2012, fins sempre!

Que tingueu un FELIÇ 2013! Ens anirem veient per aquí! 

El dret a decidir no ha mort pas

Ja han passat les esperades eleccions del 25-N. Les enquestes no han estat massa encertades i la realitat ha deixat amb la boca oberta a més d’un. D’interpretacions n’hi ha diverses, sobretot pel que fa als mitjans de comunicació, però en aquest cas intentaré donar la meva opinió sobre tot plegat. Com a regidora de CiU al meu poble, Alcarràs, sóc conscient que eren unes eleccions valentes que pretenien acostar-nos una mica més al nostre dret a decidir. D’entrada, tot i que els resultats no han estat massa satisfactoris per CiU, com ja s’han encarregat d’escampar amb la boca ben grossa part dels òrgans de la caverna política espanyola,  hem de tenir en compte que la participació ha estat força elevada, fet que demostra que els catalans han utilitzat un dels drets primordials que ha de tenir un poble: el dret a decidir el seu futur. Dins de Catalunya hi ha diverses realitats i totes elles diumenge es van trobar en uns comicis que des del primer minut estaven carregats d’expectatives. Jo, personalment, sóc partidària de la Independència i confio amb l’autodeterminació de Catalunya. Crec que com a Nació tenim el dret de gestionar-nos nosaltres mateixos. Tenim tot el dret d’explicar la nostra història i de no fer cas a la política de la por que, evidentment, fa venir ganes de regalar un bon manual d’Història a tots aquells que la utilitzen per coaccionar a la població que no té massa clar a qui votar. Tot i ser conscient que no tots pensem igual, crec que els catalans que vulguem la Independència no ens em de donar per vençuts. Som conscients que som i volem continuar sent. Som conscients que la llibertat és el camí. 

Sense ser una experta en el tema, em ve de gust escriure

Les coses no són sempre iguals per tothom. El que per uns és blanc, pels altres és negre. I a la inversa, tot i que de vegades es puguin trobar algunes afinitats en certs aspectes. Les percepcions poden variar depenent de qui observa, és per això que fer-nos esclaus en seguir les opinions i sensacions dels altres pot ser perillós.

Al meu parer, aquest pot ser el tema clau a l’hora d’analitzar la situació de Corea del Nord. Quan a la televisió s’anuncia l’emissió d’un reportatge que tracta sobre Nord-Corea, en la majoria dels casos ens muntem nosaltres mateixos el guió. És temptador i morbós creure que en aquell reportatge es parlarà, només, del país fosc, trist i dictatorial que la ment capitalista ha anat configurant als cervells de gran part de la població. Ja se sap: país comunista, país indesitjable i enemic. La fricció entre capitalisme i comunisme és coneguda per tots nosaltres, i no ens hauria d’estranyar que els EEUU, tan modèlics i perfectes que pretenen ser sempre, gastin una part dels seus esforços en embrutar la imatge d’un país que sempre han tingut titllat d’enemic. No obstant això, tampoc em dedicaré a victimitzar a Corea del Nord, sinó que em limitaré a expressar la meva opinió respecte a la situació actual del país.

És relativament fàcil afirmar que els periodistes haurien de ser totalment objectius, neutrals, per oferir visions que acompanyin a la gent a reflexionar lliurement, sense cap missatge de transfons que intenti inculcar una visió determinada. És evident que la imatge del país es fonamenta, sobretot, en l’aspecte polític i econòmic. Podríem dir que l’esclat de la bomba nuclear, l’any 2006, va fer que augmentessin les crítiques respecte al país. Crítiques, per cert, capitanejades pel país de les llibertats: Estats Units.

Sembla ser que la gran majoria de les fonts d’informació afirmen que investigar dins el país és certament complicat. Però també podria ser interessant analitzar les xifres que tracta el diari The Economist. Segons les seves enquestes, més de la meitat d’enquestats afirmen que algun membre de la seva família ha mort a causa de la fam. Els altres percentatges, força alts, afirmen que els detinguts per causes polítiques han patit tortures. Sovint es jutja al país per aplicar la pena de mort i les execucions. La veritat és que em resulta força curiós, tenint en compte que no és pas l’únic país que utilitza aquests mètodes. Us ve a la memòria un exemple diferent? L’existència de camps de concentració i experimentació humana també ha embrutat la imatge del país. I els europeus ens esgarrifem davant les xifres, evidentment esgarrifadores, però de vegades també practiquem importants exercicis mentals per esborrar certs fets de la memòria. Critiquem i ens rentem les mans. No ens fem responsables de la situació perquè no ens importa gairebé res que no ens pugui aportar un benefici. L’Europa de l’Imperialisme va confeccionar un mapa a la seva mida, on els amics que valen viuen i els enemics que sobren es van deteriorant poc a poc. Corea del Nord, amb una política que respon als trets fonamentals d’un Estat socialista, venera a Kim Il Sung, el President etern desprès de mort. Per la majoria de l’opinió pública això és mostra de fanatisme. Potser amb Mesi i Justin Bieber la cosa canviaria, no? En tots dos reportatges la gent entrevistada acostuma a justificar certes actuacions, segurament per intentar netejar una imatge dels coreans que és força generalitzada. No tot és prohibicions, malgrat existeix un clar control intern. La utilització d’Intranet en lloc d’Internet n’és un exemple. El judo i el tenis de taula són dos pilars indispensables a l’hora de parlar d’esports. És una simbiosi entre esport i disciplina. Els joves nord-coreans somnien en poder veure món, en poder sortir del país i experimentar noves sensacions. I la població en general paga el preu de viure en un país que sovint és compara amb Corea del Sud, d’economia capitalista i de mercat. No estem davant d’un país ric, no estem davant d’un país on la seva gent no passi gana, ni on la Indústria sigui tan forta que permeti aportar un nivell de vida digne per a la població. Allí, els esforços industrials s’inverteixen en potenciar la indústria pesada. És, al meu parer, un país en guerra, un país que té clar que la pau encara no ha arribat.

És evident que es tracta d’un país governat per un totalitarisme polític, però l’actitud de la seva gent, considerada fanàtica per gran part de l’opinió pública, no s’allunya massa dels fanatismes que podem veure més a prop del que pensem. El Paral·lel 38 separa dues realitats ben diferents, la capitalista i la comunista, dos mons enfrontats a causa dels interessos dels grans. En el seu temps, els EEUU i la URSS es van sortejar el món. Encara avui en dia hi ha qui paga les conseqüències. Corea del Nord és una d’aquelles ferides sense tancar i infectada. Curar-la no interessa, val més especular i convertir-la en una atracció de circ. Allí, la vida continua, com aquí. Allí, es veneren coses que aquí trobem aberrants. Aquí venerem coses que allí potser són realment insignificants. 

No m'agrada provocar

No, no m'agrada fer-ho. Senzillament, aquest és un Bloc personal del qual jo sóc la propietària. Aquí escric sobre diversos temes, en la majoria dels casos reflexions que últimament només s'han identificat en un sol tema. Repeteixo, no m'agrada provocar, però tampoc puc permetre que se m'acusi per escriure segons què. A qui li agradi aquest bloc, serà benvingut, a qui li ofengui el que poso té un altre camí molt fàcil: no entrar-hi més.

