Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dilluns, 27 de desembre del 2010

Euskadi, maite zaitut!

Existeix un lloc no molt lluny d’aquí que ocupa un espai privilegiat en el meu cor. Es tracta d’un lloc estimat per uns i desprestigiat per altres, però que pot presumir de tenir una forta identitat que el fa digne del seu orgull. Parlo d’Euskal Herria, un paradís terrenal que fa temps que no trepitjo, però que enyoro amb totes les meves forces. Necessito anar-hi ben aviat, per visitar llocs com la meva estimada platja de La Kontxa, i l’Haizearen Orrazia (La Pinta del Vent), entre altres llocs que son un autèntic regal per la vista. Necessito baixar del cotxe a la meitat del port d’Etxegarate per notar el fred que m’indica que quasi he arribat al meu destí. Allí, sigui hivern o estiu, la boira no deixa veure els pics de les muntanyes; allí qualsevol dia d’estiu pot caure aigua gebrada. És un altre món. Recordo un dels anys que hi vam anar durant el mes de juliol, deixant endarrere una Lleida calorosa i sufocant, però només entrar a Guipúzkoa vam veure una boira espessa que recordava als paisatges gèlids de l’hivern. És evident que durant l’estiu, a mesura que avança el dia, la temperatura augmenta i resulta força agradable, però ni punt de comparació amb la calor que coneixem nosaltres. Un altre plaer que no puc deixar escapar quan hi sóc és gaudir d’una bona ració de pinxos. Passejar pel centre de Donosti una tarda de pluja, córrer desesperadament per no mullar-me i entrar en un bar en el qual em rep una barra totalment coberta de pinxos. Mirar-los un per un, sense ser capaç de decidir-me per un o per dos en concret. Però m’he de decidir; tampoc cal abusar, que tot això acaba passant factura. Finalment, agafo els dos que primer em passen pels ulls, i els acompanyo amb un “zurito”; el “txakoli” me’l reservo per a l’hora de dinar. I a gaudir del moment! Sí, això és el que faré quan torni a Euskadi, la meva segona pàtria. Això i gaudir del paisatge, la família i la cultura que val la pena no deixar escapar. Hi tornaré aviat, i si vols pots venir amb mi, no et diré pas que no si promets fer-me somriure.

2 comentaris:

  1. Tal i com ho descrius m’encantaria visitar-lo.

    Salut.

    ResponElimina
  2. A mi també m'agradaria tornar! Fantastic indret! :)
    -Sheila-

    ResponElimina