La Selecció Espanyola: Bona teràpia contra la crisi

Deu ser que mai he estat una seguidora del Barça, i tampoc del Madrid, que com que sembla que només hi ha dos equips a la lliga espanyola, doncs si no ets d’un ets de l’altre.  Potser també hi fa que la Marea Roja, es a dir, la Selecció Espanyola, em dóna certa angúnia. Davant aquestes afirmacions, alguns em dirien: Doncs no la miris! I sí, tindrien raó, i de fet és el que faig, no mirar-la. Però  aquesta nit, desprès de sopar, he tingut la temptació de quedar-me a mirar la segona part del partit. Sí, ho reconec, esperava que Croàcia els marquès algun golet. Recordo que quan Espanya va guanyar el Mundial vaig escriure un post aquí al Bloc. En aquell període encara escrivia en castellà i desprès la traducció al català, per tant rebia visites d’arreu de la Península. El cas és que no em van bombardejar el Bloc perquè no van poder, sinó ara ja estaria escrivint en una llibreta o en un nou lloc d’internet. Espanya va acabar sent campiona, i cada dia rebia comentaris que m’ho recordaven. Sí, es devien pensar que les seves paraules sense massa sentit em traurien la son. Doncs bé, aquests dies he tornat a reviure aquesta disconformitat cap a veure-ho tot en roig i groc, amb l’aguileta al mig, que sempre queda millor. Però el post d’avui no va en contra de la selecció d’Espanya, sinó que va contra aquells que s’omplen la boca dient que si guanya és perquè la majoria de jugadors són del Barça. Doncs mireu, sentint-ho molt, només he necessitat el segon temps del partit per assegurar que sense Sant Casillas, ara la Roja ja estaria plorant la tornada cap a casa. Així de clar. I llavors, a més a més, només cal veure que, en moments de desesperació, el recurs fàcil és tirar-se a la piscina, o deixar-se anar al terra com un sac. Ja se sap, si cola, cola. El cas és que els croates han estat a punt de marcar més d’un cop.  Però en el fons, aquest text no deixa de ser una reflexió sense massa interès intel·lectual. Això sí, sempre em podeu rebatre, segur que teniu altres opinions. Però jo, per acabar-ho d’adobar, només he de dir que se’m remou la panxa cada cop que penso que, tan sols per guanyar l’Eurocopa, cada jugador s’embutxacarà 300.000 euros. El país està que cau, vivim temps d'escalfament  social, l’atur encara mostra xifres altes, però mentre guanyi Espanya ja estem salvats. Que algun ésser superior i omnipotent ens agafi confessats! 

Una nit per no oblidar

Ho havia imaginat molts cops. La idíl·lica imatge de veure’m abraçada a tu, sota la llum de la lluna, al resguard dels estels. Ho havia imaginat, sí, però la realitat ha superat totes les meves expectatives. Aquesta nit passada, he desitjat aturar el temps. No necessitava res més per ser la dona més feliç del món. Allí, allunyats del món i la rutina, envoltats per la fresca de la nit, ens hem regalat tots els petons que, en molts casos, les presses obliguen a que siguin fugaços. La vista era meravellosa, tot i que, per ser-te sincera, no feia altra cosa que perdre’m en els teus ulls, en els teus llavis, en el teu cos. Cada carícia feia que la meva pell s’ericés més i més, cada cop et desitjava més, i m’agradava notar que a tu et passava el mateix. A la llunyania, la figura il·luminada de la Seu Vella feia que aquell moment encara fos més especial. Semblava un conte de fades, però era real, tu estaves allí, però em costava creure que no fossis un somni. Hauria estat abraçada a tu fins l’hora de sortir el sol, demanant desitjos a cada estrella que caigués. Però, en realitat, hi ha moments que no es poden descriure amb claredat, i aquest n’és un exemple. T’estimo. 

Nyam!

Per als que no ho sapigueu, sóc una autèntica admiradora dels postres. Deu fer una mica més d’un any que em vaig aficionar a les receptes, per culpa de la meva obsessió pels Coulants de xocolata. M’agraden tan, que un bon dia vaig decidir que en volia aprendre a fer, per poder gaudir-ne sense la necessitat de sortir de casa. Ara venen diferents preparats que ho posen tot més fàcil, o inclús en se’n poden trobar de congelats que només cal posar al forn o al microones, però com els casolans cap. Però bé, els Coulants no són el tema principal, sinó que avui els protagonistes són tots els postres en general. La veritat és que elaborar postres m’encanta, sobretot si experimento nous sabors i em queden bons. M’encanta fer pastissos, i ja feia uns quants dies que tenia ganes d’intentar fer cupcakes. Doncs bé, sense pensar-m’ho massa m’he posat a fer pasta de magdalenes de xocolata, les he posat al forn i desprès he elaborat la típica crema que es posa damunt aquests pastelets. És molt fàcil de fer. Només es necessita crema de formatge, mantega, tot i que jo utilitzo margarina, i sucre glasé. En el meu cas, a la crema he afegit una mica de colorant alimentici, així queda més eixerit. A continuació, només cal decorar-lo al vostre gust. I el resultat ha estat el que podeu apreciar a la fotografia. La veritat és que per ser el primer tampoc m’ha quedat tan malament, ara només cal anar millorant la recepta, que això ja se sap, només es pot fer a base de pràctica! 

