2012, t'esperem!

Queda poc més de dues hores per dir adéu a l’any 2011. Recordo que acomiada el 2010 va estar tot un descans, ja que aquell any no va venir acompanyat de massa coses bones, però aquest no ha estat pas així. 2011 ha estat un any ple de sorpreses, de noves aventures, de noves experiències, tot plegat coses que m’han fet veure la vida d’una altra manera. Ara l’olor de menjar inunda tota la cuina de casa, la tertúlia familiar és agradable, tot comença a estar pràcticament llest, i jo desitjo entrar al 2012 per continuar endavant i aconseguir part dels meus reptes. 2011, sempre seràs un any important en la meva vida, per motius ben importants, però la vida continua i el temps mai es rendeix. Ara toca donar la benvinguda al 2012. FELIÇ ANY NOU! Que puguem seguir compartint moltes coses!

Tronc de Nadal

Les festes de Nadal són per passar en bona companyia i sempre acostumen a venir carregades de solidaritat i bons desitjos per als que estimem, és per això que moltes llegendes i tradicions d’aquests dies tenen relació amb ajudar als que ho necessiten. A casa nostra, Catalunya, milers de persones aquesta nit faran cagar el tió, o el tronc, com diem a les terres de Ponent. Doncs bé, sabeu quina és la llegenda que està darrera d’aquesta bonica tradició? Jo us l’explicaré...
Hi havia una vegada una família tan pobra que gairebé no tenia per menjar. És per això que es podien permetre poques menjades al dia, i la canalla sempre eren els primers en menjar, per tant, els pares molts cops havien de passar amb un trist tros de pà. Però la nit del 24 de desembre, quan els menuts ja havien sopat i els pares intentaven repartir-se el poc menjar que quedava, algú va trucar a la porta. Estranyats que algú pogués visitar-los tan tard, van obrir la porta amb precaució i van veure que qui havia trucat era un avi que feia cara de son i de gana. El van convidar a entrar a la seva modesta casa, li van oferir menjar, el poc que tenien, i també un lloc on dormir. Al matí següent, quan la família es va llevar, van comprovar que no hi havia ni rastre de l’ancià. Van buscar-lo per tot arreu, i quan van decidir entrar a l’estable, van veure que damunt del tronc d’arbre que utilitzaven per fer llenya hi havia una nota escrita a mà, firmada pel seu convidat de la nit anterior. Segons la nota, si pegaven tres cops ben fort al tronc demanant un desig, aquest els cagaria tot el que desitgessin. I així ho van fer, demanant menjar i diners per poder portar una vida una mica més digna. El tronc els hi va concedir tot el que ells van demanar. I és que el misteriós ancià que havien acollit la nit passada, estava tant agraït per la seva generositat, que havia decidit otorgar aquell poder al tronc que mai més deixaria que tornessin a passar gana.
Doncs bé, espero que us hagi agradat. De ben segur hi ha una altra versió, però a casa meva només coneixem aquesta. Dit això, espero que aquesta nit el tronc us cagui tot el què li heu demanat.
BONES FESTES!

Em quedo amb tu

Els teus ulls, aparentment insignificants, d’un color més aviat comú, de vegades alegres, d’altres tristos. Els teus ulls són dos estels pel sol fet de ser teus, brillen en el meu cel, que ets tu, la meva vida, la meva mort. M’hi perdria en es teus ulls, sense temor a no saber-ne sortir, sense por a no trobar la manera de tornar endarrere per no deixar-me atrapar per ells. De fet, ja no sé com retrocedir, com tornar a la meva vida d’abans, quan no et coneixia, quan encara sospirava per desitjos impossibles. I ara...mira’m ara, presonera dels teus ulls i tot el teu tu, atrapada per tot el que em dones, per molt efímer o fugaç que sigui de vegades. Ja ho saps, no sóc jo la persona més indicada per criticar l’excés de velocitat, que més voldria jo que poder parar el temps. Aturar el ritme del món, parar-lo, i quedar-me tot el temps que volgués al teu costat, perquè com més et tinc, més et vull. La teva mirada, la teva boca, les teves mans, tot el que em regales, et fa el que més vull, el que més desitjo. I et necessito, com un estel que necessita la brisa lleugera per poder volar sense entrebancs, et necessito com necessito respirar, per això em quedo amb tu, al teu costat, presonera dels teus ulls, que ja sé com ploren.

