L’art rupestre és un clar atractiu turístic i cultural.
La societat se sent atreta pel descobriment de noves coves que amaguen pintures
prehistòriques, fet que converteix aquest tipus de troballes en un element de
consum massiu.
L’art paleolític es considera patrimoni fràgil, ja que
necessita un tracte especial per les seves característiques. En aquest punt, es
necessari qüestionar-se si la socialització i la conservació són compatibles.
Si no es té en compte que l’entrada massiva de visitants és nociva pel
patrimoni paleolític, pot passar el mateix que es va donar a Covaciella, on
l’excés de visitants va ser més perjudicial que el pas de deu mil anys.
Davant el problema de la destrucció del patrimoni
paleolític, s’han adoptat diferents mesures per contrarestar-lo. Portar un
control del nombre de visites, obrint les portes a grups més reduïts de gent,
potenciant les rèpliques que permeten mostrar als visitants elements fràgils,
com són les pintures rupestres, no deixen de ser actuacions que serveixen per
reduir el desgast del patrimoni fràgil. Hem de destacar que l’art rupestre s’ha
conservat durant milions d’anys en coves gairebé privades de l’accés humà, o en
llocs on els factors mediambientals no han actuat com agents nocius.
Però, al marge d’això, hem de tenir en compte el
veritable valor de l’art rupestre, una prova exquisida del pas del temps i de
la visió que tenia l’Homo sapiens
sapiens de tot el que l’envoltava. D’aquesta manera,
aquestes troballes contribueixen a la cultura aportant valors i informació, tot
i que molts cops es vegin només com elements que serveixen per treure’n
benefici econòmic. La conscienciació de la societat, davant el patrimoni
fràgil, és totalment necessari per assegurar-ne la seva conservació, ja que
aquest patrimoni, un cop és perd, ja no es pot recuperar. També és necessari
reflexionar que les futures generacions també tenen el dret de seguir gaudint
d’aquest patrimoni arqueològic i que, per tant, és necessari adoptar mesures
que ajudin a difondre les troballes i protegir-les al mateix temps.
Segurament, Altamira és una de les coves més conegudes,
per la qual passen centenars de persones, moltes de les quals ignoren totalment
els riscos als quals és exposada. És per això que s’ha de desenvolupar una
important tasca de conscienciació de la societat, fent que d’aquesta manera la
gent senti el patrimoni seu i, per tant, que tingui un afany especial per
conservar-lo. No ens podem permetre el luxe de deixar morir una part dels
nostres orígens, no ens ho podem permetre perquè fer-ho seria enterrar una
petita peça que, dia a dia, permet comprendre una mica més el gran engranatge
que es fa dir humanitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada