Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

diumenge, 20 de maig del 2012

Cinc minuts més


Avui el sol no ha volgut treballar massa. Sembla que les jornades de vagues que estem vivint últimament també han arribat més enllà dels nostres horitzons. Però des de la finestra de la nostra cambra tot es veu diferent. Tu, al meu costat, m’expliques les teves pors, les teves inquietuds, els teus somnis. I jo, que no puc deixar d’escoltar-te, no puc evitar pensar que seré al teu costat per tot el que faci falta. No som la parella convencional, ni molt menys, trenquem amb els esquemes i ignorem rotundament les barreres que molts cops s’aixequen davant nostre, però ens estimem, i això és el que realment compta. Em passaria tot el dia agafada a tu, escoltant el que expliques, i explicant-te tot el que a mi em passa pel cap. No deixaria mai de rodejar-te amb els meus braços, tot posant la meva mà sobre el teu pit nu, com faig desprès d’haver estat fent l’amor. I llavors, desprès de deixar anar un petó, em preguntes què fem per sopar. Ara no se m’acudeix cap idea brillant, però potser si estem una estona més al llit m’inspiro. No oblidis mai que ets la meva vida, que me l’has canviat de cap a peus i que, malgrat sigui dur, tot el que ara ens posa tristos aviat serà un bon motiu per somriure. 

dilluns, 30 d’abril del 2012

Tu comences, jo continuo


Sento com plou, la remor de les gotes de pluja xocant al terra, a la finestra, al terrat. Obro els ulls i et veig al meu costat. M’atanso cap a tu. Estàs dormint i fins i tot així m’agrades. Sí, amor, m’agrades, des del moment en que vam creuar les nostres mirades per primer cop. Des d’aquell instant no he volgut deixar d’estar amb tu, i ara et tinc al costat. T’agafo, t’envolto amb els meus braços i em faig una promesa a mi mateixa: sempre, sempre estaré al teu costat. I així, mentre la pluja segueix posant música a una nit perfecta, tanco els ulls i reposo al teu costat. Tornaré a agafar la son tot escoltant els batecs del teu cor i sentint-me la dona més afortunada del món. Fins demà al matí, amor meu. 

dijous, 26 d’abril del 2012

En un núvol

Em pesen els ulls, tinc molta son i desitjo posar-me dins el llit. Però el cas és que no volia anar-me’n a dormir sense compartir un bon grapat d’emocions amb tots vosaltres. Aquest vespre, he rebut el meu tercer primer premi de narració al Concurs Literari de la vila d’Alcarràs. Ha estat emocionant, molt, i gairebé he plorat només escoltar l’inici del meu relat. Com cada any, he pensat en ella, en la preciosa papallona que, sigui per on sigui, ha vist com m’he fet amb el premi. A més a més, estava acompanyada per gent especial, gent que és molt important en la meva vida, gent sense la qual no seria res. I a ell, que l’he tingut amb mi, que m’ha recolzat i ha confiat en tot el què he fet, per això i molt més, l’estimo. Rebre un premi així és molt important per mi, una motivació més per seguir escrivint i creixent entre les lletres i la tinta, entre la imaginació i la narració. També volia dir-vos que vosaltres també heu jugat un paper significatiu en aquest premi. Si no fos per tota la gent que m’anima a escriure, que em demostra que els meus textos arriben, segurament a hores d’ara no escriuria, ni tampoc hauria presentat el relat que aquest any m’ha regalat aquest nou premi. Estic molt emocionada, tant que encara no m’ho crec. 


dissabte, 21 d’abril del 2012

Una nova gran veu

Adele Laurie Blue Adkins, o en versió reduïda i, segurament, més coneguda: Adele. Aquest és el nom de la cantautora britànica que ha aconseguit robar el cor a milions de persones. Tot i que el seu primer disc va sortir a la llum l’any 2008, i malgrat haver entrat al món de la música temps abans, no ha estat fins fa pocs mesos que s’ha fet amb la fama mundial. Ja acumula vuit premis Grammy, i al pas que va n’acumularà molts més. Esperem que no sigui una estrella efímera, de fet, crec que es convertirà en tot un referent de la música soul, jazz, blues i pop. Espero també que porti bé el camí de la fama, té molt talent per explotar i no cal que se’n vagi com altres grans veus traïdes pel món de l’èxit. Fa poc que l’he descobert, però no hem canso d'escoltar algunes de les seves joies. Aquí us en deixo una: Set fire to the rain.