Volar lliure

Vas voler aixecar el vol. No vas poder. La caiguda no va ser fàcil, ni poc dolorosa, per això durant una bona estona no volies pensar en un altra oportunitat. La sortida més fàcil, en aquell moment, era quedar-se al terra, amb les ales esteses, esperant que, amb una mica de sort, et trepitgés un camió carregat amb tones de runa. No tenies ni la força ni el valor d’aixecar de nou el vol. I jo, també ferida per la meva caiguda, t’empenyia més i més cap a la desgràcia, convertint-me en un mur de gel que volia que veiessis que la meva caiguda també havia estat fatídica. Jo tampoc volia volar més, però una revolada d’aire em va ajudar a aixecar de nou el vol. Per uns moments, vaig sentir com l’aire fluïa amb total llibertat entre les meves plomes. Volia volar i pensava que res m’aturaria. Però com més lluny del terra estava, a mesura que veia com la teva figura cada cop es feia més i més petita, alguna cosa dins meu va començar a trencar-se. És cert, volia volar, però et volia amb mi, al meu costat, lliure, sense cap impediment que ens fes tornar a caure. Per uns moments, vaig notar com et perdia, però en reaccionar vaig veure que no podia suportar estar més estona lluny de tu. I vaig decidir baixar, i tu, malferit per la caiguda, gairebé no donaves resposta. Al cap d’una estona, vam aixecar el vol, els dos junts, tímidament, sense massa pressa. Calia recuperar-se dels cops, calia refer-se, però sobretot calia mirar de volar en aires més estables, més segurs, junts, fent camí, com sempre havíem volgut. 

Petons i malta

M’encanta la cervesa, prou que ho saps. I si parlem de la birra alemanya o belga, ja sobren les paraules. Bé, la Baltika russa no està gens malament tampoc. Però quan es tracta d’una nit de tranquil·litat, una birreta de graduació baixa també cau força bé. Què me’n dius d’una Damm Lemon? Et ve de gust? A mi sí, i si és en la teva companyia encara més. Ben fresqueta, amb les gotes d’aigua relliscant pel seu vidre verd, dibuixant damunt la barra un cercle gairebé perfecte. Sona bona música, s’escolten frases com: Quiero estar cerca de ti, lo más lejos a tu lado, però el que realment val la pena és notar el sabor dels teus petons, aquesta nit amb un regust a beguda refrescant de llimó. Ara un, ara un altre, entre dues paraules, desprès d’un sorbet de cervesa. Ara et xiuxiuejo a l’orella i després et dic que t’estimo. M’agrada veure’t somriure, com un nen petit, i encara m’agrada més quan fas aquell gest de mirar al terra, fruit d'aquells moments en els quals no saps què dir. La botella de cervesa cada cop està més buida, i els glaçons de gel del teu got ja gairebé han passat a l’altra vida. Son les tres de la matinada i aquí cada cop queda menys gent. Encara queden hores de foscor, i si una cosa tinc clara és que vull veure sortir el sol al teu costat. Marxem, que he de comprovar si puc aprendre a aturar el temps. 

No marxis

Fa una estona m’has dit que et mostrés les meves imperfeccions, que amb elles et conformaves. Doncs bé, ja saps que tinc un caràcter fort, aquell que, segons dius, és un defecte i una virtut a la vegada, ja que sense ell potser no tindria aquesta afany per tirar sempre endavant. El cas és que, quan te n’has anat m’han vingut ganes de dir-te que em falta la respiració quan no et noto al costat, quan t’acomiades amb un petó ple d’amor. M’han vingut ganes de dir-te que els meus ulls s’omplen de llàgrimes cada cop que marxes. Cada cop que te’n vas, com diria la cançó de Whiskyn’s, em quedo encallada, trista, sense energia, i és llavors quan surt el meu mal caràcter. La rabieta típica de la nena de tres anys que vol el pastís de l’aparador, però no el pot tastar; - Potser demà.-, li diu la seva mare. Però la nena no el vol demà, el vol ara, per anar cap a casa amb unes morralleres que li embrutin mitja cara. Hi ha cops que marxes i no passa res, però avui, com ja fa dies, he sentit un buit immens. I és que em fas falta, saps? Cada cop entenc millor que sents tu quan em dius que t’enfonses si em notes lluny. I és curiós, perquè jo mai estaria lluny de tu. 

