Mil histories en unes quantes cançons

Com ja sabeu, sóc una autèntica fan de les cançons de Manel. La veritat és que m’agraden tant perquè cada cançó explica histories amb les que ens podem trobar cada dia. Però aquí no acaba tot. És la manera com ho fan, de vegades un pèl estranya, però sempre buscant les paraules i expressions adequades per fer-te pensar, el que fa de les seves cançons joies de la música catalana. Escoltant un CD dels Manel ens podem trobar de tot. Paraules com aquestes, per exemple: Aniré a ma mare ben vestit i, abans que res, li hauré de dir que em perdoni per tractar-la sempre així; aniré a la Margarida a fer-li un fill per, només veure’l, intuir que l’estimo més del que m’estimo a mi, que ens fan posar en la pell d’un soldat malferit durant una batalla, sentint el dolor, pensant que, si la sort no l’acompanya, potser no podrà tornar a veure a qui més estima, ni podrà aconseguir tot allò que desitja. La vida és curta, però és curiós com, de vegades, només sentim unes ganes esgarrifoses de viure i aprofitar quan ens veiem el dolor a sobre. També pot ser que ens trobem cançons que a simple vista poden semblar menys profundes, però que si les escoltem ens fan pensar en grans veritats. Que me’n dieu de totes les persones ofegades per tants diners i fama que, en determinades ocasions, desitgen ser normals i passar desapercebudes? Davant algú així, que sap que només aixecant un dit pot tenir tot el que vol, però que també se sent buit, sempre pots pensar: Comparteix pis amb estranys, busca una feina formal, puja al metro pels matins, ves al cine alguna nit. Però igualment mai entendràs, el que és anar passant els anys, esperant la solució, que s’emporti tanta por. No… tu mai viuràs com viuen els altres, ni patiràs com pateix la gent normal, mai entendràs el fracàs dels altres, mai comprendràs com els somnis se’ns van quedant en riure i beure i anar tirant, i si es pot, ja saps, follar de tant en tant. Prova a cantar, si ho fan els altres, i canta fort, si et sembla interessant. Riu a pulmó, si ho fan els altres, però no t’estranyi, si et gires, que es riguin de tu, que no et sorprengui si estan farts… de tu, jugant a ser com és la gent normal. Escoltant les cançons de Manel també podem pensar en tot el que podria passar en un futur si la por no es fes amb els nostres cors: Mira, panderetes, serpentines, apa nena, quines mitges!, hi som tots, sí, però fixa’t bé, com et miro, com em mires. Va, assumim-ho, els dies bons gairebé som invencibles! I ens crido: “Això és lamentable teatre amateur! I no la vida que se’ns escapa a cada moment”. I imaginem, i pensem en el que podria venir, i quan ja ens em endolcit, comprovem que, alguns cops, la vida no és com nosaltres imaginem: Mira com els nervis no han pogut, les paraules que buscàvem. Les diem i no fan por, les diem amb la veu alta: “Amor meu, sempre hi seré, amor meu, com ho dubtaves?” I ens crido: “Ja sé de què aneu i he perdut l’interès! Que la vida que ens hem perdut simplement no existeix”. O també, com és de suposar, l’amor pot ser el gran protagonista. Pot ser que escoltant una cançó ens sentim capaços de tot, de qualsevol cosa per estar amb la persona estimada, per gaudir de la seva companyia. I així, en mig de pensaments agradables, acabar imaginant la fugida perfecta amb el nostre amor. Ja se sap, els humans som amants de les aventures i tots, algun cop, hem volgut viure una història de pel·lícula davant el mar: Així doncs si un dia vens i passes per aquí, i sí malgrat la feina trobem un matí, no em perdonaria mai, no podria assumir, no agafar-te amb la moto i que no féssim camí, molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món, hi ha un xiringuito amb quatre pins al fons, tu i jo asseguts a la barra d’un bar, sona bona música i som davant del mar. I encara dins dels mons de l’amor, també ens podem trobar amb aquell record que mai s’esborra, que sempre ens acompanya en algun moment. Sí, em refereixo a l’amor que mai vam poder aconseguir, aquell marcat com impossible, inabastable, o a un amor que va ser intens i feliç, però que ja ha arribat a la seva fi, tot i que, segons com, encara ens fa somriure en recordar-lo: I potser dormiré abraçadet a una dona a qui quasi no hauré explicat qui ets. Potser tindrem néts malparits que se’n fotin de mi quan no m’enteri de les coses. Però, quan seré vell, seguiré cantant-te cançons, igual. Caminaré lent i m’asseuré, a vegades, als bancs. Verset a verset convocaré el teu cos llarg i blanc i em podran veure somriure una mica per sota del nas. Per acabar, tant amb aquest post com amb el tema de l’amor, algunes lletres també ens mostren el final d’un amor que va ser bonic mentre va durar, tant, que val la pena matar-lo del tot compartint un bon ball: I, Dolors, ningú esperarà cap escena dolça davant cap portal, ni, Dolors, cap gran veritat serà revelada quan es faci clar. Avui, Dolors, mourem el cos al compàs d’un tambor accelerat, d’una gran línia de baix. Avui, Dolors, proposa un tema al cantant, un que es rigui de tu i de mi i d’aquesta història que ja no és important. Un que ens defineixi en tres acords, un que ens expliqui a la posteritat, un que conscientment sigui un punt i final, Dolors, un que sembli impossible que pugui acabar. I és que els finals no sempre són negatius i destructius.