Moltes gràcies.

Quan els àngels perden les ales

En algun racó del món ha nascut una criatura que canviarà la vida als qui l’envolten. En algun racó de la teva ment potser tens una espineta clavada, un impuls frenat, un somni que et negues a tirar endavant. En algun racó de l’oceà, un vell vaixell veu com els seus tresors es perden en l’oblit. Potser més a prop del que et penses hi ha algú que no sap com dir-te que t’estima. En algun indret d’una gran ciutat, la mort trista i solitària d’un invident és perd en la ignorància. Potser uns quilòmetres més a l’Oest, la mort d’un tirà reconegut és plorada per milers de persones. Qui sap si més amunt dels núvols, on ja es poden sentir els cants dels àngels, la mà d’algú que t’estima t’ofereix la seva escalfor. Potser, molt a prop, les flames d’un foc virulent s’alimenten dels somnis que un dia es fabriquen per més tard ser consumits. Això és la vida: Un viatge que no permet la poca puntualitat, una via on els trens passen una vegada i a gran velocitat, potser massa per poder decidir-nos si pujar o no. De vegades, també és aquesta mateixa velocitat la que no ens permet baixar d’un tren que potser no ens porta a un destí establert. Sigui com sigui és el viatge que ens ha tocat viure. Hi ha viatges que acaben amb dolor. D’altres que comencen en una nova via, en un nou vagó, on el dolor es converteix en esperança.  

Fins quan?

9 de Novembre. Dia plujós aquí a Catalunya. Dia plujós, també, al cor de més d’una família de Barakaldo. Avui, en aquest dia gris, la crueltat dels bancs i dels peixos grassos d’Espanya s’han fet amb una vida més. Una víctima més fruït de la incompetència, la falta de principis i la poca solidaritat dels que, en la majoria dels casos, venen el teu cap al millor postor. Aquests dies, els telenotícies i la premsa, venen farcits de notícies relacionades amb els desallotjaments de desenes de famílies que no poden pagar la casa que, potser no fa pas tan, van escollir amb tota la il·lusió del món. Això és Espanya. Allò és Espanya. Benvinguts als país on els somnis es paguen car, on la classe política exprimeix cada cop més al poble per poder engreixar el seu egocentrisme fastigós i pudent. Sigueu benvinguts al país de les mentides, al país dels sous vitalicis, l’augment de l’atur i les promeses frustrades. Dieu “Hola!” a un dels països que més tard aixecaran el cap d’aquesta crisi. Benvinguts a un divendres negre, que potser serà un dilluns, dimarts o dimecres negre.  L’any 1929 eren els empresaris els que es tiraven finestres avall. En ple 2012, la gent treballadora, la gent del carrer mira amb por el futur. Què ens prepara demà? Quina funció ens han preparat els nostres polítics. Necessitem gent amb cor, no gent amb lleis intocables. 

Disculpes

Doncs això... Demano disculpes per aquells textos escrits en calent que potser mai haurien d'haver estat publicats. Mai he volgut mostrar-me com una víctima i crec que els que em coneixen de veritat no em veuen pas com una mala persona. Dit això, disculpeu-me.

Una mica de temps per tornar amb més i millor

No és un adéu. 
És un fins ben aviat.

I diuen que és millor respirar pel nas

Agafar aire, inspirar, notar com gairebé no hi ha oxigen que es pugui prendre. Poc material per calmar els pulmons, per calmar l’angoixa d’un dia més gris que blau, poc aire consumible, i el poc que hi ha és dens, pesat, crema a la gola i fa mal a la panxa. Però tot i això, és millor que tancar la boca. Si tanco la boca em moro, si moro em perdo aquest món i si em perdo aquest món perdo tot el que tinc. Per tant, obro la boca més que mai, i que entri aire, que sigui com vulgui, però que entri. Que els que es cansen i tanquen la boca es fan dir covards, i que a mi aquest adjectiu no m’ha agradat mai. Que altres tanquin la boca per mi, que altres creguin que el món els guanya, però que quan ho facin se n’adonin que han comès un error. Avui, més que mai, agafo aire i segueixo i intento preveure el demà. Avui digereixo aquest aire gris i pesat. Avui, si vens, porta un petó ple d’aire net i pur. 

Ha estat un plaer, Michael Phelps

No podia ser d’altra manera. Aquest any, com ja em va passar fa quatre anys, m’he enganxat als Jocs Olímpics. Enguany, els Jocs de Londres ens estan regalant tones d’espectacle, fent que la festa de l’esport es converteixi en una cita pràcticament impossible d’oblidar. També he de dir que en aquesta edició dels Jocs hi són presents dos dels meus ídols: Roger Federer, el millor tenista de la història, i Michael Phelps, el nadador que ha superat totes les expectatives i s’ha convertit en tota una icona. 

Doncs bé, avui, 4 d’agost de 2012, Phelps ha dit adéu a la natació, aconseguint l’or a la prova del 4x100 estils. Amb tan sols 15 anys va debutar als Jocs Olímpics de Sidney, l’any 2000, on ja va demostrar que podia arribar molt lluny. Però va ser a l’edició passada dels Jocs, a Pekin, on el Tauró de Baltimore es va fer amb 8 medalles d’or, convertint-se en la revelació dels Jocs i una autèntica icona dins la natació. Aquest any, molts eren els que asseguraven que el nadador no estava en un dels seus millors moments, desprès de començar amb mal peu els Jocs de Londres. Però no ens ha decepcionat i, finalment, ha dit adéu a la natació i als Jocs britànics aconseguint 4 ors i 2 plates. Amb 22 medalles olímpiques, 18 de les quals són d’or, Phelps s’acomiada de la natació i del món de l’esport conscient que és l’esportista olímpic amb més medalles de la història. Queda clar, Phelps volia marxar per la porta gran i ho ha fet. Ara només queda agrair-li tots els bons moments que ens ha regalat. Ha estat tot un exemple a seguir. Ell opinava el mateix d’Ian Thorpe, el seu ídol, i ara és probable que el nadador australià pensi el mateix del noiet de Baltimore que ha deixat una gran petjada al món de la natació. 

Per aquets del PP Espanya sempre va bé

Jo no sé què dimonis passa amb això de la política. No m’agrada pensar que tots els partits són iguals, però cada dia n’estic més segura que és així. Els nostres polítics es dediquen a insultar-se els uns als altres, es critiquen les decisions mútuament, escalfen cadires i cobren uns sous exagerats. Tot i que a mi no m’agrada massa, la meva terra es troba dins un esquitx  que es fa dir Espanya. Doncs bé, no fa massa, la gent va votar desesperadament al PP, encapçalat per un líder de barba blanca i cabell negre. No sé que li devien veure, però el cas és que va guanyar per majoria absoluta. I ara, en veure totes les retallades que està fent la gent es sorprèn! No sé pas què esperaven... I així passa amb tots els governs, o amb gairebé tots. Deu ser que la gent no votem amb plena consciència, o que no som capaços d’acceptar les nostres cagades, parlant en plata. Aquests últims dies el senyor Rajoy i la resta de psicòpates que l’acompanyen han agafat les tisores, les han esmolat molt bé i han començat a retallar a mansalva. L'opinió pública està que trina i l’oposició se n’aprofita. Ai, senyors socialistes, vosaltres també vau tenir l’oportunitat de fer el que ara prediqueu, però quan s’està a l’oposició sempre és bo tocar la moral als que manen.  I així, anar fent, passem els dies. Puja l’IVA, l’atur segueix, el salari base fa pena davant d’altres exemples europeus, etc. Però això sí, el senyor Rajoy va dir que arreglaria el país en dos anys. Doncs apa, que deixin de fer broma i que treguin les armes que tenen ben guardades. Estimat, ets un incompetent més. 

