Sóc conscient que sense la gent que em llegeix aquest bloc no tindria massa sentit, és per això que he decidit apropar-me una mica més a tots els que, de tant en tant, feu una ullada a les meves reflexions. Així doncs, deixo a la vostra disposició la direcció de correu electrònic del bloc: edurnezermoduz@hotmail.es, per si algú de vosaltres vol enviar-me qualsevol queixa, inquietud, aportació, opinió, etc. MOLTES GRÀCIES!

dimarts, 13 de setembre del 2011

Sempre ho havia sentit

Però a ella això no li importava. No s’havia llevat a l’hora que ho feia cada dia. Tampoc havia obert les finestres per a que la fresca del mati envaís la seva habitació. Havia deixat el llit sense fer, amb mig cobrellit per terra i el llençol completament rebregat. Gairebé ni s’havia pentinat. Només havia entrat al lavabo per fer un riu i veure reflexada al mirall la seva cara d’adormida. Havia deixat rajar una mica l’aixeta, i amb rapidesa s’havia apropa’t una mica d’aquella aigua fresca a la cara. No hi havia temps per més. No havia tingut em compte que el pijama que portava no era massa adient per sortir al carrer, però amb la seva jaqueta llarga fins als genolls tampoc es veia massa la roba que combinava quadradets amb ossets de peluix. Va córrer escales avall, sense pensar que amb les presses podia ser que acabés baixant-les a redolons. Ella només volia arribar a temps. Tenia tantes ganes de dir-li el què havia pensat, o més ben dit, el que ja feia dies que pensava. Feia temps que no corria d’aquella manera. Feia unes passes gegants, esbufegava de tant en tant, suava malgrat el fred d’aquell matí d’hivern. Estava tant contenta, tant, que pensava que cap cosa d’aquest món li podia espatllar aquell meravellós dia. De tant en tant es creuava amb algú que se la mirava despectivament. Ben mirat, semblava mig boja corrents d’aquelles maneres pels carrers. I quan per fi va arribar davant la casa del seu estimat, va veure com aquell home aparentment perfecte s’acomiadava d’una desconeguda amb un petó als llavis. Es va quedar immòbil, amb la respiració i el parpelleig dèbils. L’home se la va quedar mirant estranyat, sense saber què fer o què dir, i fins i tot se li va escapar el riure. Però a ella això no li importava. Va deixar anar un petit somriure i va començar a caminar tranquil·lament cap a casa. Era jove, tenia molt de temps i el món estava ple d’homes pels quals valia la pena obsessionar-se. Sabia que tot allò no era normal, que segurament necessitava ajuda, però també sabia que no valia la pena posar-se trista per una cosa tant insignificant. Ja hi hauria temps per plorar, ara només volia córrer i sentir com el fred li tallava la cara. Era boja, sempre ho havia sentit.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Un retorn esperat

Aquest any, els regals d’aniversari m’estan arribant abans d’hora. Ja fa uns mesos, davant l’eufòria que va generar l’anunciat retorn de Sopa de Cabra, a casa em van donar diners per comprar-me la tant desitjada entrada per al que, en aquell moment, era l’únic concert que faria el grup gironí. Junt amb unes amigues, vam comprar les entrades poc minuts desprès que es posessin a la venta. L’emoció estava servida; el 9 de setembre teníem una cita amb Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi. I bé, tant esperar el dia i ja ha passat! Només puc dir: ESPECTACULARS! Quan vam poder accedir al recinte van començar a notar-se els nervis, o les ganes de veure a un mític grup del rock català que pensàvem que mai podríem escoltar en directe. Amb un quart d’hora de retard, el concert va començar amb un espectacular joc de llums, gràcies al gran nombre de focus que hi havia i l’escenografia tant original que acompanyava als músics. Al cap d’uns segons, van començar a sortir a l’escenari els protagonistes de la nit, i va ser llavors quan Gerard Quintana ens va donar la benvinguda amb el tant esperat: Bona nit, malparits! Tot el públic es va tornar boig, tant que totes les veus del Palau es van unir en un únic crit. El concert va durar gairebé tres hores, temps suficient per no deixar-se ni una de les seves cançons més emblemàtiques. No sabria amb quina quedar-me, però, com no podia ser d’altra manera, el moment més emotiu de la nit va ser quan van tocar la cançó dedicada a en Ninyin: Seguirem somiant. En definitiva, l’esperat retorn dels Sopa no ens va deixar indiferents i, tot i estar rebentats de tant saltar, cantar i cridar, en volíem més, molt més! Va ser una nit genial, inoblidable, una nit que recordarem sempre, almenys jo. Sembla una cosa insignificant, però poder veure el retorn puntual d'un grup que va marcar una època i una generació que no era la meva, no té preu. Moltes gràcies Sopa, sou uns benparits!

diumenge, 4 de setembre del 2011

Norma nº1

Cal recordar que no som perfectes. Cal dir que cap humà mai ho serà. Hem de tenir clar que, per estar a gust amb tot el que ens envolta, primer hem d’aprendre a estimar-nos a nosaltres mateixos. Aquí comença part de la nostra felicitat. Hem de trobar aquella part de nosaltres que ens fa especials, únics. De vegades, necessitem veure les nostres virtuts en una altra persona, necessitem tenir un model a qui seguir. Doncs, si ho necessitem, endavant! No té menys mèrit això que haver nascut amb una gran força interior que permet estar a gust amb un mateix. Cada persona és un món, i cada món necessita coses diferents. De res serveix donar consells si a l’hora de la veritat no som capaços d’aplicar-los a la nostra pròpia experiència. Així doncs, cal valorar-se tot acceptant les pròpies mancances, pensant que mereixem ser feliços i estimats. Potser tot aniria millor si un dia tots els humans ens llevéssim pensant que som espacials, que cadascú de nosaltres té el que potser manca en algú altre. Potser estaria bé que un matí ,en obrir els ulls, tots fóssim capaços de dir-nos a nosaltres mateixos que ens estimem, possiblement com ningú mai ens estimarà.

dijous, 1 de setembre del 2011

Hola de nou!

Bé, desprès de donar la volta al món amb bicicleta torno a donar senyals de vida. Ja sabeu que per mi agost és un mes força feixuc i avorrit, així que, desprès de meditar-ho molt, vaig decidir passar una tarda comprant material al Decathlon per iniciar la més gran aventura de la meva vida. Si us explico tot el recorregut veureu que el viatge,s egons com, ha estat una mica patètic. Com us quedeu si us dic que només passar per Butsènit ja vaig punxar una roda? Però no us preocupeu, amb quatre oracions ben dites a la capella que tenia just al costat, vaig aconseguir que la roda quedés com nova. La resta del viatge ha estat normal: calor al de dia i una mica de frescota a la nit, però tampoc massa. M’emporto bons records d’aquest viatge, i un bon nombre de tulipes que ja he regalat a la padrina per a que les planti i deixi el balcó de casa ben apanyat. Ja ho veieu, s’ha de pensar entot! També he vingut amb un carregament de Marihuana gentilesa d’un matrimoni holandès. He descobert que hi ha gent molt simpàtica pel món, i també que no tot gira al voltant del que fem els occidentals, sinó aneu a visitar a les tribus mongoles. Sentir-te al cul del món, en total tranquil·litat, mentre travesses les estepes no té preu. També em vaig quedar meravellada amb tots els tresors que amaga el Japó. He de reconèixer que el cinema ha tingut molt a veure amb la meva admiració vers aquest país Sí, sense anar més lluny, Memoirs of a Geisha és una de les meves pel·lícules preferides, i precisament aquest film recull unes imatges precioses d’aquest país insular. Però, a més de gaudir d’unes vistes meravelloses, també vaig poder degustar un bon plat de sushi, que per una persona de bon menjar com jo és d’agrair. En definitiva, he recorregut racons del món que valen la pena, però com que tampoc tinc ganes de passar-me una eternitat escrivint, avui ho deixo aquí. Demano disculpes per haver estat absent tant de temps, però, lluny de la flipada que he agafat escrivint aquest post,us diré que he estat ocupada i que per això us he tingut uns dies oblidats i oblidades. I alegria, que avui toca celebrar l’entrada al mes de setembre!

dimecres, 10 d’agost del 2011

Una dona com n'hi ha poques

Hi ha dones i dones. Sí, sembla que dir això sigui la cosa més estúpida del món, però no ho és. No faré un text feminista, ni molt menys, però avui vull dedicar aquest post a una dona força especial, una d'aquelles dones que s'allunyen de la resta, amb tanta personalitat que fan por i tot. Durant la nostra vida ens creuem amb determinades persones que ens aporten alguna cosa especial, i és cert, jo sóc jove, però sovint em sento afortunada per poder dir que per la meva vida han passat nombroses persones que m’han ensenyat coses molt importants a la vida. Avui he estat conversant amb una dona que m’ha donat una autèntica lliçó. Aquesta dona és forta, afectiva, eixerida, senzilla, bona mare, bona esposa i amiga... crec que em passaria una bona estona lloant la seva manera de ser. Òbviament, té defectes, com tot mortal, però el dia que la vaig conèixer més a fons, aquell dia vaig veure que seria una d’aquelles dones que m’ensenyaria molt. Avui, enmig de dos sucs de taronja i dos entrepans, m’ha impartit un màster accelerat del que és lluitar pel que de veritat vols. Avui, s’ha mostrat com mai ho havia fet, i us puc ben assegurar que em quedava embadalida escoltant-la. És genial, creieu-me, i qui no ho vegi és que no sap apreciar els tresors que dia a dia et pot anar regalant la vida. Dintre de poc començarà una nova etapa, molt ben acompanyada per cert, i només puc desitjar-li lo millor del món. S’ho mereix, tant ella com els que l’acompanyaran en aquesta nova aventura. Segueix així, amb aquest somriure que tant et caracteritza i el do que tens per trobar sempre la paraula que millor s’ajusta a cada moment. Fins sempre, tothom que val la pena es queda a la meva vida, per sempre.

dimarts, 2 d’agost del 2011

Però ningú va dir que fos senzill

És senzill enamorar-se d’algú que entra a la teva vida quasi per casualitat, tan sols per confessar-te que t’admira. És ben fàcil estimar a qui intenta vèncer les seves pors per regalar-te la millor de les seves parts. No costa massa regalar el teu cor a qui et fa sentir la persona més especial. No suposa cap esforç pensar cada minut del dia en qui et demostra que no pot viure sense tu. És senzill donar amor a qui saps que el necessita, tot sabent que tu en rebràs el doble. Em resulta fàcil, molt fàcil, creure en que, de vegades, el cor permet coses que la raó mai entendria. Per això és fàcil estimar-te, perquè em demostres que valdrà la pena, que, tot i semblar immoral, en el fons és ben natural aprofitar les oportunitats que et dona la vida per estimar i aprendre a ser estimat.