Sense ser una experta en el tema, em ve de gust escriure

Les coses no són sempre iguals per tothom. El que per uns és blanc, pels altres és negre. I a la inversa, tot i que de vegades es puguin trobar algunes afinitats en certs aspectes. Les percepcions poden variar depenent de qui observa, és per això que fer-nos esclaus en seguir les opinions i sensacions dels altres pot ser perillós.

Al meu parer, aquest pot ser el tema clau a l’hora d’analitzar la situació de Corea del Nord. Quan a la televisió s’anuncia l’emissió d’un reportatge que tracta sobre Nord-Corea, en la majoria dels casos ens muntem nosaltres mateixos el guió. És temptador i morbós creure que en aquell reportatge es parlarà, només, del país fosc, trist i dictatorial que la ment capitalista ha anat configurant als cervells de gran part de la població. Ja se sap: país comunista, país indesitjable i enemic. La fricció entre capitalisme i comunisme és coneguda per tots nosaltres, i no ens hauria d’estranyar que els EEUU, tan modèlics i perfectes que pretenen ser sempre, gastin una part dels seus esforços en embrutar la imatge d’un país que sempre han tingut titllat d’enemic. No obstant això, tampoc em dedicaré a victimitzar a Corea del Nord, sinó que em limitaré a expressar la meva opinió respecte a la situació actual del país.

És relativament fàcil afirmar que els periodistes haurien de ser totalment objectius, neutrals, per oferir visions que acompanyin a la gent a reflexionar lliurement, sense cap missatge de transfons que intenti inculcar una visió determinada. És evident que la imatge del país es fonamenta, sobretot, en l’aspecte polític i econòmic. Podríem dir que l’esclat de la bomba nuclear, l’any 2006, va fer que augmentessin les crítiques respecte al país. Crítiques, per cert, capitanejades pel país de les llibertats: Estats Units.

Sembla ser que la gran majoria de les fonts d’informació afirmen que investigar dins el país és certament complicat. Però també podria ser interessant analitzar les xifres que tracta el diari The Economist. Segons les seves enquestes, més de la meitat d’enquestats afirmen que algun membre de la seva família ha mort a causa de la fam. Els altres percentatges, força alts, afirmen que els detinguts per causes polítiques han patit tortures. Sovint es jutja al país per aplicar la pena de mort i les execucions. La veritat és que em resulta força curiós, tenint en compte que no és pas l’únic país que utilitza aquests mètodes. Us ve a la memòria un exemple diferent? L’existència de camps de concentració i experimentació humana també ha embrutat la imatge del país. I els europeus ens esgarrifem davant les xifres, evidentment esgarrifadores, però de vegades també practiquem importants exercicis mentals per esborrar certs fets de la memòria. Critiquem i ens rentem les mans. No ens fem responsables de la situació perquè no ens importa gairebé res que no ens pugui aportar un benefici. L’Europa de l’Imperialisme va confeccionar un mapa a la seva mida, on els amics que valen viuen i els enemics que sobren es van deteriorant poc a poc. Corea del Nord, amb una política que respon als trets fonamentals d’un Estat socialista, venera a Kim Il Sung, el President etern desprès de mort. Per la majoria de l’opinió pública això és mostra de fanatisme. Potser amb Mesi i Justin Bieber la cosa canviaria, no? En tots dos reportatges la gent entrevistada acostuma a justificar certes actuacions, segurament per intentar netejar una imatge dels coreans que és força generalitzada. No tot és prohibicions, malgrat existeix un clar control intern. La utilització d’Intranet en lloc d’Internet n’és un exemple. El judo i el tenis de taula són dos pilars indispensables a l’hora de parlar d’esports. És una simbiosi entre esport i disciplina. Els joves nord-coreans somnien en poder veure món, en poder sortir del país i experimentar noves sensacions. I la població en general paga el preu de viure en un país que sovint és compara amb Corea del Sud, d’economia capitalista i de mercat. No estem davant d’un país ric, no estem davant d’un país on la seva gent no passi gana, ni on la Indústria sigui tan forta que permeti aportar un nivell de vida digne per a la població. Allí, els esforços industrials s’inverteixen en potenciar la indústria pesada. És, al meu parer, un país en guerra, un país que té clar que la pau encara no ha arribat.

És evident que es tracta d’un país governat per un totalitarisme polític, però l’actitud de la seva gent, considerada fanàtica per gran part de l’opinió pública, no s’allunya massa dels fanatismes que podem veure més a prop del que pensem. El Paral·lel 38 separa dues realitats ben diferents, la capitalista i la comunista, dos mons enfrontats a causa dels interessos dels grans. En el seu temps, els EEUU i la URSS es van sortejar el món. Encara avui en dia hi ha qui paga les conseqüències. Corea del Nord és una d’aquelles ferides sense tancar i infectada. Curar-la no interessa, val més especular i convertir-la en una atracció de circ. Allí, la vida continua, com aquí. Allí, es veneren coses que aquí trobem aberrants. Aquí venerem coses que allí potser són realment insignificants.