Lo parlàem, lo parlem, lo parlarem

A casa sempre m’han dit que hem de conservar el nostre vocabulari. Recordo que gairebé tots els dissabtes de la meva infància me’ls passava escoltant les histories que m’explicava la meva padrina. Sempre compartia amb mi coses del meu padrí, al qual jo no vaig arribar a conèixer, ja que va morir de càncer dos anys abans que jo arribés al món. Sempre em diu que tinc els seus ulls, llavors abaixa el cap i sembla que es posi trista, però em mira, deixa anar un somriure i em dona un petó a la galta. Ara ja fa dies que no m’explica cap de les seves histories. Segons la mare, la padrina ja no recorda el que li va passar de jove. Es veu que quan ens fem grans i ens surten moltes arrugues per tot el cos, de vegades, ens ve a visitar una fada que s’emporta tots els nostres records, es queda només amb els bons i els regala a qui no és feliç. M’agrada la feina d’aquesta fada, tot i que em posa trist que la padrina es quedi sense les coses bones que li han passat. Ja fa tres nits que la padrina dorm a l’hospital, però aquesta tarda l’hem anat a visitar. Tenia moltes ganes de veure-la i de preguntar-li si ja coneix a la fada que li roba els seus records. M’ha dit que sí, però jo ja m’ho imaginava, coneix a molta gent. Ho sé perquè sempre que l’acompanyo a comprar els dissabtes al matí, ens estem una bona estona parlant amb alguna amiga seva a l’acera de davant Lo Casino. De vegades, també ens trobem amb un home de la seva edat, un tal Agnasio, que sempre em diu el mateix: “Ambaparà, que gran t’has fet, xiquet! Això u fan los bocadillos de la padrina, e que sí?” Em fa molta gràcia aquest home. Sempre li dic a la padrina que els seus amics parlen d’una manera molt estranya, perquè de vegades no els entenc. Llavors ella es posa a riure i em diu que és la manera que tenen de parlar la gent de la seva edat, i que no només ho fa la gent d’Alcarràs, sinó que així parlen a gairebé tots els pobles veïns, tots els de la zona del Baix Segrià.

I ves per on, per casualitat, el company d’habitació de la padrina és un home d’Aitona que també utilitza paraules molt estranyes. Quan feia una estona que estava a l’habitació, ha començat a parlar amb mi. Si fos més jove nostaria aquí aspategat, afededéu que no. Ia n’astic fart d’anquet paio, tot lo dia està per aquí ampudegant! Dentre a l’habitació a les sis del matí i m’ablaix amb tres o quatre andiccions. Aquet mati, par asmorzar, m’han portat un cafenllet i un biscuÏt astopenc que no se pas d’agon l’hauran tret. Ancara rai que l’anfermera que m’ha portat lo fato ere maja. Llavonses ha vingut aquell sinforós, lo metxe, abarallà’s amb la pobra noa, parqué m’ha deixat lo braç del suero fet un acsehomo: Tot ple de blaus de les punxades que m’ha fotut. Però ves, què li havia de dir a la pobra mossa? Ere guapa la pudrida, s’asemblae anquella actris que feie les pel·lícules de l’Oeste. Ara no sé com se die... Quan ha marxat, ha vingut lo capellà. Mecasonredéu, quan lai vist m’ha fet aborronar i tot. Ha començat a resar al costat del llit, fins que li ai dit: Nai! Cancara nostic mort, eh! Ia li ai dit que no calie patir, que per una galipàndia no calie fer tants aspamientos, però m’ha dit que la seua feina ere resar. Ia varàs quan me vega les aurelles, fotré lo cam i no’m veuran més lo pèl. Afededéu que no! 

Jo me l’escoltava amb els ulls ben oberts, intentant endevinar tot el que em deia. I llavors, ho he entès tot.

La gent de poble som diferents. La gent del Baix Segrià som especials. Som catalans, estimem la nostra llengua, però hi afegim un toc personal que la fa d’allò més curiosa. A mi m’agrada molt com parlem. M’encanta utilitzar paraules com ara muletes, amoto, arradio, vedriola o salencios en comptes de crosses, moto, radio, guardiola o sabatilles. I és que el nostre vocabulari forma part de la nostra identitat, per això l’hem de conservar. Pos bueno, com dirie la padrina, avamba gent!

La Selecció Espanyola: Bona teràpia contra la crisi

Deu ser que mai he estat una seguidora del Barça, i tampoc del Madrid, que com que sembla que només hi ha dos equips a la lliga espanyola, doncs si no ets d’un ets de l’altre.  Potser també hi fa que la Marea Roja, es a dir, la Selecció Espanyola, em dóna certa angúnia. Davant aquestes afirmacions, alguns em dirien: Doncs no la miris! I sí, tindrien raó, i de fet és el que faig, no mirar-la. Però  aquesta nit, desprès de sopar, he tingut la temptació de quedar-me a mirar la segona part del partit. Sí, ho reconec, esperava que Croàcia els marquès algun golet. Recordo que quan Espanya va guanyar el Mundial vaig escriure un post aquí al Bloc. En aquell període encara escrivia en castellà i desprès la traducció al català, per tant rebia visites d’arreu de la Península. El cas és que no em van bombardejar el Bloc perquè no van poder, sinó ara ja estaria escrivint en una llibreta o en un nou lloc d’internet. Espanya va acabar sent campiona, i cada dia rebia comentaris que m’ho recordaven. Sí, es devien pensar que les seves paraules sense massa sentit em traurien la son. Doncs bé, aquests dies he tornat a reviure aquesta disconformitat cap a veure-ho tot en roig i groc, amb l’aguileta al mig, que sempre queda millor. Però el post d’avui no va en contra de la selecció d’Espanya, sinó que va contra aquells que s’omplen la boca dient que si guanya és perquè la majoria de jugadors són del Barça. Doncs mireu, sentint-ho molt, només he necessitat el segon temps del partit per assegurar que sense Sant Casillas, ara la Roja ja estaria plorant la tornada cap a casa. Així de clar. I llavors, a més a més, només cal veure que, en moments de desesperació, el recurs fàcil és tirar-se a la piscina, o deixar-se anar al terra com un sac. Ja se sap, si cola, cola. El cas és que els croates han estat a punt de marcar més d’un cop.  Però en el fons, aquest text no deixa de ser una reflexió sense massa interès intel·lectual. Això sí, sempre em podeu rebatre, segur que teniu altres opinions. Però jo, per acabar-ho d’adobar, només he de dir que se’m remou la panxa cada cop que penso que, tan sols per guanyar l’Eurocopa, cada jugador s’embutxacarà 300.000 euros. El país està que cau, vivim temps d'escalfament  social, l’atur encara mostra xifres altes, però mentre guanyi Espanya ja estem salvats. Que algun ésser superior i omnipotent ens agafi confessats! 

Una nit per no oblidar

Ho havia imaginat molts cops. La idíl·lica imatge de veure’m abraçada a tu, sota la llum de la lluna, al resguard dels estels. Ho havia imaginat, sí, però la realitat ha superat totes les meves expectatives. Aquesta nit passada, he desitjat aturar el temps. No necessitava res més per ser la dona més feliç del món. Allí, allunyats del món i la rutina, envoltats per la fresca de la nit, ens hem regalat tots els petons que, en molts casos, les presses obliguen a que siguin fugaços. La vista era meravellosa, tot i que, per ser-te sincera, no feia altra cosa que perdre’m en els teus ulls, en els teus llavis, en el teu cos. Cada carícia feia que la meva pell s’ericés més i més, cada cop et desitjava més, i m’agradava notar que a tu et passava el mateix. A la llunyania, la figura il·luminada de la Seu Vella feia que aquell moment encara fos més especial. Semblava un conte de fades, però era real, tu estaves allí, però em costava creure que no fossis un somni. Hauria estat abraçada a tu fins l’hora de sortir el sol, demanant desitjos a cada estrella que caigués. Però, en realitat, hi ha moments que no es poden descriure amb claredat, i aquest n’és un exemple. T’estimo. 

Nyam!

Per als que no ho sapigueu, sóc una autèntica admiradora dels postres. Deu fer una mica més d’un any que em vaig aficionar a les receptes, per culpa de la meva obsessió pels Coulants de xocolata. M’agraden tan, que un bon dia vaig decidir que en volia aprendre a fer, per poder gaudir-ne sense la necessitat de sortir de casa. Ara venen diferents preparats que ho posen tot més fàcil, o inclús en se’n poden trobar de congelats que només cal posar al forn o al microones, però com els casolans cap. Però bé, els Coulants no són el tema principal, sinó que avui els protagonistes són tots els postres en general. La veritat és que elaborar postres m’encanta, sobretot si experimento nous sabors i em queden bons. M’encanta fer pastissos, i ja feia uns quants dies que tenia ganes d’intentar fer cupcakes. Doncs bé, sense pensar-m’ho massa m’he posat a fer pasta de magdalenes de xocolata, les he posat al forn i desprès he elaborat la típica crema que es posa damunt aquests pastelets. És molt fàcil de fer. Només es necessita crema de formatge, mantega, tot i que jo utilitzo margarina, i sucre glasé. En el meu cas, a la crema he afegit una mica de colorant alimentici, així queda més eixerit. A continuació, només cal decorar-lo al vostre gust. I el resultat ha estat el que podeu apreciar a la fotografia. La veritat és que per ser el primer tampoc m’ha quedat tan malament, ara només cal anar millorant la recepta, que això ja se sap, només es pot fer a base de pràctica! 

Volar lliure

Vas voler aixecar el vol. No vas poder. La caiguda no va ser fàcil, ni poc dolorosa, per això durant una bona estona no volies pensar en un altra oportunitat. La sortida més fàcil, en aquell moment, era quedar-se al terra, amb les ales esteses, esperant que, amb una mica de sort, et trepitgés un camió carregat amb tones de runa. No tenies ni la força ni el valor d’aixecar de nou el vol. I jo, també ferida per la meva caiguda, t’empenyia més i més cap a la desgràcia, convertint-me en un mur de gel que volia que veiessis que la meva caiguda també havia estat fatídica. Jo tampoc volia volar més, però una revolada d’aire em va ajudar a aixecar de nou el vol. Per uns moments, vaig sentir com l’aire fluïa amb total llibertat entre les meves plomes. Volia volar i pensava que res m’aturaria. Però com més lluny del terra estava, a mesura que veia com la teva figura cada cop es feia més i més petita, alguna cosa dins meu va començar a trencar-se. És cert, volia volar, però et volia amb mi, al meu costat, lliure, sense cap impediment que ens fes tornar a caure. Per uns moments, vaig notar com et perdia, però en reaccionar vaig veure que no podia suportar estar més estona lluny de tu. I vaig decidir baixar, i tu, malferit per la caiguda, gairebé no donaves resposta. Al cap d’una estona, vam aixecar el vol, els dos junts, tímidament, sense massa pressa. Calia recuperar-se dels cops, calia refer-se, però sobretot calia mirar de volar en aires més estables, més segurs, junts, fent camí, com sempre havíem volgut. 

Petons i malta

M’encanta la cervesa, prou que ho saps. I si parlem de la birra alemanya o belga, ja sobren les paraules. Bé, la Baltika russa no està gens malament tampoc. Però quan es tracta d’una nit de tranquil·litat, una birreta de graduació baixa també cau força bé. Què me’n dius d’una Damm Lemon? Et ve de gust? A mi sí, i si és en la teva companyia encara més. Ben fresqueta, amb les gotes d’aigua relliscant pel seu vidre verd, dibuixant damunt la barra un cercle gairebé perfecte. Sona bona música, s’escolten frases com: Quiero estar cerca de ti, lo más lejos a tu lado, però el que realment val la pena és notar el sabor dels teus petons, aquesta nit amb un regust a beguda refrescant de llimó. Ara un, ara un altre, entre dues paraules, desprès d’un sorbet de cervesa. Ara et xiuxiuejo a l’orella i després et dic que t’estimo. M’agrada veure’t somriure, com un nen petit, i encara m’agrada més quan fas aquell gest de mirar al terra, fruit d'aquells moments en els quals no saps què dir. La botella de cervesa cada cop està més buida, i els glaçons de gel del teu got ja gairebé han passat a l’altra vida. Son les tres de la matinada i aquí cada cop queda menys gent. Encara queden hores de foscor, i si una cosa tinc clara és que vull veure sortir el sol al teu costat. Marxem, que he de comprovar si puc aprendre a aturar el temps. 

No marxis

Fa una estona m’has dit que et mostrés les meves imperfeccions, que amb elles et conformaves. Doncs bé, ja saps que tinc un caràcter fort, aquell que, segons dius, és un defecte i una virtut a la vegada, ja que sense ell potser no tindria aquesta afany per tirar sempre endavant. El cas és que, quan te n’has anat m’han vingut ganes de dir-te que em falta la respiració quan no et noto al costat, quan t’acomiades amb un petó ple d’amor. M’han vingut ganes de dir-te que els meus ulls s’omplen de llàgrimes cada cop que marxes. Cada cop que te’n vas, com diria la cançó de Whiskyn’s, em quedo encallada, trista, sense energia, i és llavors quan surt el meu mal caràcter. La rabieta típica de la nena de tres anys que vol el pastís de l’aparador, però no el pot tastar; - Potser demà.-, li diu la seva mare. Però la nena no el vol demà, el vol ara, per anar cap a casa amb unes morralleres que li embrutin mitja cara. Hi ha cops que marxes i no passa res, però avui, com ja fa dies, he sentit un buit immens. I és que em fas falta, saps? Cada cop entenc millor que sents tu quan em dius que t’enfonses si em notes lluny. I és curiós, perquè jo mai estaria lluny de tu. 

