava, va decidir alliberar un dels seus pits, amb un dissimulat gest de mans i de samarreta que va deixar veure la seva professionalitat. Aquella va ser l'última cosa que vam observar en aquell local. Vam marxar i, desprès d'una breu conversa valorant la nit, vaig dir: Escriuré una novel·la que portarà el nom de: “La dona que ensenyava els pits a la barra del bar.”