Off

Què vols que et digui? Avui no tinc massa ganes d’escriure un d’aquells textos que tant t’agraden. Avui em quedaria tot el dia asseguda al sofà, mirant la llar de foc i deixant-me hipnotitzar per les flames. No. Definitivament avui la inspiració m’ha deixat sola. Vaja! Ara feia dies que no passava...
Senzillament, et trobo a faltar.

El meu Paradís particular

Hi ha qui diu que quan marxem d’aquest món podem anar a parar al Paradís. Normalment, el relacionem amb la religió, però a mi no m’ha fet falta marxar d’aquest món ni creure en cap Déu per saber com s’està en aquest meravellós lloc. Conec una manera d’arribar-hi, d’experimentar la joia que s’hi respira, de veure-ho tot ple de colors, on l’aire és pur i fresc, on hi ha una llum més gran que el sol que m’invita a pensar que estic submergida en la felicitat més absoluta. El meu Paradís no és ni molt proper ni molt llunyà, el puc trobar en qualsevol lloc, a qualsevol hora, de matí, de tarda, a mitja matinada, tant és l’hora que sigui. Hi arribo amb facilitat, però amb impaciència. El meu Paradís es troba on és ell, a qualsevol indret, a qualsevol moment, entre mil petons, on no hi ha lloc per penedir-se de res, on sentir-se més vius que mai, on tant ell com jo només volem una cosa: Seguir trobant el nostre Paradís particular, sentint-nos immortals i eterns.

Rínxols, metall i somriures

Quan em vas conèixer tenia el cabell curt, portava arracades de fusta i estava enfadada amb mig món. Em llevava al matí i començava el dia sense gairebé cap il•lusió. La mateixa rutina de cada dia em feia omplir els dies amb accions i fets que, tot i no voler-ho reconèixer, no m’omplien per a res. Em vas agafar en un període crucial de la meva vida, a punt d’iniciar una nova aventura, un nou projecte que acabaria per ensenyar-me com són de veritat les persones. Sense gairebé adonar-me’n vas esdevenir el motiu pel qual em llevava amb un somriure, amb ganes de reinventar-me, amb el valor suficient per acabar amb el que no m’agradava. Amb poc temps em vas oferir la teva vida, el teu cor, la teva manera de veure les coses, i m’hi vaig veure tan identificada que vaig decidir no allunyar-me de tu. Ara, que ja tinc més cabell i els rínxols es refreguen pel meu clatell, ara que ja he canviat les arracades de fusta per les de metall, ara que ja he après a acceptar la vida tal com vingui, ara que he aconseguit treure’m de sobre alguns prejudicis, ara només em queda dir-te que vull estar al teu costat tot el que em queda de vida. Ara que t’he trobat, ara que m’has ensenyat el sentiment més proper a la felicitat, vull quedar-me amb tu, per sempre.

Comença una nova etapa

Feia molts dies que no actualitzava, és per això que demano disculpes ja d’entrada. Avui he sentit la terrible necessitat d’escriure unes quantes paraules en aquest bloc, malgrat siguin paraules sense massa fonament o sense un tema determinat darrera. És ben sabut que el dolor sempre ha inspirat als poetes, que la tristesa a parit centenars de joies de la literatura, que quan estem tristos i preocupats per alguna cosa qualsevol estona és bona per treure el què ens fa estar malament. Ja fa dies que hi penso, i és que sense adonar-me’n he tancat una etapa de la meva vida que en el seu dia em va portar a escriure desenes de textos melancòlics i romàntics, la majoria d’ells dedicats a una persona que durant molts anys va ser un motiu prou fort com per pensar que no hi havia res impossible. És curiós veure com, amb els anys, he deixat córrer el somni d’aconseguir un petó dels seus llavis, una carícia de les seves mans, unes paraules dolces de la seva boca. Ara ja no penso en res de tot això, m’he quedat només amb un bon record de la seva persona, però deixant enrere tots els sentiments que quan tenia només tretze anys em van obligar a estimar com una autèntica dona. I ara, que he conegut quin és el vertader significat de l’amor, crec que puc donar per tancada una etapa ben significativa de la meva vida. Tanco una porta, però n’obro una altra, amb moltes ganes i il•lusió, ben acompanyada, amb força, sense penedir-me de res. I la veritat és que vull que m’acompanyeu en aquest nou viatge. Seguiré per aquí, fent el que ja fa més de dos anys que porto fent. Aquest bloc, de moment, encara té molt camí per recórrer.