Han matat un faisà direcció Alcarràs

Quan vam saber que farien l’Iñaki Gabilondo Honoris Causa de la UdL, la Isabel i jo vam decidir que estaria bé anar-hi. Bé, mai està de més acudir a aquesta mena d’actes, on veure persones il·lustríssimes que sempre estan a l’altra banda del televisor. El cas és que, ben puntuals, ja estàvem plantades davant la sala on feien l’acte, disposades a entrar i agafar un lloc des del qual poder veure-ho tot amb total comoditat. Però bé, com que som tan llestes, doncs resulta que no sabíem que ens havíem d’apuntar prèviament per poder presenciar la cerimònia en directe, de no ser així podíem veure-la a través de videoconferència en una altra sala. Aprofito per dir que no érem les úniques que no ho sabíem; sempre tan ben informades. Com ja us podeu imaginar, la idea no ens ha motivat massa, així que hem optat per anar a fer uns xampunets en una terrassa del costat de la uni. Allí hem estat fent petar la xerrada, hem rigut i hem parlat de temes interessants, fins i tot he tingut l’oportunitat de cridar a una pobra noia que passava pel carrer, pensant-me que era una amiga meva, però no. La cara de la noia m’ha fet adonar que no, no era la persona que pensava. Però el millor moment ha estat quan se’ns ha apropat un negre, com un armari, amb una veu que ens ha deixat garratibades. Us ve a la ment una d’aquelles veus que sembla que surtin de l’efecte de l’Eli? És a dir, que us fan pixar de riure? Doncs bé, així era la seva veu, “aflautada”, com diria la meva amiga Isabel. Hem estat una bona estona rient, de fet, a la meva companya de taula gairebé li sortien els ulls, i el seu somriure similar als infrasons s’havia convertit en sorolls més pronunciats. Jo m’estimo més no comentar la meva manera de riure, que de vegades em fa vergonya i tot. I com que la tarda ja estava sent una autèntica festa, en volíem més, així que... i si en fem una de Wok? Doncs dit i fet, hem anat a sopar Sushi, que ja tocava! Allí ens hem afartat com a lladres, perquè negar-ho, i també hem rigut molt, parlant de faisans que s’estampen contra els capots dels cotxes, o coloms gegants que es desplomen morts i recorren sis pisos d’alçada abans de xocar contra el terra, entre d’altres temes que ara no em posaré a explicar detalladament. En definitiva, no hem vist al Gabilondo, però també ens ho hem passat bé. Ja ho diuen, els millors plans són els improvisats. Volia escriure un post una mica més treballat, però la son no m’ho ha permès. Me'n vaig a planxar l’orella. Que tingueu una bona nit. 

Un dilluns de vent

El dilluns. L'incomprès, el menyspreat, el que gairebé tothom odia. El primer dia de la setmana, el que ens fa pensar: Merda, ja hi tornem a ser! Avui, dilluns, he obert de cop els ulls en sentir la vibració del meu mòbil prop del coixí. En un principi, la llum de la pantalla m'ha resultat molesta als ulls, però al cap d'uns segons tot ha passat. Començava un nou dia amb un “Bon dia” teu, tot anava de meravella. M'hauria quedat tot el matí al llit, escoltant el vent que es colava per qualsevol forat deixant anar sons que em feien sentir com l'Eastwood al mig de l'Oest americà. Però el cas és que era dilluns, tocava anar a la Universitat, entregar un treball i fer un examen de Paleografia. Així que...no, no era una bona idea la de quedar-me embolicada amb els llençols rebregats. Tu seguies a l'altra banda del telèfon mòbil, i quin plaer, malgrat la distància. Al cap d'una estona, sota l'aigua de la dutxa el món semblava que anava agafant més color. Ara el cap, desprès les espatlles, a continuació la resta del cos, notant com l'aigua baixava a gran velocitat, com si la meva pell fos el circuit de Le Mans. Per cert, un molt bon cap de setmana de motos! Amb la pell fresca i el cabell mig moll, el matí prenia un altre sentit. Gairebé tot estava llest per emprendre un nou dia, i sí, no ha estat un mal dia. Però estic rebentada, així que no crec que tardi a anar al llit. Toca embolicar-me de nou amb els llençols, escoltant com el vent no té pas intenció de parar. Demà, dimarts. Aquest ja ens el mirem diferent, o no? 

Cinc minuts més

Avui el sol no ha volgut treballar massa. Sembla que les jornades de vagues que estem vivint últimament també han arribat més enllà dels nostres horitzons. Però des de la finestra de la nostra cambra tot es veu diferent. Tu, al meu costat, m’expliques les teves pors, les teves inquietuds, els teus somnis. I jo, que no puc deixar d’escoltar-te, no puc evitar pensar que seré al teu costat per tot el que faci falta. No som la parella convencional, ni molt menys, trenquem amb els esquemes i ignorem rotundament les barreres que molts cops s’aixequen davant nostre, però ens estimem, i això és el que realment compta. Em passaria tot el dia agafada a tu, escoltant el que expliques, i explicant-te tot el que a mi em passa pel cap. No deixaria mai de rodejar-te amb els meus braços, tot posant la meva mà sobre el teu pit nu, com faig desprès d’haver estat fent l’amor. I llavors, desprès de deixar anar un petó, em preguntes què fem per sopar. Ara no se m’acudeix cap idea brillant, però potser si estem una estona més al llit m’inspiro. No oblidis mai que ets la meva vida, que me l’has canviat de cap a peus i que, malgrat sigui dur, tot el que ara ens posa tristos aviat serà un bon motiu per somriure. 

Tu comences, jo continuo

Sento com plou, la remor de les gotes de pluja xocant al terra, a la finestra, al terrat. Obro els ulls i et veig al meu costat. M’atanso cap a tu. Estàs dormint i fins i tot així m’agrades. Sí, amor, m’agrades, des del moment en que vam creuar les nostres mirades per primer cop. Des d’aquell instant no he volgut deixar d’estar amb tu, i ara et tinc al costat. T’agafo, t’envolto amb els meus braços i em faig una promesa a mi mateixa: sempre, sempre estaré al teu costat. I així, mentre la pluja segueix posant música a una nit perfecta, tanco els ulls i reposo al teu costat. Tornaré a agafar la son tot escoltant els batecs del teu cor i sentint-me la dona més afortunada del món. Fins demà al matí, amor meu. 

En un núvol

Em pesen els ulls, tinc molta son i desitjo posar-me dins el llit. Però el cas és que no volia anar-me’n a dormir sense compartir un bon grapat d’emocions amb tots vosaltres. Aquest vespre, he rebut el meu tercer primer premi de narració al Concurs Literari de la vila d’Alcarràs. Ha estat emocionant, molt, i gairebé he plorat només escoltar l’inici del meu relat. Com cada any, he pensat en ella, en la preciosa papallona que, sigui per on sigui, ha vist com m’he fet amb el premi. A més a més, estava acompanyada per gent especial, gent que és molt important en la meva vida, gent sense la qual no seria res. I a ell, que l’he tingut amb mi, que m’ha recolzat i ha confiat en tot el què he fet, per això i molt més, l’estimo. Rebre un premi així és molt important per mi, una motivació més per seguir escrivint i creixent entre les lletres i la tinta, entre la imaginació i la narració. També volia dir-vos que vosaltres també heu jugat un paper significatiu en aquest premi. Si no fos per tota la gent que m’anima a escriure, que em demostra que els meus textos arriben, segurament a hores d’ara no escriuria, ni tampoc hauria presentat el relat que aquest any m’ha regalat aquest nou premi. Estic molt emocionada, tant que encara no m’ho crec. 

