A casa sempre m’han dit que hem de conservar el nostre vocabulari. Recordo que gairebé tots els dissabtes de la meva infància me’ls passava escoltant les histories que m’explicava la meva padrina. Sempre compartia amb mi coses del meu padrí, al qual jo no vaig arribar a conèixer, ja que va morir de càncer dos anys abans que jo arribés al món. Sempre em diu que tinc els seus ulls, llavors abaixa el cap i sembla que es posi trista, però em mira, deixa anar un somriure i em dona un petó a la galta. Ara ja fa dies que no m’explica cap de les seves histories. Segons la mare, la padrina ja no recorda el que li va passar de jove. Es veu que quan ens fem grans i ens surten moltes arrugues per tot el cos, de vegades, ens ve a visitar una fada que s’emporta tots els nostres records, es queda només amb els bons i els regala a qui no és feliç. M’agrada la feina d’aquesta fada, tot i que em posa trist que la padrina es quedi sense les coses bones que li han passat. Ja fa tres nits que la padrina dorm a l’hospital, però aquesta tarda l’hem anat a visitar. Tenia moltes ganes de veure-la i de preguntar-li si ja coneix a la fada que li roba els seus records. M’ha dit que sí, però jo ja m’ho imaginava, coneix a molta gent. Ho sé perquè sempre que l’acompanyo a comprar els dissabtes al matí, ens estem una bona estona parlant amb alguna amiga seva a l’acera de davant Lo Casino. De vegades, també ens trobem amb un home de la seva edat, un tal Agnasio, que sempre em diu el mateix: “Ambaparà, que gran t’has fet, xiquet! Això u fan los bocadillos de la padrina, e que sí?” Em fa molta gràcia aquest home. Sempre li dic a la padrina que els seus amics parlen d’una manera molt estranya, perquè de vegades no els entenc. Llavors ella es posa a riure i em diu que és la manera que tenen de parlar la gent de la seva edat, i que no només ho fa la gent d’Alcarràs, sinó que així parlen a gairebé tots els pobles veïns, tots els de la zona del Baix Segrià.
I ves per on, per casualitat, el company d’habitació de la padrina és un home d’Aitona que també utilitza paraules molt estranyes. Quan feia una estona que estava a l’habitació, ha començat a parlar amb mi. Si fos més jove nostaria aquí aspategat, afededéu que no. Ia n’astic fart d’anquet paio, tot lo dia està per aquí ampudegant! Dentre a l’habitació a les sis del matí i m’ablaix amb tres o quatre andiccions. Aquet mati, par asmorzar, m’han portat un cafenllet i un biscuÏt astopenc que no se pas d’agon l’hauran tret. Ancara rai que l’anfermera que m’ha portat lo fato ere maja. Llavonses ha vingut aquell sinforós, lo metxe, abarallà’s amb la pobra noa, parqué m’ha deixat lo braç del suero fet un acsehomo: Tot ple de blaus de les punxades que m’ha fotut. Però ves, què li havia de dir a la pobra mossa? Ere guapa la pudrida, s’asemblae anquella actris que feie les pel·lícules de l’Oeste. Ara no sé com se die... Quan ha marxat, ha vingut lo capellà. Mecasonredéu, quan lai vist m’ha fet aborronar i tot. Ha començat a resar al costat del llit, fins que li ai dit: Nai! Cancara nostic mort, eh! Ia li ai dit que no calie patir, que per una galipàndia no calie fer tants aspamientos, però m’ha dit que la seua feina ere resar. Ia varàs quan me vega les aurelles, fotré lo cam i no’m veuran més lo pèl. Afededéu que no!
Jo me l’escoltava amb els ulls ben oberts, intentant endevinar tot el que em deia. I llavors, ho he entès tot.
La gent de poble som diferents. La gent del Baix Segrià som especials. Som catalans, estimem la nostra llengua, però hi afegim un toc personal que la fa d’allò més curiosa. A mi m’agrada molt com parlem. M’encanta utilitzar paraules com ara muletes, amoto, arradio, vedriola o salencios en comptes de crosses, moto, radio, guardiola o sabatilles. I és que el nostre vocabulari forma part de la nostra identitat, per això l’hem de conservar. Pos bueno, com dirie la padrina, avamba gent!