Avui no estic d'humor

Fins i tot la Sagrada Família mostra signes d’esfondrament. La Seu Vella, no fa massa, també va veure com un dels pinacles de la seva torre s’esmicolaven en xocar contra el terra. Fins i tot els carreus que componen els murs d’aquest imponent temple necessiten constants reformes per fer front al pas dels segles. Centenars de castells medievals d’arreu de Catalunya han mort en mans de l’oblit i el pas del temps. Si tota construcció que s’ha mantingut en peu centenars d’anys arriba un punt que necessita molt més que una bona estructura per aguantar-se dreta, és normal que els mortals com jo, de tant en tant, també necessitem ajuda per suportar les grans i petites batzegades que ens prepara la vida. De tota manera, les grans construccions juguen amb una mica de ventatja: conviuen entre nosaltres ignorant que els sentiments, de vegades, són més forts i destructius que la metralla que fereix les seves pedres.

Al meu parer...

Aquesta nit ha estat una mica avorrida, potser per això m’he posat a elaborar una altra llista amb els homes més interessants, segons el meu parer, és clar. Com a curiositat, us deixo els enllaços de les dues llistes anteriors, per si de cas els hi voleu donar un cop d’ull: http://edurnezermoduz.blogspot.com/2009/11/mis-10-hombres-atractivos.html i http://edurnezermoduz.blogspot.com/2010/08/nova-llista-nueva-lista.html . Aquest cop, però, em limitaré, tan sols, a fer algun comentari sobre les noves incorporacions al ranking, ja que els altres ja els coneixeu de les anteriors. I bé, aquí us deixo als meus 10 famosos interessants.

10. ROGER COMA (34 anys)

9. GUILLEM GISBERT (29 anys): La primera nova incorporació de la llista: L’home de l’Ukelele, més conegut com el cantant dels Manel. No em feu dir que és el que m’agrada més d’ell, no sé si la veu, el nas, la barba o la seva cara de mala llet.

8. MARK CAVENDISH (26 ANYS): Segona nova incorporació: Líder de l’actual Tour de França a la classificació individual per punts, desprès de vèncer, de moment, 4 etapes. Deixant de banda que ja des de petita he mostrat un especial interès per les cames musculades dels ciclistes, els ulls d’aquest home no tenen preu.

7. ROGER FEDERER (29 anys)

6. MICHAEL BUBLÉ (36 anys): No ens enganyem, heu escoltat la veu d’aquest home? Simplement, genial. No serà Sinatra, però poc li falta.

5. JOHNNY DEEP (47 anys)4. MARC COMA (35 anys): Tercera i última incorporació a la llista: Campió de tres edicions del Rally Dakar, entre les quals es troba la d'aquest any, entre d'altres triomfs. I bé, com que avui estic una mica xula, he decidit posar una foto d'en Marc i meva. Què us sembla?3. DAVID BOREANAZ (41 anys)2. HUGH JACKMAN (42 anys)1. HUGH LAURIE (51 anys): Sí, està bé, he dit que tan sols comentaria les noves incorporacions, però com voleu que no digui res sobre aquest tros d’home? És impossible! Per cert, ja sabeu que serà el nou rostre que ha escollit L’OREAL per promocionar els seus productes de cosmètica per a homes? Sobretot, que no se’m torni metro-sexual!

Jo em posaré els guants, i tu?

Adolescents masculins amb pinta de xuletes que vesteixen samarretes tres talles menors a la seva, pantalons que agafen bé les natges del cul, bambes d’imitació professional i gafes de sol que només es treuen per regalar mirades desafiants a qui gosi mirar-los als ulls. Nenes de dotze anys que van pel carrer amb un cartell que hi posa: Folla’m. Progenitors i progenitores despreocupats i despreocupades dels fruits d’una nit de sexe boig per celebrar la victòria del Barça. Conductors kamikazes que es pensen que són els protas de The fast and the furius, només que ells porten una relíquia de Ford i el guapo de Brian O’Conner portava un Mitsubishi Eclipse retocat a més no poder. Polítics que no veuen que, davant de tot, són mortals i que han d’aprendre a acceptar, també, els seus errors. Dones de més de seixanta anys que et miren de dalt a baix i, sense dissimular, fan algun comentari sobre tu a la seva acompanyant de trajecte i xafarderies. Gent que no et saluda pel carrer i desprès t’envia una sol·licitud d’amistat al Facebook. Homes sucosos de segona edat que mereixen una garrotada que els parteixi l’esquena. Tothom és com és, no sóc ningú per posar-me amb la resta de món, però molts dies, quan surto al carrer, em pregunto com pot ser que cada cop hi hagi més gent que em repugna. És així, de vegades trist, de vegades graciós, sigui com sigui, jo ja m’he comprat uns guants de boxa, per si de cas.

De vegades perds el que més vols

Havia compartit estones meravelloses amb ell. Li encantava, sempre havia estat així i segurament així seria fins al dia de la seva mort. Cada matí, només llevar-se, ja pensava en ell, en la seva olor, el seu tacte, tota la seva essència que, en determinats minuts del dia, li aportaven una dosi considerable de plaer. Desprès de treure’s les lleganyes dels ulls s’entregava íntegrament a ell, compartint una estona de relax tot encenent una cigarreta, la primera del dia. Però mai s’acabava fumant aquella cigarreta, l’encenia, només, per sentir l’olor, per fer aquella estona una mica més agradable, tenint en compte que fumar sempre havia estat una altra de les seves passions. Aquella estona de tranquil·litat es feia més intensa quan els seus llavis entraven en contacte amb el seu cos, fort, amb aquella olor especial que tant li agradava. Al cap d’una estona, llegia el diari al seu costat. Un matí, però, les coses no van sortir com ella volia. Mentre estava gaudint de tot el que ell li oferia, va rebre una trucada. Era força estrany que algú la truqués tant de matí, per això va agafar el telèfon amb certa impaciència. La conversa es va allargar massa, tot i que ella no podia oblidar que, en aquell moment, voldria estar fent una altra cosa. Sabia que l’havia deixat abandonat, ni que només fos per uns minuts, però odiava deixar-lo de banda de bon matí. Odiava que algú li espatllés aquell preuat moment. Al cap de deu minuts va penjar el telèfon. Va tornar a la taula, ell encara hi era, però no va tardar massa en adonar-se que alguna cosa anava malament. Havia tardat massa, tant que el seu estimat cafè s’havia refredat. Havia perdut part d’aquell olor que tant li agradava, el seu cos ja no era el mateix i la temperatura havia disminuït tant que ja havia perdut la gràcia. Potser sí que n’estava fent un gra massa, però si una cosa odiava era llençar el cafè fregadora avall.

Una nit per pensar

Gairebé ja no recordava el que suposa estar una nit relaxada, sense pensar en res, llegint a estones, escrivint en altres, oblidant el pas del temps. Doncs bé, aquesta nit, ho he recordat. Desprès d’un sopar molt agradable amb els de casa, he decidit estirar-me damunt del llit, deixant que l’aire que entrava per la finestra acaricies tot el meu cos. S’hi estava de meravella i, poc a poc, he començat a evadir-me del món real. Un bon llistat de cançons prèviament seleccionades posaven banda sonora al meu moment de relax, i cada una d’elles em feia pensar en aspectes diferents de la meva vida. La veritat és que m’encanta deixar-me portar per la música. És genial pensar en coses importants per mi mentre escolto una cançó que pel que sigui feia temps que no escoltava. Sí, quan trobo una cançó que m’encanta però que tenia oblidada el plaer és doble. De vegades, però, sense voler, acabo recordant coses que no em fan precisament feliç, però sempre he pensat que hi ha coses que no cal oblidar, per molt que ens hagin fet patir. Tant si ho acceptem com si no, són part de la nostra vida. I, bé, he estat així prop d’una hora, pensant i pensant, donant tombs a coses realment importants. Quan he obert de nou els ulls he notat una gran pau interior i he somrigut. Aquesta sensació no dura eternament, dura tan sols unes hores, però em serveix per agafar-me les coses amb més ganes. Sabeu? De vegades, si aprenem a conèixer-nos una mica més, no necessitem cap altra teràpia que no sigui mantenir converses amb la nostra pròpia ment. Funciona, potser perquè saps que la teva ment mai t’abandona.

Darrere de cada estrella

Al cel hi ha milions d’estrelles. Milions de llumetes que, de vegades, mentre les contemplem, ens fan recordar persones que ja no tenim al nostre costat. És cert, quan algú estimat ens deixa no pensem en que segons més tard brillarà al cel, i no ho fem perquè el que volem és que estigui al nostre costat. És al cap dels dies, quan ja hem assumit que ja no hi és, quan, tot mirant al cel, pensem en les seves paraules i la seva persona. L’evoquem, sovint en silenci, amb llàgrimes als ulls i una certa impotència per no tenir els poders suficients per tornar-la a sentir ben prop nostre. És dur sentir aquesta impotència, sentir que per molt que vulguis ja mai més podràs tornar a abraçar-la, donar-li un petó o demanar-li consell. Potser per això busquem aquesta persona a milers de quilòmetres de distància: al cel. La recordem, la recordem com una part important de nosaltres, amb aquella llum que la feia especial, la mateixa llum que fa que la puguem contemplar des de la terra. Tots els estels tenen alguna cosa especial, alguna persona darrere que els fa brillar per si sols, amb tota la seva força. Sé que en aquests moments no hi ha paraules que valguin, però fes-ho: mira un estel i posa-li nom tot pensant en aquella persona que ja no és al teu costat. Ara ja és un estel, per tu el més bonic de tot el firmament.

Desfés-te

Si em fas un petó em desfaig. Em desfaig com un gelat en mans d’un nen poc afamat. Com un glaçó de gel compartint got amb un bon raig de whisky. Em desfaig com es desfan els bombons al sol. Com la cera d’una espelma en notar l’escalfor de la flama que s’alimenta poc a poc. Si els nostres llavis s’uneixen, em desfaig, em desfaig com es desfan els glacials d’alta muntanya en arribar la primavera. Com la mantega abandonada al centre d’una paella escalfada prèviament. Em desfaig com es desfan els núvols una tarda de vent. Com els terrossos de sucre que cada matí moren per endolcir el meu primer cafè matinal. Si em beses em desfaig, em desfaig com et desfàs tu quan et dic que t’estimo.

T'estimo

Sense saber com, pot ser que el mot “T’estimo” prengui més importància de la que mai ens haguéssim pogut imaginar. Pot ser que algun cop a la nostra vida haguem estimat coses que no teníem al nostre abast, però quan comencem a estimar de nou veient que els nostres sentiments són correspostos ens sentim com en el Paradís. Fins i tot fa que oblidem el sofriment de temps passats, els somnis mai fets realitat. Hi ha mil maneres d’estimar i cada una dóna un significat diferent al fet de dir: T’estimo. Molts cops em pregunto com pot ser que una paraula tant bonica costi tant de pronunciar. Sí, així és, a mi em costa moltíssim dir “T’estimo”. I no perquè no ho senti, és a dir, no perquè ho digui forçat, no és per res de tot això. És, senzillament, que abans de pronunciar aquesta paraula màgica, dins meu es produeixen un seguit de reaccions químiques que fan que el meu estómac estigui a punt d’explotar. Però un cop la dic em sento descansada. Descansada i feliç. Feliç, sobretot, per poder formar part d’aquelles persones que tenen cor i saben estimar. Pot semblar una tonteria, però no tothom és capaç de fer-ho. I ara, que ja he descobert un nou motiu per dir “T’estimo”, crec i desitjo que les meves ganes de pronunciar aquest preciós mot no s’acabin mai. Ara, més que mai, estimo amb bogeria.

"Una història per canviar-te la vida": L'obsessió d'aconseguir tot el que desitgem

De bon matí va obrir les finestres per poder sentir l’aire fresc a la cara. I mentre notava la frescor a les galtes, es va quedar immòbil observant el paisatge que s’anava dibuixant davant els seus ulls. Va sospirar. Es preguntava on era la seva eterna obsessió. Es preguntava on era ell. De ben jove, ja sabia que algun dia el trobaria, que de ben segur estaria amagat enmig de les muntanyes, esperant que un bon dia ella el descobrís i el prengués. Precisament per aquell motiu havia viatjat fins allí, per buscar-lo, trobar-lo i posseir-lo per sempre més. Ella, que sempre havia estat una dona amb les idees clares, ara començava a dubtar de tot. I si s’estava equivocant? I si havia malgastat part dels seus estalvis i el seu temps per res? I si tot el que havia somiat i suposat era fals? De cop i volta, la seva ment es va començar a omplir de preguntes que no era capaç de respondre i, com si de sobte algú li hagués posat presses, va tancar les finestres i va entrar a la dutxa, disposada a passar uns quants minuts sota l’aigua tèbia que l’ajudaria a decidir per on començava a buscar.

Fragment de l'obra guanyadora de la categoria B del XVè Concurs literari de la Vila d'Alcarràs (2011) - Edurne Laurenz Bagué

L'etern dilema

Ser humans comporta moltes responsabilitats. El nostre afany de voler anar per la vida sempre amb les mans netes, ens fa plantejar-nos un bon grapat de preguntes que, molts cops, no tenen pas resposta. Al meu parer, aquest és un dels problemes que més afecten als humans. El fet de no saber a qui fer cas, si al cor o a la raó, és l’etern dilema de la humanitat. En el mau cas, no sabria dir si sóc més racional o més passional, ja que quan sento ho faig d’una manera tant explosiva que fins i tot em fa mal a mi mateixa, per altra banda, em deixo influenciar massa pel que em diu el cap, sabent que molts cops es contradiu amb el que em diu el cor. La por a perdre, la por a autodestruir-me a mi mateixa per no saber controlar els meus sentiments m’empenyen a pensar que arriba un punt a la vida en el qual pensar massa les coses significa no tirar endavant. Llavors arriba l’impuls, aquella passió interna que en algun moment ha de sortir, perquè si es queda a dins destrueix tot el que troba al seu abast. I un cop la fera està deslligada, mentre marxa i no torna, la raó fa la seva feina. La por apareix, les ganes de saber la solució a tots els problemes de la vida m’obliguen a pensar que la meva manera d’estimar i de patir pels demés és una bomba de rellotgeria que, alguns cops, m’ofega i em converteix en un ésser subjectiu en molts aspectes. Les ganes de fer-ho tot bé, molts cops xoquen amb el que sento o tinc l’impuls de fer. És en aquests moments quan odio sentir de la manera que sempre he sentit, malgrat això hagi fet de mi una persona més forta, més prudent, però amb una gran por: Sortir perdent de les jugades per haver donat molt i haver rebut ben poc.