diumenge, 8 d’abril del 2012

La importància dels petits detalls


Avui, asseguda al perxe de casa, mentre el sol ja s’anava acomiadant de tots nosaltres, he decidit fixar la vista a l’horitzó i contemplar les muntanyes que es dibuixaven al fons del paisatge. I us semblarà insignificant, absurd i tot, però m’he fixat en uns molins eòlics que es veuen al fons, com petits gegants de color blanc, amb una llum a l’extrem que de tan en tan es deixava veure. El cas és que mai els havia vist i sense voler he fet una estranya comparació. Molts cops anem pel món sense observar què ens posa la vida davant. Sembla que anem amb els ulls oberts, que ho controlem tot, però en realitat ens saltem un bon grapat de detalls que a l’hora de la veritat són necessaris. Fa molts dies que fixava la vista en aquell mateix punt, i mai havia vist aquests molins. Ara em podeu dir: Carai, noia! Potser els van posar ahir! I sí, potser sí, però potser fa dies que hi són, mesos, o inclús anys. De fet, pensar que només hi són d'es d'ahir seria la resposta més senzilla, i jo no vull respostes senzilles. No les vull perquè les trobo estúpides; prefereixo pensar que dia a dia aprenc a veure les petites coses de la vida, petites coses que molts cops ens ajuden a fer-nos grans. 

dissabte, 7 d’abril del 2012

Desitjant tornar a estar entre els teus braços


Avui han tornat els fantasmes. Aquest matí, he despertat entre calfreds i un terrible sentiment de buidor. M’he trobat terriblement sola, tan que he desitjat tornar a tancar els ulls i no obrir-los fins que tu fossis al meu costat. Però tocava començar un nou dia, regalant somriures i bones paraules als que dia a dia estan amb mi i estimo. Ha estat un dia dur, un d’aquells dies per oblidar. Feia temps que no em sentia així, però avui els senyors de la foscor han creuat boscos i llacs per envoltar-me de nou amb una nebulosa torbadora. Desitjava amb totes les meves forces estar entre els teus braços, on em sento protegida i indestructible, on tota la meva força surt per cada porus de la meva pell. Però avui no hi erets, no podies ser-hi, almenys com jo, i tu, hauríem volgut. Tot i així, has aconseguit robar-me un somriure, com sempre acostumes a fer. I és que un “t’estimo” teu, ni que sigui en la distància, és un puntet de llum entra la foscor. 

