"No sé què és, però...no puc respirar"

Benvolgut: La primera cançó del nou CD de Manel, un grup que mai m’havia parat a escoltar, però que, gràcies a la Blanca, vaig conèixer no fa massa dies i em va encantar. Després d’escoltar les cançons i treure tot el suc al significat de les seves lletres, només puc dir una cosa: “No sé que és, però... no puc respirar.” Sí, escoltar les cançons de Manel em fa sentir diferent, bé, melangiosa, però feliç, feliç de veure que en realitat sóc una bomba de rellotgeria, una noia en ocasions estopenca i antipàtica, però que sent cada cosa que viu com molts voldrien. Dic això d’antipàtica perquè sóc totalment conscient que, alguns cops, vaig per la vida amb cara de mala llet, com si volgués matar a la primera persona que gosi mirar-me als ulls, però, bah!, tot això no són més que bestieses. El fet és que escoltar el nou CD de Manel, 10 milles per veure una bona armadura, i en especial la cançó que he dit al principi, m’obliga a agafar més oxigen del compte, perquè m’empeny a recordar persones i sentiments importants, i fins i tot em fa reflexionar sobre el meu present. És cert que la lletra de Benvolgut és enrevessada, la qual necessita força atenció, però per això mateix m’agrada; perquè de les coses massa fàcils poc se n’aprèn. Escolteu-la, potser us passa com a mi: que començareu a tremolar perquè despertarà en vosaltres alguna bèstia que jeu adormida dins vostre, però que un cop desperta destrueix tots els murs que eviten mostrar els vostres sentiments més profunds. Aquí us deixo el vídeo. Espero que us agradi!

Il regalo più grande

Escriure m’esgota. Aquests últims dies he estat preocupada perquè no entenia com podia estar tants dies sense actualitzar el bloc. Doncs bé, després de molt pensar, he arribat a la conclusió que si no l’actualitzo és perquè tinc el cap sec. De matèria literària, és clar. Sempre que poso punt i final a una història literària he d’estar un temps sense produir res, almenys prou treballat. Aquesta tarda m’he mirat el bloc melangiosa, pensant que ni tan sols havia publicat un post per donar la benvinguda a la primavera. I és cert, no m’ho puc creure, amb el que m’agrada a mi escriure sobre la llum i l’escalfor del sol de finals de març. Doncs bé, he donat corda a la meva llista d’Spotify i m’he posat a pensar, i de tots els meus pensaments n’ha sortit aquest post; poc ensucrat, poc salat, sense massa substància, però immensament sincer. Veureu, avui no tinc ganes d’escriure textos profunds, perquè últimament estic notant coses noves i abans d’escriure sobre elles cal mastegar-les, engolir-les i pair-les bé. Tot i això, m’apeteix dir que aquest any la primavera ha arribat amb una bona notícia. Per fi, després de quasi un any, els de casa respirem més tranquils, després de comprovar que l’esperança no s’ha de perdre mai, que alguns cops els sacrificis valen la pena. I bé, crec que avui no vull explicar més coses. Crec que em quedaré escoltant una bonica cançó d’un important cantant italià, pensant: Ti voglio bene.

"Un amor imposible me convirtió en himalayista"

Que n’és de poderòs l’amor! Aquest dilluns, La Vanguardia venia amb una entrevista a Edurne Pasabán. Com que aquesta noia sempre m’ha agradat, vaig decidir fer-li una ullada. Damunt de la seva fotografia, en lletra ben grossa i en negreta, hi posava: “Un amor impossible me convirtió en himalayista” Caram!, vaig pensar jo. Vaig creure que, tenint en compte el titular, l’entrevista podia ser força interessant. Per tal de resumir una mica el contingut de l’entrevista, us diré que Edurne Pasabán ha passat per èpoques complicades, fins al punt d’intentar-se suïcidar més d’un cop. Es valorava ben poc i es va esfondrar de nou quan Silvio, un alpinista que la va acompanyar durant la seva primera expedició a l’Himalaya, la va deixar. Es veu que tots dos es van enamorar, van mantenir un idil·li durant uns tres anys, però després de cada expedició ell tornava a casa seva, amb la seva dona. Finalment, va arribar el dia en el que Silvio no va tornar. Va ser una experiència dura, però el seu afany de superació la va fer tirar endavant, fent que finalment coronés els 14 vuit mil cims. I és més, ara torna a estar enamorada. En part, he de confessar que aquesta basca em cau en gràcia perquè passeja el mateix nom que porto jo, però també perquè la considero una dona amb un parell d’ovaris. És per això que llegir totes aquestes declaracions em va fer reflexionar, ja que, si us he de ser sincera, jo també he fet autèntiques bestieses i sacrificis per amor. Però, ja se sap, l’amor mou muntanyes, mai millor dit. I ara, que em miro de lluny aquest amor imposible causant de molts actes que m’han fet algú millor, només puc dir que no em penedeixo de res. Una creix i acaba comprenent que hi ha coses que no poden ser, i acaba decidint tornar a obrir les portes a nous sentiments i noves emocions que puguin venir. Acabo amb unes paraules seves: “Sólo hay un consejo: cree en ti. ¡Nadie puede hacer nada por ti!

El poeta de la "paraula viva"

Ahir, 21 de març, es va celebrar el dia de la poesia. Doncs bé, aquest vespre, per no perdre el fil, al meu poble hem celebrat l’any Maragall, amb un acte força maco que ens ha permès gaudir d’algunes de les poesies d’aquest insigne català. Feia molt de temps que no llegia poesia, almenys per orelles alienes, però he de dir que ha estat un autèntic plaer, tant per mi com per als meus companys de diferents entitats culturals. Estar prop de dues hores escoltant poesia no és un pal, és més, hauria de ser un acte obligat de tant en tant. A mi sempre em passa el mateix: No m’agrada produir poesia, perquè no en se i tampoc m’atreu, però cada cop que llegeixo un bon poema sento una cremor dins meu que m’empeny a buscar-ne de nous, o a recordar alguns que he llegit o estudiat i m’han agradat. Si he de ser sincera, us diré que els poemes que més m’agraden son els d’amor, perquè, com ja degueu saber a hores d’ara, sóc una autèntica romàntica, tot i que amb el temps aprens que tot el que porti darrera un bon missatge val la pena. El fet és que l’acte per commemorar els 100 anys de la mort de Joan Maragall ha estat força bé. Sé que últimament estic poc inspirada, de fet us demano disculpes per no actualitzar tant sovint, però descuideu, la inspiració tornarà aviat. La primavera la sang altera. En fi, com ja deia Maragall, i tenint en compte que no se m'acut una altra bona manera d'acomiadar-me... llum als ulls i força al braç!

Dies negres al nostre calendari

El numero onze comença a causar sensació. La gent ja es comença a preguntar si tot el que està passant senyala la fi del món. L’11-S de 2001, atemptat a les Torres Bessones de Nova York; l’11-M de 2004, atemptat a l’estació d’Atocha de Madrid; l’11-G de 2010, terratrèmol a Haití i, ara, l’11-M de 2011, terratrèmol a Japó. És cert que la coincidència és força curiosa, però, ja d’entrada, crec que si ens poséssim a examinar diferents dates també trobaríem alguna coincidència que ens posaria els pèls de punta. Som conscients de tot el que els maies van dir en el seu moment, d’aquesta manera veiem la fi del món ben a prop, però, reconeixent els meus respectes per una civilització admirable, he de dir que potser n’estem fent un gra massa de tot plegat. Les llegendes urbanes van de boca en boca, prenen molta més importància que la que mereixen i, de la nit al dia, ens posem a especular sobre tot el que sabem o hem escoltat sobre el tema. Per la meva banda, només puc dir una cosa: Sigui el dia que sigui, on i de la forma que sigui, la natura ha decidit jugar amb nosaltres com si fóssim autèntics titelles. En veure catàstrofes com la que aquests últims dies veiem per televisió, pensem que sovint no som res. Tenim energia nuclear, bombes atòmiques, medicines, maquines que ens faran el futur millor, i molts més avenços que ens fan creure que som els reis del món, però resulta que ve una onada d’uns quants metres d’alçada i amb només uns segons s’emporta per davant tot el que nosaltres hem fet durant anys. És això l’únic que veig. I no, ara no començaré a dir que tot això és culpa de la humanitat, perquè ella ha estat la que ha contaminat a la nostra mare Terra. No, no penso dir res de tot això, perquè, sense menysprear la feina feta pels científics, crec que els canvis climàtics son completament normals i necessaris. És més, durant la historia de la humanitat s’han produït molts canvis climàtics. El que es va produir durant la Prehistòria no va ser causa de la contaminació humana. Òbviament, els nostres avantpassats no anaven amb Ferraris a més de 110 Km/h, ni tenien grans indústries que deixaven anar grans quantitats de gasos tòxics. El que passa és que tot genera canvis, alguns millors, altres pitjors, però el pas dels anys és això el que comporta. Potser l’any que ve, un onze de qualsevol mes, ens porta un altra catàstrofe, però la nostra feina és viure el dia a dia. Al cap i a la fi, si demà veiem una onada de nou metres que es dirigeix cap a nosaltres, per molt que ens hi capfiquem, no podrem fer massa cosa al respecte. I sinó, com l’altre dia va dir la meva estimada Marta, potser estaria bé que fessin uns bucs com els de la pel·lícula 2012. Un cop dit tot això, només puc admetre que les imatges de Japó em deixen la sang glaçada.