Una nova gran veu

Adele Laurie Blue Adkins, o en versió reduïda i, segurament, més coneguda: Adele. Aquest és el nom de la cantautora britànica que ha aconseguit robar el cor a milions de persones. Tot i que el seu primer disc va sortir a la llum l’any 2008, i malgrat haver entrat al món de la música temps abans, no ha estat fins fa pocs mesos que s’ha fet amb la fama mundial. Ja acumula vuit premis Grammy, i al pas que va n’acumularà molts més. Esperem que no sigui una estrella efímera, de fet, crec que es convertirà en tot un referent de la música soul, jazz, blues i pop. Espero també que porti bé el camí de la fama, té molt talent per explotar i no cal que se’n vagi com altres grans veus traïdes pel món de l’èxit. Fa poc que l’he descobert, però no hem canso d'escoltar algunes de les seves joies. Aquí us en deixo una: Set fire to the rain.

http://www.youtube.com/watch?v=SwlpHwHTZlY&feature=related 

La importància dels petits detalls

Avui, asseguda al perxe de casa, mentre el sol ja s’anava acomiadant de tots nosaltres, he decidit fixar la vista a l’horitzó i contemplar les muntanyes que es dibuixaven al fons del paisatge. I us semblarà insignificant, absurd i tot, però m’he fixat en uns molins eòlics que es veuen al fons, com petits gegants de color blanc, amb una llum a l’extrem que de tan en tan es deixava veure. El cas és que mai els havia vist i sense voler he fet una estranya comparació. Molts cops anem pel món sense observar què ens posa la vida davant. Sembla que anem amb els ulls oberts, que ho controlem tot, però en realitat ens saltem un bon grapat de detalls que a l’hora de la veritat són necessaris. Fa molts dies que fixava la vista en aquell mateix punt, i mai havia vist aquests molins. Ara em podeu dir: Carai, noia! Potser els van posar ahir! I sí, potser sí, però potser fa dies que hi són, mesos, o inclús anys. De fet, pensar que només hi són d'es d'ahir seria la resposta més senzilla, i jo no vull respostes senzilles. No les vull perquè les trobo estúpides; prefereixo pensar que dia a dia aprenc a veure les petites coses de la vida, petites coses que molts cops ens ajuden a fer-nos grans. 

Desitjant tornar a estar entre els teus braços

Avui han tornat els fantasmes. Aquest matí, he despertat entre calfreds i un terrible sentiment de buidor. M’he trobat terriblement sola, tan que he desitjat tornar a tancar els ulls i no obrir-los fins que tu fossis al meu costat. Però tocava començar un nou dia, regalant somriures i bones paraules als que dia a dia estan amb mi i estimo. Ha estat un dia dur, un d’aquells dies per oblidar. Feia temps que no em sentia així, però avui els senyors de la foscor han creuat boscos i llacs per envoltar-me de nou amb una nebulosa torbadora. Desitjava amb totes les meves forces estar entre els teus braços, on em sento protegida i indestructible, on tota la meva força surt per cada porus de la meva pell. Però avui no hi erets, no podies ser-hi, almenys com jo, i tu, hauríem volgut. Tot i així, has aconseguit robar-me un somriure, com sempre acostumes a fer. I és que un “t’estimo” teu, ni que sigui en la distància, és un puntet de llum entra la foscor. 

Nacionalismes: Una qüestió complicada

Feia molt temps que no publicava un post relacionat amb temes d’interès, però aquesta nit, he decidit compartir amb vosaltres una reflexió sobre el nacionalisme, un tema que, tot i ser força delicat, no deixa d’interessar-me.

A l’hora de parlar de nacionalismes, hem de diferenciar entre el nacionalisme polític i la voluntat de crear una identitat determinada. El caràcter polític del nacionalisme va agafar el vol desprès de la Revolució francesa i la guerra de la Independència dels EEUU, ja que en aquell context els individus van veure que tenien ple dret a decidir el futur de la seva nació. Però, on resideix el poder del nacionalisme? Podríem dir que el factor que el fa tant atractiu és el sentiment d’identitat que construeix. Té l’habilitat d’utilitzar el passat i la tradició per unir-se als individus d’una nació, exaltant el sentiment de pertinença a una pàtria determinada, evocant els símbols i els ritus comuns.

Ara bé, existeix un altre tipus de nacionalisme que a la llarga es converteix en autoritari, buscant només l’expansió econòmica i territorial, ignorant completament els desitjos de la resta de nacionalitats més petites que demanen el dret a decidir. El franquisme a Espanya n’és un exemple. En, canvi, el nacionalisme de minories, com el català, reivindica l’existència d’una nació que el fa diferent a la resta. Reivindica l’autonomia per poder decidir part de les mesures que s’hi imposen.

A banda de tot això, hem de ser conscients que el nacionalisme pot evolucionar i, possiblement, el nacionalisme d’aquí uns anys ja no serà igual que el que es va viure en

el passat o inclús el que estem vivint en l’actualitat. En els Estats democràtics, sembla

que la lluita armada hagi d’acabar ben aviat, ja que disminueix la necessitat de recórrer

a la violència per aconseguir certs drets o llibertats. En un futur, pot ser que el diàleg

estigui per sobre de les armes i les nacions puguin ser escoltades, sense la necessitat de recórrer al terrorisme. No cal anar massa lluny per veure que aquests passos es poden anar fent. No obstant això, és evident que si un Estat es planteja la possibilitat de dotar a les nacions que depenen d’ell més llibertats, amb el temps, poden disminuir els conflictes armats, fent que l’Estat no hagi d’invertir tants diners en un cos de seguretat o en un exèrcit encarregat d’aturar els actes terroristes.

Un altre tema que cal esmentar és el de la religió, tot i que per molts no tingui res a veure. Pot ser que en un futur pròxim la religió es converteixi en el millor mecanisme

per trobar resposta a moltes qüestions complicades de respondre.

Vivim en un període en el qual els polítics busquen l’aliança entre ells. Els països de la Unió Europea conviuen amb la voluntat de solucionar els seus problemes amb l’ajuda dels seus països veïns. Existeix la necessitat d’organitzar reunions i convencions internacionals per tractar problemes que afecten a tots els països per iguals.

Els mitjans de comunicació també tenen una forta repercussió, ja que son els encarregats de transportar la informació, globalitzant-la totalment.

Al Tercer Món, pot ser que els conflictes s’intensifiquin. D’una banda, a causa de les divergències entre els diferents pobles fruit del colonialisme, per altra banda, a causa de les diferències socials i econòmiques que separen la minoria benestant de la resta de la població pobra.

Sigui com sigui, cada època de la història reclama un tipus de nacionalisme, el que sí

hem de tenir clar és que quasi bé totes les nacions vetllen per la seva cultura i la seva

identitat, fet que reforça el nacionalisme.

Tot té un límit

No demano que em posin catifes vermelles per on passo. No vull una escultura a la plaça Major del poble. Tampoc un carrer al meu nom, o ser el rostre de la revista Rolling Stones. No vull seure’m en una taula, acompanyada de molta gent que en realitat només estigui al meu costat per qui sigui o deixi de ser. No. No vull res de tot això. Tan sols vull ser respectada, sobretot per la gent que, fins fa ben poc, considerava bons amics. Vull despertar-me un dia i poder dir en veu altra que no em penedeixo de res del què he fet. No necessito perdons, ni excuses que, ara per ara, ja no tenen sentit. Vull que tothom tingui el què es mereix, tan si és bo com si és dolent. I disculpeu si creieu que em mou la venjança, però no és així. Només dic que ja n’hi ha prou de ser marionetes a les mans de tothom. Cal despertar, escoltar-nos a nosaltres mateixos, que al cap i a la fi, som els que realment farem alguna cosa per tirar endavant. Jo penso fer-ho: tirar endavant, aturant-me només quan realment faci falta. 

Tots tenim raó i culpa

Tots volem tenir la raó. Disparem bales, míssils, fletxes, qualsevol cosa que pugui ser capaç de tombar l’adversari. Esmolem ganivets, o de vegades la nostra pròpia llengua, que sovint fa més mal que qualsevol punyalada amb arma blanca. Esbossem somriures que amaguen traïció i falsedat, i ens amaguem en la rancúnia que causa no saber dialogar com humans. Tot el que tenim ho tirem a la brossa, ho lliguem ben lligat i deixem que es podreixi. I som imbècils, perquè de vegades ho volem recuperar i després ja és massa tard. Tot fa pudor i està més que podrit. Els cucs han tingut un bon banquet, i a nosaltres ens queda el remordiment i l’estupidesa, que molts cops penso que preval per sobre de la intel·ligència humana. 

Una nit freda

Ja fa uns dies que per les contrades de Lleida el sol brilla amb força. Es desperta esplendorós i ens saluda amb un gran espetec de llum i escalfor, de fet, tenint en compte que estem al mes de febrer, això no està gens malament. I entre tant de sol, entre tanta felicitat i tants dies que recorden a la primavera que ha d’arribar, hi sóc jo, esperant trobar la manera d’aturar el temps, de ser capaç de controlar-lo per tal de fer infinit aquest camí al teu costat. M’he agafat a tu sense por, i ho he fet perquè un dia em vaig adonar que t’estimava i que per molt que costés volia fer-ho, volia lluitar contra totes les barreres, volia ser feliç agafada a tu. Cada cop que em mires em sento immortal, submergida en un espiral de felicitat que només s’esvaeix quan no puc envoltar-te amb els meus braços. I avui, la nit, tot i que la resta del dia el sol ha escalfat tota la cambra, serà freda i només desitjaré una cosa: tenir-te al meu costat per assegurar-te que sí, que t’estimo com no sabia que es podia arribar a fer; bojament i sense mesura.   

No et vull lluny

No puc dir que estigui trista. Tampoc puc ser tan atrevida de considerar que no estic passant per un bon moment. De fet, ja fa uns mesos que he après a tocar el Paradís amb les meves pròpies mans. Així doncs, què em passa? Em sento bé amb tots els projectes que tinc entre mans, tinc ganes de tirar-los endavant i de treure’n el màxim de suc, però hi ha cops que em sento terriblement buida. La meva vida ha fet un gir radical en poc temps, fet que segurament m’ha afectat més del que jo vull creure. Tot i això, sé perfectament que fer-se gran comporta canviar certes coses de la nostra vida, i sé que no em penedeixo de res del què he fet. Però què passa si et dic que et necessito? Què passa si et dic que sense els teus petons sento que em manca la vida? No et canses de repetir-me que et dono forces, i jo, mig embadalida, perdo l’ocasió de dir-te el mateix. Em perdo en els teus ulls quan em miren  amb nostalgia, amb enyor. Durant molt de temps he estat una dona de gel, de vegades encara actuo com a tal, però tu m’has ajudat a veure tot el què hi ha dins meu. Terriblement passional i impulsiva, m’he llençat al buit per regalar-te part de la meva vida. Això costa, amor, costa molt, però quan estic entre els teus braços m’oblido de tot això i desitjo, amb totes les meves forces, que cada dia em despertis amb un suau petó als llavis. 

No sigueu tan covards

Estimats anònims impertinents i, pràcticament, analfabets. Envejo la vostra capacitat intel·lectual i la vostra valentia a l’hora de deixar comentaris, sense firmar, és clar. Tot i així, feu que això d’escriure es converteixi en una passió cada cop més divertida. L’últim comentari, m’ha deixar sense sang a les butxaques. No et prenguis tot el què diré com una cosa personal, que no va només per tu, sinó per tots els/les que deixeu aportacions sense massa sentit. Anònim, dius que vols experimentar orgasmes amb mi, ja que tan en sé? Mira, en cap cas he dit que en sàpiga, ara, si és el què penses, ja és problema teu. A més a més, no és per passar-me de llesta ni res per l’estil, però només experimento orgasmes amb un home, el qual, a més de fer-me deixar la ment en blanc, té neurones en funcionament. Per cert, follar més o menys no fa que la meva mala llet disminueixi, per tant subestimo el teu consell. Què hi farem! Hi ha gent que neix amb la capacitat d’inflamar-se amb facilitat i, per sort o per desgràcia, jo estic dins aquesta classe de gent. No tinc cap problema en dir-te per aquí que, si tan buits de sentit trobes els meus textos, senzillament, no els llegeixis. Tu deixaràs de llegir tonteries i jo deixaré de rebre comentaris estúpids. També et dono la possibilitat de dir-m’ho a la cara, conscient que quan us separeu d’un ordenador i heu de mostrar la vostra identitat, us convertiu en autèntics covards. Pensareu que em sobra la xuleria i que us creieu capaços de dir de tot, doncs feu el què us apeteixi, que de gent poca vergonya en conec molta. I penseu el què vulgueu, de mi i dels meus escrits, que dubto que us hagi de donar les gràcies algun cop a la vida. Si em teniu ràbia o decidiu jutjar-me sense conèixer-me, utilitzeu el cervell, que de gent com ovelles ja n’hi ha suficient. Deixeu d’entrar al meu bloc si tan us ofèn, però, parlant clar, deixeu de fer la pena. La veritat és que gaudeixo escrivint textos com aquest, sense cap caire literari. Puc acceptar comentaris que no comparteixin les meves opinions, però comentaris com els que deixeu fan que em vinguin ganes de plorar. Per l’amor de Déu, madureu i, sobretot, apreneu a escriure. Que l’ortografia no segueix la pronunciació del nostre poble! Abamba!