dilluns, 26 de març del 2012

Nacionalismes: Una qüestió complicada

Feia molt temps que no publicava un post relacionat amb temes d’interès, però aquesta nit, he decidit compartir amb vosaltres una reflexió sobre el nacionalisme, un tema que, tot i ser força delicat, no deixa d’interessar-me.
A l’hora de parlar de nacionalismes, hem de diferenciar entre el nacionalisme polític i la voluntat de crear una identitat determinada. El caràcter polític del nacionalisme va agafar el vol desprès de la Revolució francesa i la guerra de la Independència dels EEUU, ja que en aquell context els individus van veure que tenien ple dret a decidir el futur de la seva nació. Però, on resideix el poder del nacionalisme? Podríem dir que el factor que el fa tant atractiu és el sentiment d’identitat que construeix. Té l’habilitat d’utilitzar el passat i la tradició per unir-se als individus d’una nació, exaltant el sentiment de pertinença a una pàtria determinada, evocant els símbols i els ritus comuns.
Ara bé, existeix un altre tipus de nacionalisme que a la llarga es converteix en autoritari, buscant només l’expansió econòmica i territorial, ignorant completament els desitjos de la resta de nacionalitats més petites que demanen el dret a decidir. El franquisme a Espanya n’és un exemple. En, canvi, el nacionalisme de minories, com el català, reivindica l’existència d’una nació que el fa diferent a la resta. Reivindica l’autonomia per poder decidir part de les mesures que s’hi imposen.
A banda de tot això, hem de ser conscients que el nacionalisme pot evolucionar i, possiblement, el nacionalisme d’aquí uns anys ja no serà igual que el que es va viure en
el passat o inclús el que estem vivint en l’actualitat. En els Estats democràtics, sembla
que la lluita armada hagi d’acabar ben aviat, ja que disminueix la necessitat de recórrer
a la violència per aconseguir certs drets o llibertats. En un futur, pot ser que el diàleg
estigui per sobre de les armes i les nacions puguin ser escoltades, sense la necessitat de recórrer al terrorisme. No cal anar massa lluny per veure que aquests passos es poden anar fent. No obstant això, és evident que si un Estat es planteja la possibilitat de dotar a les nacions que depenen d’ell més llibertats, amb el temps, poden disminuir els conflictes armats, fent que l’Estat no hagi d’invertir tants diners en un cos de seguretat o en un exèrcit encarregat d’aturar els actes terroristes.
Un altre tema que cal esmentar és el de la religió, tot i que per molts no tingui res a veure. Pot ser que en un futur pròxim la religió es converteixi en el millor mecanisme
per trobar resposta a moltes qüestions complicades de respondre.
Vivim en un període en el qual els polítics busquen l’aliança entre ells. Els països de la Unió Europea conviuen amb la voluntat de solucionar els seus problemes amb l’ajuda dels seus països veïns. Existeix la necessitat d’organitzar reunions i convencions internacionals per tractar problemes que afecten a tots els països per iguals.
Els mitjans de comunicació també tenen una forta repercussió, ja que son els encarregats de transportar la informació, globalitzant-la totalment.
Al Tercer Món, pot ser que els conflictes s’intensifiquin. D’una banda, a causa de les divergències entre els diferents pobles fruit del colonialisme, per altra banda, a causa de les diferències socials i econòmiques que separen la minoria benestant de la resta de la població pobra.
Sigui com sigui, cada època de la història reclama un tipus de nacionalisme, el que sí
hem de tenir clar és que quasi bé totes les nacions vetllen per la seva cultura i la seva
identitat, fet que reforça el nacionalisme.

dijous, 22 de març del 2012

Tot té un límit


No demano que em posin catifes vermelles per on passo. No vull una escultura a la plaça Major del poble. Tampoc un carrer al meu nom, o ser el rostre de la revista Rolling Stones. No vull seure’m en una taula, acompanyada de molta gent que en realitat només estigui al meu costat per qui sigui o deixi de ser. No. No vull res de tot això. Tan sols vull ser respectada, sobretot per la gent que, fins fa ben poc, considerava bons amics. Vull despertar-me un dia i poder dir en veu altra que no em penedeixo de res del què he fet. No necessito perdons, ni excuses que, ara per ara, ja no tenen sentit. Vull que tothom tingui el què es mereix, tan si és bo com si és dolent. I disculpeu si creieu que em mou la venjança, però no és així. Només dic que ja n’hi ha prou de ser marionetes a les mans de tothom. Cal despertar, escoltar-nos a nosaltres mateixos, que al cap i a la fi, som els que realment farem alguna cosa per tirar endavant. Jo penso fer-ho: tirar endavant, aturant-me només quan realment faci falta. 

dimarts, 28 de febrer del 2012

Tots tenim raó i culpa

Tots volem tenir la raó. Disparem bales, míssils, fletxes, qualsevol cosa que pugui ser capaç de tombar l’adversari. Esmolem ganivets, o de vegades la nostra pròpia llengua, que sovint fa més mal que qualsevol punyalada amb arma blanca. Esbossem somriures que amaguen traïció i falsedat, i ens amaguem en la rancúnia que causa no saber dialogar com humans. Tot el que tenim ho tirem a la brossa, ho lliguem ben lligat i deixem que es podreixi. I som imbècils, perquè de vegades ho volem recuperar i després ja és massa tard. Tot fa pudor i està més que podrit. Els cucs han tingut un bon banquet, i a nosaltres ens queda el remordiment i l’estupidesa, que molts cops penso que preval per sobre de la intel·ligència humana.