Un vespre amb Núria Martí Constans

La vaig conèixer a través d’Hores prohibides i em va encantar. Recordo que durant els dies que va durar la lectura, mentre fèiem el cafè a la universitat, no podia evitar explicar el que havia esta llegint la nit anterior. Aquesta obra em va marcar. Tant em va agradar, que vaig decidir comunicar-li la meva satisfacció a la pròpia autora, a través del seu bloc: http://nuriamarticonstans.blogspot.com. A partir d’aquell dia, vam establir una connexió via internet. Doncs bé, ahir, 11 de març del 2011, vam tenir el plaer de conèixer-nos en persona. Quan em va informar que venia a Lleida, no vaig dubtar en marcar-me el dia a l'agenda. Va venir a la Biblioteca Pública de la ciutat, a la qual vaig acudir acompanyada de la meva amiga Isabel. Només entrar em va reconèixer i de seguida vam començar a xerrar. Reconec que estava una mica nerviosa, però què hi voleu fer si sóc un pèl vergonyosa? Em va rebre com si em conegués de tota la vida, i fins i tot em va regalar un exemplar de l’obra que presentava: Les mateixes estrelles. La presentació va ser amena i entretinguda, amb reflexions força interessants. Quan va acabar, li vaig donar el llibre perquè me’l firmés. No podia deixar escapar l’ocasió, oi? Abans de marxar, però, el seu marit ens va fer una fotografia. Bé, és la que he adjuntat al text. La veritat és que em va fer molta il·lusió conèixer-la en persona. És una dona força senzilla que de ben segur no ens deixarà de sorprendre amb cada novel·la que publiqui. Aprofito aquest post per recomanar-vos qualsevol de les seves obres, valen molt la pena. Dit tot això, i tenint en compte que ja és tard i demà cal llevar-se d’hora, posaré punt i final al text. Només em queda dir: Moltes gràcies, Núria. No deixis d'escriure, que jo no em cansaré de llegir-te.

"Mai és massa tard per tornar a començar"

Molts cops cal tallar les coses en sec. Sí, amb el temps t’adones que de res serveix anar posant pegats per arreglar les punxades que anem tenint. Arriba el dia en el que penses que cal posar valor a les coses i solucionar-ho d’una manera prou digna. Ja ho diuen, val més prevenir que curar, i això ho podem utilitzar per fer front a moltes coses. Ahir hi vaig estar pensant i, després de minuts i minuts martiritzant-me, vaig acabar concloent que moltes coses de la nostra vida son com la roda d’una bicicleta. Sí, la roda gira i gira, però pot ser que algun dia es trobi amb algun objecte punxant que li perjudiqui el seu recorregut. Davant una primera punxada podem posar un simple pegat, a la segona també, tot i que amb una mica més de mala llet, però a la tercera pot ser que pensem: Collons! I si canviem la roda? Sí, és la millor opció, perquè els pegats van bé, però si no estan ben posats fan que la roda es deformi una mica, que surtin petits bonyets que dificulten el moviment rotatori d’aquesta. És per això que canviar la roda és el camí més encertat. Amb la nova adquisició podrem fer molts més kilòmetres, amb molta més seguretat, però sobretot, després de saber tot el que suposa canviar una roda, potser vigilarem per on passem, per així poder evitar altres punxades. Ja sé que són unes conclusions una mica pobres, fins i tot cursis, però avui m’apeteix escriure així. Ara només em queda dir: Un aplaudiment per tots/es els/les que opten per canviar la roda en comptes d’anar posant petits pegats. Us felicito. Jo també ho faré.