Han matat un faisà direcció Alcarràs

Quan vam saber que farien l’Iñaki Gabilondo Honoris Causa de la UdL, la Isabel i jo vam decidir que estaria bé anar-hi. Bé, mai està de més acudir a aquesta mena d’actes, on veure persones il·lustríssimes que sempre estan a l’altra banda del televisor. El cas és que, ben puntuals, ja estàvem plantades davant la sala on feien l’acte, disposades a entrar i agafar un lloc des del qual poder veure-ho tot amb total comoditat. Però bé, com que som tan llestes, doncs resulta que no sabíem que ens havíem d’apuntar prèviament per poder presenciar la cerimònia en directe, de no ser així podíem veure-la a través de videoconferència en una altra sala. Aprofito per dir que no érem les úniques que no ho sabíem; sempre tan ben informades. Com ja us podeu imaginar, la idea no ens ha motivat massa, així que hem optat per anar a fer uns xampunets en una terrassa del costat de la uni. Allí hem estat fent petar la xerrada, hem rigut i hem parlat de temes interessants, fins i tot he tingut l’oportunitat de cridar a una pobra noia que passava pel carrer, pensant-me que era una amiga meva, però no. La cara de la noia m’ha fet adonar que no, no era la persona que pensava. Però el millor moment ha estat quan se’ns ha apropat un negre, com un armari, amb una veu que ens ha deixat garratibades. Us ve a la ment una d’aquelles veus que sembla que surtin de l’efecte de l’Eli? És a dir, que us fan pixar de riure? Doncs bé, així era la seva veu, “aflautada”, com diria la meva amiga Isabel. Hem estat una bona estona rient, de fet, a la meva companya de taula gairebé li sortien els ulls, i el seu somriure similar als infrasons s’havia convertit en sorolls més pronunciats. Jo m’estimo més no comentar la meva manera de riure, que de vegades em fa vergonya i tot. I com que la tarda ja estava sent una autèntica festa, en volíem més, així que... i si en fem una de Wok? Doncs dit i fet, hem anat a sopar Sushi, que ja tocava! Allí ens hem afartat com a lladres, perquè negar-ho, i també hem rigut molt, parlant de faisans que s’estampen contra els capots dels cotxes, o coloms gegants que es desplomen morts i recorren sis pisos d’alçada abans de xocar contra el terra, entre d’altres temes que ara no em posaré a explicar detalladament. En definitiva, no hem vist al Gabilondo, però també ens ho hem passat bé. Ja ho diuen, els millors plans són els improvisats. Volia escriure un post una mica més treballat, però la son no m’ho ha permès. Me'n vaig a planxar l’orella. Que tingueu una bona nit. 

Un dilluns de vent

El dilluns. L'incomprès, el menyspreat, el que gairebé tothom odia. El primer dia de la setmana, el que ens fa pensar: Merda, ja hi tornem a ser! Avui, dilluns, he obert de cop els ulls en sentir la vibració del meu mòbil prop del coixí. En un principi, la llum de la pantalla m'ha resultat molesta als ulls, però al cap d'uns segons tot ha passat. Començava un nou dia amb un “Bon dia” teu, tot anava de meravella. M'hauria quedat tot el matí al llit, escoltant el vent que es colava per qualsevol forat deixant anar sons que em feien sentir com l'Eastwood al mig de l'Oest americà. Però el cas és que era dilluns, tocava anar a la Universitat, entregar un treball i fer un examen de Paleografia. Així que...no, no era una bona idea la de quedar-me embolicada amb els llençols rebregats. Tu seguies a l'altra banda del telèfon mòbil, i quin plaer, malgrat la distància. Al cap d'una estona, sota l'aigua de la dutxa el món semblava que anava agafant més color. Ara el cap, desprès les espatlles, a continuació la resta del cos, notant com l'aigua baixava a gran velocitat, com si la meva pell fos el circuit de Le Mans. Per cert, un molt bon cap de setmana de motos! Amb la pell fresca i el cabell mig moll, el matí prenia un altre sentit. Gairebé tot estava llest per emprendre un nou dia, i sí, no ha estat un mal dia. Però estic rebentada, així que no crec que tardi a anar al llit. Toca embolicar-me de nou amb els llençols, escoltant com el vent no té pas intenció de parar. Demà, dimarts. Aquest ja ens el mirem diferent, o no? 

Cinc minuts més

Avui el sol no ha volgut treballar massa. Sembla que les jornades de vagues que estem vivint últimament també han arribat més enllà dels nostres horitzons. Però des de la finestra de la nostra cambra tot es veu diferent. Tu, al meu costat, m’expliques les teves pors, les teves inquietuds, els teus somnis. I jo, que no puc deixar d’escoltar-te, no puc evitar pensar que seré al teu costat per tot el que faci falta. No som la parella convencional, ni molt menys, trenquem amb els esquemes i ignorem rotundament les barreres que molts cops s’aixequen davant nostre, però ens estimem, i això és el que realment compta. Em passaria tot el dia agafada a tu, escoltant el que expliques, i explicant-te tot el que a mi em passa pel cap. No deixaria mai de rodejar-te amb els meus braços, tot posant la meva mà sobre el teu pit nu, com faig desprès d’haver estat fent l’amor. I llavors, desprès de deixar anar un petó, em preguntes què fem per sopar. Ara no se m’acudeix cap idea brillant, però potser si estem una estona més al llit m’inspiro. No oblidis mai que ets la meva vida, que me l’has canviat de cap a peus i que, malgrat sigui dur, tot el que ara ens posa tristos aviat serà un bon motiu per somriure.