Ciao Sic!

Aquest diumenge 23 d’octubre, el món de l’esport, i en especial el de la moto GP, es va posar el crespó negre. Marco Simoncelli, conegut com Sic, es deixava la vida al circuit de Sepang, Malàisia, desprès de perdre el control de la seva moto i ser envestit per dos pilots, concretament Edwards i Rossi. Hauria pogut escriure sobre el succés el mateix dia de la tragèdia, però vaig decidir no fer-ho. La veritat, a la nit em vaig mosquejar una mica sobre el tema. Podeu pensar que sóc radical, o senzillament que no tinc sentiments i que millor hauria de tenir la boca tancada, però em va posar de molt mala llet veure quanta falsedat hi ha repartida per aquest món. Sic, durant els últims temps, va ser un dels pilots més criticats, inclús més odiats, si molt m’apureu. La seva forma de conduir, agressiva i esbojarrada, havia fet que més d’un company de fatigues s’enfrontés amb ell. La crítica espanyola, sobretot, l’havia mal jutjat per les friccions que va tenir amb Pedrosa i Lorenzo. Era un irresponsable, un pilot kamikaze que posava en perill als seus companys, deien alguns dels que s’entenen sobre motos. Jo, des del punt de vista d’una aficionada de les carreres de moto GP, només puc dir que a mi m’agradava com conduïa. Sí, és cert, era un boig a la pista, anava sempre al límit i va arribar a fer maniobres que eren dignes de sanció, però era un bon pilot i aportava un toc d’emoció a les carreres. El vespre del diumenge, en veure mil i una mostres de condol em vaig esgarrifar. No m’ho podia creure. Les xarxes socials estaven a rebentar de fotos del jove pilot, algunes acompanyades amb missatges força emotius, cors i cares de tristesa. De ben segur, un bon percentatge d’aquelles fotos estaven posades per usuaris que, morts de fàstic i presoners del morbo que això comporta, s’havien unit a les mostres de condol dels que sí ho podien arribar a sentir. Una cosa és lamentar-se per la mort d’una persona, i l’altra és portar el tema a l’extrem. La veritat, és ben cert que quan morim ens convertim en bellíssimes persones, immunes als defectes, estimades per tots. Ja només em resta dir que sí, que el trobarem a faltar, era un boig amb la moto, però un GRAN boig.

Imprescindible

I no voldria res més ara que no fos estar amb tu. Potser per veure’t somriure, potser per dir-te a cau d’orella que sempre hi seré. La tardor és poc alegre, els colors ocres i marrons decoren el paisatge, el fred entra a les cases poc a poc, tot sembla canviar d’aspecte, fins i tot nosaltres mateixos. En aquests dies, en els quals les nits ja comencen a ser fredes, em venen ganes de dir-te que malgrat el camí no sigui fàcil valdrà la pena. De vegades, jo mateixa penso que això no hi ha qui ho aguanti, però quan em fas un petó, em regales el teu temps o et mostres tal com ets, hi ha alguna cosa dins meu que m’empeny a estimar-te amb totes les meves forces. Ara, més que mai, sento la necessitat de fer-te el més gran dels petons, de tenir-te entre els meus braços per recordar-te que val la pena ser feliç. Ara, mentre veig com el sol va caient darrera les muntanyes, desitjo tenir-te al meu costat, per no soltar-te, per gaudir de la teva presencia, per demostrar-te que per mi ets especial i gens prescindible.

"Un dia sense somriure és un dia perdut."

Sabeu què seria realment genial? Recuperar el somriure de quan érem només criatures. És increïble la força que desprèn un somriure ple d’innocència i tendresa. Aquest mati, en el moment menys esperat, m’he topat amb una nena que conec d’haver-la tractat uns quants cops. M’ha mirat, ha somrigut i m’ha saludat energèticament amb la seva mà esquerra. M’he desfet, per què enganyar-vos? Aquella dentadura que mostrava els típics indicis de caiguda i canvi total, els clotets a les seves galtes i els ulls foscos han fet que somrigués durant uns segons. Llavors he pensat que hauríem de poder tornar a la nostra infància, ni que fos només per recordar què és viure sense mals de cap, portant sempre un somriure com a bandera, pensant que mai ens faltaran uns braços que ens envoltin quan més ho necessitem. I així, anar creixent, aprenent a veure que els somriures són la millor arma per destruir qualsevol adversitat.