Ahir, 15 de gener

Avui, un dels meus contactes de Facebook ha actualitzat el seu Estat amb la següent dita: A todo cerdo le llega su San Martín. I bé, tot i que potser no ho posava exactament per això, a mi m’ha vingut a la ment Manuel Fraga. Sóc conscient que la hipocresia humana fa que tot fill de puta en vida, un cop mort, es converteixi en una bellíssima persona, però m’és igual. Franco no era un sant, i els que el seguien, entre d’altres Manuel Fraga, tampoc. Una figura cabdal en la Transició de la dictadura franquista a la democràcia, un dels pares de la Constitució espanyola, però no deixava de ser un alt mandatari del franquisme, i no hi ha volta de fulla. Hi ha molta gent que diu que és important perdonar i oblidar, jo no penso el mateix, i pel que es veu gran part de la societat tampoc. Trobo denigrant que se’ns ocultin qüestions del nostre passat, d’un període controlat per un energumen, catalogat  com a Generalísimo, dictador i assassí, que va fer plorar als seus súbdits quan, per fi, va morir al llit. El tema en torn al franquisme no és senzill d’explicar, hi ha molts elements que cal conèixer per jutjar amb plenes facultats aquest període. Jo no sóc especialista, ni molt menys, però no per això he de callar el què penso. Ara que Fraga és mort se’l mostra com un partidari de la democràcia, ensenyant la seva cara “bona”, quan tothom hauria de tenir present que en els seus anys va ser prou valent per gestionar centenars de calumnies contra els qui no seguien a tota la colla de feixistes que habitaven la Península. Que no m’expliquin ara histories, i que no em venguin la noticia com una raó més per plorar. Tinc una botella de bon vi al frigorífic. Ha arribat el moment d’encetar-la. 

Caminant entre la boira

Convivim amb la boira, ens hem acostumat a ella, la veiem com una cosa nostra, però quan apareix amb totes les seves facultats l’odiem. Doncs bé, sempre dic que a mi els dies de boira no em desagraden, tot i que mai dic que no a un dia d’hivern assolellat. El cas és que el dia que acabem de deixar endarrere ha estat protagonitzat per la boira, densa i plana, però que a mi m’ha donat una terrible sensació de protecció. Sí, ara fa una estona, quan tornava cap a casa amb el cotxe, circulava sola per la carretera, tot just veia les llums que indicaven alguna infraestructura en la llunyania, o les senyals de trànsit, quan ja les tenia pràcticament a sobre. La boira no deixava veure molt enllà, però em sentia segura, com si res pogués entorpir el meu camí, com si res pogués traspassar aquella espessa cortina. I un cop fora del cotxe, lluny del poble, amb les claus de casa a la mà, m’han vingut ganes de posar-me a caminar sota la llum de la lluna, que ahir a la nit governava el cel completament plena. Tot i el fred, em sentia a gust caminant, observant l’efecte que es produïa quan deixava escapar aire calent per la boca i aquest xocava amb la fredor de la nit. He estat una estona caminant, escoltant les meves passes, les pedres cruixin sota les meves bambes de trekking, mentre pensava en les meves coses. Hagués estat hores caminant, meditant, però toca anar al llit, que d’aquí unes hores donarem la mà a un nou dia. 

Inspiració, t'estic esperant!

Fa una estona he pensat: Au, ves a actualitzar el bloc, a veure si et surt alguna cosa de profit! I ves per on, avui no em surt cap post d’aquells plens de sentiment, d’amor, de mil colors i emocions fantàstiques. Avui... bé... avui ha estat un d’aquells dies en els que abans d’anar al llit penses: És un miracle que no hagi matat a ningú. De vegades sóc borde, molt, massa i tot, però els dies que em desperto amb el cap girat per algun motiu, no hi ha res a fer. I és com si a cada persona que et vingués dient-te que no cal posar-se així, que et tranquil·litzis, i coses per l’estil, te la imaginessis sense dents, o amb els morros inflats, de la plantofada que li regalaries si prou et toqués els co(piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii)llons, o els ovaris, en el meu cas. El fet és que la part que raona del cervell, que gràcies a... no, a Déu no. Que, gràcies a les meravelles del funcionament de la maquinària humana, en dies com els d’avui encara funciona, no acabes atacant de mala manera a qui en el fons només et vol ajudar. I bé, ara espero que es faci l’hora de sopar, i com que ja he acabat el Power Point que he de presentar demà a classe, doncs m’he posat a redactar aquest text que, si molt m’apureu, potser no hauria de veure la llum. En fi, m’acomiado, fins que tingui coses amb fonament per publicar, que ja toca!

Un plaer deixar la ment en blanc!

Ja fa dies que penso en escriure un post una mica mancat de complexes, sense massa sentit potser, però amb el qual explicar una cosa que gairebé em meravella. De tots és sabut que el sexe és bo per la salut, per què enganyar-nos? Es recomana la seva pràctica, fins i tot estudis més recents intenten donar una mica més de valor al sexe oral, afirmant que pot reduir determinats càncers, en definitiva, el sexe és saludable. Per desgràcia, encara avui dia, és un tema força rodejat de tabús i prejudicis, però, per ser sincera, a mi tant me fa. El cas és que hi ha una cosa del sexe que em meravella: els orgasmes. Sí, sense orgasmes el sexe no és...bé...no és satisfactori, i tot i que hi ha milers de tipus d’orgasmes i cadascú els deixa sortir de la manera que vol, tots tenen una cosa en comú: Fan que qui els experimenta senti una immensa sensació de pau. No és pas per fardar, disculpeu-me, però m’encanta sentir com amb cada orgasme la meva ment queda completament en blanc, sense pensar en res, sense mals de cap, com si estigués flotant en un núvol. És com si s’aturés el temps, com si no hi hagués més món del que en aquell moment pots observar amb els ulls, tot inundat de tranquil·litat i de benestar. I la veritat, que més voldria jo que altres coses del dia a dia tinguessin els mateixos efectes. Ho veieu? Quina tonteria de post! Però volia escriure-ho! Ja sabeu que de tant en tant m’agrada escriure coses que no tenen massa substància, sense valor literari ni res de res, però la vida és massa curta per agafar-s’ho tot amb serietat. Sé que no he descobert Amèrica, ni molt menys, però ja ho sabeu, no va gens malament fer que la vostra ment es quedi en blanc.

Ho faràs?

Sigues feliç. No deixis de somriure. Lluita per tot el que desitges. No deixis mai de somiar, però sempre amb els peus a la terra i conscient de tot el que pots assolir. Deixa’t enamorar, deixa’t estimar. Enamora i estima. Plora quan faci falta, sempre que sigui necessari treure el què dins et mata. Agafa a qui no vols veure caure. Demana ajuda quan faci falta, sense pors, sense vergonya, demana-ho sempre que calgui. Posa’t al cap que ets algú important, una peça imprescindible dins aquest gran puzle que es fa dir món. Gaudeix de les sorpreses de la vida, assaborint cada tastet de felicitat. Descobreix la criatura que portes dins, deixa-la sortir alguna estona, deixa que inundi el teu espai de tendresa i innocència. Esforçat en allargar el temps, en no perdre més segons del compte entre mals de cap i taques negres. Pateix pels qui estimes, intenta’ls protegir de les maldats, però conscient que de vegades no podràs. Agafa’t a la vida, agafa’t ben fort a ella, deixa’t portar. Ja fa un temps que vas començar aquest viatge, doncs anima’t a mirar sempre endavant. Tanca els ulls un moment, pensa en les coses que et fan sentir bé, feliç. Obre els ulls, mira al teu voltant i assegura’t que totes elles estan al teu voltant. De no ser així, agafa’t ben fort i lluita per aconseguir bona part dels teus desitjos. Fes-me cas, valdrà la pena.