Ciao Sic!

Aquest diumenge 23 d’octubre, el món de l’esport, i en especial el de la moto GP, es va posar el crespó negre. Marco Simoncelli, conegut com Sic, es deixava la vida al circuit de Sepang, Malàisia, desprès de perdre el control de la seva moto i ser envestit per dos pilots, concretament Edwards i Rossi. Hauria pogut escriure sobre el succés el mateix dia de la tragèdia, però vaig decidir no fer-ho. La veritat, a la nit em vaig mosquejar una mica sobre el tema. Podeu pensar que sóc radical, o senzillament que no tinc sentiments i que millor hauria de tenir la boca tancada, però em va posar de molt mala llet veure quanta falsedat hi ha repartida per aquest món. Sic, durant els últims temps, va ser un dels pilots més criticats, inclús més odiats, si molt m’apureu. La seva forma de conduir, agressiva i esbojarrada, havia fet que més d’un company de fatigues s’enfrontés amb ell. La crítica espanyola, sobretot, l’havia mal jutjat per les friccions que va tenir amb Pedrosa i Lorenzo. Era un irresponsable, un pilot kamikaze que posava en perill als seus companys, deien alguns dels que s’entenen sobre motos. Jo, des del punt de vista d’una aficionada de les carreres de moto GP, només puc dir que a mi m’agradava com conduïa. Sí, és cert, era un boig a la pista, anava sempre al límit i va arribar a fer maniobres que eren dignes de sanció, però era un bon pilot i aportava un toc d’emoció a les carreres. El vespre del diumenge, en veure mil i una mostres de condol em vaig esgarrifar. No m’ho podia creure. Les xarxes socials estaven a rebentar de fotos del jove pilot, algunes acompanyades amb missatges força emotius, cors i cares de tristesa. De ben segur, un bon percentatge d’aquelles fotos estaven posades per usuaris que, morts de fàstic i presoners del morbo que això comporta, s’havien unit a les mostres de condol dels que sí ho podien arribar a sentir. Una cosa és lamentar-se per la mort d’una persona, i l’altra és portar el tema a l’extrem. La veritat, és ben cert que quan morim ens convertim en bellíssimes persones, immunes als defectes, estimades per tots. Ja només em resta dir que sí, que el trobarem a faltar, era un boig amb la moto, però un GRAN boig.

Imprescindible

I no voldria res més ara que no fos estar amb tu. Potser per veure’t somriure, potser per dir-te a cau d’orella que sempre hi seré. La tardor és poc alegre, els colors ocres i marrons decoren el paisatge, el fred entra a les cases poc a poc, tot sembla canviar d’aspecte, fins i tot nosaltres mateixos. En aquests dies, en els quals les nits ja comencen a ser fredes, em venen ganes de dir-te que malgrat el camí no sigui fàcil valdrà la pena. De vegades, jo mateixa penso que això no hi ha qui ho aguanti, però quan em fas un petó, em regales el teu temps o et mostres tal com ets, hi ha alguna cosa dins meu que m’empeny a estimar-te amb totes les meves forces. Ara, més que mai, sento la necessitat de fer-te el més gran dels petons, de tenir-te entre els meus braços per recordar-te que val la pena ser feliç. Ara, mentre veig com el sol va caient darrera les muntanyes, desitjo tenir-te al meu costat, per no soltar-te, per gaudir de la teva presencia, per demostrar-te que per mi ets especial i gens prescindible.